24 de març, Argentina: Notes d’una visita al Museo de la Memoria de Rosario

germanok

 

Aquí no hi ha picanas ni grillons. No hi ha l’escuma del dolor, ni el retrat de cap repressor. Al Museo de la Memoria de Rosario, a l’Argentina, hi ha:

Desenes de miralls i acrílics que reprodueixen mirades humanes i animals, cridant absència i testimoni.

El testimoni de María Isabel Chorobik (“Chicha” Mariani), una de les fundadores de les Abuelas de la Plaza de Mayo: 38 anys després, encara busca la seva néta. Del seu fill li van dir que no en quedaven ni les ulleres (i estava viu).

Tres mapes amb la ubicació de les desenes de centres de detenció que van operar al país de 1976 a 1983.

La frase “Por su cercanía física, por estar en medio de la sociedad, del otro lado de la pared, el campo de concentración sólo puede existir en medio de una sociedad que elige no ver…”, de Pilar Calveiro.

Un tast del projecte “Ausencias”, del fotògraf Gustavo Germano.

Fragments del Canto General de Pablo Neruda.

El “pero me acuerdo de cuando vas a volver pegado a tu destino como una roca / limpiándole la muerte a cada noche / montado en un caballito de fuego” del poeta Juan Gelman.

Un grapat de fitxes d’usuàries de la Biblioteca Argentina de Rosario, assassinades o desaparegudes per la dictadura. María Susana Brocca vivia al carrer Catamarca 2596, Puerta 1, Depart 1. Dalila Matilde Bessio, al carrer Uriarte 650, era estudiant de primer any de Filologia i Lletres. Miriam Susana Moro (c/ Callao 639). Pedro Pablo Delgado (c/ Santa Fe, 2609). Qui viu ara a les seves cases?

Les veus de fills i filles de desapareguts consignant si estan absents o presents. L’infant Diego Mendizábal diu “presente”.

Un passeig semi-circular amb els cants de les Abuelas, fent ronda cada dijous.

Un rosari elaborat amb la llista de víctimes de la darrera dictadura, presentat per la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) el 20 de setembre de 1984.

Un retrat de Julio López, desaparegut el 18 de setembre de 2006, després de donar testimoni de l’horror.

L’exposició “Transiciones”, amb fotografies que ens recorden que la memòria, per sobre de tot, és l’única victòria.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més sobre Argentina a ‘Després de la Pau’.

Anuncios

#Rwanda —> la pau no serà televisada

(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda:Murakaza neza mu Rwanda. Benvinguts a Ruanda.   SERGI PICAZO   –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda


República Dominicana: 7 apunts sobre la memòria històrica

P1000716

I

Imagineu que una parada del metro de Barcelona es digués Salvador Puig Antich. I que la següent s’anomenés Francisco Franco. Difícil de creure, oi? A Santo Domingo passa. Amín Abel: activista polític del Movimiento Popular Dominicano (MPD), assassinat el 24 de setembre de 1970 pel servei secret de la Policia Nacional Dominicana. Propera estació, Joaquín Balaguer: expresident del país, acusat d’instaurar un règim de terror entre la militància d’esquerres durant els seus primers dotze anys de mandat (1966-1978).

II

Per a Luisa de Peña, directora del Museo Memorial de la Resistencia Dominicana, aquest és un clar exemple de la “dualitat malaltissa” que viu el país en termes de memòria històrica. L’entrevisto al seu petit despatx per parlar-ne. Per arribar-hi, cal deixar enrere dos guàrdies amb uniforme militar. “El govern ens ho va recomanar. De tant en tant rebem amenaces”. Està prou justificat aquest tipus de seguretat? “Clar que sí. Però no veus el que posem aquí? A mi m’han amenaçat de mort per ofendre al ‘pare de la democràcia’ Joaquín Balaguer”.

Gairebé parlem més de les presidències d’aquest darrer (1960-1962, 1966-1978, 1986-1996) que de la dictadura de Trujillo. Els crims comesos durant els seus mandats, emparats per una pàtina institucional democràtica, també són consignats al Museu. Entre ells, el del pare de la seva directora, Luis de Peña Pichardo, assassinat el 1967.

