Després de la Pau en format càpsul·la, a Periodismo Humano

El projecte de documentals Després de la Pau es presenta ara en format càpsul·les -d’uns 10 minuts de durada- i al web Periodismo Humano amb l’objectiu d’analitzar en profunditat i amb més temps els aspectes més colpidors i interessants dels procesos de pau a Guatemala i Ruanda. Càpsul·la a càpsul·la, podeu submergir-vos en qüestions cabdals com l’educació després de la guerra, el procés de desarmament, la importància de la memòria, la relació entre cultura i pau, el rol de la dona, els tribunals tradicionals o la reconciliació entre comunitats.

Podeu llegir i veure les deu càpsul·les de l’Especial Después de la Paz, en la seva versió en castellà, clicant en aquest enllaç: http://despuesdelapaz.periodismohumano.com/

DDP PH Buena

Paral·lelament a la presentació arreu de Catalunya dels reportatges Ruanda. Reconciliació Obligada i Guatemala. Rescatant la memòria, els col·lectius Fora de Quadre i Contrast ja hem elaborat aquests nous vídeos temàtics pel portal Periodismo Humano. Els companys d’aquest mitjà de comunicació digital dirigit pel fotoperiodista Javier Bauluz porten des de fa tres anys fent informació en defensa dels drets humans d’altíssima qualitat. Acaben de rebre el Premi Solidaritat en la categoria de comunicació de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Periodismo Humano també ha penjat els vídeos d’aquesta versió extra de ‘Després de la Pau’ al seu canal de Youtube. El vídeo més vist, de moment amb 1.235 visites, se centra en el rol de la dona, els vincles amb la música tradicional i la qüestió de la reconciliació a Ruanda. El podeu veure aquí sota el títol Ingoma Nshya, tambores que curan mujeres en Ruanda. L’última càpsul·la penjada, sota el títol El precio de la verdad, relata l’estat de la memòria sobre el conflicte armat a Guatemala amb reflexions de Yolanda Aguilar -testimoni i redactora de la comissió de la veritat- o Edelberto Torres Riva -membre de la Comisión para el Esclarecimiento Histórico-, entre d’altres.

Sergi Picazo

Anuncios

Després de la pau, per la tele!

Després de la Pau és un projecte de periodisme per la pau, petit, amb recursos limitats, independent, autogestionat, però que es fa cada dia amb l’empenta de tot un equip de periodistes militants d’aquesta i de mil causes més. Costa molt d’esforç, batalles, debats, estrès i diners, tirar-ho endavant. Hem rebut ajuts públics, sí, i li hem posat hores, moltes, però el projecte tindrà enguany dificultats extremes per continuar. Aquesta és la història de moltíssima gent que intenta tirar endavant un projecte en això del periodisme no-comercial, de caràcter social o de reivindicació política.

Crec que vivim segurament una de les pitjors èpoques dels darrers trenta anys pels mitjans de comunicació, però en canvi estic convençut que vivim en un moment d’esclat per al periodisme. Joves, i no tan joves, que agafen la motxilla i se’n van a cobrir conflictes arreu del món. Periodistes especialitzats com Jordi Pérez Colomé i el seu bloc sobre Estats Units titulat Obamaworld. Mitjans alternatius com la Directa, en paper, web o twitter, llegits ja des de la kasa okupa a l’Iphone 5.  Periodistes que, amb un bloc a internet, arriben a milers de lectors per si mateixos com el Roger Palà. Comunicadors com els companys d’aventures de Quepo, que es tiren al cinema i decideixen fer una peli -sí, sí, una peli de cine- sobre el deute extern i les empreses transnacionals com Interferències. Culturetes que es tornen bojos i decideixen fer una revista digital com Jot Down en blanc i negre, amb articles i entrevistes més llargs que un diari sencer.  Col·lectius que posen veu als sense-veu i periodisme sobre els silencis, i financen el llibre i la web de l’Anuari Media.cat amb 6.000 euros donats per micromecenatge.

Estan passant coses. Ja no es pot negar. Però cal seguir, persistir.

Després de la Pau, com us deia, és un projecte petit, ideat tot fent un tallat en un bar del barri del Raval. Com tants d’altres. Però, d’un temps ençà, està aconseguint fites no imaginades mai en aquell bar de menús. Algú s’ha fixat en la nostra feina. Estem molt i molt agraïdes. Anem a pams.

1.- Primer gràcies. Aquest dijous el projecte rep el premi Memorial Joan Gomis de periodisme solidari.

