Dues comissions de la veritat per a una societat desmemoriada

“La gent d’ara ignora el passat. Els seus pares no en parlen. Les escoles són mudes. I els plans d’estudis ho tracten de passada”. Rosario Celis relata així l’estat en què es troba la memòria a Guatemala. Aquesta monja basca viu a Alta Verapaz des de finals dels anys setanta, i va coordinar l’informe de Recuperació de la Memòria (REMHI) de l’Església Catòlica, ‘Guatemala Nunca Más’ a la regió. Tot i la feina que va dur a terme per fer arribar l’informe a les comunitats, està decebuda amb el desconeixement que hi ha al país sobre el què va succeir al conflicte armat.

Celis reconeix que hi ha iniciatives d’educació de pau, però afirma que “es pot educar per a la pau sense parlar del passat”. De fet, fullejant llibres de ciències socials d’educació secundària, es poden trobar capítols dedicats a la cultura de pau i a la necessitat de la tolerància i el respecte, però la referència al conflicte armat intern no supera les quatre línies.

Paradoxalment, Guatemala no compta amb una comissió de la veritat, sinó amb dues. D’una banda, l’informe del Proyecto Interdiocesano Recuperación de la Memoria Histórica (REMHI), que analitza milers de testimonis sobre violacions dels drets humans, sustentat en la convicció que, a més de l’impacte individual i col·lectiu, la violència va prendre als guatemalencs el dret a la paraula.

D’altra banda, la Comisión para el Esclarecimiento Histórico (CEH), que es va crear a partir dels Acords de Pau, va donar lloc a l’informe ‘Guatemala Memoria del Silencio’. Edelberto Torres Rivas, veterà i reconegut sociòleg que va forma part de l’equip que va elaborar l’informe, explica que va ser més fàcil aconseguir el testimoni dels indígenes que no pas els dels sectors urbans o ‘ladinos’, com s’anomena a Guatemala els mestissos: “Familiars meus que tenien desapareguts i morts no van voler donar testimoni. Com ells, molts deien que volien oblidar per viure més tranquils, per poder viure millor, i no recordar constantment això que ens fa mal”. No vol dir que no hi hagués dolor, però “davant del dolor, el silenci”.

L’informe identifica la responsabilitat de l’Exèrcit i l’Estat en les violacions de drets humans. Una “victòria a mitges” per a Torres Rivas, que preferia una “denúncia i identificació de victimaris, però es va arribar a l’acord que només es faria menció a la institució”.

Pel que fa a la finalitat de la comissió, el sociòleg té la impressió que la “major part dels que van denunciar, dels que es van atrevir a ser entrevistats, van considerar-ho com un fi. Van fer la denúncia i es van quedar tranquils. Així doncs, només uns pocs van continuar amb accions judicials: hi ha 36.000 denúncies, però només 40 o 50 casos han estat investigats”.

De la mateixa manera que Rosario Celis, Torres Rivas lamenta la subtutilització de l’informe: “És un informe per a l’elit política, no l’utilitza el poble. Dotze toms va ser una barbaritat. És un document útil, però de difícil accés, i això fa que perdi una mica el seu valor”.

El 1994, dos anys abans de la signatura dels acords de pau, l’Església Catòlica va prendre la iniciativa i va engegar la seva pròpia comissió: el projecte REMHI, que va conduir als quatre toms de l’informe ‘Guatemala Nunca Más’.

L’informe es va presentar el 24 d’abril de 1998. Només dos dies després, s’assassinava al seu principal responsable, Monseñor Juan José Gerardi, quan aparcava el cotxe a la parròquia de San Sebastián de la capital. Segons Nery Ródenas, director de l’Oficina de Drets Humans de l’Arquebisbat de Guatemala (ODHAG), l’assassinat a cops de Gerardi tenia un missatge clar: “l’Església catòlica s’havia sobrepassat publicant un informe on s’individualitzaven responsabilitats. Evidentment, es volia demostrar qui manava a Guatemala: els militars. Es volia deixar clar que no permetrien que s’engeguessin processos pels casos de genocidi”.

Es podia, doncs, signar la pau, però això no significava la possibilitat d’extreure’n responsables. “Hi ha sectors molt conservadors a Guatemala que s’oposaven al procés. Les frases que repetien constantment eren, per exemple, per què remenar el passat, per què deixar obertes les ferides si ens faran mal? És millor passar pàgina i mirar el futur”.

Actualment, Ródenas està preocupat per la falta d’implicació dels governs en la memòria, ja que no han respost a la demanda d’incloure-la als plans d’estudis. A més, “la societat guatemalenca té poc interès en conèixer la memòria històrica. I menys encara l’estat i els governants, que estan més a prop d’una política de l’oblit”. Una desmemòria que, segons Ródenas, es demostra “en el que ha succeït a les darreres eleccions: l’elecció del president actual, el general Otto Pérez Molina, que durant el conflicte armat va participar a l’època més dura del conflicte, és una situació preocupant”.

Què es pot fer perquè la societat sàpiga què va succeir al conflicte armat intern? Existeix una veritat consensuada? El mateix Torres Rivas es pregunta “si hi ha veritat històrica. El que existeix és la meva veritat i la teva, les nostres veritats”.

Iolanda Parra



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s