#Rwanda —> la pau no serà televisada

(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda:Murakaza neza mu Rwanda«. Benvinguts a Ruanda.   SERGI PICAZO   –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda


Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


La política entela el cinema al Líban

The Attack-2

Ana Alba / Jerusalem

El 4 de juliol, el Festival de Cinema de Jerusalem obrirà les portes de la seva 30a edició i presentarà desenes de pel·lícules i curts. Una de les més esperades és «L’Atemptat» (The Attack), del director libanès Ziad Doueiri i basada en la novel·la del mateix nom de Yasmina Khadra (pseudònim de l’escriptor algerià Mohammed Moulessehoul). Aquesta història d’un cirurgià palestí amb ciutadania israeliana, el doctor Amin Jaafari -interpretat de forma brillant per l’actor palestí Ali Suliman-, la dona del qual comet un atemptat suïcida a Tel-Aviv, ha rebut nombrosos elogis de la crítica internacional -que l’ha qualificat de «fascinant», «magnífica», «única»- i diversos premis, entre ells l’Estrella d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Marràqueix i una menció especial del Jurat del passat Festival de Sant Sebastià, on després de la projecció de la pel·lícula, el director i alguns dels actors presents al cinema van rebre una ovació de 15 minuts.

El film es pot veure ja a les sales de diversos països, entre ells els EUA i França. Hauria d’haver-se estrenat al Líban el mes d’abril passat i esdevenir la primera cinta que es projectava en aquest país amb una bona part del diàleg en hebreu i una àmplia presència d’israelians a l’equip. Però les autoritats libaneses van acabar vetant-la i van prohibir-ne l’exhibició «per haver-se rodat (en part) a Israel» i perquè diversos personatges del film «són interpretats per actors israelians», segons ha explicat Doueiri a la seva pàgina de Facebook. Aquests van ser els arguments del ministre de l’Interior libanès, Marwan Charbel, per prohibir la cinta, encara que abans, el Ministeri de Cultura del Líban havia decidit no presentar «L’Atemptat» com a candidata a ser nominada per obtenir l’Oscar a la millor pel · lícula estrangera pels mateixos motius i perquè no era «prou libanesa».

Equip The Attack-San Sebastián

«Esperava aquesta reacció de les autoritats libaneses, encara que de fet em vaig sentir molt feliç i sorprès quan al principi van accedir a llançar el film al Líban. Ens van donar autorització. (El veto va arribar) després que el Comitè de Boicot a Israel (del Líban) pressionés la Lliga Àrab, llavors el Govern libanès va decidir fer cas de la decisió de la Lliga (d’aconsellar la prohibició del film en els països àrabs). Em vaig sentir molt trist i enfadat perquè el Comitè de Boicot a Israel va actuar amb ignorància i arrogància «, explica. «En certa manera, aquesta és una tàctica d’intimidació contra els artistes que volen explicar les seves històries de la manera més autèntica. Crec que l’art hauria de separar-se de la política «, lamenta el director, que va obtenir fama mundial per l’èxit de les seves anteriors pel·lícules » West Beirut «(1998) i «Lila dice «(2004) i que és conegut per ser el prestigiós ajudant de càmera de Quentin Tarantino en alguns dels seus millors films.

Després de conèixer el veto de les autoritats libaneses a «L’Atemptat» es va llançar una campanya de recollida de signatures a través de les xarxes socials que està recollint suports de tots els racons del planeta, però Doueiri es mostra pessimista respecte a l’efecte que pugui tenir per revertir la situació. «Dubto que (el Govern libanès) canviï d’opinió. Però la ironia és que la pel·lícula es veurà al Líban i al món àrab igualment, es piratejarà, si és que no s’ha fet ja «, vaticina Doueiri.


‘La Haine’, divuit anys i cada cop més vigent

La haine

Ara més que mai, convé recordar la frase amb què inicia la pel·lícula La Haine: “És la història d’un home que cau d’un edifici de cinquanta pisos. Per tranquil·litzar-se mentre cau al buit, no para de dir-se: fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé. Però l’important no és la caiguda: és l’aterratge”.

Tal com ens explica l’Ignasi Franch en una fantàstica ressenya de la pel·lícula al web de la Directa, La Haine compleix el 2013 el seu divuitè aniversari. I el seu missatge es mostra en l’actualitat dramàticament vigent. Enlloc de construir una societat cada cop més justa, s’està normalitzant i normativitzant la desigualtat, l’exclusió, els privilegis d’una minoria a costa de l’esforç, la frustració i el patiment d’una majoria.

