De què parlem quan parlem de pau?

La pau. Un concepte que es troba en boca de tots, també d’aquells que no la practiquen, així que sovint se l’acusa de ser un mot buit i corre el risc de l’ús abusiu.

Johan Galtung, fundador dels estudis en investigació de pau, aporta dues concepcions de la paraula. D’una banda, la pau negativa, que és l’estat de no guerra o altres tipus de violència directa. Està relacionada amb la concepció de la pau a Occident, que prové de la cultura grega i romana. És una concepció negativa, d’absència de violència o de guerra.

La pau positiva, en canvi, un concepte que apareix a partir dels anys setanta, defineix la pau pel que sí que és: a més de l’absència de violència directa, per tal que parlem de pau també cal que hi hagi relacions equitatives entre les persones, justícia social i respecte pels drets humans. La pau, llavors, es converteix en la situació en què es possible transformar els conflictes de forma creativa i no violenta, eliminant la violència directa, però també la violència estructural i la cultural.

Tipus de violència

La violència directa, física o verbal, és la més ‘coneguda’, ja que és visible i no passa desapercebuda, com sí succeeix amb les altres dues. La guerra és la forma més extrema de violència directa. Aquesta no sorgeix del no-res,  però, sinó que té les arrels en la violència cultural i la violència estructural.

La violència estructural implica l’existència d’una estructura repressiva, explotadora i alienadora que provoca injustícies, desigualtats i privacions a determinats grups. Tot i que només és visible a través de les seves conseqüències –pobresa, desigualtat, marginació…- és pitjor que la violència directa.

Finalment, la violència cultural és la suma de tots els mites, glòries i traumes que serveixen per justificar la violència directa. Exemples clars serien el patriarquisme, el sexisme o el racisme.

Sarajevo, 2005:

La nostra concepció de la pau i la violència fa que considerem que en molts territoris, tot i no haver-hi guerra, la població tampoc viu en pau. L’equip que duem a terme el projecte ‘Després de la pau’ hem viatjat a Bòsnia i al Líban per descobrir si aquests països, que oficialment viuen en pau, han eliminat tot tipus de violència.

Perquè nosaltres entenem que no pot haver-hi pau quan no es reconeix les víctimes, quan no s’ha fet justícia, quan no es busca als desapareguts. No hi ha pau quan la reconciliació és inviable.

Perquè en massa ocasions, es considera que ha arribat la pau quan se signen els acords o finalitza la guerra i la violència directa, però sovint continuen existint les causes que van desembocar en el conflicte i els diferents grups enemics encara emeten discursos que alimenten l’odi i la venjança.

Per aquesta raó anomenem el nostre projecte ‘Després de la pau’, perquè volem saber si hi ha pau després de la pau oficial, què passa després de la signatura dels tractats i com viuen les víctimes quan ens hem oblidat d’elles. Volem saber quines polítiques apliquen els governs per reparar-les, com es defineixen els projectes de memòria, i com lluita la societat civil per aconseguir reconciliar-se.

Iolanda



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s