20 anys d’Srebrenica

IMG_0344

11 de juliol de 1995.

Una columna de milicians de l’autoproclamada República Srpska comandats pel general Mladic va ocupar Srebrenica, declarada enclavament segur per les Nacions Unides. Va demanar als cascos blaus holandesos que abandonessin el lloc i quarter general de Potocari on s’havien establert. Les dones i nens van ser obligats a agafar a peu la ruta de Tuzla, mentre que els homes, grans i joves, van romandre a la població. Posteriorment, un llistat de 8.373 homes es van donar per desapareguts.

Així descriu la sentència del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPIY) el que va passar a Srebrenica fa 20 anys. En la sentència condemnatòria del general serbobosnià Radislav Krstic, el TPIY va qualificar els esdeveniments com un acte de genocidi. En paraules del jutge que va presidir la cambra, Theodor Meron “les forces serbobosnianes van cometre genocidi. Van seleccionar, per extingir-los, 40.000 bosnians musulmans que vivien a Srebrenica […] Deliberadament i metòdicament els van eliminar, amb la seva identitat per única raó”. Posteriorment, el Tribunal Internacional de Justícia va ratificar la sentència i també va qualificar els fets de genocidi.

Bastant més esfereïdor és el relat en primera persona de la Kada Hotic, una de les cares visibles de l’associació Mares d’Srebrenica i Zepa, a qui vam entrevistar l’abril de 2011. Descriu amb detall l’arribada de les tropes de Mladic i el caos que va regnar quan ja s’havien emportat els homes, el rapte de noies, la matança de nens, també la d’un bebè recent nascut. Va sentir que aquella nit era la fi del món, “que allà la vida s’aturava, que no hi havia res després d’allò. Els crits i els gemecs eren tants que jo creia que les dones havien embogit”. La seva vida va acabar en part aquella nit, quan es van emportar el seu marit i els fills, però fins avui ha arrencat a la vida força per lluitar, per trobar-los. “Potser els serbis i els txètniks pensaven que embogiria del dolor i la tristor. Jo he triat una altra vida, lluitaré per la justícia”. Podeu escoltar-la al capítol que vam dedicar a Bòsnia de la sèrie Després de la pau, “La pau dividida”.

Bòsnia, la pau dividida from Fora de Quadre on Vimeo.

Els mitjans de comunicació de masses ofereixen una prolífica producció sobre Srebrenica aquests dies. Ja ho tenen, els aniversaris amb números rodons, això. És gairebé impossible detectar tot el que s’ha publicat, però ens agradaria destacar alguns dels articles que han passat per les nostres mans, sobretot d’aquells que van ser-hi a principis dels anys 90. Diumenge passat, per exemple, Gervasio Sánchez signava al MgMagazine el text i les fotos d’un reportatge amb un títol senzill: “Srebrenica, 20 años”: “La aldea de Srebrenica corona un gran valle de lágrimas donde cada mes de julio decenas de miles de personas se concentran durante tres días para despedir a sus seres queridos, asesinados en una gran orgía de violencia hace 20 años por las fuerzas serbobosnias al mando de Radovan Karadzic y del general Ratko Mladic. […] En abril del 2003 se abrió el Memorial Centre Potocari, un cementerio situado a escasos metros de donde se produjo la separación traumática de los varones en julio de 1995 y enfrente del antiguo cuartel general del batallón holandés. Las primeras 603 víctimas, entre las que destacaban dos adolescentes de 15 años y un anciano de 76 años, fueron enterradas en dos funerales masivos”.

A Jotdown, Paula Carroto entrevista el polonès W. L. Tochman, que després d’acompanyar la doctora forense Ewa Klonowski i diferents famílies de desapareguts, va escriure el llarg reportatge Como si masticaras piedras. Sobreviviendo al pasado en Bosnia, traduït recentment a l’espanyol.

