Anomalies libaneses

El Líban compta amb 18 confessions religioses reconegudes, la gran majoria s’engloben dins de l’islam i el cristianisme. L’equilibri de poder entre els representants de les dues religions i les seves respectives corrents ha estat present -en diferents graus-  en tots els conflictes que ha viscut el país durant la seva història recent.

El darrer cens oficial al Líban data del 1932. En aquell temps, encara sota el mandat francés,  els cristians eren majoria. Entre ells destaquen els maronites, principal confessió dins el cristianisme, tot i que també hi trobem ortodoxos, asiris, protestants, catòlics armenis o caldeus, entre d’altres. Amb la idependència del país el 1943, i gràcies a la complicitat francesa, els maronites es fan amb les principals posicions dins el poder, entre d’altres la presidència del Líban.

Els maronites pertanyen a l’església oriental catòlica -en oposició a la tendència romana o occidental-. Històricament, la comunitat maronita libanesa s’ha reunit al voltant dels Gemayel, Chamoun o Frangieh, cognoms que s’han alternat al capdavant del país en diferents èpoques. Durant la guerra civil (1975-1990) cada clan, adscrit a zones concretes del territori, comptava amb la seva pròpia milícia. Entre ells, els falangistes, milícia inspirada en el partit de Primo de Rivera. Els magnicidis entre aquestes famílies no han faltat en la convulsa història del país.

Els acords de Taif, que van posar fi a la guerra, fan minvar el poder quasi absolut dels maronites amb una recomposició equitativa però no proporcional del sistema confessional que regna al país (veure taula). El pacte reconeix en certa manera l’hegemonia demogràfica al Líban dels musulmans. La presidència continua sent pels maronites, però ja no té tanta capacitat d’influència sobre el govern. L’executiu està encapçalat sempre per un suní. Finalment, els xiites, representats en la seva gran majoria per Hezbollah, i en menor mesura, pel moviment Amal, mantenen la presidència del Parlament.

Distribució de parlamentaris, segons confessió.

Confessió

Abans de Taif

Després de Taif

Cristians

54

64

Maronites

30

34

Ortodoxos orientals

11

14

Catòlics orientals

6

8

Altres cristians

7

8

Musulmans

45

64

Sunnites

20

27

Xiites

19

27

Drusos

6

8

Alauites

0

2

TOTAL

99

128

 

Un cas excepcional és la comunitat drusa. És la quarta en número de població i el seu origen es troba a principis del segle XI. Descendeixen dels ismailites, una corrent del xiisme. Ells es consideren musulmans, però no són pocs els qui els hi neguen la pertinença malgrat que oficialment, el Líban sempre els ha reconegut com a tal. Els drusos mantenen en secret bona part dels detalls de la seva confessió i beuen de fonts filosòfiques com Plató. El carismàtic líder dels drusos al país dels cedres, Kamal Jumblatt, va morir en un atemptat a l´inici del conflicte. Des de llavors, el seu fill Walid ha vetllat pels interessos de la comunitat.

Gemayel, Frangieh, Chamoun, Jumblatt o Berri (Amal) són cognoms que encara es troben a la llista del Parlament libanès juntament amb d’altres personatges sorgits durant el conflicte, com Aoun o Geagea. D’altres, simplement, es van aprofitar de la guerra per enriquir-se amb mètodes més que discutibles, com els Hariri (sunnita). La llei d’amnistia imposada pels mateixos senyors de la guerra volia esborrar qualsevol petjada dels crims comesos i els permetia mantenir la poltrona. Així, com es pot fer la pau?

Carlos



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s