Víctima i botxí, porta a porta

Viuen a pocs metres de distància l’un de l’altre, víctima i botxí. Ella va perdre el marit. Ell en va ser l’assassí. Ara són veïns. De nou, com abans del genocidi de 1994. I, asseguren, també amics.

Nkundiye i la Laurancia a la porta de casa d’ella.

En matèria de perdó, el temps és relatiu. Divuit anys poden ser temps de sobres i poden no ser res. Sovint, en casos de tal horror, les ferides no cicatritzen i el perdó, molt comprensiblement, mai no arriba. En la Rwanda d’avui en dia, tutsis i hutus viuen en aparent harmonia. Sembla que el concepte “tots som rwandesos”, nou mantra de les noves autoritats, ha calat socialment. Però el perdó és quelcom més íntim. Menys palpable. Han estat capaços de perdonar els supervivents del conflicte?

Quan un escolta el cas d’en Nkundiye i la Laurancia per primera vegada reacciona amb incredulitat. Amb desconfiança. Costa de creure. Ell té 56 anys i ella n’aparenta alguns menys. Viuen -i ja vivien abans del genocidi- a la regió rural de Nyamata. Es coneixen de fa anys, però com a la major part de Rwanda, quan es va iniciar el genocidi, això no va importar. En Nkundiye, hutu, va anar a buscar al marit de la Laurancia i el va assassinar. Perquè era tutsi. “Buscava tutsis per matar-los i robar-els-hi”, explica en Nkundiye, assegut amb la Laurancia en un banc, colze amb colze. “Els mitjans de comunicació explicaven que si no els matava, els tutsis ens matarien. I que els hutus que no fessin cas, serien perseguits”. Així de senzill. Ella es va poder amagar i va escapar com a refugiada a Burundi.

Mentre, en Nkundiye va acabar a la presó, on va passar-hi vuit anys. Va sortir-ne el 2003, quan el president de país, ja llavors Paul Kagame, va decretar que aquells que havien demanat perdó podien ser alliberats. Ell havia estat jutjat en una gacaca i havia mostrat el seu penediment públicament. Abans de tornar a casa, però, va haver de passar per un camp de treball de la Comissió Nacional per la Unitat i la Reconciliació. Un any, en què va fer “treballs d’interès general” i en què va conèixer la gent de Prisions Fellowship. Una ONG vinculada a l’església protestant que treballa per la reconciliació mitjançant el diàleg i el perdó entre víctimes i victimaris.

Va ser a través del treball amb ells que en Nkundiye va sentir la necessitat de buscar els familiars de les seves víctimes. I va trobar la Laurancia, qui també va participar dels diàlegs de Prisions Fellowship. La primera vegada que es va trobar amb ella es va amagar, massa dolor i vergonya. Però poc a poc va començar a saludar-la i després a visitar-la diàriament. La Laurancia, per la seva banda, al principi no volia ni veure’l. No podia. Però ell cada dia passava per casa seva per insistir en el perdó. Finalment, després de dos mesos, ella va fer un primer pas. Va trucar als seus fills per saber si veurien bé que ella el perdonés. I quan va tenir la seva acceptació, ho va fer.

Ara, com ja hem dit, viuen a pocs metres un de l’altre en un poble completament reconstruït, on viuen genocides i supervivents junts. Un projecte pioner de Prisions Fellowship, que també ha procurat oferir-los feina a través de la creació de cooperatives de treball.

“Cada cop que recordo que ella m’ha perdonat, vull anar-la a veure. Faré tot el que sigui perquè aquesta vídua no tingui cap problema”, explica en Nkundiye. I ella reconeix que és així: “M’ajuda molt. Un dia que estava molt malalta, em va portar a l’hospital i després em va estar cuidant a casa”. I a la pregunta si els importaria que els seus fills fossin parella, ella respon de manera sorprenent. “Ara això no és important, no som hutus, ni tutsis, som tots una mateixa persona. I de fet la meva filla està casada amb un genocida”.

No és ni serà fàcil el camí cap a la reconciliació dels rwandesos. Hi ha encara moltes cicatrius per tancar, dolor i silenci. Però de tant en tant, et trobes en el camí exemples com els de la Laurancia i el Nkundiye, a qui el perdó els ha portat la pau interior. O almenys així ho diuen. I és que sonaven tan estranyes les seves paraules per una societat com la nostra, poc donada a perdonar, que un no pot deixar d’usar el condicional. Encara que m’agradaria.

Text: Oriol Andrés
Foto: Carles Castro



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s