República Dominicana: 7 apunts sobre la memòria històrica

P1000716

I

Imagineu que una parada del metro de Barcelona es digués Salvador Puig Antich. I que la següent s’anomenés Francisco Franco. Difícil de creure, oi? A Santo Domingo passa. Amín Abel: activista polític del Movimiento Popular Dominicano (MPD), assassinat el 24 de setembre de 1970 pel servei secret de la Policia Nacional Dominicana. Propera estació, Joaquín Balaguer: expresident del país, acusat d’instaurar un règim de terror entre la militància d’esquerres durant els seus primers dotze anys de mandat (1966-1978).

II

Per a Luisa de Peña, directora del Museo Memorial de la Resistencia Dominicana, aquest és un clar exemple de la “dualitat malaltissa” que viu el país en termes de memòria històrica. L’entrevisto al seu petit despatx per parlar-ne. Per arribar-hi, cal deixar enrere dos guàrdies amb uniforme militar. “El govern ens ho va recomanar. De tant en tant rebem amenaces”. Està prou justificat aquest tipus de seguretat? “Clar que sí. Però no veus el que posem aquí? A mi m’han amenaçat de mort per ofendre al ‘pare de la democràcia’ Joaquín Balaguer”.

Gairebé parlem més de les presidències d’aquest darrer (1960-1962, 1966-1978, 1986-1996) que de la dictadura de Trujillo. Els crims comesos durant els seus mandats, emparats per una pàtina institucional democràtica, també són consignats al Museu. Entre ells, el del pare de la seva directora, Luis de Peña Pichardo, assassinat el 1967.

Abunden els “però això no ho posis a l’entrevista”.

III

Pensament. On són els marges de la memòria històrica? Dictadures, pràctiques, carcasses. Qui, d’acord a què, n’estableix els límits?

IV

El passat 30 de gener, sis mesos després de l’entrevista, les organitzacions per la memòria històrica fan pública la seva proposta per a la creació d’una Comissió de la Veritat que esclareixi els crims de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1962), una de les més llargues i sanguinàries del continent. Segons les seves estimacions, el règim de Trujillo va deixar un saldo de 50.000 víctimes, entre assassinades, desaparegudes, violades i torturades. Veurem si el govern dominicà mou fitxa. Segons De Peña, fins ara la seva actitud respecte la memòria històrica “no es pot dir que sigui negativa. El museu va ser creat amb fons governamentals, i aquest govern en particular ha realitzat gestos, com declarar el Día de la Resistencia Heroica. Tot i això, la seva posició de fons és la de ‘banyar-se i guardar la roba’. Tenen aliats necessaris que pressionen i no volen una comissió de la veritat”.

V

Prop del Museo de la Resistencia, en ple centre de Santo Domingo, s’erigeix des de l’any 2009 una estàtua en honor de Francisco Caamaño Deñó, revolucionari que ocupà la presidència del país durant la invasió dels EUA l’abril de 1965. Caamaño encapçalava la lluita pel retorn del president legítim Juan Bosch, qui patí un cop d’estat conservador el 1963 després d’un intent de reforma democràtica de la constitució dominicana.

Lliçons i analogies: Juan Bosch havia guanyat les eleccions de 1962 amb la promesa de no passar comptes al “trujillismo”. Per a De Peña, encara se’n paguen les conseqüències: “Va ser un error de Bosch proposar l’amnistia i un error del poble dominicà acceptar-la. La societat dominicana va decidir construir la democràcia sobre la base de la impunitat”. Al 1966, retirades les tropes estatunidenques, Joaquín Balaguer, polític de confiança de Trujillo durant la dictadura, guanyarà les noves eleccions, inaugurant el famós període de “los doce años”. Caamaño persistirà. Serà assassinat el 1973 durant la presidència de Balaguer, després de desembarcar a l’illa amb vuit homes per a intentar derrocar-lo.

VI

23 d’abril. Fira del llibre a Santo Domingo. No s’hi trobaran les memòries de la filla de Trujillo, Ángela. Encara regeix a la República Dominicana la llei 5880, promulgada el 1962, poc després de l’assassinat del dictador, per la qual queda prohibida l’enaltiment de la seva figura i del seu règim. El 2010, en resposta a un recurs d’empara presentat per les organitzacions dominicanes per la memòria històrica, els tribunals locals van prohibir la circulació i venda del llibre i l’obertura a la capital d’una delegació de la Fundación Rafael Leónidas Trujillo, amb seu a Miami.

