Justícia, sí. Però selectiva

Després de retards considerables, polèmiques i filtracions, finalment a mitjans de gener està previst que comenci a L’Haia el judici per l’assassinat de Rafiq Hariri, en el marc del Tribunal Especial per al Líban.

El Tribunal va ser creat el 2007, a petició inicial del govern libanès, mitjançant una resolució de les Nacions Unides. El seu principal objectiu era esclarir i jutjar els responsables de l’atemptat-bomba que va acabar amb la vida del milionari i ex-primer ministre libanès, el 14 de febrer del 2005. Quatre militants del grup musulmà xiïta Hezbollah seran jutjats pel crim en absència, ja que mai s’han entregat ni han estat detinguts.

stl

A nivell global, la creació del tribunal va causar sorpresa i estupefacció ja que mai abans s’havia establert un tribunal internacional ad hoc per l’assassinat d’una sola persona. Tanmateix, va ser en l’esfera libanesa, òbviament, on la creació del tribunal va provocar més reaccions. De tot tipus.

Entre la societat civil que treballa per assolir una pau justa, que és de qui ens ocupem en aquest projecte periodístic, la creació del tribunal va crear indignació i dolor. La guerra civil que va patir el Líban entre 1975 i 1990 va deixar més de 100.000 morts i 17.000 desapareguts. Tanmateix, després de la signatura dels acords de pau, els líders polítics, que a la vegada eren els antics senyor de la guerra, van aprovar una llei d’amnistia per tal de garantir-se la impunitat. Sota la consigna “ni vencedors, ni vençuts”, van imposar el silenci i la desmemòria entre la població.

No obstant, organitzacions de familiars de desapareguts i altres grups civils van seguir clamant i reclamant que s’investigués el destí els seus parents i es trenqués el cercle de la impunitat. Però les nombrosos peticions de veritat i justícia van ser ignorades. Almenys fins la mort de Rafiq Hariri.

“Llavors, les autoritats van començar a exigir veritat. Exigien saber qui havia planificat i executat el crim. Van adoptar el lema del ‘dret a decidir’, que els familiars dels desapareguts usàvem des del 1982 i van iniciar a reclamar justícia.”, ens va explicar Waddad Halwani, presidenta del Comité de Familiars de Persones Desaparegudes, durant la nostra entrevista pel documental Líban. Pacte de Silenci. “Nosaltres estàvem molt contents perquè l’Estat ens començava a reconèixer, iniciaven a entendre el significat de la paraula veritat i a reclamar justícia. (…) Quan vam saber que la justícia internacional venia a Líban, ens vam sentir satisfets, pensàvem que inclouria també els nostres casos. Però ben aviat vam descobrir que la seva justícia anava només destinada a una poques i importants figures”.

Per tal de mostrar al món la seva disconformitat, van iniciar una acampada davant l’edifici de Nacions Unides a Beirut, acampada que vuit anys després segueix, simbòlica. “A la vegada hem estat apel·lant i fent pressió al Tribunal Especial per a què parés atenció als nostres casos”. Sense èxit fins ara. “Quan la justícia esdevé selectiva i parcial, deixa de ser justícia”, assegurava amb amargura Halwani.

Captura de pantalla 2014-01-13 a les 4.53.45

La posada en marxa del Tribunal Internacional, doncs, lluny de servir per reparar, alliberar o reconciliar les víctimes de la guerra civil, els revivarà el dolor, l’amargura i el patiment. A més, el tribunal, acusat de politització i posat sota sospita per un cas de falsos testimonis, ha estat causa -i malauradament és probable que segueixi essent-ho- de divisions i violències en la societat libanesa.

La justícia ha estat, en aquest cas, la primera víctima del Tribunal. La Waddad Halwani ho té clar: “jo ja no crec en la justícia internacional”.

