República Dominicana: 7 apunts sobre la memòria històrica

P1000716

I

Imagineu que una parada del metro de Barcelona es digués Salvador Puig Antich. I que la següent s’anomenés Francisco Franco. Difícil de creure, oi? A Santo Domingo passa. Amín Abel: activista polític del Movimiento Popular Dominicano (MPD), assassinat el 24 de setembre de 1970 pel servei secret de la Policia Nacional Dominicana. Propera estació, Joaquín Balaguer: expresident del país, acusat d’instaurar un règim de terror entre la militància d’esquerres durant els seus primers dotze anys de mandat (1966-1978).

II

Per a Luisa de Peña, directora del Museo Memorial de la Resistencia Dominicana, aquest és un clar exemple de la “dualitat malaltissa” que viu el país en termes de memòria històrica. L’entrevisto al seu petit despatx per parlar-ne. Per arribar-hi, cal deixar enrere dos guàrdies amb uniforme militar. “El govern ens ho va recomanar. De tant en tant rebem amenaces”. Està prou justificat aquest tipus de seguretat? “Clar que sí. Però no veus el que posem aquí? A mi m’han amenaçat de mort per ofendre al ‘pare de la democràcia’ Joaquín Balaguer”.

Gairebé parlem més de les presidències d’aquest darrer (1960-1962, 1966-1978, 1986-1996) que de la dictadura de Trujillo. Els crims comesos durant els seus mandats, emparats per una pàtina institucional democràtica, també són consignats al Museu. Entre ells, el del pare de la seva directora, Luis de Peña Pichardo, assassinat el 1967.

Abunden els “però això no ho posis a l’entrevista”.

III

Pensament. On són els marges de la memòria històrica? Dictadures, pràctiques, carcasses. Qui, d’acord a què, n’estableix els límits?

IV

El passat 30 de gener, sis mesos després de l’entrevista, les organitzacions per la memòria històrica fan pública la seva proposta per a la creació d’una Comissió de la Veritat que esclareixi els crims de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1962), una de les més llargues i sanguinàries del continent. Segons les seves estimacions, el règim de Trujillo va deixar un saldo de 50.000 víctimes, entre assassinades, desaparegudes, violades i torturades. Veurem si el govern dominicà mou fitxa. Segons De Peña, fins ara la seva actitud respecte la memòria històrica “no es pot dir que sigui negativa. El museu va ser creat amb fons governamentals, i aquest govern en particular ha realitzat gestos, com declarar el Día de la Resistencia Heroica. Tot i això, la seva posició de fons és la de ‘banyar-se i guardar la roba’. Tenen aliats necessaris que pressionen i no volen una comissió de la veritat”.

V

Prop del Museo de la Resistencia, en ple centre de Santo Domingo, s’erigeix des de l’any 2009 una estàtua en honor de Francisco Caamaño Deñó, revolucionari que ocupà la presidència del país durant la invasió dels EUA l’abril de 1965. Caamaño encapçalava la lluita pel retorn del president legítim Juan Bosch, qui patí un cop d’estat conservador el 1963 després d’un intent de reforma democràtica de la constitució dominicana.

Lliçons i analogies: Juan Bosch havia guanyat les eleccions de 1962 amb la promesa de no passar comptes al “trujillismo”. Per a De Peña, encara se’n paguen les conseqüències: “Va ser un error de Bosch proposar l’amnistia i un error del poble dominicà acceptar-la. La societat dominicana va decidir construir la democràcia sobre la base de la impunitat”. Al 1966, retirades les tropes estatunidenques, Joaquín Balaguer, polític de confiança de Trujillo durant la dictadura, guanyarà les noves eleccions, inaugurant el famós període de “los doce años”. Caamaño persistirà. Serà assassinat el 1973 durant la presidència de Balaguer, després de desembarcar a l’illa amb vuit homes per a intentar derrocar-lo.