Acabada la fira, un altre familiar del dictador agitarà la memòria. Ramfis Domínguez, el nét petit, afirma des dels Estats Units que estudia postular-se a les properes eleccions presidencials, “a petició de sectors civils i militars de dins i fora del país”.

VII

14 de juny. Monumento Mausoleo Héroes de Constanza, Maimón y Esteo Hondo. Mayobanex Vargas és l’únic supervivent de l’expedició guerrillera que aquell dia, com Caamaño una dècada i mitja després, va desembarcar a l’illa el 1959 per mirar de d’enderrocar la dictadura imperant. S’arremolinen els micròfons al seu voltant. Preguntes sobre les aspiracions del nét de Trujillo: “Que no ho intenti, perquè es trobarà un poble que no li ho permetrà…”. Records d’aquell intent frustrat. Vargas creua els braços i abaixa el front. Impossible saber si tanca els ulls per espantar el record, o per a sobreviure de nou els companys caiguts.

Text i fotografia: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més: «La sociedad dominicana decidió construir la democracia sobre la base de la impunidad» (Entrevista a Luisa de Peña, publicada al Periódico Diagonal)


Justícia, sí. Però selectiva

Després de retards considerables, polèmiques i filtracions, finalment a mitjans de gener està previst que comenci a L’Haia el judici per l’assassinat de Rafiq Hariri, en el marc del Tribunal Especial per al Líban.

El Tribunal va ser creat el 2007, a petició inicial del govern libanès, mitjançant una resolució de les Nacions Unides. El seu principal objectiu era esclarir i jutjar els responsables de l’atemptat-bomba que va acabar amb la vida del milionari i ex-primer ministre libanès, el 14 de febrer del 2005. Quatre militants del grup musulmà xiïta Hezbollah seran jutjats pel crim en absència, ja que mai s’han entregat ni han estat detinguts.

stl

A nivell global, la creació del tribunal va causar sorpresa i estupefacció ja que mai abans s’havia establert un tribunal internacional ad hoc per l’assassinat d’una sola persona. Tanmateix, va ser en l’esfera libanesa, òbviament, on la creació del tribunal va provocar més reaccions. De tot tipus.

Entre la societat civil que treballa per assolir una pau justa, que és de qui ens ocupem en aquest projecte periodístic, la creació del tribunal va crear indignació i dolor. La guerra civil que va patir el Líban entre 1975 i 1990 va deixar més de 100.000 morts i 17.000 desapareguts. Tanmateix, després de la signatura dels acords de pau, els líders polítics, que a la vegada eren els antics senyor de la guerra, van aprovar una llei d’amnistia per tal de garantir-se la impunitat. Sota la consigna “ni vencedors, ni vençuts”, van imposar el silenci i la desmemòria entre la població.

No obstant, organitzacions de familiars de desapareguts i altres grups civils van seguir clamant i reclamant que s’investigués el destí els seus parents i es trenqués el cercle de la impunitat. Però les nombrosos peticions de veritat i justícia van ser ignorades. Almenys fins la mort de Rafiq Hariri.

“Llavors, les autoritats van començar a exigir veritat. Exigien saber qui havia planificat i executat el crim. Van adoptar el lema del ‘dret a decidir’, que els familiars dels desapareguts usàvem des del 1982 i van iniciar a reclamar justícia.”, ens va explicar Waddad Halwani, presidenta del Comité de Familiars de Persones Desaparegudes, durant la nostra entrevista pel documental Líban. Pacte de Silenci. “Nosaltres estàvem molt contents perquè l’Estat ens començava a reconèixer, iniciaven a entendre el significat de la paraula veritat i a reclamar justícia. (…) Quan vam saber que la justícia internacional venia a Líban, ens vam sentir satisfets, pensàvem que inclouria també els nostres casos. Però ben aviat vam descobrir que la seva justícia anava només destinada a una poques i importants figures”.

Per tal de mostrar al món la seva disconformitat, van iniciar una acampada davant l’edifici de Nacions Unides a Beirut, acampada que vuit anys després segueix, simbòlica. “A la vegada hem estat apel·lant i fent pressió al Tribunal Especial per a què parés atenció als nostres casos”. Sense èxit fins ara. “Quan la justícia esdevé selectiva i parcial, deixa de ser justícia”, assegurava amb amargura Halwani.

