Guatemala. Violència estructural

El projecte Després de la pau no neix del no-res, sinó que és fruit de les reflexions sorgides, elaborades i marejades durant molt de temps pels membres de l’equip. Lectures, postgraus, experiències personals, idees nascudes al voltant d’un cafè… ens han portat a dissenyar un projecte que està en contínua evolució i que ens ensenya cada dia aspectes nous de la paraula ‘pau’.

01_Makecofee

Dues tesis principals sostenen el projecte. D’una banda, la idea que els periodistes cobreixen molt bé, fins i tot amb molts recursos en temps de crisi, les guerres, però s’obliden dels països una vegada les armes callen i els mandataris encaixen les mans i acorden la pau. D’altra banda, incidim molt en la idea que la pau no ha arribat quan se signen els acords, sinó que és llavors quan comença el llarg i difícil camí cap a la pau.

Però hi ha més plantejaments, hipòtesis, discussions i teories que ens inspiren dia rere dia. Del pioner en estudis de pau Johan Galtung hem pres el triangle de la violència, un concepte introduït per representar la relació existent entre els tres tipus de violència que ell defineix: violència directa, violència estructural i violència cultural. Ja us en vam parlar fa més d’un any en aquest blog.

Entenem, bevent nou de Galtung, que la pau no és només l’absència de violència directa o l’estat de no guerra -definida com pau negativa- sinó que cal també que no hi hagi violència estructural ni cultural -pau positiva-.

Durant els quatre rodatges a Bòsnia, Líban, Rwanda i Guatemala, hem conegut massa de prop les conseqüències de la violència, de tot tipus, sent les seqüeles de la guerra i la violència directa les més impactants. Però si hi ha una violència que m’ha apel·lat i incomodat és la violència estructural que continua existint anys, de vegades dècades, després de la fi del conflicte armat.

Podria ubicar en una classificació els quatre països per esbrinar, amb índexs com el PIB o l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del PNUD, quin és el més pobre de tots. Però he preferit explicar que si hi ha una pobresa, una desigualtat, una violència estructural que m’ha insultat i m’ha deixat un pòsit difícil d’oblidar, és la de Guatemala. Sobretot perquè la guerra es va iniciar després dels intents d’un grup de la població per aconseguir més igualtat, menys injustícia social, i gairebé mig segle després, la situació és pitjor, si és possible.

PlanSanchez_13

Segons un informe d’UNICEF presentat el maig de 2012, a Guatemala la meitat dels nens i nenes menors de cinc anys passen gana i el 30% de les persones entre els 3 i els 18 anys es troben fora del sistema educatiu. Segons l’informe, “aquests percentatges amaguen realitats molt més crues: per exemple, al Departament del Quiché, el 40.2% de la infantesa i l’adolescència es troba fora de l’escola i el 72.2% dels menors de cinc anys pateix desnutrició”.

Amb els nens, els indígenes -que representen el 60% de la població de Guatemala- són els que més pateixen la injustícia social i la pobresa. Segons l’enquesta sobre condicions de vida de l’Institut Nacional d’Estadística guatemalenc de 2011, el 73% de la població indígena del país vivia en condicions de pobresa.

I per continuar confirmant les horribles sensacions d’injustícia que vaig tenir durant les tres setmanes de rodatge, més dades. L’Informe del PNUD “Avances y desafíos en las dimensiones del desarrollo humano de los pueblos indígenas de Guatemala”, revelava l’any 2011 les condicions d’exclusió i marginació que retarden el desenvolupament humà de la població originària.

En un article publicat per dos investigadors del Grupo de Estudios de Paz y Desarrollo de la Universidad de Alicante, se citen les paraules que Friedrich Engels va escriure com a conclusió d’un informe sobre la situació dels barris de treballadors de Londres:

“Cuando una persona inflige un daño físico a otra, produciéndole la muerte, el acto es denominado homicidio sin premeditación; cuando el agresor conoce de antemano que el daño será fatal, llamamos a su acto asesinato. Pero cuando la sociedad sitúa cientos de proletarios en una posición en la que de forma inevitable se encontrarán con una muerte prematura e inevitable (…), cuando priva a miles de personas de la satisfacción de las necesidades vitales, situándolos en condiciones en las que no es posible vivir —obligándolos, a través de la fuerza de la ley, a permanecer en esas condiciones hasta que la muerte sea la consecuencia inevitable, la sociedad sabe que esos miles de víctimas perecerán y aun así permite que esas condiciones se mantengan, este acto es un asesinato con tanta rotundidad como lo es el acto individual; asesinato disfrazado e intencionado contra el que nadie puede defenderse por sí mismo (…) porque nadie ve al asesino, porque la muerte de la víctima parece natural en tanto que el delito es más por omisión que por comisión. Pero asesinato al fin y al cabo”.

Potser Guatemala camina i es troba cada dia més a prop de la pau. Aquesta mateixa setmana s’ha celebrat l’audiència d’obertura del judici per genocidi contra l’ex president Efrain Ríos Montt, és un pas important. Però amb la desigualtat i injustícia social que vaig poder observar durant el rodatge i que corroboren les dades, la pau completa no és possible. Massa violència estructural.

Iolanda



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s