Justícia, sí. Però selectiva

Després de retards considerables, polèmiques i filtracions, finalment a mitjans de gener està previst que comenci a L’Haia el judici per l’assassinat de Rafiq Hariri, en el marc del Tribunal Especial per al Líban.

El Tribunal va ser creat el 2007, a petició inicial del govern libanès, mitjançant una resolució de les Nacions Unides. El seu principal objectiu era esclarir i jutjar els responsables de l’atemptat-bomba que va acabar amb la vida del milionari i ex-primer ministre libanès, el 14 de febrer del 2005. Quatre militants del grup musulmà xiïta Hezbollah seran jutjats pel crim en absència, ja que mai s’han entregat ni han estat detinguts.

stl

A nivell global, la creació del tribunal va causar sorpresa i estupefacció ja que mai abans s’havia establert un tribunal internacional ad hoc per l’assassinat d’una sola persona. Tanmateix, va ser en l’esfera libanesa, òbviament, on la creació del tribunal va provocar més reaccions. De tot tipus.

Entre la societat civil que treballa per assolir una pau justa, que és de qui ens ocupem en aquest projecte periodístic, la creació del tribunal va crear indignació i dolor. La guerra civil que va patir el Líban entre 1975 i 1990 va deixar més de 100.000 morts i 17.000 desapareguts. Tanmateix, després de la signatura dels acords de pau, els líders polítics, que a la vegada eren els antics senyor de la guerra, van aprovar una llei d’amnistia per tal de garantir-se la impunitat. Sota la consigna “ni vencedors, ni vençuts”, van imposar el silenci i la desmemòria entre la població.

No obstant, organitzacions de familiars de desapareguts i altres grups civils van seguir clamant i reclamant que s’investigués el destí els seus parents i es trenqués el cercle de la impunitat. Però les nombrosos peticions de veritat i justícia van ser ignorades. Almenys fins la mort de Rafiq Hariri.

“Llavors, les autoritats van començar a exigir veritat. Exigien saber qui havia planificat i executat el crim. Van adoptar el lema del ‘dret a decidir’, que els familiars dels desapareguts usàvem des del 1982 i van iniciar a reclamar justícia.”, ens va explicar Waddad Halwani, presidenta del Comité de Familiars de Persones Desaparegudes, durant la nostra entrevista pel documental Líban. Pacte de Silenci. “Nosaltres estàvem molt contents perquè l’Estat ens començava a reconèixer, iniciaven a entendre el significat de la paraula veritat i a reclamar justícia. (…) Quan vam saber que la justícia internacional venia a Líban, ens vam sentir satisfets, pensàvem que inclouria també els nostres casos. Però ben aviat vam descobrir que la seva justícia anava només destinada a una poques i importants figures”.

Per tal de mostrar al món la seva disconformitat, van iniciar una acampada davant l’edifici de Nacions Unides a Beirut, acampada que vuit anys després segueix, simbòlica. “A la vegada hem estat apel·lant i fent pressió al Tribunal Especial per a què parés atenció als nostres casos”. Sense èxit fins ara. “Quan la justícia esdevé selectiva i parcial, deixa de ser justícia”, assegurava amb amargura Halwani.

Captura de pantalla 2014-01-13 a les 4.53.45

La posada en marxa del Tribunal Internacional, doncs, lluny de servir per reparar, alliberar o reconciliar les víctimes de la guerra civil, els revivarà el dolor, l’amargura i el patiment. A més, el tribunal, acusat de politització i posat sota sospita per un cas de falsos testimonis, ha estat causa -i malauradament és probable que segueixi essent-ho- de divisions i violències en la societat libanesa.

La justícia ha estat, en aquest cas, la primera víctima del Tribunal. La Waddad Halwani ho té clar: “jo ja no crec en la justícia internacional”.

Oriol Andrés


Día de los desaparecidos

 

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.

Y también:

los bosques nativos,

las estrellas en la noche de las ciudades,

el aroma de las flores,

el sabor de las frutas,

las cartas escritas a mano,

los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,

el fútbol de la calle,

el derecho a caminar,

el derecho a respirar,

los empleos seguros,

las jubilaciones seguras,

las casas sin rejas,

las puertas sin cerradura,

el sentido comunitario

y el sentido común.

Eduardo Galeano


‘La Haine’, divuit anys i cada cop més vigent

La haine

Ara més que mai, convé recordar la frase amb què inicia la pel·lícula La Haine: “És la història d’un home que cau d’un edifici de cinquanta pisos. Per tranquil·litzar-se mentre cau al buit, no para de dir-se: fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé. Però l’important no és la caiguda: és l’aterratge”.