VI

23 d’abril. Fira del llibre a Santo Domingo. No s’hi trobaran les memòries de la filla de Trujillo, Ángela. Encara regeix a la República Dominicana la llei 5880, promulgada el 1962, poc després de l’assassinat del dictador, per la qual queda prohibida l’enaltiment de la seva figura i del seu règim. El 2010, en resposta a un recurs d’empara presentat per les organitzacions dominicanes per la memòria històrica, els tribunals locals van prohibir la circulació i venda del llibre i l’obertura a la capital d’una delegació de la Fundación Rafael Leónidas Trujillo, amb seu a Miami.

Acabada la fira, un altre familiar del dictador agitarà la memòria. Ramfis Domínguez, el nét petit, afirma des dels Estats Units que estudia postular-se a les properes eleccions presidencials, “a petició de sectors civils i militars de dins i fora del país”.

VII

14 de juny. Monumento Mausoleo Héroes de Constanza, Maimón y Esteo Hondo. Mayobanex Vargas és l’únic supervivent de l’expedició guerrillera que aquell dia, com Caamaño una dècada i mitja després, va desembarcar a l’illa el 1959 per mirar de d’enderrocar la dictadura imperant. S’arremolinen els micròfons al seu voltant. Preguntes sobre les aspiracions del nét de Trujillo: “Que no ho intenti, perquè es trobarà un poble que no li ho permetrà…”. Records d’aquell intent frustrat. Vargas creua els braços i abaixa el front. Impossible saber si tanca els ulls per espantar el record, o per a sobreviure de nou els companys caiguts.

Text i fotografia: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més: “La sociedad dominicana decidió construir la democracia sobre la base de la impunidad” (Entrevista a Luisa de Peña, publicada al Periódico Diagonal)

Anuncios

Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


Cant a la memòria

Memòria pot ser un monument enmig d’una cruïlla, un llibre o un vers que relata fets i dóna veu(s). Hi és en el nom d’un carrer o en una pintura que crida. També hi ha música que és memòria. El documental La memòria de la música del cantautor Feliu Ventura ressegueix una part de la memòria històrica de l’Uruguai, l’Argentina i Xile a través de la petjada de Víctor Jara i de la cançó popular. La música té gravat el terror de les dictadures militars, i indestriablement, la història de la lluita i la repressió passa per la música.

De la força de la música i la seva capacitat de propagació n’eren conscients les cúpules de les dictadures militars a Llatinoamèrica. Com s’explica al documental, a Xile amb el cop d’estat contra el govern d’Allende el 1973, els militars van dissenyar l’Operació Silenci per inhabilitar emissores de ràdio i canals de televisió, i van publicar el llistat de músics prohibits. Fins i tot, exigien a la població xilena que retornés els discos dels ‘proscrits’. Van planificar l’anomenat ‘apagón cultural’, prohibint, perseguint, exiliant i assassinant artistes considerats subversius i perillosos. Un d’ells, Víctor Jara, detingut l’11 de setembre, torturat i assassinat al cap de cinc dies.

SONY DSC

L’ESMA, antic centre clandestí de detenció (Argentina)

Altres països, com l’Argentina, també van patir llistes negres. Per primera vegada l’any 2004, el govern argentí va difondre la llista de cançons que havien estat prohibides durant la darrera dictadura militar (1976-1983). La cultura sempre va ser botí de guerra. El 1976 a La Calera, Argentina, unes tropes van cremar milers de llibres, entre els que figuraven Marx, Freud, Gramsci, García Márquez, Cortázar, Paulo Freire o Pablo Neruda.

Però si una virtut té la memòria és que no es pot assassinar. És inevitable. La memòria de la música és una prova que la prohibició va fracassar: no va aconseguir l’extinció. A volum baix, la música i els poemes van continuar sonant, entre quatre parets. Ho confirma el llegat que van deixar músics com Jara, Violeta Parra o tantes altres veus de la Cançó Protesta. Van voler emmudir-los, però va guanyar la memòria. Com expressa amb contundència Mariela Ferreira, del conjunt Cuncumén: “Un país sense memòria no pot existir i una persona sense memòria tampoc”.

