Rwanda: 50 anys d’una independència tràgica

Ressonen amb força noms mítics –per bo i per dolent, o per tots dos alhora- de les independències africanes. Llegiu amb mi, en veu alta: Nkrumah, Lumumba, Senghor, Nyerere, Kennyatta, Sékou Touré, Modibo Keita, Obote… Uff! Història pura de l’Àfrica negra. Diumenge passat, però, en la celebració del 50 aniversari de la independència de Rwanda, no em va ressonar cap nom. No conec mites fundacionals ni màrtirs nacionals. Els orígens de Rwanda són complicats.

Anatomia d’un instant d’independència. La multitud resistia una terrible solana a l’estadi Amahoro –que vol dir pau, en kinyaruanda- per commemorar els 50 anys de sobirania ruandesa. Kigali, la capital, es despertava en silenci, amb cartells de record al genocidi, moto-taxis amb presses  i un policia a cada cantonada. La nova bandera del país dels mil turons  –nova, després de la tragèdia de 1994- onejava al vent sense les pors d’abans. Pocs mandataris internacionals acompanyaven el president Paul Kagame a la llotja d’honor: l’únic president estranger, el de Tanzània. La cerimònia? Uff, com us ho podria dir: barreja d’elements kitsch, clàssics dansaires i timbalers africans, culte al líder i… molt, molt, molt militarisme. #DesprésdelaPau, sí, però pobra, trista i dissortada pau. Innegable, però, que l’acte recollia un suport massiu i popular. Unes 20.000 persones omplien l’estadi i desenes de milers més ho veien en directe per Rwanda TV. La gent aplaudia, xisclava, vibrava. Aquesta és la fotografia –personal i intransferible- del que jo vaig veure.

El més important, però, és que va ser el primer cop en els darrers divuit anys que el govern de Rwanda commemora amb tots els ets i uts l’aniversari de la independència. Pot semblar estrany. Però una mica d’història ens ajuda a comprendre-ho. No a justificar-ho, però sí a entendre-ho. L’1 de juliol de 1962 un país anomenat Rwanda esgarrapava la independència de la Bèlgica colonialista. Els ruandesos que més van empènyer aleshores i que van governar el nou país van ser els del Partit per l’Emancipació dels Hutus i, entre d’altres coses, van desplaçar del poder la minoria tutsi que havia estat privilegiada pels colonitzadors. Amb la independència, però, ja es van produir les primeres persecucions i assassinats de tutsis. Molts van fugir a l’exili. Alguns d’ells, a Uganda i amb el suport dels Estats Units, van formar el Front Patriòtic Ruandès amb l’objectiu del retorn dels refugiats. Van iniciar una guerra de desgast l’any 1990. Els governs dictatorials hutus van concloure de la pitjor manera: amb el genocidi tutsi del 1994, just després de signar-se els acords de pau entre l’FPR i el govern del president Habariyama. L’esclat de violència més brutal que s’hagi vist mai a l’Àfrica va acabar en només tres mesos amb la vida de, segons dades oficials, 800.000 tutsis i hutus moderats. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi un 4 de juliol de 1994. Tot i que les venjances i la violència van continuar durant anys. L’FPR, que es defineix només com a ruandès però que té un clar origen tutsi, ha governat el país durant 18 anys seguits i, fins ahir, havia preferit commemorar el Dia de l’Alliberament –el 4 de juliol, fi del genocidi- que el Dia de la Independència -1 de juliol, primer govern hutu de Ruanda-. Semblaria, doncs, dit ras i curt, a risc de generalitzar, que l’1 de juliol era més pels hutus i el 4 de juliol era més pels tutsis. Fins ahir.

Ahir, doncs, potser, la història de Rwanda va fer un pas més per canviar. 

Text i fotos: Sergi Picazo



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s