Oriol Andrés


La política entela el cinema al Líban

The Attack-2

Ana Alba / Jerusalem

El 4 de juliol, el Festival de Cinema de Jerusalem obrirà les portes de la seva 30a edició i presentarà desenes de pel·lícules i curts. Una de les més esperades és “L’Atemptat” (The Attack), del director libanès Ziad Doueiri i basada en la novel·la del mateix nom de Yasmina Khadra (pseudònim de l’escriptor algerià Mohammed Moulessehoul). Aquesta història d’un cirurgià palestí amb ciutadania israeliana, el doctor Amin Jaafari -interpretat de forma brillant per l’actor palestí Ali Suliman-, la dona del qual comet un atemptat suïcida a Tel-Aviv, ha rebut nombrosos elogis de la crítica internacional -que l’ha qualificat de “fascinant”, “magnífica”, “única”- i diversos premis, entre ells l’Estrella d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Marràqueix i una menció especial del Jurat del passat Festival de Sant Sebastià, on després de la projecció de la pel·lícula, el director i alguns dels actors presents al cinema van rebre una ovació de 15 minuts.

El film es pot veure ja a les sales de diversos països, entre ells els EUA i França. Hauria d’haver-se estrenat al Líban el mes d’abril passat i esdevenir la primera cinta que es projectava en aquest país amb una bona part del diàleg en hebreu i una àmplia presència d’israelians a l’equip. Però les autoritats libaneses van acabar vetant-la i van prohibir-ne l’exhibició “per haver-se rodat (en part) a Israel” i perquè diversos personatges del film “són interpretats per actors israelians”, segons ha explicat Doueiri a la seva pàgina de Facebook. Aquests van ser els arguments del ministre de l’Interior libanès, Marwan Charbel, per prohibir la cinta, encara que abans, el Ministeri de Cultura del Líban havia decidit no presentar “L’Atemptat” com a candidata a ser nominada per obtenir l’Oscar a la millor pel · lícula estrangera pels mateixos motius i perquè no era “prou libanesa”.

Equip The Attack-San Sebastián

“Esperava aquesta reacció de les autoritats libaneses, encara que de fet em vaig sentir molt feliç i sorprès quan al principi van accedir a llançar el film al Líban. Ens van donar autorització. (El veto va arribar) després que el Comitè de Boicot a Israel (del Líban) pressionés la Lliga Àrab, llavors el Govern libanès va decidir fer cas de la decisió de la Lliga (d’aconsellar la prohibició del film en els països àrabs). Em vaig sentir molt trist i enfadat perquè el Comitè de Boicot a Israel va actuar amb ignorància i arrogància “, explica. “En certa manera, aquesta és una tàctica d’intimidació contra els artistes que volen explicar les seves històries de la manera més autèntica. Crec que l’art hauria de separar-se de la política “, lamenta el director, que va obtenir fama mundial per l’èxit de les seves anteriors pel·lícules ” West Beirut “(1998) i “Lila dice “(2004) i que és conegut per ser el prestigiós ajudant de càmera de Quentin Tarantino en alguns dels seus millors films.

Després de conèixer el veto de les autoritats libaneses a “L’Atemptat” es va llançar una campanya de recollida de signatures a través de les xarxes socials que està recollint suports de tots els racons del planeta, però Doueiri es mostra pessimista respecte a l’efecte que pugui tenir per revertir la situació. “Dubto que (el Govern libanès) canviï d’opinió. Però la ironia és que la pel·lícula es veurà al Líban i al món àrab igualment, es piratejarà, si és que no s’ha fet ja “, vaticina Doueiri.


‘Després de la Pau’ guanya el Memorial Joan Gomis

El projecte de documentals Després de la Pau, produït per les associacions Contrast Fora de Quadre amb el suport de la Fundació Quepoha guanyat el Memorial Joan Gomis de periodisme solidari. En concret, el jurat premia el reportatge Líban. Pacte de Silenci (2011), que podeu veure sencer en el nostre canal de Vimeo.

