Pablo Larraín: “La majoria dels responsables de les violacions de Drets Humans continuen avui lliures als carrers de Xile”

‘No’ és l’última pel·lícula del director xilè Pablo Larraín: una crònica històrica en clau de ficció però basada en fets reals sobre la campanya electoral prèvia al referèndum convocat per la dictadura militar d’Augusto Pinochet en 1988. Amb el referèndum, els xilens havien de triar entre el ‘sí’ o el ‘no’ a la reconversió democràtica de la dictadura militar, presionada pel context internacional a buscar una sortida democrática. Amb ‘No’, Larraín tanca la seva trilogia de cinema polític sobre la dictadura xilena que completen ‘Postmortem’ i ‘Tony Manero’.

Recentment, el director xilè va presentar personalment ‘No’ a Berlín amb Gael Garcia Bernal, el famossísim actor mexicà que protagonitza el últim seu film. En la següent entrevista, Larraín reflexiona sobre el valor de la democràcia, l’herència de la dictadura pinochetista a l’actual Xile i la manca de justícia al país llatinoamericà.

NO, La Película – Trailer Oficial from Fabula on Vimeo.

Com va ser l’acollida de la pel·lícula a Europa, EUA i altres països llatinoamericans?

Encara que aquesta és una història que va passar a Xile ara fa 25 anys, la gent la veu i la vincula a la seva pròpia realitat política. És increïble. Mai vaig pensar que fos una història tan universal. Quan la mostrem, la gent reacciona vinculant-se a la pel·lícula i relacionant-la amb la democràcia, amb els seus propis sistemes democràtics. La pel·lícula sembla molt contemporània. Sembla que el problema de la democràcia és una cosa que tenim tots. I no només em refereixo a recuperar la democràcia sinó també a com administrar-la. Les campanyes, els candidats, la barreja entre de publicitat i política….

Després de tot el procés d’investigació i realització de la pel·lícula, quant d’aquell Xile reconeixes al Xile actual?

Perquè el ‘no’ guanyés el plebiscit es va haver de negociar amb Pinochet, i aquesta negociació va suposar no només quedar-se amb el seu model econòmic, sinó també amb la seva Constitució i no poder jutjar-lo mai: Pinochet va morir lliure i milionari, i la majoria dels responsables de les violacions de Drets Humans continuen avui lliures als carrers de Xile. Mai va arribar la justícia, i quan no hi ha justícia, les ferides no es tanquen i no hi ha equilibri. En aquest sentit, crec que hi ha un gran llegat de la dictadura al Xile actual, el que suposa un petit triomf del ‘sí’ si es vol dir així.

Al mateix temps, crec que avui en dia, després de mantenir el model de Pinochet, hem recuperat la democràcia: hem recuperat la llibertat d’elegir els nostres líders, la llibertat d’expressió. No obstant això, ens vam quedar amb el seu model i hem abusat d’ell. Avui Xile és un país que té vuit o deu propietaris, és un país governat per les empreses, un país on és impressionant veure com l’Estat és cada vegada més petit i les empreses cada vegada més grans. Com a pare puc dir que educar els teus fills és Xile és molt car si vols oferir-los una educació de qualitat. Amb la salut passa el mateix.

Hi ha un país que s’assembla en algunes coses al de Pinochet, però és un país infinitament més lliure, responsable del que fa i del que diu, és un país amb institucions sòlides i que ha crescut econòmicament d’una manera sostinguda i estable. Hem de millorar la justícia, la distribució dels ingressos i preocupar-nos més de la nostra cultura. Però mentre visquem en un país on les empreses tenen el poder, serà difícil avançar cap a un model on la gent sigui la prioritat.

Com es va produir la instauració de l’actual sistema neoliberal i com es reflecteix eixe procés en la teva pel·lícula?

