Les gacaca, justícia per a la reconciliació

Gacaca significa “justícia sobre l’herba”. I aquesta traducció és prou exacta si tenim en compte les imatges i els vídeos que, a l’espera de volar a Rwanda, hem pogut veure des de Barcelona. Enmig dels verds i frondosos paisatges que conformen les zones rurals del país dels turons, petites comunitats senceres participen en el judici d’un veí, o un conegut, presumptament acusat d’haver pres part en el genocidi rwandès de 1994. Tot i així, l’equip que viatgem allà el proper juny, ja no podrem assistir a cap sessió d’aquests tribunals populars tradicionals. Com a molt a la celebració, el proper 18 de juny, de l’acte a Kigali que commemora la fi a l’activitat de les gacaca. Almenys en la seva versió més oficial.

Gacaca a Ruhango, l’any 2007. Foto: PRI.org

I és que les gacaca no són un mètode nou. Històricament, a Rwanda, les gacaca eren una via per resoldre disputes de terres, familiars o entre famílies a les àrees rurals. Davant dels savis (sovint els més ancians) dels turons, i en presència de tota la comunitat, els implicats i els testimonis exposaven els seus arguments i al final, també conjuntament, es cercaven solucions per a l’acostament i la reconciliació.

Després del genocidi, a les presons rwandeses s’hi aglomeraven uns 120.000 acusats. Cinc anys després, només s’havien jutjat 6.000 casos. Segons els càlculs del govern, si s’hagués usat només la via del destruït sistema judicial del país, s’haguessin necessitat 100 anys per a processar tots els acusats. Per això, es va optar per recuperar aquesta forma de justícia tradicional, que a l’inici només jutjava els acusats d’assassinat o aquells que havien atemptat contra bens materials, però des del 2008 va assumir també alguns casos d’ideòlegs o planificadors de matances, el pitjor dels crims categoritzats.

Els membres dels tribunals no eren jutges professionals, ni tan sols havien estudiat Dret en la majoria de casos. Van ser escollits per les comunitats en base a la seva integritat moral amb la missió de treballar per la reconciliació i la veritat. Sense cobrar, com a voluntaris. A les gacaca, tothom qui hi era present podia parlar per intentar esclarir els fets ocorreguts i les responsabilitats. La paraula era el que valia, sense proves, debats i preguntes capcioses. Un acte de catarsi comunitària en què l’objectiu és la confesió de la veritat, la qual, s’hi s’obtenia, reduia substancialment les condemnes.

Segons les dades del govern rwandès, s’han celebrat més de 12.000 sessions d’aquest tribunals populars en els quals han participat més d’un milió i mig de persones. No han estat exemptes de crítiques. Casos de corrupció, de falses acusacions per resoldre disputes personals o venjances, o de pressions contra tutsis per no testificar en favor de persones hutus. També d’intimidacions a les zones rurals contra les víctimes o els seus familiars, ja que sovint, després del genocidi, havien quedat pràcticament soles en la comunitat enmig d’una majoria de familiars dels perpetradors.

Sigui com sigui, amb pros i contres, el que és clar és que es tracta un sistema força incomprensible per a la nostra concepció de justícia occidental, acostumats com estem a perseguir el càstig per davant la reconciliació.

Oriol Andrés



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s