Johan Galtung diferencia entre la violència física, la violència estructural i la violència cultural. Malgrat que la física és la més visible, són l’estructural i la cultural les més difícils de combatre i revertir, sobretot si no hi ha voluntat política. La desigualtat, la injustícia, la marginació. O bé els prejudicis, les pors, els odis que passen de generació en generació. Els seus efectes són més perdurables en el temps i més perversos.

La pel·lícula La Haine ens posa precisament davant d’un escenari on clarament es fan perceptibles les tres formes de violència a través de 24 hores de la vida de tres joves d’una banlieue francesa, just després d’una nit de violentes protestes per l’hospitalització d’un jove apallissat a mans de la policia.

Fa gairebé dues dècades de La Haine, un film que hagués hagut de servir precisament com un avís preventiu i dissuasiu. I tanmateix, en l’actual context de retrocessos socials i depressió col·lectiva, la pel·lícula es rebel·la com a mirall; com un escenari de futur cada cop més probable i comú en la societat que no estem aconseguint evitar que construeixin per nosaltres. Sense pensar que l’important és l’aterratge.

Val la pena reveure-la.

Oriol Andrés


‘Després de la pau’, en xifres

‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.

Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament  del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.

En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.

En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.

En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.

Estat_01

Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.

La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.

1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).

2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).

3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).

 

Estat_02

En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.

“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”

Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.

Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.

Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.

*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es


Després de la Pau en format càpsul·la, a Periodismo Humano

El projecte de documentals Després de la Pau es presenta ara en format càpsul·les -d’uns 10 minuts de durada- i al web Periodismo Humano amb l’objectiu d’analitzar en profunditat i amb més temps els aspectes més colpidors i interessants dels procesos de pau a Guatemala i Ruanda. Càpsul·la a càpsul·la, podeu submergir-vos en qüestions cabdals com l’educació després de la guerra, el procés de desarmament, la importància de la memòria, la relació entre cultura i pau, el rol de la dona, els tribunals tradicionals o la reconciliació entre comunitats.

Podeu llegir i veure les deu càpsul·les de l’Especial Después de la Paz, en la seva versió en castellà, clicant en aquest enllaç: http://despuesdelapaz.periodismohumano.com/

DDP PH Buena

Paral·lelament a la presentació arreu de Catalunya dels reportatges Ruanda. Reconciliació Obligada i Guatemala. Rescatant la memòria, els col·lectius Fora de Quadre i Contrast ja hem elaborat aquests nous vídeos temàtics pel portal Periodismo Humano. Els companys d’aquest mitjà de comunicació digital dirigit pel fotoperiodista Javier Bauluz porten des de fa tres anys fent informació en defensa dels drets humans d’altíssima qualitat. Acaben de rebre el Premi Solidaritat en la categoria de comunicació de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Periodismo Humano també ha penjat els vídeos d’aquesta versió extra de ‘Després de la Pau’ al seu canal de Youtube. El vídeo més vist, de moment amb 1.235 visites, se centra en el rol de la dona, els vincles amb la música tradicional i la qüestió de la reconciliació a Ruanda. El podeu veure aquí sota el títol Ingoma Nshya, tambores que curan mujeres en Ruanda. L’última càpsul·la penjada, sota el títol El precio de la verdad, relata l’estat de la memòria sobre el conflicte armat a Guatemala amb reflexions de Yolanda Aguilar -testimoni i redactora de la comissió de la veritat- o Edelberto Torres Riva -membre de la Comisión para el Esclarecimiento Histórico-, entre d’altres.

Sergi Picazo


Raons per no perdre’t els documentals sobre Rwanda i Guatemala

Saps que a Guatemala, actualment governa el president Otto Pérez Molina, un exmilitar que va participar a la guerra? O que a Rwanda el sistema tradicional de les gacaca va funcionar en paral·lel a la justícia convencional i va jutjar gairebé dos milions de casos?

Exhumacions_03. C.Castro

Potser sabies que a Guatemala, com en molts conflictes, encara hi ha moltes restes de persones desaparegudes en fosses comunes, però et sorprendrà que arribessin a ser 45.000, la meitat de tots els desapareguts de l’Amèrica Llatina. El mateix país que va responsabilitzar al seu estat de cometre actes de genocidi contra la població indígena i on es van cometre massacres contra comunitats senceres, com és el cas de Plan de Sánchez.

PlanSanchez_01

Segur que has sentit parlar més d’una vegada que les dones són massa sovint víctimes de violència sexual a les guerres. Segons l’organització de dones Sevota, unes 250.000 persones van ser violades durant el genocidi a Rwanda i milers infectades per VIH.