Abunden els “però això no ho posis a l’entrevista”.

III

Pensament. On són els marges de la memòria històrica? Dictadures, pràctiques, carcasses. Qui, d’acord a què, n’estableix els límits?

IV

El passat 30 de gener, sis mesos després de l’entrevista, les organitzacions per la memòria històrica fan pública la seva proposta per a la creació d’una Comissió de la Veritat que esclareixi els crims de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1962), una de les més llargues i sanguinàries del continent. Segons les seves estimacions, el règim de Trujillo va deixar un saldo de 50.000 víctimes, entre assassinades, desaparegudes, violades i torturades. Veurem si el govern dominicà mou fitxa. Segons De Peña, fins ara la seva actitud respecte la memòria històrica “no es pot dir que sigui negativa. El museu va ser creat amb fons governamentals, i aquest govern en particular ha realitzat gestos, com declarar el Día de la Resistencia Heroica. Tot i això, la seva posició de fons és la de ‘banyar-se i guardar la roba’. Tenen aliats necessaris que pressionen i no volen una comissió de la veritat”.

V

Prop del Museo de la Resistencia, en ple centre de Santo Domingo, s’erigeix des de l’any 2009 una estàtua en honor de Francisco Caamaño Deñó, revolucionari que ocupà la presidència del país durant la invasió dels EUA l’abril de 1965. Caamaño encapçalava la lluita pel retorn del president legítim Juan Bosch, qui patí un cop d’estat conservador el 1963 després d’un intent de reforma democràtica de la constitució dominicana.

Lliçons i analogies: Juan Bosch havia guanyat les eleccions de 1962 amb la promesa de no passar comptes al “trujillismo”. Per a De Peña, encara se’n paguen les conseqüències: “Va ser un error de Bosch proposar l’amnistia i un error del poble dominicà acceptar-la. La societat dominicana va decidir construir la democràcia sobre la base de la impunitat”. Al 1966, retirades les tropes estatunidenques, Joaquín Balaguer, polític de confiança de Trujillo durant la dictadura, guanyarà les noves eleccions, inaugurant el famós període de “los doce años”. Caamaño persistirà. Serà assassinat el 1973 durant la presidència de Balaguer, després de desembarcar a l’illa amb vuit homes per a intentar derrocar-lo.

VI

23 d’abril. Fira del llibre a Santo Domingo. No s’hi trobaran les memòries de la filla de Trujillo, Ángela. Encara regeix a la República Dominicana la llei 5880, promulgada el 1962, poc després de l’assassinat del dictador, per la qual queda prohibida l’enaltiment de la seva figura i del seu règim. El 2010, en resposta a un recurs d’empara presentat per les organitzacions dominicanes per la memòria històrica, els tribunals locals van prohibir la circulació i venda del llibre i l’obertura a la capital d’una delegació de la Fundación Rafael Leónidas Trujillo, amb seu a Miami.

Acabada la fira, un altre familiar del dictador agitarà la memòria. Ramfis Domínguez, el nét petit, afirma des dels Estats Units que estudia postular-se a les properes eleccions presidencials, “a petició de sectors civils i militars de dins i fora del país”.

VII

14 de juny. Monumento Mausoleo Héroes de Constanza, Maimón y Esteo Hondo. Mayobanex Vargas és l’únic supervivent de l’expedició guerrillera que aquell dia, com Caamaño una dècada i mitja després, va desembarcar a l’illa el 1959 per mirar de d’enderrocar la dictadura imperant. S’arremolinen els micròfons al seu voltant. Preguntes sobre les aspiracions del nét de Trujillo: “Que no ho intenti, perquè es trobarà un poble que no li ho permetrà…”. Records d’aquell intent frustrat. Vargas creua els braços i abaixa el front. Impossible saber si tanca els ulls per espantar el record, o per a sobreviure de nou els companys caiguts.

