Qui és l’altre a la guerra de Bòsnia?

Avui viatgem del pont de Mostar que saltava l’Emir Balic, protagonista del post d’ahir, al pont de Visegrad, construït al segle XVI i conegut sobretot per la novel·la Un pont sobre el Drina, d’Ivo Andric. Segons la presentació de l’edició d’RBA de l’obra, aquesta narra “la commovedora i exemplar crònica dels avatars històrics d’un espai geogràfic sotmès a una permanent tensió i a periòdics esclats de violència ètnica i religiosa, una pesada herència que passa de generació en generació i que la novel·la recorre des del segle XVI fins l’inici de la Primera Guerra Mundial, ja al segle XX”.

 

Els analistes parlen sovint del passat de Bòsnia i Hercegovina i de la seva composició multiètnica per justificar la guerra que va patir el país a la dècada dels noranta. Tanmateix, hi ha qui no hi està del tot d’acord. El professor d’història de la Universitat de Michigan John Fine, per exemple, creu que “el conflicte de Bòsnia, tot i ser definit com un conflicte ètnic i religiós, a penes ho és”. Afirma que durant els primers anys, la religió no tenia en absolut un paper important i que la història no pot ser l’única justificació: “una vegada i una altra escoltem, quan es parla de les guerres balcàniques, que aquesta gent diferent ha estat lluitant durant segles i que els odis actuals venen de lluny. Això és simplement un mite”. 

L’any 1990, després de 45 anys de comunisme, tota la societat bosniana estava molt secularitzada i, encara que els tres grups ètnics tenien l’origen en una religió, aquesta jugava un rol poc important. Sembla que la identitat ètnica tampoc separava els ciutadans. Fine indica que entre la Segona Guerra Mundial i l’any 1991, gairebé un 40% dels matrimonis a les ciutats eren mixtes i més d’un 20% dels bosnians urbans es declaraven als censos dins la categoria de ‘iugoslaus’ o ‘altres’, rebutjant així definir-se a ells mateixos en termes ètnics.

L’antropòloga Tone Bringa, en canvi, indica que durant el seu treball de camp previ a la guerra en una població rural, “la tendència era més conservadora i en alguns pobles només hi vivia gent pertanyent a una ètnia”. Ella qualifica la convivència de la Bòsnia anterior a la guerra d’un “pluralisme fràgil”, lluny del mite de la convivència perfecta i feliç. “Existien a la vegada la coexistència i el conflicte, la tolerància i els prejudicis, la sospita i l’amistat”. A més, en les àrees rurals de la Bòsnia central, al contrari que en les ciutats, “el matrimoni entre membres de diferents comunitats religioses eren estranys i es coneixien bé els antecedents etnogràfics dels veïns”. Això sí, Bringa afirma que “això no implicava per se l’existència de conflicte, doncs podien viure junts o tenir amistats estretes. Ells mateixos van ser els primers sorpresos amb el que va passar durant la guerra. La guerra canvia les persones de diferents formes. Canvia les percepcions de sí mateixes i canvia les percepcions dels altres”.

Sigui com sigui, la guerra de Bòsnia i Hercegovina i la divisió de la qual us parlem aquests dies al blog, té un component evidentment religiós. Des del segle XIX, l’Església de Roma va portar la religió, l’educació i la literatura en alfabet llatí a Croàcia i Dalmàcia, mentre que l’Església de Bizanci a Constantinopla va portar la cristiandat ortodoxa oriental i l’alfabet ciríl·lic a Bulgària, Macedònia i gran part de Sèrbia. D’aquesta manera, les branques oriental i occidental de l’Església cristiana van establir dos grups ètnics basats en la religió, l’embrió del que van passar més tard a anomenar-se croatobosnians i serbobosnians.

L’últim grup del conflicte, que passaria a ser el majoritari al territori bosnià, es forma a finals del segle XV, amb l’expansió de l’Imperi Otomà, quan molts cristians es van convertir a l’Islam. Segons Bringa, a més de la convicció personal, l’afiliació religiosa va ser sovint una declaració política o una identificació feta per interessos polítics, socials o econòmics.

Així doncs, estem parlant de ciutadans d’una mateixa regió i amb un origen comú que passen a diferenciar-se segons la religió que practiquen. Segons Fine, el concepte d’etnicitat no apareix fins a la Bòsnia del segle XIX, quan els bosnians cristians van començar a tenir idees ètniques i nacionals que provenien de Croàcia i Sèrbia i van afegir noves dimensions a la identitat religiosa de cadascun: “si eres catòlic, eres també croat; si eres ortodox, també eres serbi. Per primera vegada, els noms ‘croat’ i ‘serbi’ s’aplicaven a persones nascudes a Bòsnia”.

Bringa explica com no existia una identitat nacional bosniana que inclogués tots els residents de la república, sinó que havien d’identificar-se amb altres nacionalitats. Pel que fa als musulmans -anomenats cada vegada més com bosníacs- durant molts anys no es podien identificar com a tal, situació que va portar a que una persona pogués haver escollit diferents categories al llarg de la seva vida.

Segons la tesi doctoral de l’eurodiputat per ICV-EUiA Raül Romeva, l’evolució del cens va ser la següent: l’any 1948 es podia indicar quina era la religió a la qual es pertanyia d’entre les opcions ‘catòlica’, ‘ortodoxa’ o ‘musulmana’, mentre que la nacionalitat només es podia escollir entre les opcions ‘catòlica’, ‘sèrbia’ o ‘indeterminada’. Per tant, el 89% de la gent que es definia creient de la religió musulmana s’assignava la nacionalitat indeterminada.

L’any 1953, el cens va canviar l’opció ‘indeterminada’ per la de ‘nacionalitat iugoslava’, que continuava sent l’opció més escollida entre els musulmans. L’any 1971, responent les demandes dels líders musulmans per un reconeixement del seu fet diferencial, la població bosníaca va poder escollir l’opció ‘musulmana’ en l’apartat de nacionalitat del cens.

Dels 4.2 milions d’habitants de Bòsnia, al cens de 1991, un 43.7% de la població es declarava musulmana, un 32.3% sèrbia i un 17.3% croata. El 7% restant el formaven altres grups, com jueus, montenegrins, gitanos, albanesos o eslovens.

Des de l’any 1991 no s’ha fet cap més cens i, després de més de 15 anys de la fi de la guerra, la divisió ètnica sembla més important que mai. Es reflecteix per exemple a la ciutat de Mostar, que vam trobar dividida entre la part croata, a l’oest del riu Neretva, i la part musulmana, a l’est. La destrucció del famós pont de marbre que unia les dues riberes del riu va ser un cop dur per a tots els que creien en la supervivència d’un model multicultural. Avui el pont s’ha reconstruït, però encara no la convivència.

Iolanda



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s