Una història basada en la diferència ètnica

Així fa el relat d’un acusat de genocidi en un tribunal gacaca de Ruanda: “Vaig comentar-li al meu company si creia que X (un veí) devia ser hutu o tutsi. Vam anar a casa seva, li vam demanar que sortís amb el carnet d’identitat. Hi deia tutsi. El vam matar”.

Absurd. I cert. El DNI va ser molt usat durant el genocidi contra els tutsis de Ruanda. Depenent de que hi digués, un vivia o moria. A simple vista, ni els ruandesos saben distingir hutus de tutsis. En un post anterior ja us introduíem com la colonització belga va tenir un paper clau en la divisió ètnica del país, basada en suposats preceptes científics. Però, amb una història, una llengua i una cultura comuna (i barrejada), quina relació van mantenir ambdues comunitats durant els anys previs al genocidi que pogués permetre’l?

Provarem de respondre a aquesta pregunta de la mà d’alguns dels analistes i activistes que vam entrevistar a Ruanda. Van enrere en el temps per trobar, sinó les causes, el context que va permetre que s’arribés a l’odi interètnic que va desembocar en el genocidi de l’any 1994.

Abans i durant colonització

Cristoph Kayumba, analista polític i director del diari The Chronicles: “Històricament, s’han explicat els diferents grups dins la societat ruandesa en termes socials i econòmics. Hi havia per una banda els agricultors, els hutus, i els ramaders, els tutsis. I aquells que es dedicaven a l’artesania i a la recol·lecció, els twa. La minoria tutsi governava la majoria hutu, i el poder era del rei –tutsi- i la societat estava organitzada de tal manera que sota el rei hi havia tres grans caps, el de cultura -tutsi-; l’encarregat de l’afer de les terres -hutu- i un altre a càrrec de l’exèrcit.”

Pierre Rwanyindo, director de l’Institute of Research and Dialogue for Peace: “L’any 1926, un governador belga de Ruanda-Urundi va decretar la destitució de tots els caps hutus que havien estat col·locats pel rei. Tot i que la majoria de governants llavors eren tutsis, n’hi havia també d’hutus, i els van substituir per tutsis, ja que els missioners i els colons creien que els primer no tenien les aptituds per governar.”

Kayumba: “Fins el 1933, les classes socials i econòmiques eren variables, es podia passar d’una ètnia a l’altra en funció de si un s’enriquia o s’empobria. Però la colonització belga va interferir en l’organització política, social i econòmica i l’any 1933 els colons van introduir l’obligació de distingir en el carnet d’identitat el grup ètnic, que seria invariable a partir d’aquell moment. L’’ètnia’ passava de pares a fills per via patriarcal. Aquest canvi no només afectava a la identitat individual, sinó que es tractava d’un criteri per accedir a recursos, aconseguir una feina, salut pública o accés a l’escola”.

Rwanyindo: “Hi havia discriminació, i els membres de la comunitat hutu estaven exclosos de l’exercici del poder. A més, tant abans com durant la colònia, els recursos essencials, com és la terra, no havien estat repartits de manera igualitària. El sorgiment dels diners, a més, va afavorir aquells que tenien grans extensions de terra i que tenien moltes vaques. Són els que van accedir als ingressos monetaris”.

Kayumba: El 1959, els belgues impulsen una revolució social i el poder passa a mans de les elits hutus. Comencen llavors els primers esclats de violència ètnica, amb matances de tutsis, que s’exilien i que mai no seran autoritzats a tornar”.  Si el grup ètnic determina si es pot accedir o perdre privilegis, el grup exclòs s’omple de rancor. Així doncs, l’odi que va esclatar el 1959 no anava en funció dels trets físics, sinó de l’accés a un règim de drets. El conflicte té a veure amb com els recursos eren compartits i el conflicte de 1994 és la conseqüència de la no resolució del problema anterior.”

El 1962, Ruanda accedeix a la independència i se succeeixen al govern diferents líders hutus. El més destacat és el general Juvenal Habyarimana, qui va mantenir-se al poder des de 1973 fins dies abans del genocidi. L’any 1990, el Front Patriòtic Ruandès (FPR)- format per opositors al règim, en la seva majoria tutsis exiliats- va iniciar l’activitat armada.

El poder hutu

Rwanyindo: “Oficialment, el genocidi se situa entre 1990 i 1994. Però, en realitat, la guerra i la discriminació contra els tutsis va començar l’any 1959. Hi va haver aleshores massacres, pillatges… Va culminar l’any 1963 amb una gran massacre de tutsis. Més tard, l’any 1973, va començar una persecució de tutsis a les escoles i a l’administració… Els membres de la comunitat tutsi no només van ser exclosos de l’administració i del govern, sinó de moltes funcions de l’Estat, com l’exèrcit i la policia. A més, a les eleccions podien votar, però no podien ser escollits com a membres dels consells comunals.”

Kayumba: “El poder va passar d’un grup ètnic a l’altre. I així va seguir fins als 90. Durant 50 anys, molts ruandesos van néixer com a refugiats pel fet de ser tutsis.”

El 1993 ss signen els acords de pau d’Arusha entre el govern i l’FPR, però no s’arriben mai a implementar. El 1994, l’avió on viatja el president Habyarimana és abatut per un coet. Si bé encara es debat l’autoria de l’atemptat, des dels sectors radicals hutus s’acusa l’FPR. Poques hores després s’inicia el genocidi, ideat, dissenyat i preparat durant els mesos anteriors.

El genocidi

Kayumba:  “El genocidi s’explica de diverses maneres. Hi ha qui defensa que el genocidi té motivacions ideològiques. Aquests defensen que pels extremistes hutus, l’única manera d’implementar un poder hutu segur era l’eliminació total dels tutsis. Hi ha una altra escola de pensament que parteix de motivacions estructurals: qüestions com la pobresa, la guerra i l’existència d’un govern que havia perdut el control de l’economia per la caiguda dels preus del cafè. També la idea d’impunitat, ja que aquells que havien participat en la violència contra els tutsis del 1959 no havien estat castigats, sinó premiats. Jo crec que l’explicació més lògica és la motivació ideològica, la idea que els tutsis eren una amenaça existencial, una qüestió educacional. Només això explicaria, per exemple, la participació de gent amb doctorats en les matances”.

Actualitat

Rwanyindo: “El govern actual ha desenvolupat grans esforços per respectar els principis fonamentals de la Constitució, per tal que tots els ciutadans siguin iguals. L’admissió a les escoles es basa en les capacitats i no en la pertinença a una ètnia o una comunitat. Cal privilegiar en l’ensenyament la identitat nacional,  i no insistir sobre l’ètnica, encara que sense discutir que les ètnies existeixen”.

Laurent Munyandilikirwa, representant legal de la Lliga per la Promoció i la Protecció dels Drets Humans: “Les dues comunitats viuen juntes. No hi ha cap separació, no hi ha un espai per una comunitat i un espai per a l’altra. Conviuen juntes en les mateixes viles. […] Des de 1994, la comunitat hutu s’ha sentit culpabilitzada perquè, a tot arreu, als mitjans internacionals o a l’interior, es diu que tots els hutus havien participat en el genocidi. Avui dia es reconeix que molts hutus no van participar al genocidi, sobretot aquells que van ajudar a amagar tutsis. Es reconeix fins i tot per part de la política nacional. La criminalització de tota una comunitat seria injustificada, sobretot perquè la responsabilitat penal és individual i no crec que sigui just prendre tota una comunitat com a criminal”.

oriol andrés



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s