#Rwanda —> la pau no serà televisada

(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda:Murakaza neza mu Rwanda. Benvinguts a Ruanda.   SERGI PICAZO   –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda

Anuncios

Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


‘Després de la pau’, en xifres

‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.

Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament  del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.

En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.

En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.

En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.

Estat_01

Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.

La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.

1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).

2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).

3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).

 

Estat_02

En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.

“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”

Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.

Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.

Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.

*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es


Després de la Pau en format càpsul·la, a Periodismo Humano

El projecte de documentals Després de la Pau es presenta ara en format càpsul·les -d’uns 10 minuts de durada- i al web Periodismo Humano amb l’objectiu d’analitzar en profunditat i amb més temps els aspectes més colpidors i interessants dels procesos de pau a Guatemala i Ruanda. Càpsul·la a càpsul·la, podeu submergir-vos en qüestions cabdals com l’educació després de la guerra, el procés de desarmament, la importància de la memòria, la relació entre cultura i pau, el rol de la dona, els tribunals tradicionals o la reconciliació entre comunitats.

Podeu llegir i veure les deu càpsul·les de l’Especial Después de la Paz, en la seva versió en castellà, clicant en aquest enllaç: http://despuesdelapaz.periodismohumano.com/

DDP PH Buena

Paral·lelament a la presentació arreu de Catalunya dels reportatges Ruanda. Reconciliació Obligada i Guatemala. Rescatant la memòria, els col·lectius Fora de Quadre i Contrast ja hem elaborat aquests nous vídeos temàtics pel portal Periodismo Humano. Els companys d’aquest mitjà de comunicació digital dirigit pel fotoperiodista Javier Bauluz porten des de fa tres anys fent informació en defensa dels drets humans d’altíssima qualitat. Acaben de rebre el Premi Solidaritat en la categoria de comunicació de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Periodismo Humano també ha penjat els vídeos d’aquesta versió extra de ‘Després de la Pau’ al seu canal de Youtube. El vídeo més vist, de moment amb 1.235 visites, se centra en el rol de la dona, els vincles amb la música tradicional i la qüestió de la reconciliació a Ruanda. El podeu veure aquí sota el títol Ingoma Nshya, tambores que curan mujeres en Ruanda. L’última càpsul·la penjada, sota el títol El precio de la verdad, relata l’estat de la memòria sobre el conflicte armat a Guatemala amb reflexions de Yolanda Aguilar -testimoni i redactora de la comissió de la veritat- o Edelberto Torres Riva -membre de la Comisión para el Esclarecimiento Histórico-, entre d’altres.

Sergi Picazo


#Irak10: una boda contra la guerra

alibek

Si comença la matança… cal manifestar-se immediatament“. Esgarrifa llegir l’octaveta i pensar que aviat farà 10 anys que va començar la matança. I que no s’ha aturat encara. El 19 de març farà 10 anys de la invasió de l’Iraq: no hi ha consol possible davant de tant assassinat impune.

Ens queda l’orgull d’haver-nos mobilitzat com mai contra una guerra aliena, d’haver-ne intuït l’horror amb totes les seves lletres. Aquells dies teníem superàvit de solidaritat. Ens queda la reactivació de l’entramat organitzatiu, una fita inesborrable per a la cultura de pau del país i un periodisme escrit en majúscules que viuria el naixement d’iniciatives com el Diari de la Pau, promogut per l’associació Fora de Quadre: sens dubte, un abans i un després en el periodisme per la pau de casa nostra.

“Tots els ciutadans honrats i amb un mínim de dignitat hauríem d’intentar resistir junts i canviar aquest sistema, perquè quan s’està trepitjant la dignitat d’una persona a milers de quilòmetres de casa teva, s’està trepitjant també la teva”. Fa 10 anys molta gent ja coneixia en Pius Alibek. Nascut a Bagdad, barceloní des de 1981, va ser ell qui va llegir el manifest d’aquella milionària marxa contra la guerra. La seva família és una de tantes víctimes de la guerra: l’exili ha fet que els dotze germans i germanes Alibek es reparteixin entre Bagdad, Barcelona i Londres.

“He perdut la mare, el pare i un germà, i per les circumstàncies no he pogut assistir als seus funerals. Tampoc a cap casament dels meus germans i germanes. Per fi puc compartir una alegria amb la família”, diu al final d’aquesta entrevista que li vam fer a Contrast la setmana passada. Es refereix al casament de la seva neboda, la Rita. Què significa una celebració d’aquest tipus per a una família colpejada per la guerra i l’exili? Quines lectures se’n poden fer entre l’alegria de l’avui i la cicatriu latent? El documentalLa boda de Rita“, produït per l’Agència Zoom, hi reflexiona a través dels seus protagonistes, de Bagdad a Londres, de Londres a Barcelona.