Estem més que satisfets. Aquest ha estat el primer guardó que obté el jove col·lectiu de periodistes Contrast, tot i que no és el primer premi que guanya la més veterana Fora de Quadre.

És un premi que ens agrada, de gran prestigi social i que ens ajuda econòmicament. El Memorial Joan Gomis promou el periodisme solidari en reconèixer persones, institucions o col·lectius que fan periodisme orientat a lluitar contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social. El jurat de l’edició de 2012 ha premiat, en la categoria d’obres periodístiques, el reportatge “Líban, pacte de silenci” de la sèrie Després de la Pau i, en la modalitat de trajectòria periodística, l’italià Roberto Savio, creador de l’agència de notícies Inter Press Service (IPS)

El projecte Després de la Pau, amb els reportatges ja fets sobre Bòsnia i Líban i els pendents de presentar a finals d’any sobre Ruanda i Guatemala, pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau empresos per diferents països que van patir un conflicte armat l’últim quart del segle XX. Una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural.

El reportatge sobre el Líban mostra com la classe política no ha entonat la responsabilitat per un conflicte que va enfrontar a les comunitats del país, ni ha demanat perdó internament ni explicacions als que la van agredir des de l’exterior. Tot i així, es poden sentir encara frases valentes com aquesta de Wadad Halwani, presidenta del Comité dels Familiars dels Desapareguts: “No em puc reconciliar amb el criminal si no sé la veritat, llavors decidiré perdonar o no”.

El jurat del premi VII Memorial Joan Gomis està format per membres de Cristianisme i Justícia, Justícia i Pau, la Fundació per la Pau, Fundació Cultura de Pau, Universitat Ramon Llull, i les revistes Foc Nou i El Ciervo, que publicaran un article sobre el projecte Després de la Pau en el seu proper número.

 Gràcies, al jurat del Memorial Gomis! I a tots els que ens heu ajudat a fer els reports, sobretot els companys de Quepo!


Voleu veure els documentals sobre Bòsnia i Líban de ‘Després de la Pau’?

Aquí i ara podeu veure en línia i sense sortir de casa els primers dos capítols de la sèrie ‘Després de la Pau’, el de Bòsnia i el del Líban.

‘Bòsnia. La pau dividida’

Més informació sobre el context de la guerra i el procés de pau, clicant aquí

‘Líban. Pacte de Silenci’

Més informació sobre el context de la guerra i el procés de pau, clicant aquí

 

….

Us agrairem que feu tots els comentaris, crítiques, preguntes i dubtes que vulgueu en aquest bloc.

Us respondrem!

Gràcies per seguir-nos.


Estrena de ‘Després de la Pau’ a internet

Aquest dijous 31 de maig estrenem ‘Després de la Pau’ a internet. Sense intermediaris. I, a més, us proposem que el mateix dijous a la tarda-vespre fem un xat-tertúlia a les xarxes socials sobre Pau, Memòria i Reconciliació. Comunicació en dues direccions. Nosaltres i vosaltres. Els primers dos capítols de la sèrie ‘Líban. Pacte de Silenci’ i ‘Bòsnia. La pau dividida’ es podran veure a Vimeo a partir del matí de dijous. Si no vau poder veure els documentals durant la gira de presentacions, ara arriba l’ocasió. No hi ha excuses. De Sarajevo al món. De Beirut al món.

Els grans mitjans de comunicació han cobert -no sempre, però sí en força ocasions- les guerres enviant centenars de periodistes al lloc dels fets i oferint la millor informació possible. Però els grans mitjans s’han oblidat de cobrir les paus. Un cop s’acaba la guerra i es firmen els acords de pau, els periodistes desapareixen. Això va passar al Líban, i va passar a Bòsnia. Això, pel que estem veient ara, també ha passat a Ruanda i a Guatemala. Territoris marginats de la memòria col·lectiva. Oblidats. No sabem res de com els hi va anar després que els grans mitjans decidissin que ja no eren notícia. Ara, amb la sèrie de documentals ‘Després de la Pau’ volem posar el nostre gra de sorra per retrobar-nos amb bosnians, libanesos, ruandesos o guatemalencs vint o trenta anys després.