El jurat del Memorial Joan Gomis està format per membres de Justícia i PauCristianisme i Justícia, la Fundació per la Pau, la Fundació Cultura de Pau i de les revistes Foc Nou i El Ciervo.

El guardó es lliura dijous 8 de novembre a l’Auditori de la Biblioteca de Ciències de la  Comunicació Blanquerna.

2.- Segon gràcies. Fa poc  l’Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (IECAH)amb seu a Madrid, ens va convidar a les jornades Crisis, conflictos y desastres… ¿Y después qué?“, celebrades a La Casa Encendida. Fruit d’aquella visita, el programa de “La Casa Encendida” a La 2, televisió publica estatal, ens va entrevistar i va fer un reportatge sobre la feina feta pel projecte ‘Després de la Pau’  en els darrers anys a Ruanda, Bòsnia, Líban i Guatemala.

3.- Tercer gràcies. Necessitem que TV3, la televisió pública catalana, continuï amb la seva tasca de difusió i animació de la producció audiovisual -i de documentals- a Catalunya. Sense això, en un mercat com el català, no arribarem. Per això cal agrair que periodistes com Joan Carles Peris, Agnès Marquès o Ibana Piñero, des del Telenotícies de TV3, que és quasi cada dia el programa més vist a la tele pels catalans, és fixi en projectes petits que malden per sobreviure en el periodisme social com el col·lectiu de periodistes Contrast i un dels nostres principals treballs en els quals participa, ‘Després de la Pau’.

Aquí us deixem el vídeo fet pels companys del TN. 

SERGI PICAZO

TWITTER: @sergipicazo


Qüestió de preferències

El passat divendres es va celebrar la tradicional desfilada militar del Dia de la Hispanitat. El govern va decidir aquest any retallar el pressupost de l’acte, fet que va molestar part de la cúpula militar. Però què ha succeït amb la despesa militar en els darrers pressupostos mentre es retallaven serveis socials bàsics? A continuació us fem cinc cèntims de les dades més interessants.

– El govern ha reduït el pressupost del Ministeri de Defensa un 11% respecte a 2011. Per contra, Educació i Cultura va veure reduït el seu pressupost un 21,2%; Sanitat i Serveis Socials un 13,7%; Industria, Energia i Turisme un 31,9%; i I+D un 25,6%.

– L’OTAN recomana sumar totes les partides militars que estan repartides per altres ministeris. Això apuja la despesa militar total de 7.411 milions d’euros a 15.834. Tan sols un 6,95% menys que l’any passat.

– Malgrat tot, el pressupostos només són supòsits. Així el 2011, el govern va anunciar una retalla del 7% en Defensa però amb la liquidació provisional a la mà la realitat és que la despesa va augmentar en un 6,75% respecte a 2010.

– La despesa militar a l’estat espanyol puja a 368 euros per càpita mentre que la despesa farmacèutica es queda en 259 euros.

– L’estat acumula un deute de 27.000 milions d’euros en els Programes Especials d’Armament, contractes de llarga durada per comprar armes, moltes de les quals no seran mai usades (per sort).

– Espanya és el setè país que més armes exporta a nivell mundial. Part del negoci es realitza amb països de dubtosa tradició democràtica.

– El Ministre de Defensa, Pedro Morenés, ha estat lligat en els darrers anys a la indústria armamentística com a conseller d’Instalza S.A., president executiu a Espanya de l’empresa de míssils MBDA i president de Segur Ibérica, empresa de dedicada a la seguretat que treballa amb els tonyiners espanyols que pesquen a l’Índic.

– Quan Morenés formava part d’Instalaza, l’empresa va reclamar a l’estat 40 milions d’euros pels danys econòmics causats pel Tractat d’Oslo. Espanya s’havia sumat a la prohibició de fabricar bombes de dispersió. Instalaza era un dels principals fabricants. La qüestió està als tribunals.

 

Per més informació:

Informe del Centre Delàs


‘Després de la Pau’ guanya el Memorial Joan Gomis

El projecte de documentals Després de la Pau, produït per les associacions Contrast Fora de Quadre amb el suport de la Fundació Quepoha guanyat el Memorial Joan Gomis de periodisme solidari. En concret, el jurat premia el reportatge Líban. Pacte de Silenci (2011), que podeu veure sencer en el nostre canal de Vimeo.