Captura de pantalla 2014-01-13 a les 4.53.45

La posada en marxa del Tribunal Internacional, doncs, lluny de servir per reparar, alliberar o reconciliar les víctimes de la guerra civil, els revivarà el dolor, l’amargura i el patiment. A més, el tribunal, acusat de politització i posat sota sospita per un cas de falsos testimonis, ha estat causa -i malauradament és probable que segueixi essent-ho- de divisions i violències en la societat libanesa.

La justícia ha estat, en aquest cas, la primera víctima del Tribunal. La Waddad Halwani ho té clar: “jo ja no crec en la justícia internacional”.

Oriol Andrés


«I’m from Soweto and I’m proud» (Mandela, Soweto y la reconciliación sudafricana)

Soweto es droga en vena. Dignidad rebelde. Miseria, sí, pero también resistencia. Es un lugar duro. Es un lugar jodido. Es James Brown gritando: «I’m sowetean and I’m proud».

Soweto es el suburbio negro de una de las ciudades más desiguales, injustas, violentas y tensas del sur de África: Johannesburgo. Son cinco millones de personas, la mayoría, gente pobre, humilde, trabajadora, que regatean cada día a la vida para ganarse unos rands, vendiendo no sé qué, de camareros, de jardineros, en la obra o en el mercado, trapicheando algo de droga, robando a algún despistado o, fuera prejuicios, como periodistas, abogados, médicos y empresarios de éxito. Hay millonarios en Soweto -como la misma Winnie Mandela, exmujer del mito- y hay clase media. Aunque la mayoría sufren a diario.

Imagen
Soweto, en realidad South Western Townships, fue construida durante el Apartheid para encajar ahí a decenas de miles de familias negras que llegaban del campo para trabajar como mineros o en el trabajo doméstico. El régimen racista estaba obsesionado con que no se mezclaran con los blancos y situó el enclave a unos 20 kilómetros del centro de Jo’burg. Hoy las cosas han cambiado y mucho, para mejor, pero los negros siguen viviendo en Soweto muy, muy, muy lejos de los barrios ricos (y blancos) de la capital.

Los blancos, sobre todo de clase media y alta, nos llevaban alertando todo el viaje que no saliéramos a la calle, que no nos paseáramos por los barrios negros (y menos por Soweto), que aquello era un infierno, que nos robarían todo… Está claro que Soweto, como Suráfrica, es jodido. Hubo paz, reconciliación y cambio de gobierno. No hay aun, sin embargo, la igualdad económica soñada. Soweto no es seguramente el lugar más tranquilo del mundo para pasear para un periodista blanco europeo. Sin embargo, si se tiene sentido común y unos cuantos consejos locales, se puede conocer, al menos, superficialmente. Soweto rompe los tópicos. Barrios de miseria, peores que las villas miseria de América Latina o los campos de refugiados de Beirut, se accidentan a 300 metros del centro comercial de lujo recién construido. Zonas afecatadas por aguas contaminadas y desprendimientos tóxicos de las viejas minas tienen las mejores vistas del moderno y espectacular estadio Soccer City. Por cierto, a la gente de ahí les encanta el fútbol, sobre todo, los  equipos de la ciudad: los Kaiser Chiefs o los Orlando Pirates.
La cara B del reconocido y elogiado modelo de paz y reconciliación surafricano parecía ante nuestros ojos muy pero que muy durilla. Nuestros amigos periodistas, con el corresponsal en África Xavier Aldekoa al frente, nos allanaron el camino con guías alternativos y miles de consejos, ideas y reflexiones. Suráfrica es uno de los países que querríamos estudiar en el proyecto (inacabado) de documentales Después de la Paz. Todo el mundo reconoce la labor de Nelson Mandela y el Congreso Nacional Africano por conseguir una democracia real, un grado de libertad único en África, unas políticas de perdón admirables y un trabajo por la memoria ingente. El Museo del Apartheid, en Jo’burg, es la joya de la corona. Desde nuestra humildad y reconocimiento, no habría nada más que decir: sólo con mencionar nombres como Mandela, Desmond Tutu, Biko, Sisulu, Tambo, Sobukwe… se nos pone la piel de gallina.