Alfonso Armada, que va presentar a Barcelona fa unes setmanes el seu darrer llibre, Sarajevo, es pregunta en un article a El Periódico, què va aprendre de la guerra de Bòsnia. Relata també com, quan va arribar a Sarajevo, no sabia com carai explicar una guerra, ja que “era l’inimaginable, allò inconcebible, el que no existia en cap lloc dels meus somnis, les meves pors, les meves ambicions”. Armada també indica com la Comissió Internacional de les Persones Desaparegudes (ICMP) va crear un banc de sang per acumular mostres d’ADN dels familiars dels milers de desapareguts, a la vegada que cerca fosses clandestines per trobar les restes de les víctimes. El company Carlos Castro descriu en aquest post les seves sensacions quan l’equip de Després de la pau vam visitar la seu a Tuzla per conèixer la seva feina. Quan parlem de la Kada Hotic, de l’ICMP, de tos els familiars de desapareguts i de fosses comunes…

Quan parlem d’Srebrenica, parlem de casos com el de la Sifa Suljic, resident a Sant Celoni i que demà serà a Srebrenica per enterrar les restes del seu pare. Entrevistada a El Periódico, la Sifa justifica els quatre anys que han passat des de la identificació de les restes perquè esperaven trobar més que els dos ossos dels braços i la meitat de la mandíbula que inhumaran demà: “Sí, l’enterraré, però dius: Què enterraré? I si l’any vinent apareix una altra part? Una altra vegada caldrà desenterrar i posar-lo allà, i això és un drama per a les famílies. Però no pots fer-hi res més. Si m’haguessin dit fa 20 anys que viuria així, hauria dit: ‘Sou bojos, jo no penso viure això’”.

Demà fa 20 anys d’Srebrenica, uns fets que sortiran per sempre als llibres d’història com la pitjor matança en sòl europeu després de la segona guerra mundial. Jo hi vaig ser l’agost de 2005 i l’abril de 2011. Mai en un 11 de juliol, quan es commemora la massacre i es dóna sepultura a les darreres restes identificades. Enguany seran 176, que s’afegiran a les 7.261 ja enterrades en altres onzes de juliol. Hi havia de ser aquest any. Potser hi seré el proper. Sigui com sigui, demà, i també avui, sempre, “Jo sóc d’Srebrenica”, com escriu avui en Manel Vila en un article a Crític. La Fundació Districte 11 – City to city, que presideix Vila, ha organitzat per aquest 20è aniversari un homenatge on es recordaran els noms de les víctimes. Des del Born de Barcelona, recordarem el que diu una placa al cementiri de Potocari: “Que Srebrenica no torni a passar mai més, ni en cap altre lloc del món”.

Text: Iolanda Parra (@iolandaparra). Foto: Carles Castro.


Justícia, sí. Però selectiva

Després de retards considerables, polèmiques i filtracions, finalment a mitjans de gener està previst que comenci a L’Haia el judici per l’assassinat de Rafiq Hariri, en el marc del Tribunal Especial per al Líban.

El Tribunal va ser creat el 2007, a petició inicial del govern libanès, mitjançant una resolució de les Nacions Unides. El seu principal objectiu era esclarir i jutjar els responsables de l’atemptat-bomba que va acabar amb la vida del milionari i ex-primer ministre libanès, el 14 de febrer del 2005. Quatre militants del grup musulmà xiïta Hezbollah seran jutjats pel crim en absència, ja que mai s’han entregat ni han estat detinguts.

stl

A nivell global, la creació del tribunal va causar sorpresa i estupefacció ja que mai abans s’havia establert un tribunal internacional ad hoc per l’assassinat d’una sola persona. Tanmateix, va ser en l’esfera libanesa, òbviament, on la creació del tribunal va provocar més reaccions. De tot tipus.

Entre la societat civil que treballa per assolir una pau justa, que és de qui ens ocupem en aquest projecte periodístic, la creació del tribunal va crear indignació i dolor. La guerra civil que va patir el Líban entre 1975 i 1990 va deixar més de 100.000 morts i 17.000 desapareguts. Tanmateix, després de la signatura dels acords de pau, els líders polítics, que a la vegada eren els antics senyor de la guerra, van aprovar una llei d’amnistia per tal de garantir-se la impunitat. Sota la consigna “ni vencedors, ni vençuts”, van imposar el silenci i la desmemòria entre la població.

No obstant, organitzacions de familiars de desapareguts i altres grups civils van seguir clamant i reclamant que s’investigués el destí els seus parents i es trenqués el cercle de la impunitat. Però les nombrosos peticions de veritat i justícia van ser ignorades. Almenys fins la mort de Rafiq Hariri.

