Seqüeles psicosocials: la guerra que mai no acaba

Cada setmana, Ali Abou, antic milicià i actual cap de l’Associació d’Expresos Libanesos a les Presons Síries, visita la consulta que té al centre de Beirut la psicòloga Reina Sarkhis, especialista en traumes psicològics de la violència. Pacient i doctora parlen i parlen sobre els anys de guerra, sobre les tortures patides a les presons síries i sobre com afrontar la pau “oficial” al Líban d’avui. La situació d’Abou millora dia rere dia. Però, encara ara, els tretze anys de presó i maltractaments li causen un dolor psicològic infinit: encara recorda com si fos ahir l’horror patit en captiveri. Ni un sol dia es desperta amb pau. Fa vint anys que va acabar la guerra del Líban i fa quasi onze anys que Abou va ser alliberat. Tanmateix, com conclou Reina Sarkhis, “els libanesos no han superat encara els dies de la guerra”. 

“Els presoners polítics –segons explica Sarkhis en una entrevista que li vam fer per al documental a Beirut fa un mes- van passar un llarg temps tancats, amb horribles i inhumanes condicions, amb tota la classe d’abusos que pugueu imaginar… I encara avui són despertats a mitja nit per les seves dones perquè estan cridant, tremolant i plorant mentre dormen”

Els que fan la guerra ja coneixen aquest impacte sobre la psique de les víctimes i, cada vegada més, s’articulen accions l’objectiu de les quals és destruir el modus vivendi de les persones, la desestructuració brusca del seu dia a dia, atemptar contra la seva dignitat. Com pot, doncs, un país viure en pau i reconciliar-se mentre hi ha persones que encara pateixen els efectes de la violència? Sarkhis assegura que “la guerra sempre està allí, d’una manera potser implícita, soterrada, però ens dicta el nostre comportament”.

El punt de vista de Sarkhis, acostumada a tractar les seqüeles psicosocials de la guerra, té un punt final d’optimisme de la voluntat: “Cada cosa que es fa, cada iniciativa que es pren en favor de la pau, el diàleg o la reconciliació, per petita que sigui o ja sigui lentament, poc a poc, modifica la mentalitat de la gent libanesa. La pau real requerirà un profund canvi de les mentalitats”.

El pioner en investigació per la pau Johan Galtung defineix la violència psíquica com aquella que atempta contra l’ànima humana i persegueix reduir la capacitat mental. El també expert en pau Luc Reychler va anar més enllà i va classificar en dos tipus els costos d’aquesta violència: hi ha “els costos psicològics” -patiment psíquic que pot reobrir velles ferides i provocar noves espirals de violència i malalties psíquiques, com la depressió, l’ansietat o les síndromes posttraumàtiques- i “els costos espirituals”, com els canvis en els sentits de la vida i dels valors i els sentiments de desconfiança, desesperança, venjança o l’odi.

Els símptomes més habituals són l’ansietat, l’insomni, molèsties somàtiques, vergonya, pèrdua de creences anteriors, hostilitat, sensació de perill constant, l’evitació d’estímuls més o menys associats al trauma, reexperimentació del traumatisme, la pèrdua d’interès i motivació per qüestions i activitats abans gratificants, sensació de desinterès respecte als altres, desesperança de cara al futur, etc.

Per aquesta raó, és tan important tenir en compte tots els efectes de la guerra quan s’aborda la rehabilitació de les víctimes. Tot i que moltes vegades s’hagin de pal·liar altres seqüeles més visibles, o que no hi hagi cultura de gestió del dolor de forma col·lectiva, que sigui un treball més difícil i més llarg, es tracta d’un dels reptes en la rehabilitació postbèl·lica. Conclou, en aquesta línia, l’expert en reconciliació John Paul Lederach: “Els enfocaments de la diplomàcia tradicional han tendit a considerar els efectes psicosocials de la guerra com perifèrics, o pitjor encara, com irrellevants per a l’essència de la construcció de pau, quan, de fet, un enfocament global del conflicte suggeriria que la reconciliació és un ingredient amb la capacitat de crear les condicions per al canvi sostenible i proactiu”. Així doncs, la reconciliació dels libanesos, i en definitiva de qualsevol poble que hagi patit la violència interna i civil, passa inexorablement també pel reconeixement social del dany -que no quedi en quelcom individual i per la dignificació de les víctimes, evitant així el menyspreu social.

Iolanda i Sergi



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s