Imagen
En Kliptown, hoy un barrio de chabolas y callejuelas de barro con vistas a un río apestoso, el Congreso Nacional Africano firmó en los años 50 el Freedom Charter. Aquel manifiesto reclamaba el fin del Apartheid, pero también la igualdad económica, la redistribución de las tierras, la nacionalización de las minas y la vivienda digna. Hoy el Freedom Charter es un monumento en forma de mole de cemento gris, a pocos metros de una de las zonas más pobres y peligrosas que vimos en todo el país. Mandela, el arzobispo Desmond Tutu y miles de activistas negros lucharon en las calles de Soweto para cambiar África. Dieron sus vidas. Sin duda. Lo pagaron con la cárcel y la represión. Lucharon no una vez, ni cien veces, sino toda la vida. Imprescindibles de Bertold Brecht. En 1976 una revuelta estudiantil en las entrañas de Soweto incendió las calles contra la imposición del afrikaans en la escuela y, en general, contra el racismo de estado. Murieron centenares de jóvenes por disparos de la policía blanca. El icono de aquella lucha (y hoy icono político y turístico de Soweto) es la foto de aquela chaval asustado cargando en brazos a un niño de 13 años llamado Hector Pieterson.

Imagen

Hoy de aquellas luchas hablan los guías turísticos frente a la antigua casa de Mandela en la famosa calle Vilikazi de Soweto. Las viejas luchas son hoy memoria viva. Y eso está bien, yo creo, muy bien, diría. La única duda, que nos martilleó durante todo el viaje, era: «¿Es eso suficiente? ¿Valió la pena tanta lucha y tanta represión para esto? Queremos más, ¿no?»

SERGI PICAZO


Día de los desaparecidos

 

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.

Y también:

los bosques nativos,

las estrellas en la noche de las ciudades,

el aroma de las flores,

el sabor de las frutas,

las cartas escritas a mano,

los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,

el fútbol de la calle,

el derecho a caminar,

el derecho a respirar,

los empleos seguros,

las jubilaciones seguras,

las casas sin rejas,

las puertas sin cerradura,

el sentido comunitario

y el sentido común.

Eduardo Galeano


Memòria, memòries

I que en la mort

us persegueixin les nostres memòries

Lluís Llach, Campanades a morts

El projecte ‘Després de la pau’ ens porta, a més de viatjar per països d’arreu del món, a sales de cinema, centres cívics, aules de secundària i seminaris de màsters i postgraus. D’aquesta manera compartim amb vosaltres les experiències i aprenentatges d’aquests darrers anys, alhora que aprenem de nou gràcies a les vostres reflexions.

No fa massa, preparant una d’aquestes sessions i provant d’explicar els eixos que vertebren els capítols del projecte, vaig aprofitar un documental que havia vist feia només uns dies per il·lustrar en què consistia la memòria.

Llach, la revolta permanent és un documental de Lluís Danés, realitzat l’any 2006, que repassa la trajectòria del cantautor de Verges agafant com a leitmotiv la massacre de Vitòria del 3 de març de 1976, que ja havia inspirat la cançó Campanades a morts.

En una jornada de vaga, la policia armada va llançar gasos lacrimògens per desallotjar els treballadors que estaven reunits en assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria, al barri obrer de Zaramaga. Quan sortien, els trets de la policia van matar cinc treballadors, a més de deixar 150 ferits de bala.

No desconeixia els fets, però el documental va explicar-me’n els detalls, i em va demostrar per què serveix la memòria, la veritat, i l’explicació minuciosa d’uns fets ocorreguts abans del meu naixement. Gràcies a Llach, la revolta permanent, vaig conèixer i recordar, i vaig homenatjar unes morts injustes que han quedat en la impunitat.

Perquè la memòria col·lectiva, com instrument de rehabilitació, és massa sovint l’únic que tenim, quan manquen la justícia i la reparació. La memòria trenca el silenci, homenatja, aclareix i explica i, amb una mica de sort, ens ajuda a extreure lliçons per al present.

Iolanda


Cant a la memòria

Memòria pot ser un monument enmig d’una cruïlla, un llibre o un vers que relata fets i dóna veu(s). Hi és en el nom d’un carrer o en una pintura que crida. També hi ha música que és memòria. El documental La memòria de la música del cantautor Feliu Ventura ressegueix una part de la memòria històrica de l’Uruguai, l’Argentina i Xile a través de la petjada de Víctor Jara i de la cançó popular. La música té gravat el terror de les dictadures militars, i indestriablement, la història de la lluita i la repressió passa per la música.