Uns dels reptes més grans que enfronten les societats post-conflicte és com afrontar els crims del passat i com recordar. La memòria és disputa política. Per això, la impunitat no només resideix en l’absència de justícia penal, sinó també en el no reconeixement dels fets i l’ocultació de la veritat. Per tal d’exercir el dret irrenunciable a conèixer la veritat, s’han organitzat comissions que han construït relat i recopilat testimonis, però també s’han construït espais de memòria o llocs de consciència. Es conceben com museus i doten d’un nou significat edificis o espais vinculats a la repressió i als crims. Amb La memòria de la música en visitem d’emblemàtics: La Escuela de Suboficiales de Mecánica de la Armada (ESMA) a l’Argentina, que des de l’inici de la dictadura va funcionar com un centre clandestí de detenció i ara és un espai de memòria i de promoció i defensa dels drets humans. O Villa Grimaldi, centre de detenció i tortura a Xile durant la dictadura, ara parc per la pau amb un museu que recull la història del centre i els testimonis.

La memorialització té un efecte reparador sobre les víctimes, recupera i visibilitza la història de repressió i alhora de resistència, i la transmet a les noves generacions. Ja sigui a través de la recuperació d’espais, la transmissió d’una cançó o la difusió d’un documental. La memòria de la música és un cant a la memòria.

“Als músics els persegueixen perquè les cançons queden a la memòria” [Mercedes de Meroño, Vicepresidenta de l’Associació Madres de la Plaza Mayo]

Gemma Garcia


Guatemala i Rwanda a la gran pantalla

Sabíeu que a Guatemala governa un ex militar que va participar en la guerra? Sabíeu que a Rwanda, després del genocidi, han jutjat gairebé 2 milions de persones amb el sistema tradicional de la gacaca?

Ho expliquem als documentals Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria que s’estrenen demà divendres 30 de novembre al CineBaix de Sant Feliu de Llobregat . La projecció del tercer i quart capítol de la sèrie ‘Després de la pau’ anirà acompanyada d’un debat posterior amb els autors dels documentals.

Amb els episodis de Rwanda i Guatemala ja són quatre els capítols produïts en el marc del projecte ‘Després de la pau’. La sèrie de reportatges pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han dut a terme països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

A Rwanda, després del genocidi de 1994, les noves autoritats tenien el repte de reconstruir un país i reconciliar un poble que havien quedat traumatitzats després d’un dels episodis més foscos de la història moderna. S’ha fet justícia? Com s’ha tractat la memòria? Quines són les demandes de la societat civil? Aquestes són algunes de les qüestions que tracta de respondre Rwanda. La reconciliació obligada. El documental ha comptat amb la col·laboració d’Urungano Youth and Media, una ONG rwandesa formada per periodistes que té per objectiu formar els futurs professionals dels mitjans de comunicació en una cultura de pau.

 Thacien Nkundiye i Laurance Mukaremera s’han reconciliaciat

Pel que fa Guatemala, va patir un dels conflictes més llargs de la darreria del segle XX. En el marc de la guerra freda, un grup de guerrilles es va enfrontar als règims militars que se succeïen en el poder. La repressió de l’estat va dur al que la Comisión para el Esclarecimiento Histórico cataloga com “actes de genocidi” contra la població indígena maia. Han estat jutjats els responsables? Ha reparat l’estat les víctimes i els supervivents? Com ho viuen? Guatemala. Rescatant la memòria ha comptat amb la col·laboració de Rex We, una associació que treballa pels drets dels indígenes maies del país centreamericà.

 

Commemoració de la massacre de Plan de Sánchez

 

Ambdós capítols han comptat amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i de Barcelona Solidària. A més, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha coproduït l’episodi de Guatemala.

Aquesta primera projecció serà un tastet de cara a l’estrena oficial que tindrà lloc el proper 18 de desembre a la Filmoteca de Catalunya, quan comptarem amb la presència de destacades persones del món associatiu i de la construcció de pau.