Tal com ens explica l’Ignasi Franch en una fantàstica ressenya de la pel·lícula al web de la Directa, La Haine compleix el 2013 el seu divuitè aniversari. I el seu missatge es mostra en l’actualitat dramàticament vigent. Enlloc de construir una societat cada cop més justa, s’està normalitzant i normativitzant la desigualtat, l’exclusió, els privilegis d’una minoria a costa de l’esforç, la frustració i el patiment d’una majoria.

Johan Galtung diferencia entre la violència física, la violència estructural i la violència cultural. Malgrat que la física és la més visible, són l’estructural i la cultural les més difícils de combatre i revertir, sobretot si no hi ha voluntat política. La desigualtat, la injustícia, la marginació. O bé els prejudicis, les pors, els odis que passen de generació en generació. Els seus efectes són més perdurables en el temps i més perversos.

La pel·lícula La Haine ens posa precisament davant d’un escenari on clarament es fan perceptibles les tres formes de violència a través de 24 hores de la vida de tres joves d’una banlieue francesa, just després d’una nit de violentes protestes per l’hospitalització d’un jove apallissat a mans de la policia.

Fa gairebé dues dècades de La Haine, un film que hagués hagut de servir precisament com un avís preventiu i dissuasiu. I tanmateix, en l’actual context de retrocessos socials i depressió col·lectiva, la pel·lícula es rebel·la com a mirall; com un escenari de futur cada cop més probable i comú en la societat que no estem aconseguint evitar que construeixin per nosaltres. Sense pensar que l’important és l’aterratge.

Val la pena reveure-la.

Oriol Andrés


Jorge Rafael Videla no és la dictadura

videla2

És la cara visible de la Junta Militar que governa l’Argentina a cop de tortura i fusell, des de fa tres anys, responent a la premsa, agitant l’aire amb els braços, mirant a un cel que no respondrà: “És una incògnita el desaparegut. Mentre no aparegui no pot tenir cap tractament especial: no té entitat, no hi és. Ni mort ni viu. Està desaparegut”.

Trenta mil incògnites planificades va deixar el seu govern.

Davant de la mort de Videla, hom pot aturar-se sobre un pla tancat del seu rostre i començar a desgranar l’obscuritat del motor que movia la seva ànima. Si el que volem és explicar les raons i engranatges d’una dictadura entesa com a mecanisme per a garantir l’aplicació de certes polítiques socials i econòmiques, no en tindrem prou. Jorge Rafael Videla era un dictador, però no la dictadura.

La junta militar que ell va encapçalar anomenava el seu període de govern (1976-1983) “Procés de reorganització nacional”. El seu objectiu era l’eliminació de tot viratge que impedís la instauració d’un model neoliberal que blindés els interessos de les jerarquies polítiques, econòmiques i religioses tradicionals. Repressió, tortures i desaparicions foren eines planificades al servei d’aquest objectiu. Impossible desvincular una cosa de l’altra.

En resposta al periodista argentí Ceferino Reato, el mateix Videla afirmava el 2007:

“El nostre objectiu era disciplinar una societat anarquitzada; retornar-la als seus principis, als seus canals naturals. Respecte el peronisme, sortir d’una visió populista, demagògica, que impregnava amplis sectors; en relació a l’economia, anar cap a una economia de mercat, liberal. Un nou model, un canvi bastant radical; a la societat calia disciplinar-la perquè fos més eficient. Volíem també disciplinar el sindicalisme i el capitalisme prebendari”.

Les conseqüències directes d’aquesta “reorganització nacional” són conegudes: mort, pobresa, deute. Sempre serà pertinent preguntar: Quina part d’aquell model sobreviu encara en la societat argentina?

El passat mes d’abril, per primera vegada, una sentència judicial evidenciava l’acció conjunta entre una empresa i l’aparell repressor de la dictadura. Marcos Jacobo Levin, propietari de l’empresa de transports La Veloz del Norte, era processat per instigar el segrest i les tortures de 15 treballadors. Aquesta setmana, un altre judici, el que processa el propietari del Ingenio Ledesma, Carlos Pedro Blaquier, ha estat destravat. Les portes a més sentències contra empreses col·laboradores queden obertes. Sense elles no serà possible explicar la figura de Videla.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Post relacionat: “El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes“.