“Llavors, les autoritats van començar a exigir veritat. Exigien saber qui havia planificat i executat el crim. Van adoptar el lema del ‘dret a decidir’, que els familiars dels desapareguts usàvem des del 1982 i van iniciar a reclamar justícia.”, ens va explicar Waddad Halwani, presidenta del Comité de Familiars de Persones Desaparegudes, durant la nostra entrevista pel documental Líban. Pacte de Silenci. “Nosaltres estàvem molt contents perquè l’Estat ens començava a reconèixer, iniciaven a entendre el significat de la paraula veritat i a reclamar justícia. (…) Quan vam saber que la justícia internacional venia a Líban, ens vam sentir satisfets, pensàvem que inclouria també els nostres casos. Però ben aviat vam descobrir que la seva justícia anava només destinada a una poques i importants figures”.

Per tal de mostrar al món la seva disconformitat, van iniciar una acampada davant l’edifici de Nacions Unides a Beirut, acampada que vuit anys després segueix, simbòlica. “A la vegada hem estat apel·lant i fent pressió al Tribunal Especial per a què parés atenció als nostres casos”. Sense èxit fins ara. “Quan la justícia esdevé selectiva i parcial, deixa de ser justícia”, assegurava amb amargura Halwani.

Captura de pantalla 2014-01-13 a les 4.53.45

La posada en marxa del Tribunal Internacional, doncs, lluny de servir per reparar, alliberar o reconciliar les víctimes de la guerra civil, els revivarà el dolor, l’amargura i el patiment. A més, el tribunal, acusat de politització i posat sota sospita per un cas de falsos testimonis, ha estat causa -i malauradament és probable que segueixi essent-ho- de divisions i violències en la societat libanesa.

La justícia ha estat, en aquest cas, la primera víctima del Tribunal. La Waddad Halwani ho té clar: “jo ja no crec en la justícia internacional”.

Oriol Andrés


Sud-àfrica: crònica d’un desencís

“La reconciliació vol dir que els que han estat a la part perdedora
de la història han de poder apreciar la diferència qualitativa
que existeix entre repressió i llibertat.
Per a ells, això significa [...] poder viure en una llar digna 
i treballar en una bona feina,
en poder enviar els seus fills a l'escola i en gaudir d'una sanitat accessible.
El que vull dir és que
de què serveix haver fet aquesta transició si no augmenta
i millora la qualitat de vida d'aquestes persones?
Si no s'aconsegueix això, el dret al vot és inútil”
Desmond Tutu, any 2001

La Carta de la Llibertat -Freedom Charter en anglès- va ser la declaració de principis bàsics elaborada per l’Aliança de Congressos Sud-africans el juny de 1955 a Kliptown, un dels barris del cèlebre township de Soweto (Johannesburg).

El dia que vaig visitar el monument que la commemora al mateix Kliptown, un guia espontani provava de guanyar-se unes monedes llegint els principis gravats en el monument mentre reia i ens oferia onomatopeies fruit alhora del cinisme i de les altes dosis d’alcohol consumides. Què el feia riure i gesticular? Sentències com “el poble compartirà la riquesa del país”, “la terra la compartiran aquells que la treballen” o “cal que hi hagi cases, seguretat i confort”.

SONY DSC

Monument en memòria a la Carta de la Llibertat. Kliptown (Soweto)

No massa lluny del monument, en el mateix barri de Kliptown, les barraques de llauna s’apilaven al costat d’una riera bruta de deixalles i contaminada pels residus de l’explotació de les mines. La pobresa extrema insultava a cada pas pels estrets camins de terra entre les cases, mentre la mirada d’una blanca de visita evitava posar-se en les cares que l’observaven des de dins dels habitacles.

SONY DSC

Barri de barraques de Kliptwon

Sensacions viscudes també a Cape Flats, el township bessó de Soweto a la cosmopolita, moderna i rica Ciutat del Cap.

Ràbia i tristesa contingudes davant tanta violència estructural.

SONY DSC

Un dels sectors més pobres de Cape Flats, el township de Ciutat del Cap

Tenia previst escriure aquest post sobre Sud-àfrica, i la seva publicació se m’ha fet urgent quan el món viu el dol per la mort de Nelson Mandela, quan el país està en boca de tots i el seu símbol més conegut és idolatrat.