Pinochet, a finals dels 70, va imposar el sistema econòmic capitalista a través de xilens que estaven estudiant a Chicago, que van ser denominats “Chicago boys”. L’interessant és que aquest model suposa l’aplicació del màrqueting, la publicitat i altres pràctiques pròpies del capitalisme, i Pinochet va ser tret del poder precisament amb aquestes mateixes eines, com ben mostra la pel·lícula. És a dir, Pinochet va crear el seu propi verí pràcticament sense adonar-se’n. Aquesta paradoxa em sembla molt interessant. I una vegada que vam arribar a la democràcia, van continuar amb el model, ho vam fer créixer i vam abusar d’ell. A Xile hi ha una mena de canibalisme econòmic. I això em sembla molt delicat perquè està tot enfocat cap al lucre i no cap als individus que conformen la societat.

Com es posiciona el teu cinema, i més concretament ‘No’, en l’actual mapa polític i cultural de Xile?

La campanya del ‘no’, i no la pel·lícula en si, és un mapa del que va passar a Xile en els següents 25 anys fins d’avui. El fet que s’utilitzessin les eines de la publicitat en la campanya del ‘no’ té avui en dia una força simbòlica molt potent. Molts elements d’aquella campanya formen una mena d’oracle del que va acabar passant: un país on les empreses es devoren entre si i l’Estat és una espècie d’observador d’un sistema capitalista ferotge.

La pel·lícula té una ressonància que va generar una discussió molt interessant quan es va estrenar a Xile. Es van dir moltes coses: l’esquerra va pensar que era un producte de la dreta, que d’alguna manera volia legitimar el model, i la dreta va pensar que això era un producte de l’esquerra, que volia acabar amb la imatge de Pinochet al món. La pel·lícula va quedar sense lloc: a l’esquerra no li agrada reconèixer que va governar 20 anys amb un model que venia de la dictadura, i a més ho va augmentar, malgrat que va intentar reduir la bretxa entre rics i pobres, la veritat és que va passar tot el contrari.

La dreta, d’altra banda, el que ha fet, ara governant i abans no, és protegir la Constitució d’Augusto Pinochet per poder establir un sistema electoral denominal i altres tipus d’estructures que vénen de la dreta i de la seva lògica econòmica. Crec que tots dos sectors polítics es van acomodar en aquest model, van trobar el seu lloc i han conviscut alternant-se en el poder amb algunes diferències polítiques i socials, però amb l’acord tàcit de que el model no es discuteix a Xile.

Andreu Jerez

Anuncios

“Tenim més por a viure que a morir”

La història de Yolanda Aguilar està marcada per la violència i la lluita contra la desigualtat i l’opressió a Guatemala. Encasellada en el rol de víctima va comprendre que “no podem transformar la societat de manera profunda si no hi ha canvis personals”. La seva catarsi es va produir quan coordinava el capítol sobre violència sexual contra les dones de l’Informe de Recuperació de la Memòria Històrica (REMHI). L’informe relata com la violació va ser usada com arma de guerra especialment per part de l’Exèrcit i de cossos paramilitars. Avui Yolanda dirigeix Q’anil, un centre de formació i investigació transpersonal.  

D’on neix la seva vinculació amb els moviments socials? 

Vaig néixer a una família progressista d’esquerres. El meu pare i el meu germà van ser assassinats, la meva mare va desaparèixer fa 29 anys. Em va tocar viure de manera intensa el conflicte armat de Guatemala i quan feia secundària, amb 13 anys, va ser molt fàcil pertànyer al moviment estudiantil i al moviment revolucionari. Com a resultat d’aquest activisme em van detenir i vaig estar desapareguda durant un parell de setmanes. Llavors vaig ser víctima de la violència sexual i la tortura. Va ser una etapa molt dolorosa.

Com es va sobreposar?

El sentit que tenia per mi continuar vivint era denunciar i parlar del que m’havia passat. Això em va salvar la vida. Moltes persones em van escoltar amb respecte. I quan les persones t’escolten et torna alguna cosa, bàsicament la convicció de que el que et va passar no és responsabilitat teva. Aquesta convicció em va portar a treballar amb l’informe REMHI. Quan vaig donar el meu testimoni i vaig treballar amb el testimoni d’altres dones, el dolor va ser desbordant. En aquell moment, vaig comprendre que no podia continuar parlant només de dolor, havia de parlar de les resistències i de tot el que havia fet per sobreviure.