Text i fotografies: Carlos Castro


En el temps de la violència

És un diumenge qualsevol de juliol, dia de mercat a Rabinal. Bona part de la població maia-atxí de les comunitats properes al poble ha baixat a comprar queviures. Cap al migdia, la gent inicia el retorn cap a casa enmig d’un paratge idíl·lic. El sinuós camí de sorra que puja cap al Plan de Sánchez, la primera comunitat en la travessa, és ple de gent. Al verd prat just a l’entrada del llogaret, un petit grup de soldats i patrullers civils els dóna l’alto.

Les nenes i les dones joves són portades a una casa particular. Les violen i les assassinen. A la resta els tanquen a casa de l’àvia d’en Juan a la part alta de l’aldea. Els uniformats, una seixantena, obren foc i llancen dues granades a l’interior. Acte seguit, prenen foc a la barraca. L’olor a carn cremada es deixa sentir als turons propers, on s’amaga en Juan. Més de 260 persones han estat massacrades per l’exèrcit de l’estat de Guatemala.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Trenta anys després, al lloc de la matança, l’olor a cera i encens embafa l’ambient. Avui és una petita capella dedicada a la memòria de les víctimes. La llum tènue de les espelmes il·lumina la cara d’en Juan mentre aquest, assegut enfront de l’altar, pronuncia unes paraules en atxí per als esperits dels qui van deixar la vida terrenal aquell dia de 1982. En la vetlla dels assassinats, en una espècie de barreja de ritual maia i cerimònia religiosa, acompanyen a l’avui líder espiritual de la comunitat altres supervivents i habitants del Plan de Sánchez.

En Juan, un home curtit per la terra guatemalenca, ha lluitat durant anys per aconseguir justícia per als seus. En certa manera ho ha conseguit gràcies a una condemna de la Cort Interamericana de Drets Humans, però en un país on els militars encara ostenten bona part del poder, la reparació per al poble maia queda lluny. “L’estat encara ens nega la dignitat que va trepitjar durant el temps de la violència”.

Més de 600 aldees van ser arrasades durant el “conflicte armat intern”, com l’anomenen els guatemalencs. La Comisión para el Esclarecimiento Histórico (CEH) va catalogar aquestes accions perpetrades per l’exèrcit del país com “actes de genocidi”. La pregunta, doncs, és: quants actes de genocidi calen per conformar un genocidi?

Text i fotos: Carlos Castro


Descans a la mirada

El cementiri La Verbena, a Ciudad de Guatemala, està en una tranquil·litat absoluta. Són les nou del matí d’un dimarts, i pràcticament no hi ha visitants.  La imatge contrasta amb la intensa activitat que es desenvolupa a una precària construcció d’obravista i  plaques metàl·liques, a la part final del cementiri. És  una base de campanya de la Fundación de Antropología Forense de Guatemala (FAFG). Una vintena de persones hi treballen netejant restes humanes, identificant-les, classificant-les  i preparant-les per enviar al laboratori  d’anàlisi genètica, enmig de la fortor de les restes humanes. Busquen principalment esquelets amb marques d’haver sofert violència, com trets al crani. Al mig del laboratori, que recorda a una excavació arqueològica, un forat d’uns tres metres de diàmetre i parets de ciment d’on els forenses ja han extret uns centenars de cossos. Han arribat a vuit metres de profunditat dels vint que pot tenir-ne. És una fossa comuna.

Base de la FAFG al cementiri de la Verbena.

“La pau, per mi, és quan veig que la mirada d’un familiar de desaparegut que per fi descansa per primera vegada després de molt temps”. Aquesta és la curiosa definició que Freddy Peccerelli, director executiu de la Fundación, fa de la pau. D’això va la seva feina. El conflicte a Guatemala va deixar gairebé 45.000 persones desaparegudes, tant de massacres perpetrades per l’exèrcit a les zones rurals (principalment de població indígena) com militants d’organitzacions polítiques i guerrilleres de les zones urbanes.  I la majoria d’aquests cossos van anar a parar a fosses comunes.

