República Dominicana: 7 apunts sobre la memòria històrica

P1000716

I

Imagineu que una parada del metro de Barcelona es digués Salvador Puig Antich. I que la següent s’anomenés Francisco Franco. Difícil de creure, oi? A Santo Domingo passa. Amín Abel: activista polític del Movimiento Popular Dominicano (MPD), assassinat el 24 de setembre de 1970 pel servei secret de la Policia Nacional Dominicana. Propera estació, Joaquín Balaguer: expresident del país, acusat d’instaurar un règim de terror entre la militància d’esquerres durant els seus primers dotze anys de mandat (1966-1978).

II

Per a Luisa de Peña, directora del Museo Memorial de la Resistencia Dominicana, aquest és un clar exemple de la “dualitat malaltissa” que viu el país en termes de memòria històrica. L’entrevisto al seu petit despatx per parlar-ne. Per arribar-hi, cal deixar enrere dos guàrdies amb uniforme militar. “El govern ens ho va recomanar. De tant en tant rebem amenaces”. Està prou justificat aquest tipus de seguretat? “Clar que sí. Però no veus el que posem aquí? A mi m’han amenaçat de mort per ofendre al ‘pare de la democràcia’ Joaquín Balaguer”.

Gairebé parlem més de les presidències d’aquest darrer (1960-1962, 1966-1978, 1986-1996) que de la dictadura de Trujillo. Els crims comesos durant els seus mandats, emparats per una pàtina institucional democràtica, també són consignats al Museu. Entre ells, el del pare de la seva directora, Luis de Peña Pichardo, assassinat el 1967.

Abunden els “però això no ho posis a l’entrevista”.

III

Pensament. On són els marges de la memòria històrica? Dictadures, pràctiques, carcasses. Qui, d’acord a què, n’estableix els límits?

IV

El passat 30 de gener, sis mesos després de l’entrevista, les organitzacions per la memòria històrica fan pública la seva proposta per a la creació d’una Comissió de la Veritat que esclareixi els crims de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1962), una de les més llargues i sanguinàries del continent. Segons les seves estimacions, el règim de Trujillo va deixar un saldo de 50.000 víctimes, entre assassinades, desaparegudes, violades i torturades. Veurem si el govern dominicà mou fitxa. Segons De Peña, fins ara la seva actitud respecte la memòria històrica “no es pot dir que sigui negativa. El museu va ser creat amb fons governamentals, i aquest govern en particular ha realitzat gestos, com declarar el Día de la Resistencia Heroica. Tot i això, la seva posició de fons és la de ‘banyar-se i guardar la roba’. Tenen aliats necessaris que pressionen i no volen una comissió de la veritat”.

V

Prop del Museo de la Resistencia, en ple centre de Santo Domingo, s’erigeix des de l’any 2009 una estàtua en honor de Francisco Caamaño Deñó, revolucionari que ocupà la presidència del país durant la invasió dels EUA l’abril de 1965. Caamaño encapçalava la lluita pel retorn del president legítim Juan Bosch, qui patí un cop d’estat conservador el 1963 després d’un intent de reforma democràtica de la constitució dominicana.

Lliçons i analogies: Juan Bosch havia guanyat les eleccions de 1962 amb la promesa de no passar comptes al “trujillismo”. Per a De Peña, encara se’n paguen les conseqüències: “Va ser un error de Bosch proposar l’amnistia i un error del poble dominicà acceptar-la. La societat dominicana va decidir construir la democràcia sobre la base de la impunitat”. Al 1966, retirades les tropes estatunidenques, Joaquín Balaguer, polític de confiança de Trujillo durant la dictadura, guanyarà les noves eleccions, inaugurant el famós període de “los doce años”. Caamaño persistirà. Serà assassinat el 1973 durant la presidència de Balaguer, després de desembarcar a l’illa amb vuit homes per a intentar derrocar-lo.

VI

23 d’abril. Fira del llibre a Santo Domingo. No s’hi trobaran les memòries de la filla de Trujillo, Ángela. Encara regeix a la República Dominicana la llei 5880, promulgada el 1962, poc després de l’assassinat del dictador, per la qual queda prohibida l’enaltiment de la seva figura i del seu règim. El 2010, en resposta a un recurs d’empara presentat per les organitzacions dominicanes per la memòria històrica, els tribunals locals van prohibir la circulació i venda del llibre i l’obertura a la capital d’una delegació de la Fundación Rafael Leónidas Trujillo, amb seu a Miami.

Acabada la fira, un altre familiar del dictador agitarà la memòria. Ramfis Domínguez, el nét petit, afirma des dels Estats Units que estudia postular-se a les properes eleccions presidencials, “a petició de sectors civils i militars de dins i fora del país”.

VII

14 de juny. Monumento Mausoleo Héroes de Constanza, Maimón y Esteo Hondo. Mayobanex Vargas és l’únic supervivent de l’expedició guerrillera que aquell dia, com Caamaño una dècada i mitja després, va desembarcar a l’illa el 1959 per mirar de d’enderrocar la dictadura imperant. S’arremolinen els micròfons al seu voltant. Preguntes sobre les aspiracions del nét de Trujillo: “Que no ho intenti, perquè es trobarà un poble que no li ho permetrà…”. Records d’aquell intent frustrat. Vargas creua els braços i abaixa el front. Impossible saber si tanca els ulls per espantar el record, o per a sobreviure de nou els companys caiguts.

Text i fotografia: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més: “La sociedad dominicana decidió construir la democracia sobre la base de la impunidad” (Entrevista a Luisa de Peña, publicada al Periódico Diagonal)



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s