[…]

 

És Guatemala un país reconciliat?

La reconciliació no s’ha donat perquè, entre d’altres coses, hi ha profunds nivells d’injustícia. Mentre no siguin abordats no hi haurà reconciliació. Hem d’optar per formes alternatives de fer justícia. I aquestes sempre comencen per allò après amb la pròpia experiència. Si jo no surto del dolor i de la condició de víctima només podré reproduir ressentiment i ràbia. Un exemple clar és Israel. El que pateixen avui els homes i dones de Palestina és conseqüència d’un procés que el poble jueu no va realitzar. El dolor que havien patit ells, el van expressar cap a un altre poble fent exactament el mateix que ells havien patit. Necessitem començar a reconciliar-nos amb les nostres històries personals, familiars i socials perquè sinó només reproduirem el dolor.

[…]

A l’actualitat sento que no hi ha pau perquè el sistema patriarcal en el que vivim s’ha encarregat de formar éssers plens de por, de prejudicis, d’estereotips,…Tenim més por a viure que a morir. A Guatemala vivim en una societat amb molta por perquè sabem que ens poden robar, matar o violar en qualsevol moment. Però en realitat el que ens fa més por és viure de manera diferent.

Como s’explica la victòria d’Otto Pérez Molina, un ex-militar, a les passades eleccions?

Guatemala és una societat malalta perquè vàrem passar del conflicte armat a una condició de pau que no sabíem com gestionar. No sabíem i encara no sabem viure en un estat de dret. No hi va haver un procés. L’evidència que no hem superat la guerra és que ara tenim un govern militar amb un president acusat de genocidi. L’estat està recuperant formes violentes i repressives de resoldre els conflictes. És un govern electe per aquells que no es van adonar que va existir un conflicte o que es van beneficiar de la violència. És una classe mitjana despolititzada o sense memòria històrica. És per això que nosaltres hem de seguir transformant aquest país, no podem esperar quatre anys.


Les projeccions de ‘Després de la pau’ comencen a viatjar: Berlín, València, Igualada…

                 Sergi Picazo i Iolanda Parra, a l’Ateneu Popular de Nou Barris
 

Les penúltimes projeccions de la sèrie ‘Després de la Pau’ es van fer Barcelona i València el 19 i 20 de gener passats. Primer, al barceloní Ateneu Popular de Nou Barris, i l’endemà, al centre cultural valencià Ca Revolta. Agraim a tots dos espais socials, ambdós mítics i veritablement populars, la invitació que ens van fer per poder projectar, debatre i reflexionar sobre els dos primers capítols del projecte: Bòsnia. La pau dividida i Líban. Pacte de silenci.

                  Sergi Picazo, al Ca Revolta, centre social i cultural de València

 

La setmana vinent, dijous 26 de gener al vespre, farem un últim passi del capítol sobre Bòsnia al CineClub de l’Ateneu d’Igualada, agermanada amb la ciutat bosniana de Travnik.

També hem anat més lluny, fora de les fronteres dels Països Catalans, ja que la nostra feina estarà tota la setmana viatjant per diverses ciutats d’Alemanya, on ja es troba l’Oriol Andrés, gràcies a les projeccions que ens ha organitzat el company de Contrast Andreu Jerez.

L’Andreu ha explicat el projecte al programa en espanyol Estación Sur, de FunkHaus Europa, que condueix el periodista Sergio Correa. Podeu escoltar l’entrevista sencera, que es va emetre diumenge passat, en aquest enllaç.

