Pablo Larraín: “La majoria dels responsables de les violacions de Drets Humans continuen avui lliures als carrers de Xile”

‘No’ és l’última pel·lícula del director xilè Pablo Larraín: una crònica històrica en clau de ficció però basada en fets reals sobre la campanya electoral prèvia al referèndum convocat per la dictadura militar d’Augusto Pinochet en 1988. Amb el referèndum, els xilens havien de triar entre el ‘sí’ o el ‘no’ a la reconversió democràtica de la dictadura militar, presionada pel context internacional a buscar una sortida democrática. Amb ‘No’, Larraín tanca la seva trilogia de cinema polític sobre la dictadura xilena que completen ‘Postmortem’ i ‘Tony Manero’.

Recentment, el director xilè va presentar personalment ‘No’ a Berlín amb Gael Garcia Bernal, el famossísim actor mexicà que protagonitza el últim seu film. En la següent entrevista, Larraín reflexiona sobre el valor de la democràcia, l’herència de la dictadura pinochetista a l’actual Xile i la manca de justícia al país llatinoamericà.

NO, La Película – Trailer Oficial from Fabula on Vimeo.

Com va ser l’acollida de la pel·lícula a Europa, EUA i altres països llatinoamericans?

Encara que aquesta és una història que va passar a Xile ara fa 25 anys, la gent la veu i la vincula a la seva pròpia realitat política. És increïble. Mai vaig pensar que fos una història tan universal. Quan la mostrem, la gent reacciona vinculant-se a la pel·lícula i relacionant-la amb la democràcia, amb els seus propis sistemes democràtics. La pel·lícula sembla molt contemporània. Sembla que el problema de la democràcia és una cosa que tenim tots. I no només em refereixo a recuperar la democràcia sinó també a com administrar-la. Les campanyes, els candidats, la barreja entre de publicitat i política….

Després de tot el procés d’investigació i realització de la pel·lícula, quant d’aquell Xile reconeixes al Xile actual?

Perquè el ‘no’ guanyés el plebiscit es va haver de negociar amb Pinochet, i aquesta negociació va suposar no només quedar-se amb el seu model econòmic, sinó també amb la seva Constitució i no poder jutjar-lo mai: Pinochet va morir lliure i milionari, i la majoria dels responsables de les violacions de Drets Humans continuen avui lliures als carrers de Xile. Mai va arribar la justícia, i quan no hi ha justícia, les ferides no es tanquen i no hi ha equilibri. En aquest sentit, crec que hi ha un gran llegat de la dictadura al Xile actual, el que suposa un petit triomf del ‘sí’ si es vol dir així.

Al mateix temps, crec que avui en dia, després de mantenir el model de Pinochet, hem recuperat la democràcia: hem recuperat la llibertat d’elegir els nostres líders, la llibertat d’expressió. No obstant això, ens vam quedar amb el seu model i hem abusat d’ell. Avui Xile és un país que té vuit o deu propietaris, és un país governat per les empreses, un país on és impressionant veure com l’Estat és cada vegada més petit i les empreses cada vegada més grans. Com a pare puc dir que educar els teus fills és Xile és molt car si vols oferir-los una educació de qualitat. Amb la salut passa el mateix.

Hi ha un país que s’assembla en algunes coses al de Pinochet, però és un país infinitament més lliure, responsable del que fa i del que diu, és un país amb institucions sòlides i que ha crescut econòmicament d’una manera sostinguda i estable. Hem de millorar la justícia, la distribució dels ingressos i preocupar-nos més de la nostra cultura. Però mentre visquem en un país on les empreses tenen el poder, serà difícil avançar cap a un model on la gent sigui la prioritat.

Com es va produir la instauració de l’actual sistema neoliberal i com es reflecteix eixe procés en la teva pel·lícula?

Pinochet, a finals dels 70, va imposar el sistema econòmic capitalista a través de xilens que estaven estudiant a Chicago, que van ser denominats “Chicago boys”. L’interessant és que aquest model suposa l’aplicació del màrqueting, la publicitat i altres pràctiques pròpies del capitalisme, i Pinochet va ser tret del poder precisament amb aquestes mateixes eines, com ben mostra la pel·lícula. És a dir, Pinochet va crear el seu propi verí pràcticament sense adonar-se’n. Aquesta paradoxa em sembla molt interessant. I una vegada que vam arribar a la democràcia, van continuar amb el model, ho vam fer créixer i vam abusar d’ell. A Xile hi ha una mena de canibalisme econòmic. I això em sembla molt delicat perquè està tot enfocat cap al lucre i no cap als individus que conformen la societat.

Com es posiciona el teu cinema, i més concretament ‘No’, en l’actual mapa polític i cultural de Xile?

La campanya del ‘no’, i no la pel·lícula en si, és un mapa del que va passar a Xile en els següents 25 anys fins d’avui. El fet que s’utilitzessin les eines de la publicitat en la campanya del ‘no’ té avui en dia una força simbòlica molt potent. Molts elements d’aquella campanya formen una mena d’oracle del que va acabar passant: un país on les empreses es devoren entre si i l’Estat és una espècie d’observador d’un sistema capitalista ferotge.

La pel·lícula té una ressonància que va generar una discussió molt interessant quan es va estrenar a Xile. Es van dir moltes coses: l’esquerra va pensar que era un producte de la dreta, que d’alguna manera volia legitimar el model, i la dreta va pensar que això era un producte de l’esquerra, que volia acabar amb la imatge de Pinochet al món. La pel·lícula va quedar sense lloc: a l’esquerra no li agrada reconèixer que va governar 20 anys amb un model que venia de la dictadura, i a més ho va augmentar, malgrat que va intentar reduir la bretxa entre rics i pobres, la veritat és que va passar tot el contrari.

La dreta, d’altra banda, el que ha fet, ara governant i abans no, és protegir la Constitució d’Augusto Pinochet per poder establir un sistema electoral denominal i altres tipus d’estructures que vénen de la dreta i de la seva lògica econòmica. Crec que tots dos sectors polítics es van acomodar en aquest model, van trobar el seu lloc i han conviscut alternant-se en el poder amb algunes diferències polítiques i socials, però amb l’acord tàcit de que el model no es discuteix a Xile.

Andreu Jerez



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s