SONY DSC

Si vols conèixer aquestes informacions de la veu dels mateixos testimonis, t’esperem aquest dimarts 18 de desembre, a les 20h, a la Filmoteca de Catalunya. En un acte organitzat conjuntament amb l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), presentem els documentals Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria, nous capítols de la nostra sèrie ‘Després de la pau’.

A la projecció, oberta al públic general, hi assistiran investigadors de pau, membres d’ONG catalanes, professors d’universitat, representants de partits polítics i periodistes, que participaran amb la resta d’assistents en un debat posterior sobre periodisme de pau i processos de memòria, veritat, reparació, justícia i reconciliació.

T’hi esperem, i mentre arriba el moment, et deixem amb els tràilers dels documentals perquè trobis encara més raons per venir a veure’ls!


Després de la pau, per la tele!

Després de la Pau és un projecte de periodisme per la pau, petit, amb recursos limitats, independent, autogestionat, però que es fa cada dia amb l’empenta de tot un equip de periodistes militants d’aquesta i de mil causes més. Costa molt d’esforç, batalles, debats, estrès i diners, tirar-ho endavant. Hem rebut ajuts públics, sí, i li hem posat hores, moltes, però el projecte tindrà enguany dificultats extremes per continuar. Aquesta és la història de moltíssima gent que intenta tirar endavant un projecte en això del periodisme no-comercial, de caràcter social o de reivindicació política.

Crec que vivim segurament una de les pitjors èpoques dels darrers trenta anys pels mitjans de comunicació, però en canvi estic convençut que vivim en un moment d’esclat per al periodisme. Joves, i no tan joves, que agafen la motxilla i se’n van a cobrir conflictes arreu del món. Periodistes especialitzats com Jordi Pérez Colomé i el seu bloc sobre Estats Units titulat Obamaworld. Mitjans alternatius com la Directa, en paper, web o twitter, llegits ja des de la kasa okupa a l’Iphone 5.  Periodistes que, amb un bloc a internet, arriben a milers de lectors per si mateixos com el Roger Palà. Comunicadors com els companys d’aventures de Quepo, que es tiren al cinema i decideixen fer una peli -sí, sí, una peli de cine- sobre el deute extern i les empreses transnacionals com Interferències. Culturetes que es tornen bojos i decideixen fer una revista digital com Jot Down en blanc i negre, amb articles i entrevistes més llargs que un diari sencer.  Col·lectius que posen veu als sense-veu i periodisme sobre els silencis, i financen el llibre i la web de l’Anuari Media.cat amb 6.000 euros donats per micromecenatge.

Estan passant coses. Ja no es pot negar. Però cal seguir, persistir.

Després de la Pau, com us deia, és un projecte petit, ideat tot fent un tallat en un bar del barri del Raval. Com tants d’altres. Però, d’un temps ençà, està aconseguint fites no imaginades mai en aquell bar de menús. Algú s’ha fixat en la nostra feina. Estem molt i molt agraïdes. Anem a pams.

1.- Primer gràcies. Aquest dijous el projecte rep el premi Memorial Joan Gomis de periodisme solidari.

El jurat del Memorial Joan Gomis està format per membres de Justícia i PauCristianisme i Justícia, la Fundació per la Pau, la Fundació Cultura de Pau i de les revistes Foc Nou i El Ciervo.

El guardó es lliura dijous 8 de novembre a l’Auditori de la Biblioteca de Ciències de la  Comunicació Blanquerna.

2.- Segon gràcies. Fa poc  l’Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (IECAH)amb seu a Madrid, ens va convidar a les jornades «Crisis, conflictos y desastres… ¿Y después qué?«, celebrades a La Casa Encendida. Fruit d’aquella visita, el programa de «La Casa Encendida» a La 2, televisió publica estatal, ens va entrevistar i va fer un reportatge sobre la feina feta pel projecte ‘Després de la Pau’  en els darrers anys a Ruanda, Bòsnia, Líban i Guatemala.

3.- Tercer gràcies. Necessitem que TV3, la televisió pública catalana, continuï amb la seva tasca de difusió i animació de la producció audiovisual -i de documentals- a Catalunya. Sense això, en un mercat com el català, no arribarem. Per això cal agrair que periodistes com Joan Carles Peris, Agnès Marquès o Ibana Piñero, des del Telenotícies de TV3, que és quasi cada dia el programa més vist a la tele pels catalans, és fixi en projectes petits que malden per sobreviure en el periodisme social com el col·lectiu de periodistes Contrast i un dels nostres principals treballs en els quals participa, ‘Després de la Pau’.

Aquí us deixem el vídeo fet pels companys del TN. 