De la força de la música i la seva capacitat de propagació n’eren conscients les cúpules de les dictadures militars a Llatinoamèrica. Com s’explica al documental, a Xile amb el cop d’estat contra el govern d’Allende el 1973, els militars van dissenyar l’Operació Silenci per inhabilitar emissores de ràdio i canals de televisió, i van publicar el llistat de músics prohibits. Fins i tot, exigien a la població xilena que retornés els discos dels ‘proscrits’. Van planificar l’anomenat ‘apagón cultural’, prohibint, perseguint, exiliant i assassinant artistes considerats subversius i perillosos. Un d’ells, Víctor Jara, detingut l’11 de setembre, torturat i assassinat al cap de cinc dies.

SONY DSC

L’ESMA, antic centre clandestí de detenció (Argentina)

Altres països, com l’Argentina, també van patir llistes negres. Per primera vegada l’any 2004, el govern argentí va difondre la llista de cançons que havien estat prohibides durant la darrera dictadura militar (1976-1983). La cultura sempre va ser botí de guerra. El 1976 a La Calera, Argentina, unes tropes van cremar milers de llibres, entre els que figuraven Marx, Freud, Gramsci, García Márquez, Cortázar, Paulo Freire o Pablo Neruda.

Però si una virtut té la memòria és que no es pot assassinar. És inevitable. La memòria de la música és una prova que la prohibició va fracassar: no va aconseguir l’extinció. A volum baix, la música i els poemes van continuar sonant, entre quatre parets. Ho confirma el llegat que van deixar músics com Jara, Violeta Parra o tantes altres veus de la Cançó Protesta. Van voler emmudir-los, però va guanyar la memòria. Com expressa amb contundència Mariela Ferreira, del conjunt Cuncumén: “Un país sense memòria no pot existir i una persona sense memòria tampoc”.

Uns dels reptes més grans que enfronten les societats post-conflicte és com afrontar els crims del passat i com recordar. La memòria és disputa política. Per això, la impunitat no només resideix en l’absència de justícia penal, sinó també en el no reconeixement dels fets i l’ocultació de la veritat. Per tal d’exercir el dret irrenunciable a conèixer la veritat, s’han organitzat comissions que han construït relat i recopilat testimonis, però també s’han construït espais de memòria o llocs de consciència. Es conceben com museus i doten d’un nou significat edificis o espais vinculats a la repressió i als crims. Amb La memòria de la música en visitem d’emblemàtics: La Escuela de Suboficiales de Mecánica de la Armada (ESMA) a l’Argentina, que des de l’inici de la dictadura va funcionar com un centre clandestí de detenció i ara és un espai de memòria i de promoció i defensa dels drets humans. O Villa Grimaldi, centre de detenció i tortura a Xile durant la dictadura, ara parc per la pau amb un museu que recull la història del centre i els testimonis.

La memorialització té un efecte reparador sobre les víctimes, recupera i visibilitza la història de repressió i alhora de resistència, i la transmet a les noves generacions. Ja sigui a través de la recuperació d’espais, la transmissió d’una cançó o la difusió d’un documental. La memòria de la música és un cant a la memòria.

“Als músics els persegueixen perquè les cançons queden a la memòria” [Mercedes de Meroño, Vicepresidenta de l’Associació Madres de la Plaza Mayo]

Gemma Garcia


Guatemala i Rwanda a la gran pantalla

Sabíeu que a Guatemala governa un ex militar que va participar en la guerra? Sabíeu que a Rwanda, després del genocidi, han jutjat gairebé 2 milions de persones amb el sistema tradicional de la gacaca?

Ho expliquem als documentals Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria que s’estrenen demà divendres 30 de novembre al CineBaix de Sant Feliu de Llobregat . La projecció del tercer i quart capítol de la sèrie ‘Després de la pau’ anirà acompanyada d’un debat posterior amb els autors dels documentals.

Amb els episodis de Rwanda i Guatemala ja són quatre els capítols produïts en el marc del projecte ‘Després de la pau’. La sèrie de reportatges pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han dut a terme països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

A Rwanda, després del genocidi de 1994, les noves autoritats tenien el repte de reconstruir un país i reconciliar un poble que havien quedat traumatitzats després d’un dels episodis més foscos de la història moderna. S’ha fet justícia? Com s’ha tractat la memòria? Quines són les demandes de la societat civil? Aquestes són algunes de les qüestions que tracta de respondre Rwanda. La reconciliació obligada. El documental ha comptat amb la col·laboració d’Urungano Youth and Media, una ONG rwandesa formada per periodistes que té per objectiu formar els futurs professionals dels mitjans de comunicació en una cultura de pau.

