“Tenim més por a viure que a morir”

La història de Yolanda Aguilar està marcada per la violència i la lluita contra la desigualtat i l’opressió a Guatemala. Encasellada en el rol de víctima va comprendre que “no podem transformar la societat de manera profunda si no hi ha canvis personals”. La seva catarsi es va produir quan coordinava el capítol sobre violència sexual contra les dones de l’Informe de Recuperació de la Memòria Històrica (REMHI). L’informe relata com la violació va ser usada com arma de guerra especialment per part de l’Exèrcit i de cossos paramilitars. Avui Yolanda dirigeix Q’anil, un centre de formació i investigació transpersonal.  

D’on neix la seva vinculació amb els moviments socials? 

Vaig néixer a una família progressista d’esquerres. El meu pare i el meu germà van ser assassinats, la meva mare va desaparèixer fa 29 anys. Em va tocar viure de manera intensa el conflicte armat de Guatemala i quan feia secundària, amb 13 anys, va ser molt fàcil pertànyer al moviment estudiantil i al moviment revolucionari. Com a resultat d’aquest activisme em van detenir i vaig estar desapareguda durant un parell de setmanes. Llavors vaig ser víctima de la violència sexual i la tortura. Va ser una etapa molt dolorosa.

Com es va sobreposar?

El sentit que tenia per mi continuar vivint era denunciar i parlar del que m’havia passat. Això em va salvar la vida. Moltes persones em van escoltar amb respecte. I quan les persones t’escolten et torna alguna cosa, bàsicament la convicció de que el que et va passar no és responsabilitat teva. Aquesta convicció em va portar a treballar amb l’informe REMHI. Quan vaig donar el meu testimoni i vaig treballar amb el testimoni d’altres dones, el dolor va ser desbordant. En aquell moment, vaig comprendre que no podia continuar parlant només de dolor, havia de parlar de les resistències i de tot el que havia fet per sobreviure.

[…]

 

És Guatemala un país reconciliat?

La reconciliació no s’ha donat perquè, entre d’altres coses, hi ha profunds nivells d’injustícia. Mentre no siguin abordats no hi haurà reconciliació. Hem d’optar per formes alternatives de fer justícia. I aquestes sempre comencen per allò après amb la pròpia experiència. Si jo no surto del dolor i de la condició de víctima només podré reproduir ressentiment i ràbia. Un exemple clar és Israel. El que pateixen avui els homes i dones de Palestina és conseqüència d’un procés que el poble jueu no va realitzar. El dolor que havien patit ells, el van expressar cap a un altre poble fent exactament el mateix que ells havien patit. Necessitem començar a reconciliar-nos amb les nostres històries personals, familiars i socials perquè sinó només reproduirem el dolor.

[…]

A l’actualitat sento que no hi ha pau perquè el sistema patriarcal en el que vivim s’ha encarregat de formar éssers plens de por, de prejudicis, d’estereotips,…Tenim més por a viure que a morir. A Guatemala vivim en una societat amb molta por perquè sabem que ens poden robar, matar o violar en qualsevol moment. Però en realitat el que ens fa més por és viure de manera diferent.

Como s’explica la victòria d’Otto Pérez Molina, un ex-militar, a les passades eleccions?

Guatemala és una societat malalta perquè vàrem passar del conflicte armat a una condició de pau que no sabíem com gestionar. No sabíem i encara no sabem viure en un estat de dret. No hi va haver un procés. L’evidència que no hem superat la guerra és que ara tenim un govern militar amb un president acusat de genocidi. L’estat està recuperant formes violentes i repressives de resoldre els conflictes. És un govern electe per aquells que no es van adonar que va existir un conflicte o que es van beneficiar de la violència. És una classe mitjana despolititzada o sense memòria històrica. És per això que nosaltres hem de seguir transformant aquest país, no podem esperar quatre anys.


21 ovelles per a 21 dones

L’octubre de 1998, el Tribunal Penal Internacional Ruandès va pronunciar per primera vegada a tot el món una condemna per violència sexual en el context d’una guerra civil i va reconèixer la violació com un acte de genocidi i tortura. Que les dones ruandeses trenquessin el silenci va ser clau. Enxarxades a l’organització Sevota (Soldiarité pour l’Epanouissement des Veuves et des Orphelins Visant le Travail et l’Autopromotion), varen reunir testimonis de dones supervivents i documentació per a crear un precedent legal històric.

Fa dos dies, en un petit poble a la vora de Gitarama, Sevota va lliurar 21 ovelles per a 21 dones. Nosaltres hi vam ser per registrar-ho i per poder-vos-ho mostrar. Les ovelles es convertiran en un mitjà de subsistència per un grup de ruandeses que van patir violacions durant el genocidi del 1994. I alhora, representen una responsabilitat i reafirmen la capacitat de tirar endavant. Sevota treballa des de mitjans dels noranta amb dones víctimes de crims sexuals i els seus fills. L’organització lluita perquè les dones recuperin la confiança en si mateixes, aconsegueixin ingressos, i amb tot, puguin transformar les seves vides. La fundadora de l’organització Godelieve Mukasarasi –a qui vam entrevistar- ens explica que l’empoderament de les dones és un eix fonamental. També ho és la recerca de la justícia i la reparació. Al cap i a la fi, és difícil que sobrevisqui l’empoderament sense reparació o la reparació sense justícia. Sevota es nodreix de 2.000 dones, però a Ruanda un total de 250.000 dones van ser violades i segons Sevota, 60.000 van ser infectades per la sida.

L’ús deliberat i sovint impune de la violència sexual com a arma de guerra és habitual a països en conflicte. Aconsegueix intimidar, crear terror polític, humiliar i aïllar, uns efectes que es carreguen duren anys i deriven en inesborrables seqüeles psicosocials. Segons Godelieve Mukasarasi, ferm defensora dels drets de les ruandeses, el 80% de les dones violades durant el genocidi a Ruanda del 94 pateix un trauma perpetu. Des de Sevota ofereixen teràpia psicològica a les dones i alhora intenten que superin l’estadi de víctimes i tornin a ser dones que es valguin per elles mateixes. Potser les 21 ovelles per a 21 dones seran una anècdota enmig de tant sofriment, però el que és segur és que apunta directament cap a la dignitat, els drets i la independència de les dones.

Gemma Garcia