Vaig trepitjar Sud-àfrica per primera vegada expectant per conèixer la realitat d’un país que ha de protagonitzar un dels capítols del projecte Després de la Pau. En la recerca que porto fent des de fa una dècada, Sud-àfrica era un dels imprescindibles. Era aquell país a imitar que havia celebrat una Comissió de la Veritat i la Reconciliació modèlica, que havia sabut inventar noves vies per caminar cap a la reconciliació, que havia escapat d’un dels sistemes més aberrants de la història, l’apartheid, i de la imminent guerra civil en la qual podia desembocar el país.

I Mandela era –i en alguns sentits ho continua sent- un ídol. Lluitador incansable que va donar la seva vida per reivindicar els drets humans, tenaç, valent i prou intel·ligent per fer-se amic dels seus enemics i ser una figura respectada per tots, fet que mostra que personalitats i polítics absolutament oposats celebrin avui la seva lluita.

Vaig tornar de Sud-àfrica satisfeta alhora que decebuda, amb aquella barreja de fascinació i rebuig que ens toca afrontar quan no som capaces de comprendre-ho tot, quan topes cada dia amb els teus prejudicis i les seguretats s’estripen a cada cantonada. Admiro Mandela, i comprenc la idolatria per la seva figura i el seu poder de consens. Però la meva estada a Sud-àfrica em va provocar desencís.

Sud-àfrica es troba sempre al capdamunt del rànquing de països més desiguals del món, i aquestes desigualtats estan marcades pel color de pell: la mitjana d’ingressos d’un blanc és encara sis cops més alta que la d’un negre. Patrick Bond, director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal i autor d’Elite Transition: De l’Apartheid al neoliberalisme a Sud-àfrica, reconeix als governs del Congrés Nacional Africà (CNA): “Haver donat dignitat a la població negra. Abans la majoria vivien en barris de barraques i ara almenys una bona part viuen en cases. Abans patien un racisme absolut per part de l’Estat i la policia, i ara tenen drets cívics i polítics”. No obstant això, Bond explica que “hi ha més desigualtat econòmica entre blancs rics i negres pobres”. Tot i que comença a existir una tímida classe mitjana negra, encara són una minoria.

Precisament Bond va treballar pel govern de Mandela i va ser autor de nombrosos informes per al Programa de Reconstrucció I Desenvolupament del primer govern postapartheid. Escoltar la seva decepció pel rumb emprès pel país cap al neoliberalisme es va sumar a la meva en les visites als townships o durant les converses amb blancs que s’expulsaven el racisme sense convèncer-me mentre converteixen les seves cases en presons electrificades per por a més robatoris.

Sobretot recordo el cas d’un militant revolucionari que ens vam trobar a Johannesburg. Després d’anys de lluita i clandestinitat, es va exiliar a Zimbabwe durant l’apartheid i al 1994 va ser escollit per un alt càrrec al primer govern lliure sudafricà. Quasi vint anys després de la seva arribada al poder, feia aquesta reflexió: “Veient com vivia jo de bé i com vivia la majoria de la població negra, va arribar un moment en què em mirava al mirall i m’odiava”. Des d’aquell moment va deixar el seu càrrec i avui mig milita i investiga les conseqüències de les explotacions mineres sobre la població més pobra. Amb ell vaig conèixer l’anomenat Txernòbil sud-africà, amb nivells de radioactivitat 15 vegades superior al normal, terres transformades com si fóssim en altres planetes, homes de mirada enterbolida per malalties oculars provocades per l’etern polsim, pobres que ocupen zones abandonades perquè no tenen millor lloc on anar.

SONY DSC

Tanca en àrea d’alta radioactivitat al costat de Johannesburg

Tot i que la Freedom Charter establia que les mines serien recuperades per l’Estat quan el CNA arribés al poder, avui les companyies mineres continuen acumulant beneficis milionaris foradant un dels països amb més reserves d’or, platí i diamants del món. Mentrestant, l’Estat diu que no té diners suficients per donar una vida digna a la majoria de sudafricans negres quasi vint anys després de la fi de l’apartheid.