 Thacien Nkundiye i Laurance Mukaremera s’han reconciliaciat

Pel que fa Guatemala, va patir un dels conflictes més llargs de la darreria del segle XX. En el marc de la guerra freda, un grup de guerrilles es va enfrontar als règims militars que se succeïen en el poder. La repressió de l’estat va dur al que la Comisión para el Esclarecimiento Histórico cataloga com “actes de genocidi” contra la població indígena maia. Han estat jutjats els responsables? Ha reparat l’estat les víctimes i els supervivents? Com ho viuen? Guatemala. Rescatant la memòria ha comptat amb la col·laboració de Rex We, una associació que treballa pels drets dels indígenes maies del país centreamericà.

 

Commemoració de la massacre de Plan de Sánchez

 

Ambdós capítols han comptat amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i de Barcelona Solidària. A més, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha coproduït l’episodi de Guatemala.

Aquesta primera projecció serà un tastet de cara a l’estrena oficial que tindrà lloc el proper 18 de desembre a la Filmoteca de Catalunya, quan comptarem amb la presència de destacades persones del món associatiu i de la construcció de pau.

Text i fotografies: Carlos Castro


Després de la pau, per la tele!

Després de la Pau és un projecte de periodisme per la pau, petit, amb recursos limitats, independent, autogestionat, però que es fa cada dia amb l’empenta de tot un equip de periodistes militants d’aquesta i de mil causes més. Costa molt d’esforç, batalles, debats, estrès i diners, tirar-ho endavant. Hem rebut ajuts públics, sí, i li hem posat hores, moltes, però el projecte tindrà enguany dificultats extremes per continuar. Aquesta és la història de moltíssima gent que intenta tirar endavant un projecte en això del periodisme no-comercial, de caràcter social o de reivindicació política.

Crec que vivim segurament una de les pitjors èpoques dels darrers trenta anys pels mitjans de comunicació, però en canvi estic convençut que vivim en un moment d’esclat per al periodisme. Joves, i no tan joves, que agafen la motxilla i se’n van a cobrir conflictes arreu del món. Periodistes especialitzats com Jordi Pérez Colomé i el seu bloc sobre Estats Units titulat Obamaworld. Mitjans alternatius com la Directa, en paper, web o twitter, llegits ja des de la kasa okupa a l’Iphone 5.  Periodistes que, amb un bloc a internet, arriben a milers de lectors per si mateixos com el Roger Palà. Comunicadors com els companys d’aventures de Quepo, que es tiren al cinema i decideixen fer una peli -sí, sí, una peli de cine- sobre el deute extern i les empreses transnacionals com Interferències. Culturetes que es tornen bojos i decideixen fer una revista digital com Jot Down en blanc i negre, amb articles i entrevistes més llargs que un diari sencer.  Col·lectius que posen veu als sense-veu i periodisme sobre els silencis, i financen el llibre i la web de l’Anuari Media.cat amb 6.000 euros donats per micromecenatge.

Estan passant coses. Ja no es pot negar. Però cal seguir, persistir.

Després de la Pau, com us deia, és un projecte petit, ideat tot fent un tallat en un bar del barri del Raval. Com tants d’altres. Però, d’un temps ençà, està aconseguint fites no imaginades mai en aquell bar de menús. Algú s’ha fixat en la nostra feina. Estem molt i molt agraïdes. Anem a pams.

1.- Primer gràcies. Aquest dijous el projecte rep el premi Memorial Joan Gomis de periodisme solidari.

El jurat del Memorial Joan Gomis està format per membres de Justícia i PauCristianisme i Justícia, la Fundació per la Pau, la Fundació Cultura de Pau i de les revistes Foc Nou i El Ciervo.

El guardó es lliura dijous 8 de novembre a l’Auditori de la Biblioteca de Ciències de la  Comunicació Blanquerna.