Trenta anys després, només s’han exhumat entre 5.000 i 6.000 cadàvers. “Nosaltres existim perquè l’Estat no ha fet la seva feina”, explica Peccerelli. Fins el 2007, el govern de Guatemala no va crear un organisme dedicat a la cerca i recuperació de les restes dels desapareguts, l’INACIF. Llavors, ja feia 15 anys que l’Equipo de Antropología Forense de Guatemala –embrió de la fundació- funcionava. A partir d’un grup de gent de la societat civil interessat en el tema. “No hi ha una política d’estat sobre el tema, no ha existit fins avui. Mai li ha interessat”, afirma. De fet, la Fundació no rep cap tipus de suport econòmic de l’Estat, tot i tenir un conveni de col·laboració amb el Ministeri Públic per coordinar les exhumacions. Els seus ingressos provenen de la cooperació, principalment dels Estats Units. Malgrat la precarietat, la Fundació ha creat un laboratori de primera categoria que li permet fer anàlisis d’ADN per identificar les restes i poder-les entregar a les famílies.

Cartells de desapareguts en un mur.

Les fosses comunes són encara avui dia una de les vergonyes tapades de l’estat guatemalenc, que mai va depurar els seus cossos de seguretat, que va fer de les desaparicions i les massacres una política oficial a les dècades dels 70 i els 80 i que ha permès que els responsables romanguessin impunes. Un exemple clar és l’actual president del país, Otto Pérez Molina, qui va ser responsable d’operatius a àrees rurals durant els vuitanta. Tanmateix, deia Alberto Fuentes de l’AHPN que Guatemala s’assembla al Macondo imaginari de Garcia Márquez, perquè certes coses de caràcter màgic o surrealista només es podrien donar a aquests dos llocs. Així, per una banda, l’estat ha ignorat històricament el tema de les exhumacions. Aquest institut, a més, ha rebut acusacions, inclús des de l’estament judicial, de bloquejar els processos judicials contra els perpretadors perquè si bé exhumen, no compleixen amb la seva tasca de realitzar peritatges i anàlisis forenses. Per altra banda, però, l’estat ha permès a la FAFG tirar endavant la seva tasca a llocs tant sensibles com una base militar a Cobán, al nord del país. En poc temps, ja hi han exhumat més de 250 cossos, demostrant així la implicació directa de l’exèrcit en crims contra la humanitat.

La tasca de l’equip de 146 persones que actualment treballen en els diversos projectes de la Fundació ha permès tirar endavant processos judicials i retornar la identitat a les restes XX, com així anomenen a Guatemala aquells cadàvers no identificats. Una funció essencial en un país on bona part de les víctimes eren indígenes, per qui conèixer el lloc de repòs dels seus ancestres és especialment important. En definitiva, ha permès que en la mirada de molts guatemalencs s’hi reflecteixi, de nou, i per fi, una mica de descans.

Text: Oriol Andrés
Fotos: Carles Castro


Cinc postals de Kigali

1.- Als meus somnis calia creuar mig Àfrica, sortint del Caire, remuntant el Nil blau en un vaixell de càrrega, dormint nits sota les estrelles en una hamaca, travessant les grans sabanes, les jungles del Congo, fins arribar seguint Stanley i Livingstone fins al Llac Victòria i el país dels Mil Turons. Al final, però, l’equip de Fora de Quadre-Contrast vam arribar al cor d’Àfrica en un vol de Qatar Airways des d’un lloc trist i ple de gratacels anomenat Doha. Murakaza neza mu Rwanda“. Benvinguts a Ruanda. Deien els cartells en kinyaruanda de l’aeroport.