Text i fotografia: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més: “La sociedad dominicana decidió construir la democracia sobre la base de la impunidad” (Entrevista a Luisa de Peña, publicada al Periódico Diagonal)


Transiciones: retrats de la memòria victoriosa

Les ulleres esquerdades d’Allende, Pinochet retratat de braços creuats, una ronda qualsevol a la Plaza de Mayo. Se’ns revelen clares les fotografies del dolor a l’Amèrica Llatina de les dictadures militars. Però com representem el seu final? Deu segons per a recordar una imatge que ens parli de les transicions democràtiques a Guatemala, República Dominicana, Argentina, Xile, Uruguai, Paraguai, Mèxic, Perú, Brasil o El Salvador: No és fàcil. Potser l’única que ens ve al cap de manera automàtica és la de l’expresident argentí Néstor Kirchner ordenant la retirada del retrat de Videla dels murs de l’ESMA, el 2004. Cercar els perquès d’aquestes absències (la memòria-dolor, el dolor-flama, l’ambigüitat democràtica de la victòria…) valdria la pena.  

El 2010, els membres llatinoamericans de la Coalició Internacional de Llocs de la Consciència van decidir aplegar i exposar les fotografies que creien “més representatives o emblemàtiques de les transicions de governs autoritaris o de dictadures cap a la democràcia, de transicions de conflictes armats interns a processos democràtics o imatges d’aquells moments considerats fites, fractures o punts d’inflexió en la història social i política de les darreres dècades”.

El resultat, l’exposició itinerant “Transiciones”, que des de 2011 ha recorregut la desena països esmentats. La galeria, que consta de tres fotografies/moments per país, es pot consultar completa a Flickr. Aquí, una brevíssima selecció:

uruguay

Uruguai. Un grup de preses polítiques és alliberat de la Cárcel Central de Montevideo. L’amnistia per als presos polítics i els perseguits, votada al parlament que va sorgir de les eleccions generals de novembre de 1984, i que va assumir l’1 de febrer de 1985, concloent amb més de 11 anys de dictadura, va ser un dels reclams més sentits per les forces democràtiques d’Uruguai. L’empresonament massiu i prolongat i l’aplicació de la tortura de manera sistemàtica van ser les característiques de la dictadura uruguaiana, que va registrar el major percentatge de presoners a Amèrica en relació a la població del país. Tot just anunciada la llei d’amnistia, enormes multituds van envoltar les presons tot esperant l’alliberament de les presoneres. Més

argentina

Argentina. El 26 d’octubre de 1983 va tenir lloc una concentració multitudinària a la Plaça de la República (on es troba l’Obelisc, icona de Buenos Aires), en ocasió del tancament de campanya de la fórmula presidencial de la Unión Cívica Radical (UCR), integrada per Raúl Alfonsín i Víctor Martínez. Al voltant d’un milió d’assistents es van concentrar en l’acte que va tenir com a orador central a qui seria elegit president quatre dies després, acabant amb un període de set anys de dictadura militar. Més

paraguai

Paraguai. El 22 de desembre de 1992, Martín Almada (al centre de la imatge), víctima de la dictadura, després d’anys de laborioses investigacions, descobreix al Departament de Produccions de la Policia Nacional, a la ciutat de Lambaré (a 7 km d’Asunción), els arxius policials i militars que van provar els crims de la dictadura d’Alfredo Stroessner i de l’Operació Còndor. L’operatiu es va originar en la petició d’habeas data i va ser encapçalat pel jutge José Agustín Fernández, que va exigir l’obertura del recinte “en nom de la llei i de les garanties de la nova Constitució Nacional de l’Estat Paraguaià, ara en democràcia”. Més

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)


Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


Beatificar la memòria

El passat diumenge es van beatificar 552 religiosos a Tarragona, descrits com a “màrtirs de la persecució religiosa del segle XX a Espanya”. A l’acte hi va assistir Alberto Ruiz-Gallardón, Jorge Fernández Díaz i Jesús Posada. Però també Artur Mas, Joana Ortega, i els consellers Santi Vila i Josep Maria Pelegrí. Alguns ho descriuen com un acte de “reconciliació”. Altres, com les associacions de víctimes del franquisme i alguns grups de cristians de base, critiquen que només es reconegui les víctimes d’un dels bàndols de la guerra. Alguns aspectes a tenir en compte:

8578983126_99dac70e06_c-1

1. El mite de la neutralitat

El context és rellevant i permet analitzar els esdeveniments, que no justificar-los. Els assassinats dels 552 religiosos es produeixen durant la Guerra Civil, que esclata amb un cop d’estat contra un govern escollit democràticament. La institució eclesiàstica va donar suport a l’alçament feixista de 1936 i va col·laborar-hi. La neutralitat no existeix. No dur armes no significa ser neutral. No és massa sensat reduir-ho a: “Els van matar perquè eren catòlics, capellans, seminaristes, religiosos que creien en Déu”.