2.- Segon gràcies. Fa poc  l’Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (IECAH)amb seu a Madrid, ens va convidar a les jornades «Crisis, conflictos y desastres… ¿Y después qué?«, celebrades a La Casa Encendida. Fruit d’aquella visita, el programa de «La Casa Encendida» a La 2, televisió publica estatal, ens va entrevistar i va fer un reportatge sobre la feina feta pel projecte ‘Després de la Pau’  en els darrers anys a Ruanda, Bòsnia, Líban i Guatemala.

3.- Tercer gràcies. Necessitem que TV3, la televisió pública catalana, continuï amb la seva tasca de difusió i animació de la producció audiovisual -i de documentals- a Catalunya. Sense això, en un mercat com el català, no arribarem. Per això cal agrair que periodistes com Joan Carles Peris, Agnès Marquès o Ibana Piñero, des del Telenotícies de TV3, que és quasi cada dia el programa més vist a la tele pels catalans, és fixi en projectes petits que malden per sobreviure en el periodisme social com el col·lectiu de periodistes Contrast i un dels nostres principals treballs en els quals participa, ‘Després de la Pau’.

Aquí us deixem el vídeo fet pels companys del TN. 

SERGI PICAZO

TWITTER: @sergipicazo


Dues comissions de la veritat per a una societat desmemoriada

“La gent d’ara ignora el passat. Els seus pares no en parlen. Les escoles són mudes. I els plans d’estudis ho tracten de passada”. Rosario Celis relata així l’estat en què es troba la memòria a Guatemala. Aquesta monja basca viu a Alta Verapaz des de finals dels anys setanta, i va coordinar l’informe de Recuperació de la Memòria (REMHI) de l’Església Catòlica, ‘Guatemala Nunca Más’ a la regió. Tot i la feina que va dur a terme per fer arribar l’informe a les comunitats, està decebuda amb el desconeixement que hi ha al país sobre el què va succeir al conflicte armat.

Celis reconeix que hi ha iniciatives d’educació de pau, però afirma que “es pot educar per a la pau sense parlar del passat”. De fet, fullejant llibres de ciències socials d’educació secundària, es poden trobar capítols dedicats a la cultura de pau i a la necessitat de la tolerància i el respecte, però la referència al conflicte armat intern no supera les quatre línies.

Paradoxalment, Guatemala no compta amb una comissió de la veritat, sinó amb dues. D’una banda, l’informe del Proyecto Interdiocesano Recuperación de la Memoria Histórica (REMHI), que analitza milers de testimonis sobre violacions dels drets humans, sustentat en la convicció que, a més de l’impacte individual i col·lectiu, la violència va prendre als guatemalencs el dret a la paraula.

D’altra banda, la Comisión para el Esclarecimiento Histórico (CEH), que es va crear a partir dels Acords de Pau, va donar lloc a l’informe ‘Guatemala Memoria del Silencio’. Edelberto Torres Rivas, veterà i reconegut sociòleg que va forma part de l’equip que va elaborar l’informe, explica que va ser més fàcil aconseguir el testimoni dels indígenes que no pas els dels sectors urbans o ‘ladinos’, com s’anomena a Guatemala els mestissos: “Familiars meus que tenien desapareguts i morts no van voler donar testimoni. Com ells, molts deien que volien oblidar per viure més tranquils, per poder viure millor, i no recordar constantment això que ens fa mal”. No vol dir que no hi hagués dolor, però “davant del dolor, el silenci”.

L’informe identifica la responsabilitat de l’Exèrcit i l’Estat en les violacions de drets humans. Una “victòria a mitges” per a Torres Rivas, que preferia una “denúncia i identificació de victimaris, però es va arribar a l’acord que només es faria menció a la institució”.

Pel que fa a la finalitat de la comissió, el sociòleg té la impressió que la “major part dels que van denunciar, dels que es van atrevir a ser entrevistats, van considerar-ho com un fi. Van fer la denúncia i es van quedar tranquils. Així doncs, només uns pocs van continuar amb accions judicials: hi ha 36.000 denúncies, però només 40 o 50 casos han estat investigats”.

De la mateixa manera que Rosario Celis, Torres Rivas lamenta la subtutilització de l’informe: “És un informe per a l’elit política, no l’utilitza el poble. Dotze toms va ser una barbaritat. És un document útil, però de difícil accés, i això fa que perdi una mica el seu valor”.

