Patrulles d’Autodefensa Civil (PAC): creant l’enemic des de dins

Una vegada, en una comunitat indígena, un home em va explicar que havia estat guerriller, militar, i també patruller d’autodefensa civil”. Les paraules de Rosario Celis, monja basca que viu a la regió d’Alta Verapaz des de finals dels anys setanta, mostren a la perfecció l’absurd de la guerra a Guatemala. No es tracta de l’absurd de qualsevol guerra, sinó de les dificultats per identificar l’enemic en algunes ocasions, de la complicada distinció entre víctimes i victimaris.

Les Patrulles d’Autodefensa Civil (PAC) eren grups d’homes civils que van funcionar com una força paramilitar complementària a l’Exèrcit. Encara que es van posar en marxa un temps abans, es van legalitzar l’abril de 1982 amb Efraín Ríos Montt com a president. Ideades per involucrar la població civil, van agrupar uns 900.000 camperols, prop del 80% de la població rural masculina, entre la qual també hi havia nens. Segons l’informe final de la Comisión Para el Esclarecimiento Histórico (CEH), les PAC es van organitzar de forma coercitiva i amb l’objectiu “d’aïllar el moviment guerriller i controlar les comunitats” i la seva implantació va significar la infiltració de l’exèrcit en el cor de la vida comunitària.

Segons l’informe Memoria del Silencio, va consistir en una estratègia de l’Exèrcit per lluitar contra la forta base social de les comunitats de l’interior i va afectar especialment les comunitats maies. L’objectiu era crear l’enemic en el mateix sí de l’estructura social comunitària, militaritzar les comunitats i provocar l’enfrontament entre elles: “Les PAC van desestructurar el sistema d’autoritat indígena i es van convertir en una forma de control total de les comunitats maies”. Els consells d’ancians, els alcaldes auxiliars i qualsevol altra expressió de poder local va caure sota la implantació dels caps de patrulla, que suplantaven les estructures tradicionals. Van acabar amb la confiança entre veïns -que encara no s’ha restaurat- i les xarxes de solidaritat, evitant així que la guerrilla se sustentés en les estructures comunitàries.

Es tractava de gent de la mateixa comunitat”, explica Rosario Celis, que ha conegut bé la realitat dels indígenes tant durant com després del conflicte. Celis va ser la coordinadora de REMHI -comissió de la veritat duta a terme per l’Oficina de Drets Humans de l’Arquebisbat de Guatemala (ODHAG)– a Alta Verapaz, i ha continuat en contacte amb les comunitats, sobretot amb les més pobres, raó per la qual ha estat titllada sovint de ‘guerrillera’.

Així doncs, en la majoria dels casos va consistir en una lluita d’indígenes contra indígenes. Alguns convençuts, d’altres -molts- obligats, ja que sabien que si s’hi negaven o fugien s’hi jugaven la vida. La majoria dels testimonis insisteixen en què la participació va ser obligatòria i que no tenien alternativa. L’Exèrcit va manipular-los psicològicament, aconseguint que sentissin por de l’enemic intern, una ideologia basada en la Doctrina de Seguretat Nacional (DSN), sorgida als Estats Units durant la Guerra Freda.Així va guanyar la partida, comptant amb una xarxa d’informants que permetia, a un cost molt baix, tenir una cobertura que garantia la desarticulació del moviment guerriller.

L’antropòleg i politòleg guatemalenc Ricardo Sáenz de Tejada, a qui vam entrevistar els primers dies del rodatge, és autor del llibre Víctimas o vencedores, on reuneix les veus d’ex membres de les PAC: “En general, s’escolta les víctimes, però no als que van estar a l’altra banda, i les seves explicacions són molt vàlides quan s’analitza el conflicte armat intern”. Segons Sáenz de Tejada, els ex PAC afirmen que ells també van ser víctimes, perquè van ser obligats. A la vegada, són considerats com vencedors, perquè van ser els protagonistes de la derrota de la guerrilla a la dècada dels vuitanta.

Víctimes o botxins, doncs? Gairebé vint anys després de la fi de la guerra, la polèmica i la desconfiança continuen a les comunitats. També pel que fa a les reparacions rebudes després dels Acords de Pau, ja que els antics membres de les PAC han rebut indemnitzacions específiques per formar-ne part. Trenta anys després de la seva creació, la petjada de les PAC fa que encara avui regni la sensació de conviure amb l’enemic.

Iolanda



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s