Estem més que satisfets. Aquest ha estat el primer guardó que obté el jove col·lectiu de periodistes Contrast, tot i que no és el primer premi que guanya la més veterana Fora de Quadre.

És un premi que ens agrada, de gran prestigi social i que ens ajuda econòmicament. El Memorial Joan Gomis promou el periodisme solidari en reconèixer persones, institucions o col·lectius que fan periodisme orientat a lluitar contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social. El jurat de l’edició de 2012 ha premiat, en la categoria d’obres periodístiques, el reportatge “Líban, pacte de silenci” de la sèrie Després de la Pau i, en la modalitat de trajectòria periodística, l’italià Roberto Savio, creador de l’agència de notícies Inter Press Service (IPS)

El projecte Després de la Pau, amb els reportatges ja fets sobre Bòsnia i Líban i els pendents de presentar a finals d’any sobre Ruanda i Guatemala, pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau empresos per diferents països que van patir un conflicte armat l’últim quart del segle XX. Una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural.

El reportatge sobre el Líban mostra com la classe política no ha entonat la responsabilitat per un conflicte que va enfrontar a les comunitats del país, ni ha demanat perdó internament ni explicacions als que la van agredir des de l’exterior. Tot i així, es poden sentir encara frases valentes com aquesta de Wadad Halwani, presidenta del Comité dels Familiars dels Desapareguts: “No em puc reconciliar amb el criminal si no sé la veritat, llavors decidiré perdonar o no”.

El jurat del premi VII Memorial Joan Gomis està format per membres de Cristianisme i Justícia, Justícia i Pau, la Fundació per la Pau, Fundació Cultura de Pau, Universitat Ramon Llull, i les revistes Foc Nou i El Ciervo, que publicaran un article sobre el projecte Després de la Pau en el seu proper número.

 Gràcies, al jurat del Memorial Gomis! I a tots els que ens heu ajudat a fer els reports, sobretot els companys de Quepo!


Cinc postals de Kigali

1.- Als meus somnis calia creuar mig Àfrica, sortint del Caire, remuntant el Nil blau en un vaixell de càrrega, dormint nits sota les estrelles en una hamaca, travessant les grans sabanes, les jungles del Congo, fins arribar seguint Stanley i Livingstone fins al Llac Victòria i el país dels Mil Turons. Al final, però, l’equip de Fora de Quadre-Contrast vam arribar al cor d’Àfrica en un vol de Qatar Airways des d’un lloc trist i ple de gratacels anomenat Doha. Murakaza neza mu Rwanda“. Benvinguts a Ruanda. Deien els cartells en kinyaruanda de l’aeroport.

2.- Som al centre d’Àfrica. Kigali no surt a cap guia de turisme africà, però sí va aparèixer als informatius de televisions de tot el món durant la primavera del 1994. Cor de les tenebres. Renéixer des de l’horror. La capital de Ruanda, fundada al 1907 pels colonitzadors europeus amb vint cases al voltant del que avui és el mercat de Gakinjiro, intenta respirar de nou enmig dels turons. 1.300 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Ei, i sí, s’hi respira millor… Però, la veritat és que no es respira del tot bé. Per la contaminació dels camions i per algunes coses més. La ferida està oberta encara. Ja us anirem explicant els perquès. Procés de pau en construcció. Truquen a la porta: Veritat, Justícia, Reparació i Reconciliació. Per a totes les víctimes. S’estan ja fent coses de les quals hauríem d’aprendre, i molt, a Catalunya. Necessitem temps encara per a l’anàlisi.

3.- Tercera fotografia del clima boirós de la ciutat. Un amic ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens diu sortint d’un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només 18 anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. El barri popular de Nyamirambo, diuen les guies, és el més antic de la ciutat, batega vida. Entre mesquita i església, la gent s’expandeix pels carrers, comerços de tot tipus, vestits tradicionals i occidentals al mateix temps, música sortint d’algun jardí. Festa, sí, també festa. “No” al tòpic de l’africà pobre i feliç; però “sí” a la gent -que hem conegut- que vol ser feliç.