2. La memòria dels vencedors

Si els beatifiquen perquè són víctimes, cal aplicar la mateixa lògica a tots els catòlics, capellans, seminaristes, religiosos. També n’hi ha que varen ser assassinats pel feixisme. Vilaweb en publica una llista: http://www.vilaweb.cat/noticia/4149542/20131013/capellans-franquistes-lesglesia-volgut-beatificar.html

3. El coneixement dels esdeveniments passats ajuda a comprendre el present [o el present deixa intuir els esdeveniments passats]

Guardar silenci o ignorar part de la història també construeix relat. L’Església no ha demanat perdó pel paper que va jugar durant la Guerra Civil i el règim franquista. En l’acte de beatificació tampoc va esmentar les víctimes de la repressió franquista. No actuar també és posicionar-se.

4. Les paraules no fan el fet

El ministre espanyol de Justícia Alberto Ruiz Gallardón ha declarat que la missa de beatificació era un “acte de reconciliació”. Està clar que Gallardón té una concepció de la reconciliació ben particular. La reconcliació té a veure amb el tancament i la curació, amb la reconstrucció del teixit social i el reconeixement de totes les víctimes. Però tancament de les hostilitats, no de la memòria i la veritat. I la curació fa referència a la rehabilitació. En tot cas, és una combinació de molts elements, tots ells atravessats pel diàleg. Avui ja fa 36 anys que la possibilitat de reconeixement, memòria i veritat es varen tancar amb clau. Es va aprovar la Llei d’Amnistia que sentenciava la impunitat de la repressió franquista. En el seu moment, diaris com El País la van anunciar així: “Les Corts han consagrat la reconciliació nacional”.

5. Les víctimes de segona

I el context torna a ser important. Mentre figures polítiques com Gallardón, Joana Ortega i Artur Mas assisteixen a la beatificació -esgrimint que és un acte de “reconciliació” i perquè molts són “catalans”-, a les cunetes encara hi ha milers de persones assassinades. Per tant, milers de famílies que esperen trobar el familiar desaparegut.

Finalment, l’arquebisbe de Tarragona vinculat a l’Opus Dei, Jaume Pujol, dies abans de l’acte va dir: “La beatificació dels nostres màrtirs no desitja ferir cap susceptibilitat, no vol obrir cap ferida”. No és que obri cap ferida, és que les ferides mai es van tancar. I la beatificació les fa més fondes.

Gemma Garcia

@gemma_g_fabrega


“I’m from Soweto and I’m proud” (Mandela, Soweto y la reconciliación sudafricana)

Soweto es droga en vena. Dignidad rebelde. Miseria, sí, pero también resistencia. Es un lugar duro. Es un lugar jodido. Es James Brown gritando: “I’m sowetean and I’m proud”.

Soweto es el suburbio negro de una de las ciudades más desiguales, injustas, violentas y tensas del sur de África: Johannesburgo. Son cinco millones de personas, la mayoría, gente pobre, humilde, trabajadora, que regatean cada día a la vida para ganarse unos rands, vendiendo no sé qué, de camareros, de jardineros, en la obra o en el mercado, trapicheando algo de droga, robando a algún despistado o, fuera prejuicios, como periodistas, abogados, médicos y empresarios de éxito. Hay millonarios en Soweto -como la misma Winnie Mandela, exmujer del mito- y hay clase media. Aunque la mayoría sufren a diario.