El film és una bona mostra de que, sovint, els millors al·legats contra la guerra es fan sense necessitat de mencionar-la a cada línia, parlant des de l’alegria de ser vius, resistint, tirant endavant. “Hi ha molta alegria aquí dins, però aquesta alegria desapareixeria si tots els que hi són es dediquessin a pensar en el que han perdut. Simplement pensen en el que han guanyat. Perquè ho han perdut tot, però han guanyat el que els resta per viure”, diu en Pius en un moment del documental.

El proper 19 de març, 10 anys després de la invasió de l’Iraq, “La boda de la Rita” se celebrarà a 10 espais de la ciutat de Barcelona. Ens hi acompanyes?

Més info:

http://www.facebook.com/labodaderita

http://www.twitter.com/ReportajesZoom #BodaDeRita #Irak10

http://www.labodaderita.com

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Pablo Larraín: “La majoria dels responsables de les violacions de Drets Humans continuen avui lliures als carrers de Xile”

‘No’ és l’última pel·lícula del director xilè Pablo Larraín: una crònica històrica en clau de ficció però basada en fets reals sobre la campanya electoral prèvia al referèndum convocat per la dictadura militar d’Augusto Pinochet en 1988. Amb el referèndum, els xilens havien de triar entre el ‘sí’ o el ‘no’ a la reconversió democràtica de la dictadura militar, presionada pel context internacional a buscar una sortida democrática. Amb ‘No’, Larraín tanca la seva trilogia de cinema polític sobre la dictadura xilena que completen ‘Postmortem’ i ‘Tony Manero’.

Recentment, el director xilè va presentar personalment ‘No’ a Berlín amb Gael Garcia Bernal, el famossísim actor mexicà que protagonitza el últim seu film. En la següent entrevista, Larraín reflexiona sobre el valor de la democràcia, l’herència de la dictadura pinochetista a l’actual Xile i la manca de justícia al país llatinoamericà.

NO, La Película – Trailer Oficial from Fabula on Vimeo.

Com va ser l’acollida de la pel·lícula a Europa, EUA i altres països llatinoamericans?

Encara que aquesta és una història que va passar a Xile ara fa 25 anys, la gent la veu i la vincula a la seva pròpia realitat política. És increïble. Mai vaig pensar que fos una història tan universal. Quan la mostrem, la gent reacciona vinculant-se a la pel·lícula i relacionant-la amb la democràcia, amb els seus propis sistemes democràtics. La pel·lícula sembla molt contemporània. Sembla que el problema de la democràcia és una cosa que tenim tots. I no només em refereixo a recuperar la democràcia sinó també a com administrar-la. Les campanyes, els candidats, la barreja entre de publicitat i política….

Després de tot el procés d’investigació i realització de la pel·lícula, quant d’aquell Xile reconeixes al Xile actual?

Perquè el ‘no’ guanyés el plebiscit es va haver de negociar amb Pinochet, i aquesta negociació va suposar no només quedar-se amb el seu model econòmic, sinó també amb la seva Constitució i no poder jutjar-lo mai: Pinochet va morir lliure i milionari, i la majoria dels responsables de les violacions de Drets Humans continuen avui lliures als carrers de Xile. Mai va arribar la justícia, i quan no hi ha justícia, les ferides no es tanquen i no hi ha equilibri. En aquest sentit, crec que hi ha un gran llegat de la dictadura al Xile actual, el que suposa un petit triomf del ‘sí’ si es vol dir així.

Al mateix temps, crec que avui en dia, després de mantenir el model de Pinochet, hem recuperat la democràcia: hem recuperat la llibertat d’elegir els nostres líders, la llibertat d’expressió. No obstant això, ens vam quedar amb el seu model i hem abusat d’ell. Avui Xile és un país que té vuit o deu propietaris, és un país governat per les empreses, un país on és impressionant veure com l’Estat és cada vegada més petit i les empreses cada vegada més grans. Com a pare puc dir que educar els teus fills és Xile és molt car si vols oferir-los una educació de qualitat. Amb la salut passa el mateix.

Hi ha un país que s’assembla en algunes coses al de Pinochet, però és un país infinitament més lliure, responsable del que fa i del que diu, és un país amb institucions sòlides i que ha crescut econòmicament d’una manera sostinguda i estable. Hem de millorar la justícia, la distribució dels ingressos i preocupar-nos més de la nostra cultura. Però mentre visquem en un país on les empreses tenen el poder, serà difícil avançar cap a un model on la gent sigui la prioritat.

Com es va produir la instauració de l’actual sistema neoliberal i com es reflecteix eixe procés en la teva pel·lícula?

Pinochet, a finals dels 70, va imposar el sistema econòmic capitalista a través de xilens que estaven estudiant a Chicago, que van ser denominats “Chicago boys”. L’interessant és que aquest model suposa l’aplicació del màrqueting, la publicitat i altres pràctiques pròpies del capitalisme, i Pinochet va ser tret del poder precisament amb aquestes mateixes eines, com ben mostra la pel·lícula. És a dir, Pinochet va crear el seu propi verí pràcticament sense adonar-se’n. Aquesta paradoxa em sembla molt interessant. I una vegada que vam arribar a la democràcia, van continuar amb el model, ho vam fer créixer i vam abusar d’ell. A Xile hi ha una mena de canibalisme econòmic. I això em sembla molt delicat perquè està tot enfocat cap al lucre i no cap als individus que conformen la societat.