També va aprofitar per informar sobre les tres projeccions que fem a Alemanya, així que si esteu per allà o hi teniu amics, no dubteu a convidar-los:

– Dijous 19 de gener: Café Taz, a las 19h, presentació moderada per Sven Hansen, redactor de la secció internacional del diari Taz.
– Dimarts 24 de gener, a l’Institut für Friedensforschung und Sicherheitspolitik (Institut per a la investigació de pau i seguretat), de la Universitat d’Hamburg, a les 20h.
– Dimecres 25 de gener, Universitat Viadrina, Fránfort del Óder, Gräfin-Dönhoff-Gebäude, HS 8, a las 18h.

                  Andreu Jerez i Oriol Andrés, companys de Contrast, a Berlin.

El projecte #DesprésdelaPau surt a la ràdio!

El projecte de sensibilització ‘Després de la Pau’ ha tingut molt d’eco a les ràdios del país.

Aquí va el nostre agraïment!

I, si us ho vau perdre en directe, us oferim l’oportunitat d’escoltar-nos en versió podcast.

Aquesta setmana estem molt contentes perquè ens va entrevistar el mític crític de cinema Àlex Gorina al seu programa  ‘La finestra indiscreta’ de Catalunya Ràdio. Podeu escoltar-lo aquí: http://www.catradio.cat/audio/590792/Lentrevista-de-la-finestra

A més, en els darrers mesos, ens han entrevistat a unes quantes ràdios.

-Entrevista al programa ‘Punt.org’, de Ràdio Estel, de Joan Ortiz (28 de novembre). http://www.radioestel.com/audio/20111129PUNTORG.MP3

-Reportatge amb declaracions al programa ‘Tots per Tots’ de COM Ràdio, fet per Siscu Baiges (9 de desembre)http://comradioblocs.com/totsxtots/2011/12/09/despres-de-la-pau-ens-presenta-els-seus-dos-primers-documentals-liban-i-bosnia/

I, abans, també havíem pogut explicar-nos aquí.

-Entrevista al programa ‘Món Obert’ de Ràdio l’Hospitalet. Presentat per Elisabeth Cortiles i produit per SICOM (Solidaritat i Comunicació), dedicat al món solidari (10 juny). http://digital-h.cat/html/media/reproductor_popup.html?audio=/c/document_library/get_file?uuid=f03e1238-e6a8-4bd7-a584-7a0d872747c6&groupId=10915&info=Mon%20obert%20%2011%20de%20juny%201ª%20hora&desc=&data=12.06.2011

-Entrevista al programa ‘L’Internauta’, de la ràdio per internet de Vilaweb. Presentat i dirigit per Vicent Partal (5 maig) http://www.vilaweb.cat/noticia/3880844/20110503/arguments-pau.html


“Els periodistes cobreixen les guerres, però s’obliden de les paus”. Entrevista al web 365d365e al col·lectiu Contrast

“Els periodistes cobreixen les guerres, fins i tot en profunditat, amb rigor i buscant les causes. Però s’obliden de cobrir les paus. Diuen que la pau no és notícia”, explica Sergi Picazo, periodista i un dels membres del projecte Després de la Pau i del col·lectiu Contrast, en una entrevista publicada avui al web 365d365e.

Cliqueu aquí per llegir-la.

A l’entrevista, cinc dels membres de Contrast i Fora de Quadre, expliquen a fons el projecte de reportatges Després de la Pau i reflexionen sobre els conceptes de pau, memòria, reconciliació, justícia i perdó.

L’entrevista, realitzada per Oriol Rodriguez i amb fotografies de Carles Rodriguez -com la de dalt-, també reflexiona sobre el concepte de #bonperiodisme, el finançament de projectes com Després de la Pau o, en definitiva, el paper socio-polític d’iniciatives de periodisme social i pels drets humans, com la nostra, en l’actual marc dels mitjans de comunicació de masses i el periodisme-escombraria.

Què en penseu de l’entrevista, què n’opineu? Esteu d’acord o puntualitzareu alguna cosa? Estem oberts a opinions, propostes, suggeriments… Ens podeu ajudar a difondre els reportatges entre la societat catalana?