Iolanda Parra

@iolandaparra


Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


Beatificar la memòria

El passat diumenge es van beatificar 552 religiosos a Tarragona, descrits com a “màrtirs de la persecució religiosa del segle XX a Espanya”. A l’acte hi va assistir Alberto Ruiz-Gallardón, Jorge Fernández Díaz i Jesús Posada. Però també Artur Mas, Joana Ortega, i els consellers Santi Vila i Josep Maria Pelegrí. Alguns ho descriuen com un acte de “reconciliació”. Altres, com les associacions de víctimes del franquisme i alguns grups de cristians de base, critiquen que només es reconegui les víctimes d’un dels bàndols de la guerra. Alguns aspectes a tenir en compte:

8578983126_99dac70e06_c-1

1. El mite de la neutralitat

El context és rellevant i permet analitzar els esdeveniments, que no justificar-los. Els assassinats dels 552 religiosos es produeixen durant la Guerra Civil, que esclata amb un cop d’estat contra un govern escollit democràticament. La institució eclesiàstica va donar suport a l’alçament feixista de 1936 i va col·laborar-hi. La neutralitat no existeix. No dur armes no significa ser neutral. No és massa sensat reduir-ho a: “Els van matar perquè eren catòlics, capellans, seminaristes, religiosos que creien en Déu”.

2. La memòria dels vencedors

Si els beatifiquen perquè són víctimes, cal aplicar la mateixa lògica a tots els catòlics, capellans, seminaristes, religiosos. També n’hi ha que varen ser assassinats pel feixisme. Vilaweb en publica una llista: http://www.vilaweb.cat/noticia/4149542/20131013/capellans-franquistes-lesglesia-volgut-beatificar.html

3. El coneixement dels esdeveniments passats ajuda a comprendre el present [o el present deixa intuir els esdeveniments passats]

Guardar silenci o ignorar part de la història també construeix relat. L’Església no ha demanat perdó pel paper que va jugar durant la Guerra Civil i el règim franquista. En l’acte de beatificació tampoc va esmentar les víctimes de la repressió franquista. No actuar també és posicionar-se.

4. Les paraules no fan el fet

El ministre espanyol de Justícia Alberto Ruiz Gallardón ha declarat que la missa de beatificació era un “acte de reconciliació”. Està clar que Gallardón té una concepció de la reconciliació ben particular. La reconcliació té a veure amb el tancament i la curació, amb la reconstrucció del teixit social i el reconeixement de totes les víctimes. Però tancament de les hostilitats, no de la memòria i la veritat. I la curació fa referència a la rehabilitació. En tot cas, és una combinació de molts elements, tots ells atravessats pel diàleg. Avui ja fa 36 anys que la possibilitat de reconeixement, memòria i veritat es varen tancar amb clau. Es va aprovar la Llei d’Amnistia que sentenciava la impunitat de la repressió franquista. En el seu moment, diaris com El País la van anunciar així: “Les Corts han consagrat la reconciliació nacional”.

5. Les víctimes de segona

I el context torna a ser important. Mentre figures polítiques com Gallardón, Joana Ortega i Artur Mas assisteixen a la beatificació -esgrimint que és un acte de “reconciliació” i perquè molts són “catalans”-, a les cunetes encara hi ha milers de persones assassinades. Per tant, milers de famílies que esperen trobar el familiar desaparegut.

Finalment, l’arquebisbe de Tarragona vinculat a l’Opus Dei, Jaume Pujol, dies abans de l’acte va dir: “La beatificació dels nostres màrtirs no desitja ferir cap susceptibilitat, no vol obrir cap ferida”. No és que obri cap ferida, és que les ferides mai es van tancar. I la beatificació les fa més fondes.

Gemma Garcia

@gemma_g_fabrega


Les Nacions Unides escolten les víctimes del franquisme

Vora 130.000 desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme a l’Estat espanyol. Per tant, vora 130.000 famílies que també són víctimes mentre lluiten per trobar-los. A Catalunya, 3.300. Al País valencià, 29.034. I a les Illes Balears, 1.486 persones desaparegudes. Davant la suma d’injustícies, el Govern espanyol ha eliminat les ajudes a les exhumacions. Mentre, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries (GTDFI) de les Nacions Unides visita l’Estat espanyol per comprovar si l’Estat compleix l’obligació d’investigar els crims comesos per la dictadura franquista i repara les víctimes.