Com es posiciona el teu cinema, i més concretament ‘No’, en l’actual mapa polític i cultural de Xile?

La campanya del ‘no’, i no la pel·lícula en si, és un mapa del que va passar a Xile en els següents 25 anys fins d’avui. El fet que s’utilitzessin les eines de la publicitat en la campanya del ‘no’ té avui en dia una força simbòlica molt potent. Molts elements d’aquella campanya formen una mena d’oracle del que va acabar passant: un país on les empreses es devoren entre si i l’Estat és una espècie d’observador d’un sistema capitalista ferotge.

La pel·lícula té una ressonància que va generar una discussió molt interessant quan es va estrenar a Xile. Es van dir moltes coses: l’esquerra va pensar que era un producte de la dreta, que d’alguna manera volia legitimar el model, i la dreta va pensar que això era un producte de l’esquerra, que volia acabar amb la imatge de Pinochet al món. La pel·lícula va quedar sense lloc: a l’esquerra no li agrada reconèixer que va governar 20 anys amb un model que venia de la dictadura, i a més ho va augmentar, malgrat que va intentar reduir la bretxa entre rics i pobres, la veritat és que va passar tot el contrari.

La dreta, d’altra banda, el que ha fet, ara governant i abans no, és protegir la Constitució d’Augusto Pinochet per poder establir un sistema electoral denominal i altres tipus d’estructures que vénen de la dreta i de la seva lògica econòmica. Crec que tots dos sectors polítics es van acomodar en aquest model, van trobar el seu lloc i han conviscut alternant-se en el poder amb algunes diferències polítiques i socials, però amb l’acord tàcit de que el model no es discuteix a Xile.

Andreu Jerez


Ahmed Jabari, líder militar o garant de la pau?

Als periodistes, sovint, la necessitat d’immediatesa ens juga males passades. Interpretar correctament els fets és clau en la nostra feina. Per això, es fa necessari un bon coneixement d’aquella realitat que ens toca cobrir. És necessari també mantenir sempre el sentit crític alerta i intentar deixar de banda la motxilla de prejudicis, tòpics i estereotips amb la qual tots ens hem anat carregant al llarg dels anys. Tots ells, elements fonamentals també de l’anomenat periodisme de pau.

Un exemple recent de com, si no anem alerta, deixar-nos portar per la inèrcia ens pot jugar males passades és la cobertura de l’assassinat per part d’Israel de Ahmed Jabari, líder de Hamàs mort després que un coet teledirigit impactés contra vehicle en què viatjava el passat dimecres 14 de novembre, a Gaza.

Jabari era l’actual cap del braç armat de Hamás. En seguida, des de la propaganda israelí es va provar de justificar l’assassinat explicant que “havia estat implicat en la negociació del segrest del soldat Guilad Shalit i que tenia molta sang a les seves mans”. Aquest era el missatge que difonia el cap de premsa de l’exèrcit israelí poc després de l’assassinat, que va donar inici als bombardejos israelians sobre Gaza.

El cotxe calcinat, en el qual viatjava el cap de Hamàs.

Donat el càrrec que ocupava Jabari, la majoria dels del gremi -així com la resta de la societat- d’entrada no vam qüestionar-nos les motivacions que havien dut a Israel a cometre un nou assassinat selectiu, acostumats ja com ens tenen a aquestes actuacions que poden ser qualificades de terrorisme d’estat.

Tanmateix, l’endemà el The Times of Israel va publicar una entrevista amb un activista pacifista isarelí, Gershon Baskin, que havia participat en diversos processos de negociació entre Israel i Hamàs.

En ella, Baskin afirmava que “Jabari era partidari d’una treva indefinida, no volia entrar en un nou espiral d’atacs amb Israel”. I assegurava que el líder de Hamàs “estava a poques hores de donar la seva autorització” a la treva quan va ser assassinat. “Israel pot haver destruït la seva única oportunitat de tenir pau”, afegia.

El mateix diari, afirmava que així mateix ho havien confirmat oficials de seguretat palestins de Cisjordània, que asseguraven que Jabari era més moderat que altres líders de Hamàs i creia en la necessitat de la treva.

Així doncs, quina era la motivació de l’assassinat? Una major seguretat, en la interpretació que d’aquesta dóna el govern israelí, o evitar una treva que podia haver posat fi a una escalada militar que reparteix bons rèdits entre els polítics al govern sionista poc abans d’unes eleccions?
Gershon Baskin.

Finalment, després de molts balls diplomàtics, hi ha hagut treva. Però com a periodistes, entre les nostres obligacions hi ha la de buscar aquestes altres cares de les històries. Més, com a periodistes que volem treballar per la pau.
oriol