Jorge Rafael Videla no és la dictadura

videla2

És la cara visible de la Junta Militar que governa l’Argentina a cop de tortura i fusell, des de fa tres anys, responent a la premsa, agitant l’aire amb els braços, mirant a un cel que no respondrà: “És una incògnita el desaparegut. Mentre no aparegui no pot tenir cap tractament especial: no té entitat, no hi és. Ni mort ni viu. Està desaparegut”.

Trenta mil incògnites planificades va deixar el seu govern.

Davant de la mort de Videla, hom pot aturar-se sobre un pla tancat del seu rostre i començar a desgranar l’obscuritat del motor que movia la seva ànima. Si el que volem és explicar les raons i engranatges d’una dictadura entesa com a mecanisme per a garantir l’aplicació de certes polítiques socials i econòmiques, no en tindrem prou. Jorge Rafael Videla era un dictador, però no la dictadura.

La junta militar que ell va encapçalar anomenava el seu període de govern (1976-1983) “Procés de reorganització nacional”. El seu objectiu era l’eliminació de tot viratge que impedís la instauració d’un model neoliberal que blindés els interessos de les jerarquies polítiques, econòmiques i religioses tradicionals. Repressió, tortures i desaparicions foren eines planificades al servei d’aquest objectiu. Impossible desvincular una cosa de l’altra.

En resposta al periodista argentí Ceferino Reato, el mateix Videla afirmava el 2007:

“El nostre objectiu era disciplinar una societat anarquitzada; retornar-la als seus principis, als seus canals naturals. Respecte el peronisme, sortir d’una visió populista, demagògica, que impregnava amplis sectors; en relació a l’economia, anar cap a una economia de mercat, liberal. Un nou model, un canvi bastant radical; a la societat calia disciplinar-la perquè fos més eficient. Volíem també disciplinar el sindicalisme i el capitalisme prebendari”.

Les conseqüències directes d’aquesta “reorganització nacional” són conegudes: mort, pobresa, deute. Sempre serà pertinent preguntar: Quina part d’aquell model sobreviu encara en la societat argentina?

El passat mes d’abril, per primera vegada, una sentència judicial evidenciava l’acció conjunta entre una empresa i l’aparell repressor de la dictadura. Marcos Jacobo Levin, propietari de l’empresa de transports La Veloz del Norte, era processat per instigar el segrest i les tortures de 15 treballadors. Aquesta setmana, un altre judici, el que processa el propietari del Ingenio Ledesma, Carlos Pedro Blaquier, ha estat destravat. Les portes a més sentències contra empreses col·laboradores queden obertes. Sense elles no serà possible explicar la figura de Videla.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Post relacionat: “El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes“.



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s