Image

Després de passar per Madrid, ahir a la tarda, el grup, format per cinc experts de diferents països (França, Bòsnia, Líban, Sud-àfrica, Argentina) s’ha reunit a Barcelona amb entitats i familiars de víctimes del franquisme de Catalunya. La sala ha quedat petita degut a l’afluència d’assistents, alguns dels quals provenien d’altres llocs de l’Estat. Fins el proper 30 de setembre, el GTDFI no presentarà les primeres conclusions en una conferència de premsa a Madrid.

Mentre, a l’Argentina progressa la querella presentada per diverses associacions de víctimes contra els crims del franquisme. La jutgessa María de Servini va dictar la setmana passada la primera ordre de detenció de la història contra quatre membres de les forces de seguretat franquistes. Tot i la manca de col·laboració dels diferents òrgans de l’estat espanyol sembla que l’ombra de quaranta anys de dictadura feixista es va esvaint gràcies únicament a la persistència de la societat civil. 


Una pel·lícula rescata de l’oblit l’horror de les dones violades a Bòsnia

Image

L’hotel Vilina Vlas es troba en un lloc paradisíac, entre arbres i plantes i a la vora del riu Drina, un dels més emblemàtics i potser el més famós de l’antiga Iugoslàvia, gràcies a la novel·la “Un pont sobre el Drina” del premi Nobel de Literatura Ivo Andric, nascut prop de la localitat bosniana de Travnik, quan aquesta terra formava part de l’Imperi Austro-hongarès. El pont que dóna títol al llibre és el de Mehmed Pasa Sokolovic, construit al segle XVI a la ciutat de Visegrad.

El Vilina Vlas és un hotel-spa i centre de rehabilitació. La seva ubicació el converteix en l’allotjament ideal per als que busquen tranquil·litat i contacte amb la natura. És per això que atreu alguns dels turistes que visiten Visegrad. Un d’ells va ser l’actriu australiana Kym Vercoe, que fa uns estius va decidir passar les vacances a Bòsnia i Hercegovina seguint les indicacions d’una guia turística que va comprar.

L’estada de Kym a Bòsnia va ser molt plàcida fins que va arribar a Visegrad. Les nits que va passar al Vilina Vlas no va poder dormir i la va envair una mena d’angoixa que no va entendre fins que va tornar a ser a Austràlia i va començar a investigar. Vercoe va descobrir amb horror que l’hotel on es va allotjar va ser un camp de concentració de dones violades constantment per les forces serbobosnianes durant la guerra de Bòsnia (1992-1995).

L’actriu va fer un segon viatge a Visegrad en el que va ser interrogada per la policia després que uns agents consideressin que tenia un comportament estrany: filmava diversos indrets de la ciutat i tenia interessos que anaven més enllà de la curiositat turística pel pont. Intentar prendre imatges del Vilina Vlast amb autorització és impossible i fer-ho sense permís és un risc. L’equip de Contrast que va dur a terme el documental “Bòsnia. La pau dividida” ho va poder comprovar. Ningú que vulgui parlar dels crims que es van cometre en aquell hotel és benvingut.

Aquests horrors, que poc després de la guerra van quedar en l’oblit, han estat rescatats per la directora de cine bosniana Jasmila Zbanic (Sarajevo, 1974), que es va donar a conéixer al món amb la seva pel·lícula “Grvabica”, guanyadora de l’Ós d’Or del Festival de Berlín l’any 2006. Zbanic va presentar la setmana passada al Festival de Cinema de Toronto (TIFF) el seu nou llargmetratge, “Za one koji en mogu da govore” (Per a aquells que no poden parlar), titolada en anglès “For those who can tell no tales”. A partir del que Kym Vercoe va viure a Visegrad -ella mateixa protagonitza el film-, la cinta recorda el que va passar al Vilina Vlast y a Visegrad, que en els acords de pau de Dayton que van posar fi a la guerra de Bòsnia va quedar inclosa en la Republika Srpska, l’entitat sèrbia del país. A Visegrad, un dels llocs on la neteja ètnica perpretada durant el conflicte va ser més brutal, ni tan sols hi ha una placa en record dels milers de persones que van ser assassinades.

Com a “Grvabica”, tot i que d’una forma diferent, a la seva nova pel·lícula, Zbanic torna a recordar les atrocitats que es van cometre contra les dones bosnianes, un horrors que no hauríem de permetre’ns oblidar.

Ana Alba