Els peixos petits es mengen el gran

Quan érem a Guatemala ens van passar unes imatges d’arxiu de vídeo que vam visionar un vespre, quan ja havíem visitat la comunitat de Plan de Sánchez (Baja Verapaz), arrasada el juliol de 1982. Les càmeres mostraven el precís moment de l’assalt d’Efraín Ríos Montt i una grup d’oficials de l’exèrcit al Palau Presidencial. Era el 23 de març de l’any 1982 quan va derrocar el president Fernando Romeo Lucas García a través d’un cop d’estat. Des de l’any 1960, Guatemala estava immersa en una guerra. Al vídeo, des de dins el Palau Presidencial amb to amenaçant, Ríos Montt cridava: “El que tingui armes contra la institució d’armes, ha de ser afusellat. Afusellat i no assassinat”.


[Fragment del reportatge Guatemala, rescatant la memòria. Juan Francisco Soto de CALDH. Imatges d’arxiu cedides per Comunicarte]

Pocs dies després, en un altre visionat vam poder veure imatges de la fase preliminar del judici. A la sala hi havia un Ríos Montt més encongit que el militar desafiant amb els ulls fora d’òrbita. Però era igualment Ríos Montt qui etzibava a un públic assedegat de respostes: “desitjo guardar silenci”. Ara, contra tot pronòstic i en un procés sens precedents, ha hagut de parlar o almenys ha hagut d’escoltar desenes de testimonis que han desgranat la política genocida del dictador. Violència sexual, assassinats, tortures, crema de cases, cultius i animals, són denominador comú del curt però monstruós període de Ríos Montt. Entre març de 1982 i agost de 1983 els crims es van disparar.

[Fragment del reportatge Guatemala, rescatant la memòria. Imatges d’arxiu cedides per Comunicarte]

Quan vam visitar l’oficina del Centre per a l’Acció Legal en Drets Humans(CALDH) a Ciutat de Guatemala, el director, Juan Francisco Soto, ens va relatar la dura i llarga batalla contra la impunitat. El procés contra Ríos Montt era un gran desafiament. Havia començat el 2001, quan l’Associació per a la Justícia i la Reconciliació (AJR) va interposar una denúncia davant el Ministeri Públic contra l’alt comandament militar per genocidi, crims de guerra i delictes de lesa humanitat. Va patir una etapa de dilacions fins el 2009, quan es va reactivar. Ara, el maig de 2013 arriba la sentència somniada: 80 anys de presó per delictes de genocidi i crims de lesa humanitat comesos contra el poble maia Ixil. El mateix tribunal ha absolt dels mateixos càrrec a José Mauricio Rodríguez Sánchez, excap d’Intel·ligència Militar aleshores.

El dia que vam entrevistar Soto, la seva mirada dipositava certa esperança. Al seu despatx, entre dossiers i paperassa, hi havia un valuós document. Un Pla d’Operacions que aportava importants indicis de delicte, em va dir. A dia d’avui, amb la sentència ferma, la mateixa CALDH explica que a més de tots els efectes i testimonis de la violència que s’han recollit, les proves documentals dels Plan Victoria (1982), Pla Firmesa (1983) i Pla d’Operacions Sofía han estat proves determinants. Els plans establien que calia massacrar comunitats senceres metòdicament. Terra arrasada. Carnisseria humana. Per controlar la població, van combinar els crims amb programes com aliments per feina, pols de desenvolupament o aldees model, i a més, va consolidar les conegudes Patrulles d’Autodefensa Civil (PAC). L’Exèrcit obligava als camperols a controlar, i eliminar si calia, els opositors a les seves comunitats. A la dècada dels 80, les PAC van sumar-se a la xarxa d’intel·ligència militar per contribuir al control directe de la població. 900.000 persones van ser forçades a formar part de la política contra-insurgent. El període de Ríos Montt concentra gran part de les massacres registrades per l’informe REMHI, elaborat per l’Església, i la majoria també corresponen al Departament de Quiché. El segueixen Alta Verapaz, Huhuetenango i Baja Verapaz.

Malgrat les denúncies d’organitzacions guatemalenques i internacionals i les dues comissions de la veritat, l’actual president Otto Pérez Molina, qui va ser militar a la zona de l’Ixil (Despartament de Quiché) durant els anys més foscos del conflicte armat, s’ha entestat en negar que hi hagués genocidi a Guatemala. Malgrat, inclús, que l’informe ‘Guatemala: Memoria del Silencio’ de la Comisión d’Esclarecimiento Histórico (CEH), ordenada pels Acords de Pau, sentenciava ja el 1999 que l’Estat guatemalenc havia comès “actes de genocidi” contra la població civil, majoritàriament d’origen maia. Edelberto Torres Rivas, sociòleg que va participar en la redacció de l’informe, alerta que en aquell període es va eliminar el 23% de la població Ixil.

