Si els telescopis miressin sota terra

Imagen

Xile. Tres mil metres d’alçada. Més de 105.000 quilòmetres quadrats. 0% d’humitat relativa de l’aire. Desert d’Atacama. És l’escenari del que parteix el darrer documental de Patricio Guzmán, però no l’espai on desemboca. Del realitzador de La Batalla de Chile, Nostalgia de la luz aterra al vast espai de la memòria, i ho fa unint la història de Xile amb la història de l’univers.

La ciència es va enamorar del cel de Xile al desert d’Atacama. La seva transparència permet a astrònoms de tot el món buscar entre mantes d’estels l’origen de la vida, el passat més llunyà. Mentre que la sequedat de l’ambient ha conservat intactes les restes humanes precolombines, i també les dels presoners polítics de la dictadura de Pinochet. Les imatges permeten sentir els 105.000km quadrats d’Atacama. Clissant cap al cel i arran de terra, texturitzant la duresa de la roca i la presència del vent.

Amb una veu en off, del propi Guzmán, plena de subjectivitat poètica i explícitament contra l’oblit, Nostalgia de la luz va encaixant les dues peces del trencaclosques. Connecta el cel amb la terra, en mesura la distància i la proximitat. El documental aconsegueix teixir un fil invisible entre els astrònoms i les persones que busquen els desapareguts. Tant uns com altres proven de trobar el passat des del fil prim del present.

Arqueòlogues de la memòria

Els testimonis de les ‘dones buscadores’ evidencien la càrrega de 22 anys a la recerca dels desapareguts de la dictadura militar. Sis dones remouen la terra amb l’esperança de trobar els seus familiars. La imatge és alhora desencoratjadora i esperançadora. Busquen un passat que no troben, però malgrat les condicions adverses no es rendeixen.

El camp de concentració més gran de la dictadura de Pinochet va existir a Atacama. Chacabuco va ser un infern per a milers de detinguts. Alguns poden explicar-ho davant la càmera, però altres van ser assassinats, abandonats al desert o llençats al mar. Davant la incertesa, el documental presenta Vicky Saavedra i Violeta Berríos, de l’Agrupació de Familiars d’Executats i Deteninguts Desapareguts Polítics de Calama. Són dues arqueòlogues de la memòria. Saavedra, a partir de la seva història, evidencia la necessitat de tancar un procés de dol, que és inviable sense trobar el familiar desaparegut. Berríos transmet la insaciable lluita i confirma, de nou, que l’esperança és l’últim que es perd.

Guzmán aconsegueix transmetre el patiment i el dolor de les dones sense caure en el victimisme. Ben al contrari, concedeix un ample espai al coratge, la fortalesa i el seu comprimís amb la justícia.
Com gran part de l’obra del realitzador xilè, Nostalgia de la luz és una reflexió profunda sobre la memòria. Serà, com narra el mateix Guzmán, perquè “la memòria té força de gravetat” i “sempre ens atrau”. Aquest narrador d’històries s’hi apropa d’una forma genuïna, sense imitar, ni repetir. Inevitablement, una es pregunta, com Violeta Berríos, què passaria si els telescopis no miressin només al cel, sinó que pugessin travessar la terra i ubicar els desapareguts.

Gemma Garcia (publicat al Setmanari Directa www.setmanaridirecta.info)


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s