Assad Chaftari, el camí cap al perdó

“La vida de molta gent va passar per les meves mans. Jo decidia si vivien o morien. Prenia aquestes decisions sense dificultat, perquè creia que estava fent la meva feina”. L’Assad Chaftari no va tenir un càrrec qualsevol a la guerra del Líban, sinó que després de formar part de la unitat d’artilleria, va passar a ocupar un lloc important als serveis d’intel·ligència.

Aquesta posició no fa més heroica la seva petició de perdó a les víctimes, però potser sí més difícil. Sobretot quan part de la gent del seu bàndol el va titllar de traïdor i va condemnar la seva acció. D’altres li van agrair amb plors que ho fes, ja que havia expressat el que ells sentien des de feia molts anys. La millor resposta va venir del bàndol contrari: “La reacció dels musulmans i els palestins va ser excel·lent, em va sorprendre molt”, afirma Chaftari, que s’ha trobat personalment amb familiars de les víctimes.

Encara que ens explica com abans de la guerra mai no hauria imaginat que portaria una arma, assumeix qualsevol responsabilitat de les decisions que va prendre com a membre de la milícia cristiana: “ningú no em va obligar, ningú no em va posar una pistola al cap”.

Anava a missa i es confessava cada setmana, però “no sentia necessitat d’explicar res del que havia fet, ja que no sentia culpabilitat. Estava protegint el meu país i la meva comunitat”.

No es justifica, però ens explica com la representació que havia fet dels musulmans va facilitar-li la feina: “eren els ‘altres’. La veritat no és el que veus, sinó el que escoltes a casa i al teu entorn sobre ells, i com jo no en veia massa, de musulmans…”.

Tot canvia el dia que comença a formar part de l’organització Initiatives of change, quan s’adona que la tranquil·litat d’haver lluitat en nom de la seva religió passa a convertir-se en el neguit de comprovar que no havia entès que la veritat de ser cristià –com també la de ser musulmà- rau en l’amor. Quan s’adona que la sensació de la feina ben feta es converteix en l’angoixa de sentir-se “un pecador i un assassí”.

Llavors comença a participar en grups de diàleg amb musulmans, i descobreix que “són similars a mi. Potser no en tots els nivells, com la religió per exemple, però tenim molt més en comú del que ens diferencia”.

Un dia, arran d’una conversa amb el seu fill, decideix fer públic un procés fins llavors intern. Publica una carta als diaris on demana perdó a les seves víctimes i té un ressó inesperat, fins i tot a la premsa internacional.

Chaftari treballa actualment per la pau com a membre de diferents ong. Ell destaca la seva feina a Initiatives of change, que forma part d’una xarxa de 26 ong que treballen per la pau civil al Líban, Unity is our salvation.

No sé quins són els resultats que la seva feina obté entre la societat libanesa, però surto de casa seva convençuda que, si molts dels excombatents actuessin com ell, els processos de reconciliació serien, si no més fàcils, més possibles.

Això sí, Chaftari ens recorda que “cada país pot decidir com ha de tractar aquests processos, però els ha de dur a terme. I al Líban la decisió va ser no tractar-los”.

Iolanda


One Comment on “Assad Chaftari, el camí cap al perdó”

  1. […] ens trobàvem de rodatge al Líban, us vam parlar d’Assad Chaftari, un excombatent que havia demanat perdó públicament a tots als que havia pogut fer mal a la […]


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s