SERGI PICAZO

TWITTER: @sergipicazo


Qüestió de preferències

El passat divendres es va celebrar la tradicional desfilada militar del Dia de la Hispanitat. El govern va decidir aquest any retallar el pressupost de l’acte, fet que va molestar part de la cúpula militar. Però què ha succeït amb la despesa militar en els darrers pressupostos mentre es retallaven serveis socials bàsics? A continuació us fem cinc cèntims de les dades més interessants.

– El govern ha reduït el pressupost del Ministeri de Defensa un 11% respecte a 2011. Per contra, Educació i Cultura va veure reduït el seu pressupost un 21,2%; Sanitat i Serveis Socials un 13,7%; Industria, Energia i Turisme un 31,9%; i I+D un 25,6%.

– L’OTAN recomana sumar totes les partides militars que estan repartides per altres ministeris. Això apuja la despesa militar total de 7.411 milions d’euros a 15.834. Tan sols un 6,95% menys que l’any passat.

– Malgrat tot, el pressupostos només són supòsits. Així el 2011, el govern va anunciar una retalla del 7% en Defensa però amb la liquidació provisional a la mà la realitat és que la despesa va augmentar en un 6,75% respecte a 2010.

– La despesa militar a l’estat espanyol puja a 368 euros per càpita mentre que la despesa farmacèutica es queda en 259 euros.

– L’estat acumula un deute de 27.000 milions d’euros en els Programes Especials d’Armament, contractes de llarga durada per comprar armes, moltes de les quals no seran mai usades (per sort).

– Espanya és el setè país que més armes exporta a nivell mundial. Part del negoci es realitza amb països de dubtosa tradició democràtica.

– El Ministre de Defensa, Pedro Morenés, ha estat lligat en els darrers anys a la indústria armamentística com a conseller d’Instalza S.A., president executiu a Espanya de l’empresa de míssils MBDA i president de Segur Ibérica, empresa de dedicada a la seguretat que treballa amb els tonyiners espanyols que pesquen a l’Índic.

– Quan Morenés formava part d’Instalaza, l’empresa va reclamar a l’estat 40 milions d’euros pels danys econòmics causats pel Tractat d’Oslo. Espanya s’havia sumat a la prohibició de fabricar bombes de dispersió. Instalaza era un dels principals fabricants. La qüestió està als tribunals.

 

Per més informació:

Informe del Centre Delàs


‘Després de la Pau’ guanya el Memorial Joan Gomis

El projecte de documentals Després de la Pau, produït per les associacions Contrast Fora de Quadre amb el suport de la Fundació Quepoha guanyat el Memorial Joan Gomis de periodisme solidari. En concret, el jurat premia el reportatge Líban. Pacte de Silenci (2011), que podeu veure sencer en el nostre canal de Vimeo.

Estem més que satisfets. Aquest ha estat el primer guardó que obté el jove col·lectiu de periodistes Contrast, tot i que no és el primer premi que guanya la més veterana Fora de Quadre.

És un premi que ens agrada, de gran prestigi social i que ens ajuda econòmicament. El Memorial Joan Gomis promou el periodisme solidari en reconèixer persones, institucions o col·lectius que fan periodisme orientat a lluitar contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social. El jurat de l’edició de 2012 ha premiat, en la categoria d’obres periodístiques, el reportatge “Líban, pacte de silenci” de la sèrie Després de la Pau i, en la modalitat de trajectòria periodística, l’italià Roberto Savio, creador de l’agència de notícies Inter Press Service (IPS)

El projecte Després de la Pau, amb els reportatges ja fets sobre Bòsnia i Líban i els pendents de presentar a finals d’any sobre Ruanda i Guatemala, pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau empresos per diferents països que van patir un conflicte armat l’últim quart del segle XX. Una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural.

El reportatge sobre el Líban mostra com la classe política no ha entonat la responsabilitat per un conflicte que va enfrontar a les comunitats del país, ni ha demanat perdó internament ni explicacions als que la van agredir des de l’exterior. Tot i així, es poden sentir encara frases valentes com aquesta de Wadad Halwani, presidenta del Comité dels Familiars dels Desapareguts: “No em puc reconciliar amb el criminal si no sé la veritat, llavors decidiré perdonar o no”.

El jurat del premi VII Memorial Joan Gomis està format per membres de Cristianisme i Justícia, Justícia i Pau, la Fundació per la Pau, Fundació Cultura de Pau, Universitat Ramon Llull, i les revistes Foc Nou i El Ciervo, que publicaran un article sobre el projecte Després de la Pau en el seu proper número.

 Gràcies, al jurat del Memorial Gomis! I a tots els que ens heu ajudat a fer els reports, sobretot els companys de Quepo!