Imagen
Soweto, en realidad South Western Townships, fue construida durante el Apartheid para encajar ahí a decenas de miles de familias negras que llegaban del campo para trabajar como mineros o en el trabajo doméstico. El régimen racista estaba obsesionado con que no se mezclaran con los blancos y situó el enclave a unos 20 kilómetros del centro de Jo’burg. Hoy las cosas han cambiado y mucho, para mejor, pero los negros siguen viviendo en Soweto muy, muy, muy lejos de los barrios ricos (y blancos) de la capital.

Los blancos, sobre todo de clase media y alta, nos llevaban alertando todo el viaje que no saliéramos a la calle, que no nos paseáramos por los barrios negros (y menos por Soweto), que aquello era un infierno, que nos robarían todo… Está claro que Soweto, como Suráfrica, es jodido. Hubo paz, reconciliación y cambio de gobierno. No hay aun, sin embargo, la igualdad económica soñada. Soweto no es seguramente el lugar más tranquilo del mundo para pasear para un periodista blanco europeo. Sin embargo, si se tiene sentido común y unos cuantos consejos locales, se puede conocer, al menos, superficialmente. Soweto rompe los tópicos. Barrios de miseria, peores que las villas miseria de América Latina o los campos de refugiados de Beirut, se accidentan a 300 metros del centro comercial de lujo recién construido. Zonas afecatadas por aguas contaminadas y desprendimientos tóxicos de las viejas minas tienen las mejores vistas del moderno y espectacular estadio Soccer City. Por cierto, a la gente de ahí les encanta el fútbol, sobre todo, los  equipos de la ciudad: los Kaiser Chiefs o los Orlando Pirates.
La cara B del reconocido y elogiado modelo de paz y reconciliación surafricano parecía ante nuestros ojos muy pero que muy durilla. Nuestros amigos periodistas, con el corresponsal en África Xavier Aldekoa al frente, nos allanaron el camino con guías alternativos y miles de consejos, ideas y reflexiones. Suráfrica es uno de los países que querríamos estudiar en el proyecto (inacabado) de documentales Después de la Paz. Todo el mundo reconoce la labor de Nelson Mandela y el Congreso Nacional Africano por conseguir una democracia real, un grado de libertad único en África, unas políticas de perdón admirables y un trabajo por la memoria ingente. El Museo del Apartheid, en Jo’burg, es la joya de la corona. Desde nuestra humildad y reconocimiento, no habría nada más que decir: sólo con mencionar nombres como Mandela, Desmond Tutu, Biko, Sisulu, Tambo, Sobukwe… se nos pone la piel de gallina.

Imagen
En Kliptown, hoy un barrio de chabolas y callejuelas de barro con vistas a un río apestoso, el Congreso Nacional Africano firmó en los años 50 el Freedom Charter. Aquel manifiesto reclamaba el fin del Apartheid, pero también la igualdad económica, la redistribución de las tierras, la nacionalización de las minas y la vivienda digna. Hoy el Freedom Charter es un monumento en forma de mole de cemento gris, a pocos metros de una de las zonas más pobres y peligrosas que vimos en todo el país. Mandela, el arzobispo Desmond Tutu y miles de activistas negros lucharon en las calles de Soweto para cambiar África. Dieron sus vidas. Sin duda. Lo pagaron con la cárcel y la represión. Lucharon no una vez, ni cien veces, sino toda la vida. Imprescindibles de Bertold Brecht. En 1976 una revuelta estudiantil en las entrañas de Soweto incendió las calles contra la imposición del afrikaans en la escuela y, en general, contra el racismo de estado. Murieron centenares de jóvenes por disparos de la policía blanca. El icono de aquella lucha (y hoy icono político y turístico de Soweto) es la foto de aquela chaval asustado cargando en brazos a un niño de 13 años llamado Hector Pieterson.

Imagen

Hoy de aquellas luchas hablan los guías turísticos frente a la antigua casa de Mandela en la famosa calle Vilikazi de Soweto. Las viejas luchas son hoy memoria viva. Y eso está bien, yo creo, muy bien, diría. La única duda, que nos martilleó durante todo el viaje, era: “¿Es eso suficiente? ¿Valió la pena tanta lucha y tanta represión para esto? Queremos más, ¿no?”

SERGI PICAZO