L’associació de periodistes Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast han tornat ara a aquests països i hem explicat què havia passat tots aquests anys de “pau”. Vam anar a parlar amb organitzacions i persones que treballen allà sobre el terreny per la pau i la reconciliació. Fent periodisme de pau. A finals de 2011 ja vam presentar els reportatges sobre Bòsnia i sobre el Líban, cadascun de 30 minuts de durada; i aquest estiu rodarem a Guatemala i Ruanda amb la idea de presentar-los a finals de 2012.

El nostre objectiu de fons és, sens dubte, sensibilitzar la societat en favor de la cultura de pau i llançar un debat a Catalunya -i la resta de l’Estat- sobre els conceptes de memòria, reconciliació, justícia i perdó. Volem arribar a tu, allà on siguis. Després de les projeccions i debats fetes a Catalunya, País Valencià i Alemanya els darrers sis mesos, ara ha arribat el moment de penjar el nostre treball a internet.

Pensem que les noves tecnologies són les nostres millor aliades per portar a tots els racons la nostra manera de fer periodisme. Internet ens permet arribar directament al ciutadà sense intermediaris, sense grans despeses econòmiques i de forma lliure i gratuïta per a vosaltres. Fem documentals per explicar allò que ningú explica, donar veu a aquell que està silenciat i aprofundir en les superficialitats habituals. Però sense vosaltres, els silencis continuen. Trenquem, doncs, el silenci sobre la “pau” oblidada pels grans mitjans de comunicació.

Comuniquem-nos, veiem-nos i parlem-ne. El llançament dels documentals de Bòsnia i Líban a internet coincidirà amb una xerrada-xat-debat en obert a Twitter i Facebook entre vosaltres i els sis autors de ‘Després de la Pau’. Us proposem fer aquesta trobada virtual aquest dijous 31 de maig entre les 16 hores i les 22 hores.

A Twitter, per entrar al debat, heu de fer servir el hashtag o etiqueta #DespresdelaPau i escriure tants tuits com vulgueu. A Facebook, heu d’entrar a la nostra pàgina i escriure tants comentaris com desitgeu. Podeu fer preguntes, crítiques, demandes, precs i reflexions. Nosaltres us respondrem a tot. Ens encantarà xerrar amb totes vosaltres.

—————————————————————–

RECORDEU:
+ Estrena el dijous 31 de maig dels documentals ‘Després de la Pau’ de Bòsnia i Líban al nostre canal de Vimeo:
http://vimeo.com/foradequadre


+ Debat-tertúlia-xat dijous 31 de maig entre 16h i 22h a Twitter i Facebook amb els autors dels documentals @oriolandres, Carlos Castro, @analba, @gemma_g_fabrega, @iolandaparra i @sergipicazo


A TWITTER: Amb el hashtag #Despresdelapau
A FACEBOOK: www.facebook.com/contrastgrup


Els documentals sobre Guatemala i Ruanda inicien el seu camí

“Primero perdió dos hermanitos a causa de los pesticidas.

El ejército quemó a su hermano Patrocinio. Poco después, en la embajada de España,

también su padre fue quemado vivo. Ahora, los soldados mataron muy de a poco a su madre.

A Rigoberta, que es cristiana, le habían enseñado que cuando le golpean una mejilla,

el buen cristiano perdona y ofrece la otra mejilla.

-Ya no tengo más mejilla que ofrecer-, comprueba Rigoberta”

Eduardo Galeano, Memoria del fuego


Guatemala i Ruanda seran els propers destins de Fora de Quadre i Contrast en el marc del projecte Després de la Pau. Fa unes setmanes un equip format per membres d’ambdues associacions va iniciar la producció del tercer i quart capítol de la sèrie de documentals. Barcelona Solidària, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l’Institut Català Internacional per la Pau recolzen aquest any el projecte.

