“Deixar la guerrilla i reinserir-se a la vida normal va ser difícil”

Quan es van signar els Acords de Pau de Guatemala, l’any 1996, gairebé 3.000 guerrillers es van desmobilitzar. Uns 500 no van poder o no van voler tornar a la seva comunitat d’origen, i es van organitzar per comprar terres i estabilitzar-se en comunitats on podrien treballar junts i continuar la lluita, ara pacífica, per la qual havien ingressat a la guerrilla.

Santa Anita la Unión és una d’aquestes comunitats. Els excombatents van comprar aquesta finca per construir un nou projecte i produir cafè orgànic i plàtan. Després de lluitar durant més de 30 anys de conflicte intern a Guatemala, 35 famílies es van sumar al projecte i, quinze anys després de comprar la finca, expliquen orgullosos com han creat dues escoles –primària i secundària-, una escola bressol, una biblioteca, un petit memorial en homenatge als companys caiguts, un projecte ecoturístic i una torradora de cafè. També van construir cases per a cada família i han instal·lat aigua corrent i electricitat.

Una professora dóna classes a l’escola de secundària de Santa Anita.

La feina no és fàcil. Avui dia no compten amb els plataners per culpa d’una plaga i encara deuen gairebé l’import total del crèdit que van demanar prestat per comprar les terres, per les quals van pagar un preu superior al de mercat.

“Tenim problemes greus, però continuem treballant”, ens explicava en la nostra visita a Santa Anita l’Eusebio Mauricio Ramírez, un dels líders de la comunitat. Ramírez tenia 16 anys quan es va incorporar al moviment armat, i quan va acabar la guerra, no va voler tornar al municipi del departament de San Marcos d’on era originari: “Quan es van signar els acords, em van venir els dubtes sobre a on aniria a parar, ja que havia començat molt jove. M’havia acostumat a la vida col·lectiva, a la fraternitat dels companys. Crec que és aquesta la raó per la qual no vaig poder deixar la comunitat.”

Mauricio Evaristo Ramírez, caminant entre les plantacions de cafè.

Són una comunitat maia que aplega membres de diferents ètnies: mum, k’iche, sipakapense, etc. i que es van unir al moviment en temps diferents, des de la dècada dels 60 als anys 90. Van lluitar per canviar la societat i per uns salaris justos i iguals per homes i dones; cinc dones de la comunitat també van ser combatents i avui s’encarreguen del projecte d’ecoturisme. Van lluitar per una societat on s’honorés l’herència indígena, en comptes de reprimir-la, i on es pogués tenir una vida digna.

Els membres de la Junta Directiva de l’Associació Maia de Petits Agricultors, un dels grups principals de la comunitat, van expressar-nos la seva inquietud quant a la manca d’orientació en el procés de desmobilització. Un d’ells, Rigoberto Roblero, explica la seva preocupació: “No es va analitzar cap a on anàvem i què passaria. Havíem de tornar a viure amb la família, mantenir i educar els fills… Portem aquí quinze anys i no hem pogut tancar el deute, que és el que més ens preocupa”. Roblero expressa les dificultats que viuen actualment quan explica com “arran dels deutes, les il·lusions inicials s’esvaeixen, ja que molts de nosaltres s’han de buscar la vida fora de la finca i fins i tot emigrar als Estats Units per treballar, perquè aquí els recursos no són suficients”. Un altre, Eusebio Mauricio Ramírez, confirma la idea d’una “manca d’anàlisi” de la direcció: “La desmobilització no va ser tan justa com s’afirma”.

La conclusió, en paraules del representant legal de l’associació, Rogelio Bail, és la mateixa: “Venir d’una guerra i reinserir-se a la vida política i econòmica del país sense res era difícil. I com a mínim nosaltres som aquí, a Santa Anita. Això sí, no se’ns ha regalat res, devem encara gairebé dos milions de quetzals –uns 200.000 euros-. Però pitjor estan els companys als que el sistema ha anul·lat de nou”.

Vistes de la casa per als visitants i el menjador del projecte d’ecoturisme.

Tots estan molt preocupats per les noves generacions i per això aposten per l’educació dels fills. Tot i que són conscients que els joves no estan tan compromesos com ells, pensen ara en estratègies per implicar-los. Roblero anima els altres a “continuar lluitant fins obtenir el somni que una vegada vam tenir: comptar amb un govern que tingui en compte que un 80% de la població guatemalenca és camperola i que les terres continuen encara en mans d’unes poques famílies”. El repte, segons diu, és “continuar lluitant per aconseguir un govern just”.

És possible que la presència del Tío Cruz a la comunitat els ajudi. És el membre més veterà i viu en una caseta just al costat de l’allotjament per als visitants. Li agrada conversar i sentir-se acompanyat. Té 92 anys, i és ben conegut a Guatemala com uns dels fundadors de l’Organización del Pueblo en Armas, que després s’integraria amb els altres grups guerrillers a la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG). Està molt cansat i té dificultats per caminar. De fet, no té massa ganes de moure’s, però “lluito per trobar-les i em moc”. El seu discurs és inconnex a estones -l’edat no perdona- però aconsegueix que entenguem les raons de la seva incorporació a la lluita armada: “Vaig veure molts infants morir perquè les seves famílies no tenien diners ni medicaments per curar-los. Recordo una vegada que en vam enterrar set que havien mort de xarampió”.

De nom Lisandro Cifuentes, originari del departament de San Marcos, va ingressar molt jove a les files revolucionàries com a resposta al tracte inhumà que rebien els treballadors a les finques dels terratinents. Els rics explotaven els pobres, els maltractaven i els pagaven una misèria, i el Tío Cruz no va suportar aquesta injustícia, així que va decidir lluitar per una vida més digna.

Lisandro Cifuentes, més conegut com Tío Cruz, és el membre més veterà de la comunitat.

En Tío Cruz comença a esperar la mort, i tot i que la seva condició actual podria presentar-lo com un ancià desconegut i solitari, és una icona del moviment: “Fins i tot a Cuba em coneixen com el Tío Cruz”. Anècdota: ens va explicar la seva relació amb Fidel i Raúl Castro com qui explica les aventures amb el veí del costat de casa quan tots eren joves…

Text: Iolanda Parra

Fotos: Carlos Castro



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s