El 1994, dos anys abans de la signatura dels acords de pau, l’Església Catòlica va prendre la iniciativa i va engegar la seva pròpia comissió: el projecte REMHI, que va conduir als quatre toms de l’informe ‘Guatemala Nunca Más’.

L’informe es va presentar el 24 d’abril de 1998. Només dos dies després, s’assassinava al seu principal responsable, Monseñor Juan José Gerardi, quan aparcava el cotxe a la parròquia de San Sebastián de la capital. Segons Nery Ródenas, director de l’Oficina de Drets Humans de l’Arquebisbat de Guatemala (ODHAG), l’assassinat a cops de Gerardi tenia un missatge clar: “l’Església catòlica s’havia sobrepassat publicant un informe on s’individualitzaven responsabilitats. Evidentment, es volia demostrar qui manava a Guatemala: els militars. Es volia deixar clar que no permetrien que s’engeguessin processos pels casos de genocidi”.

Es podia, doncs, signar la pau, però això no significava la possibilitat d’extreure’n responsables. “Hi ha sectors molt conservadors a Guatemala que s’oposaven al procés. Les frases que repetien constantment eren, per exemple, per què remenar el passat, per què deixar obertes les ferides si ens faran mal? És millor passar pàgina i mirar el futur”.

Actualment, Ródenas està preocupat per la falta d’implicació dels governs en la memòria, ja que no han respost a la demanda d’incloure-la als plans d’estudis. A més, “la societat guatemalenca té poc interès en conèixer la memòria històrica. I menys encara l’estat i els governants, que estan més a prop d’una política de l’oblit”. Una desmemòria que, segons Ródenas, es demostra “en el que ha succeït a les darreres eleccions: l’elecció del president actual, el general Otto Pérez Molina, que durant el conflicte armat va participar a l’època més dura del conflicte, és una situació preocupant”.

Què es pot fer perquè la societat sàpiga què va succeir al conflicte armat intern? Existeix una veritat consensuada? El mateix Torres Rivas es pregunta “si hi ha veritat històrica. El que existeix és la meva veritat i la teva, les nostres veritats”.

Iolanda Parra


En el temps de la violència

És un diumenge qualsevol de juliol, dia de mercat a Rabinal. Bona part de la població maia-atxí de les comunitats properes al poble ha baixat a comprar queviures. Cap al migdia, la gent inicia el retorn cap a casa enmig d’un paratge idíl·lic. El sinuós camí de sorra que puja cap al Plan de Sánchez, la primera comunitat en la travessa, és ple de gent. Al verd prat just a l’entrada del llogaret, un petit grup de soldats i patrullers civils els dóna l’alto.

Les nenes i les dones joves són portades a una casa particular. Les violen i les assassinen. A la resta els tanquen a casa de l’àvia d’en Juan a la part alta de l’aldea. Els uniformats, una seixantena, obren foc i llancen dues granades a l’interior. Acte seguit, prenen foc a la barraca. L’olor a carn cremada es deixa sentir als turons propers, on s’amaga en Juan. Més de 260 persones han estat massacrades per l’exèrcit de l’estat de Guatemala.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Trenta anys després, al lloc de la matança, l’olor a cera i encens embafa l’ambient. Avui és una petita capella dedicada a la memòria de les víctimes. La llum tènue de les espelmes il·lumina la cara d’en Juan mentre aquest, assegut enfront de l’altar, pronuncia unes paraules en atxí per als esperits dels qui van deixar la vida terrenal aquell dia de 1982. En la vetlla dels assassinats, en una espècie de barreja de ritual maia i cerimònia religiosa, acompanyen a l’avui líder espiritual de la comunitat altres supervivents i habitants del Plan de Sánchez.

En Juan, un home curtit per la terra guatemalenca, ha lluitat durant anys per aconseguir justícia per als seus. En certa manera ho ha conseguit gràcies a una condemna de la Cort Interamericana de Drets Humans, però en un país on els militars encara ostenten bona part del poder, la reparació per al poble maia queda lluny. “L’estat encara ens nega la dignitat que va trepitjar durant el temps de la violència”.

Més de 600 aldees van ser arrasades durant el “conflicte armat intern”, com l’anomenen els guatemalencs. La Comisión para el Esclarecimiento Histórico (CEH) va catalogar aquestes accions perpetrades per l’exèrcit del país com “actes de genocidi”. La pregunta, doncs, és: quants actes de genocidi calen per conformar un genocidi?

Text i fotos: Carlos Castro