Bòsnia. La Pau dividida i Líban. Pacte de silenci van ser els dos primers capítols de la sèrie. Dos països que han viscut conflictes ben diferents i on, com hem vist, encara queda lluny una pau entesa de forma global. Una pau on no hauria d’existir la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. En ambdós casos però, la societat civil ha endegat iniciatives per fer memòria i reparar el dolor de les víctimes en favor de la reconciliació.

Veritat, perdó, justícia i reparació seran els eixos que es confrontaran també a Guatemala i Ruanda. Les bases del conflicte i el camí emprès cap a la pau difereixen. Quin ha estat el resultat de les polítiques oficials? Quines iniciatives ha dut a terme la societat civil? Hi ha hagut reconeixement a les víctimes? És possible el perdó després d’una violència tan cruenta com la viscuda als dos països?.

Aquestes seran algunes de les preguntes que respondran els documentals que es filmaran durant el proper estiu. L’estrena tindrà lloc l’hivern de 2012. Mentrestant, encara es podran veure els documentals de Bòsnia i Líban. Les properes projeccions a Pamplona i Tübingen (Alemanya), en el marc del Festival de Cinema Àrab de la ciutat.

 

Documentals i pel·lícules sobre els conflictes de Guatemala i Ruanda:

 

Guatemala

Guatemala. La Tierra Arrasada

Titular de hoy Guatemala

Nuestra voz, nuestra memoria

When the Mountains Tremble

Guatemala, 36 años de guerra civil

Ruanda

Une nation devenue folle

Shake hands with the devil

Hotel Rwanda

Flores de Ruanda.

Sometime in April

Shooting Dogs

Road to Rwanda

Rwanda: Do Scars Ever Fade?

Ghosts of Rwanda


Líban i Bòsnia al cinema i la música

Aquest cap de setmana, entre les múltiples estrenes al cinema, hi podeu trobar dues pel·lícules centrades en els conflictes de Bòsnia i Líban, els països amb què ha començat el projecte ‘Després de la pau’.

D’una banda, arriba a les pantalles la primera pel·lícula escrita i dirigida per Angelina Jolie, In the land of blood and honey, que se centra en la història d’amor interrompuda d’un policia serbobosnià i una pintora musulmana.

Podeu veure el tràiler de la pel·lícula, que s’ha vist envoltada de polèmica des del rodatge, tant per part de les víctimes bosnianes com de les autoritats sèrbies.

D’altra banda, I ara, a on anem?, de Nadine Labaki, narra amb humor la determinació d’un grup de dones libaneses de diferents religions per protegir la seva família i el seu poble. El seu objectiu principal és distreure l’atenció dels homes perquè deixen de banda l’odi i la guerra, i ho fan de totes les maneres possibles.

No hem vist les pel·lícules, així que no podem recomanar-vos que aneu al cinema. Això sí, si hi aneu, expliqueu-nos si us han agradat amb comentaris al nostre bloc.

El que sí hem pogut veure és el videoclip de la cançó Un secret que t’havia de dir, del grup català Brams. Dirigit per Joan Lluís Bozzo i protagonitzat per Biel Duran i Marc Pujol, narra una història basada en fets reals i ambientada al nord de Bòsnia el 1993.

És la història d’un soldat que ajuda a escapar un veí de l’altre bàndol abans que ataquin el seu poble. El cantant de Brams, Francesc Ribera ‘Titot’, va conèixer aquesta història quan va viatjar a Bòsnia l’any 2010.

Nosaltres també vam conèixer una història similar, qui sap si potser la mateixa, ja que els noms estan canviats. I és que, com mostren les múltiples històries del llibre Buena gente en tiempos del mal, escrit per Svetlana Broz, neta de Tito, sortosament existeixen casos de persones que es neguen a col·laborar amb la bogeria quotidiana de les guerres per protegir els ‘enemics’.