Cinc postals de Kigali

1.- Als meus somnis calia creuar mig Àfrica, sortint del Caire, remuntant el Nil blau en un vaixell de càrrega, dormint nits sota les estrelles en una hamaca, travessant les grans sabanes, les jungles del Congo, fins arribar seguint Stanley i Livingstone fins al Llac Victòria i el país dels Mil Turons. Al final, però, l’equip de Fora de Quadre-Contrast vam arribar al cor d’Àfrica en un vol de Qatar Airways des d’un lloc trist i ple de gratacels anomenat Doha. Murakaza neza mu Rwanda“. Benvinguts a Ruanda. Deien els cartells en kinyaruanda de l’aeroport.

2.- Som al centre d’Àfrica. Kigali no surt a cap guia de turisme africà, però sí va aparèixer als informatius de televisions de tot el món durant la primavera del 1994. Cor de les tenebres. Renéixer des de l’horror. La capital de Ruanda, fundada al 1907 pels colonitzadors europeus amb vint cases al voltant del que avui és el mercat de Gakinjiro, intenta respirar de nou enmig dels turons. 1.300 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Ei, i sí, s’hi respira millor… Però, la veritat és que no es respira del tot bé. Per la contaminació dels camions i per algunes coses més. La ferida està oberta encara. Ja us anirem explicant els perquès. Procés de pau en construcció. Truquen a la porta: Veritat, Justícia, Reparació i Reconciliació. Per a totes les víctimes. S’estan ja fent coses de les quals hauríem d’aprendre, i molt, a Catalunya. Necessitem temps encara per a l’anàlisi.

3.- Tercera fotografia del clima boirós de la ciutat. Un amic ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens diu sortint d’un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només 18 anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. El barri popular de Nyamirambo, diuen les guies, és el més antic de la ciutat, batega vida. Entre mesquita i església, la gent s’expandeix pels carrers, comerços de tot tipus, vestits tradicionals i occidentals al mateix temps, música sortint d’algun jardí. Festa, sí, també festa. “No” al tòpic de l’africà pobre i feliç; però “sí” a la gent -que hem conegut- que vol ser feliç.

4.- Àfrica compleix les expectatives. Però ser aquí desmenteix molts tòpics. Frunzir de moto taxis amunt i avall de l’avinguda comercial de Nyabugogo. L’ordenat caos del trànsit sorprèn en una ciutat gairebé sense semàfors. Comerciants ugandesos, burundesos i ruandesos que fan bons negocis a la regió dels Grans Llacs. Senyores negres que pinten les voreres en blanc i negre. Silenci de concentració en bars plens d’homes veient els partits de quarts de final de l’Eurocopa. L’estadi d’Amahoro, que se’n diu “olímpic” tot i que no hi recordo Jocs Olímpics, està rodejat de militars que fan la migdiada sobre la gespa. El Cementiri dels Herois, situat a Remera, té només set tombes. Fotografies de Paul Kagame, el president del país, a la recepció de l’hotel, a l’entrada d’una botiga de roba i, com no, a les seus dels organismes oficials. Un país d’ordre. Ens diuen que els ruandesos eren ja gent seriosa i poc riallera abans del genocidi. Després d’allò, ens segueixen explicant, més que riure, com a màxim somriuen.

5.- Cinc dies a Kigali, d’intens rodatge, recerca d’entrevistes i contactes amb ONG, han donat ja per molt. Gravant amb la càmera la Gemma, l’Oriol i jo rodejats de nens i dones enganxats a dos centímetres per veure què es veia pel visor i, de pas,  tocar-nos els cabells llisos i la pell blanca. El Carles i la Iolanda aprofitant el màxim per patejar-se organismes oficials i no tan oficials buscant entendre el què. En definitiva, l’última foto és per a cinc periodistes catalans viatjant a Ruanda –al lloc dels fets- per saber què carai ha passat al país 18 anys després del genocidi. Lamentablement, això és notícia per al periodisme català. Però pràcticament cap mitjà de comunicació català s’interessarà pel nostre treball. I, molt menys encara, està disposat a enviar els seus periodistes fins aquí. Nosaltres hi seguirem anant: a Kigali, i a Sarajevo; a Beirut, i a Ciutat de Guatemala. Els mitjans expliquen, i sovint amb tot detall, les guerres; però s’obliden de cobrir les paus. El periodisme català viu sovint d’esquenes al món. No és culpa només dels mitjans. Diria que als catalans ens interessa poc el que passa al món. Però això ja és una altra història. Es fa negra nit a Kigali, a les set de la tarda. Des d’un dels mil turons de la ciutat, ens quedem mirant les llums grogues i blanques dels barris pobres.

Murakoze. Gràcies.

TEXT i FOTOS: Sergi Picazo



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s