2.- Som al centre d’Àfrica. Kigali no surt a cap guia de turisme africà, però sí va aparèixer als informatius de televisions de tot el món durant la primavera del 1994. Cor de les tenebres. Renéixer des de l’horror. La capital de Ruanda, fundada al 1907 pels colonitzadors europeus amb vint cases al voltant del que avui és el mercat de Gakinjiro, intenta respirar de nou enmig dels turons. 1.300 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Ei, i sí, s’hi respira millor… Però, la veritat és que no es respira del tot bé. Per la contaminació dels camions i per algunes coses més. La ferida està oberta encara. Ja us anirem explicant els perquès. Procés de pau en construcció. Truquen a la porta: Veritat, Justícia, Reparació i Reconciliació. Per a totes les víctimes. S’estan ja fent coses de les quals hauríem d’aprendre, i molt, a Catalunya. Necessitem temps encara per a l’anàlisi.

3.- Tercera fotografia del clima boirós de la ciutat. Un amic ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens diu sortint d’un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només 18 anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. El barri popular de Nyamirambo, diuen les guies, és el més antic de la ciutat, batega vida. Entre mesquita i església, la gent s’expandeix pels carrers, comerços de tot tipus, vestits tradicionals i occidentals al mateix temps, música sortint d’algun jardí. Festa, sí, també festa. “No” al tòpic de l’africà pobre i feliç; però “sí” a la gent -que hem conegut- que vol ser feliç.

4.- Àfrica compleix les expectatives. Però ser aquí desmenteix molts tòpics. Frunzir de moto taxis amunt i avall de l’avinguda comercial de Nyabugogo. L’ordenat caos del trànsit sorprèn en una ciutat gairebé sense semàfors. Comerciants ugandesos, burundesos i ruandesos que fan bons negocis a la regió dels Grans Llacs. Senyores negres que pinten les voreres en blanc i negre. Silenci de concentració en bars plens d’homes veient els partits de quarts de final de l’Eurocopa. L’estadi d’Amahoro, que se’n diu “olímpic” tot i que no hi recordo Jocs Olímpics, està rodejat de militars que fan la migdiada sobre la gespa. El Cementiri dels Herois, situat a Remera, té només set tombes. Fotografies de Paul Kagame, el president del país, a la recepció de l’hotel, a l’entrada d’una botiga de roba i, com no, a les seus dels organismes oficials. Un país d’ordre. Ens diuen que els ruandesos eren ja gent seriosa i poc riallera abans del genocidi. Després d’allò, ens segueixen explicant, més que riure, com a màxim somriuen.

5.- Cinc dies a Kigali, d’intens rodatge, recerca d’entrevistes i contactes amb ONG, han donat ja per molt. Gravant amb la càmera la Gemma, l’Oriol i jo rodejats de nens i dones enganxats a dos centímetres per veure què es veia pel visor i, de pas,  tocar-nos els cabells llisos i la pell blanca. El Carles i la Iolanda aprofitant el màxim per patejar-se organismes oficials i no tan oficials buscant entendre el què. En definitiva, l’última foto és per a cinc periodistes catalans viatjant a Ruanda –al lloc dels fets- per saber què carai ha passat al país 18 anys després del genocidi. Lamentablement, això és notícia per al periodisme català. Però pràcticament cap mitjà de comunicació català s’interessarà pel nostre treball. I, molt menys encara, està disposat a enviar els seus periodistes fins aquí. Nosaltres hi seguirem anant: a Kigali, i a Sarajevo; a Beirut, i a Ciutat de Guatemala. Els mitjans expliquen, i sovint amb tot detall, les guerres; però s’obliden de cobrir les paus. El periodisme català viu sovint d’esquenes al món. No és culpa només dels mitjans. Diria que als catalans ens interessa poc el que passa al món. Però això ja és una altra història. Es fa negra nit a Kigali, a les set de la tarda. Des d’un dels mil turons de la ciutat, ens quedem mirant les llums grogues i blanques dels barris pobres.

Murakoze. Gràcies.

TEXT i FOTOS: Sergi Picazo