El Tribunal ha estat clar: Va haver-hi intencionalitat d’eliminar el grup ètnic maia Ixil. Sent el racisme la base pel genocidi. Finalment, la dignitat i la valentia dels sobrevivents, ha capgirat l’estratègia de “quitar el agua al pez”, que pretenia destruir les comunitats que poguessin donar suport a la guerrilla, i molts peixos petits, units, han tret l’aigua al peix gran. Ell ha volgut guardar silenci, però la resta ha parlat.

Gemma Garcia


La impunitat franquista resisteix les fisures

Avui és 9 de maig. Cap dels 12 testimonis del procés pels crims del franquisme ha declarat. Ho havien de començar a fer el 25 d’abril per videoconferència. Tot estava preparat a l’ambaixada argentina, però es va cancel·lar. Segons el consulat, la notificació de la jutgessa argentina mai va arribar. S’havia de reprendre el 8 de maig. De nou, tot estava llest, però a instàncies del Ministeri d’Assumptes Exteriors s’ha tornat a suspendre. María Servini de Cubría instrueix l’única causa judicial oberta en tot el món contra els crims del franquisme. Més d’una vintena d’associacions impulsen la causa sota un mateix paraigua: la Xarxa Ciutadana de Suport a la Querella Contra els Crims del Franquisme (Red AQUA). La integren entre altres, sindicats, associacions de memòria, ecologistes, actors i membres del 15-M.

red_aqua

Roda de premsa de la Xarxa Ciutadana de Suport a la Querella el 23 d’abril. Foto: Red Aqua

La llei d’Amnistia de 1977 impedeix investigar els crims comesos pel bàndol nacional durant la guerra civil i el franquisme. Hi ha una disputa jurídica. Per una banda, els delictes de lesa humanitat no prescriuen. Per l’altra, quan es van cometre els crims encara no existia el delicte com a tal i és més tard que l’Estat espanyol subscriu convenis i tractats internacionals que obliguen a investigar-los. La Fiscalia de l’Audiència Nacional s’aferra a aquest argument. El resultat: impunitat.

Davant la negativa de la justícia espanyola per investigar els crims, s’ha recorregut a la justícia argentina. La Constitució reconeix el principi de la jurisdicció universal per jutjar els culpables de lesa humanitat. Entre els denunciats hi ha Rodolfo Martín Villa, acusat de ser el responsable de l’assassinat de cinc obrers durant la vaga a Vitoria el 1976; el sogre del ministre de justícia espanyol José Utrera Molina, ex-secretari general del Movimiento, que va firmar la condemna a mort de Puig Antich el 1974; l’ex ministre de Treball Fernando Suárez; o el guàrdia civil colpista Jesús Muñecas Aguilar

martín villa

Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta), el 1975, quan era gobernador civil de Barcelona.

martin villa

Martín Villa, en una fotografia recent.

Han passat 38 anys des de la mort del dictador. Si la justícia espanyola ha optat pel punt i final i la impunitat per eximir responsabilitats no és gens agosarat sospitar que interposaran, via errors administratius, tots els obstacles possibles perquè no s’obri la caixa de pandora. De fet, no es d’estranyar, i res sorprèn, si com fa l’Anuari Mèdiacat 2013 al reportatge Nou ministres de Franco sobreviuren a Fraga, repassem qui ha governat més enllà del franquisme a l’Estat espanyol.

Gemma Garcia


“El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes”

Quin valor té la darrera sentència judicial contra el dictador Jorge Rafael Videla? En quin moment es troba el moviment pels drets humans a l’Argentina? Entrevistem Gabriela Cauduro, membre de la Càtedra de Cultura per la Pau i els Drets Humans de la Universitat de Buenos Aires (UBA), dirigida pel Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel. Paraules clau: memòria, Madres de Plaza de Mayo, kirchnerisme.

Gabriela Cauduro (Foto: Lluís Tato)

Comparat amb altres conflictes, és fàcil d’entendre el que va passar a l’Argentina als anys 70?

A l’Argentina no es pot entendre el present si, per exemple, no has llegit abans sobre com va canviar el model d’acumulació als anys 70 amb els militars. Aquest canvi és el que dóna lloc al neoliberalisme a l’Argentina i a d’altres països del continent. A vegades això queda silenciat: parlem de dictadura i dels desapareguts, però si no fem una anàlisi de l’economia és com si ens expliquessin una altra història.

Dius que a la darrera marxa del 24 de març [aniversari del cop d’estat cívico-militar de 1976] li va costar localitzar les Madres de Plaza de Mayo. Per què?