4.- Àfrica compleix les expectatives. Però ser aquí desmenteix molts tòpics. Frunzir de moto taxis amunt i avall de l’avinguda comercial de Nyabugogo. L’ordenat caos del trànsit sorprèn en una ciutat gairebé sense semàfors. Comerciants ugandesos, burundesos i ruandesos que fan bons negocis a la regió dels Grans Llacs. Senyores negres que pinten les voreres en blanc i negre. Silenci de concentració en bars plens d’homes veient els partits de quarts de final de l’Eurocopa. L’estadi d’Amahoro, que se’n diu “olímpic” tot i que no hi recordo Jocs Olímpics, està rodejat de militars que fan la migdiada sobre la gespa. El Cementiri dels Herois, situat a Remera, té només set tombes. Fotografies de Paul Kagame, el president del país, a la recepció de l’hotel, a l’entrada d’una botiga de roba i, com no, a les seus dels organismes oficials. Un país d’ordre. Ens diuen que els ruandesos eren ja gent seriosa i poc riallera abans del genocidi. Després d’allò, ens segueixen explicant, més que riure, com a màxim somriuen.

5.- Cinc dies a Kigali, d’intens rodatge, recerca d’entrevistes i contactes amb ONG, han donat ja per molt. Gravant amb la càmera la Gemma, l’Oriol i jo rodejats de nens i dones enganxats a dos centímetres per veure què es veia pel visor i, de pas,  tocar-nos els cabells llisos i la pell blanca. El Carles i la Iolanda aprofitant el màxim per patejar-se organismes oficials i no tan oficials buscant entendre el què. En definitiva, l’última foto és per a cinc periodistes catalans viatjant a Ruanda –al lloc dels fets- per saber què carai ha passat al país 18 anys després del genocidi. Lamentablement, això és notícia per al periodisme català. Però pràcticament cap mitjà de comunicació català s’interessarà pel nostre treball. I, molt menys encara, està disposat a enviar els seus periodistes fins aquí. Nosaltres hi seguirem anant: a Kigali, i a Sarajevo; a Beirut, i a Ciutat de Guatemala. Els mitjans expliquen, i sovint amb tot detall, les guerres; però s’obliden de cobrir les paus. El periodisme català viu sovint d’esquenes al món. No és culpa només dels mitjans. Diria que als catalans ens interessa poc el que passa al món. Però això ja és una altra història. Es fa negra nit a Kigali, a les set de la tarda. Des d’un dels mil turons de la ciutat, ens quedem mirant les llums grogues i blanques dels barris pobres.

Murakoze. Gràcies.

TEXT i FOTOS: Sergi Picazo


Els deu posts més llegits del bloc

L’equip del projecte ‘Després de la Pau’, després de deu mesos de feina ininterrompuda, estem a punt de presentar els reportatges sobre els casos de Bòsnia i el Líban.

Les projeccions dels reportatges es faran durant els mesos de desembre i gener arreu de Catalunya. La primera projecció, però, serà divendres 25 de novembre al CineBaix de Sant Feliu de Llobregat.

Però, abans de les presentacions, us volem convidar a llegir els ‘Deu posts més llegits’ de l’any:

Periodisme per la pau? Què carai és això

Tres dones comparteixen el Premi Nobel de la Pau 2011  

El dolor no és de ciment

Eines per a la Pau i la Memòria

21 de setembre, Dia Internacional per a la Pau

Sarajevo, primer dia de rodatge

Soldats de pau

Propera parada

Les dones víctimes de la guerra

L’edifici dels franctiradors


“Els periodistes cobreixen les guerres, però s’obliden de les paus”. Entrevista al web 365d365e al col·lectiu Contrast

“Els periodistes cobreixen les guerres, fins i tot en profunditat, amb rigor i buscant les causes. Però s’obliden de cobrir les paus. Diuen que la pau no és notícia”, explica Sergi Picazo, periodista i un dels membres del projecte Després de la Pau i del col·lectiu Contrast, en una entrevista publicada avui al web 365d365e.

Cliqueu aquí per llegir-la.

A l’entrevista, cinc dels membres de Contrast i Fora de Quadre, expliquen a fons el projecte de reportatges Després de la Pau i reflexionen sobre els conceptes de pau, memòria, reconciliació, justícia i perdó.

L’entrevista, realitzada per Oriol Rodriguez i amb fotografies de Carles Rodriguez -com la de dalt-, també reflexiona sobre el concepte de #bonperiodisme, el finançament de projectes com Després de la Pau o, en definitiva, el paper socio-polític d’iniciatives de periodisme social i pels drets humans, com la nostra, en l’actual marc dels mitjans de comunicació de masses i el periodisme-escombraria.

Què en penseu de l’entrevista, què n’opineu? Esteu d’acord o puntualitzareu alguna cosa? Estem oberts a opinions, propostes, suggeriments… Ens podeu ajudar a difondre els reportatges entre la societat catalana?