Normalment el 24 de març hi ha dues o tres marxes a Buenos Aires; els argentins no ens posem d’acord ni en el repudi al terrorisme d’estat. Jo vaig anar a la primera, on hi havia les organitzacions més llunyanes del govern, encara que també em vaig quedar una estona a l’altra. A la segona, hora i mitja després, hi havia les organitzacions de drets humans més properes al govern i la presència contundent dels moviments juvenils polítics que en són partidaris i que, pel meu gust, tapaven els actors històrics del moviment, les seves consignes, la seva bandera amb les fotos dels desapareguts… gairebé no es veien. Tampoc les Madres.

Com ho interpretes?

Aquesta data possiblement sigui apropiada pel poder polític actual i pel moviment juvenil. El moviment de drets humans s’ha quedat sense les seves consignes històriques: “Aparició amb vida”, “Memòria, Veritat i Justícia” i “Judici i càstig”. Quina altra consigna tindrà si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint les històriques? D’altra banda, la gent s’està fent gran, aviat hi haurà una altra renovació en aquestes organitzacions. Qui ocuparà els seus llocs? Què s’hi debatrà? Hi haurà una nova consigna?

Quina altra consigna tindran si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint?

Com afecta a aquestes organitzacions la seva alineació amb el govern de Cristina Fernández de Kirchner?

Les afecta negativament, desactiva el seu poder. La distància entre el govern i les organitzacions és necessària. Si no prens distància i acabes fent part de la política oficial no pots fer més demandes. La majoria de les organitzacions històriques s’ha alineat amb el govern nacional. Amb la sanció jurídica als responsables de la dictadura hi estem molt conformes, hi ha un abans i un després. Hi ha actors del moviment, però, que critiquen el govern per no aprofundir en altres drets humans, com els econòmics, els socials, els culturals i els ambientals. Crec que s’han fet coses, que no són suficients, que es va en camí de fer-ne més i que hem de seguir reivindicant-ne d’altres.

Per exemple?

A finals del 2011, per exigències internacionals, l’Argentina va tirar endavant la llei antiterrorista, tal com havien fet diversos països llatinoamericans. I això té a veure directament amb el passat. Si als anys 70 hi va haver una construcció del subversiu, ara hi ha la del terrorista. La llei modifica alguns articles del Codi Penal i penalitza la protesta social i algunes accions de la societat civil. A més, ara per ara, no hi ha terrorisme d’Estat, però en les forces de seguretat se segueixen mantenint algunes pràctiques del passat. El passat mes de juliol, cinc policies van ser detinguts a la ciutat de Salta per aplicar el submarí sec a persones privades de llibertat, una pràctica molt recurrent durant la dictadura. D’altra banda, també cal demanar la reforma del codi de mineria. A diferència d’altres gestions, a aquest govern se li poden demanar coses i se’n poden aconseguir d’altres. Estem en una etapa d’ampliació dels drets socials, econòmics i culturals, però els passos donats encara són insuficients.

L’alineació d’algunes organitzacions amb el govern desactiva el seu poder

Com valores la darrera condemna al dictador Jorge Rafael Videla?

Videla és la cara visible de la dictadura, el primer integrant de la junta i el que hi va ser més temps. Els mitjans van fer d’ell una figura contundent. Desitjaria que també fossin condemnades altres persones de noms menys coneguts però responsables igualment. El realment valuós d’aquestes condemnes és que és la primera vegada que el propi sistema judicial d’un país jutja els responsables de les violacions dels drets humans comeses. A d’altres països hi ha hagut comissions de la veritat, justícia internacional o tribunals ad hoc. A l’Argentina jutja la pròpia justícia argentina.

Amb prou eficàcia?

Lamentablement, el poder judicial és conservador, lent i burocràtic. Des del 2005 hi ha hagut 200 condemnats: no són tants, tenint en compte que hi ha causes obertes a tot el país. Els judicis continuen, però si pel camí et posen pedres… en contra juga, a més, l’avançada edat dels repressors.

Quin valor té la consigna “Ni oblit ni perdó” a l’hora de construir un procés de pau?

A tots els processos de pau arreu de l’Amèrica Llatina i m’atreviria a dir que d’altres continents també, el perdó ha estat present. Han tingut justícia transicional amb amnistia i perdó per alguns actors responsables de violacions dels drets humans. Crec que això no fa bé a les societats, tot el contrari. Considero que la pau no es pot construïr en base a la impunitat. Sud-àfrica no és una societat amb convivència pacífica, Guatemala tampoc… en aquests casos, no crec en el relativisme cultural.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Foto: Lluís Tato.

 (Una versió reduïda d’aquesta entrevista va ser publicada al Setmanari Directa,  nº 285)