Xile-URSS: el partit fantasma de Pinochet

Chile-URSS

 

Jordi de Miguel (@jordidemiguel). Publicat al setmanari Directa.

 

21 de novembre de 1973. Després d’escoltar l’himne local, l’àrbitre Rafel Hormazábal xiula l’inici del partit a l’Estadi Nacional de Santiago. En menys de trenta segons, sense oposició, els jugadors xilens es planten a l’àrea rival. “Chamaco” Valdés tindrà l’honor de marcar a porteria buida i classificar la seva selecció per al Mundial que es disputarà a Alemanya un any després. La Unió Soviètica, el seu contrincant aquell dia, ni és sobre el terreny de joc ni se l’espera: fa dos mesos que ha començat a perdre l’eliminatòria amb l’estrèpit dels canons.

Farsa sobre la gespa, tortura als vestidors

El cop. Pinochet, Allende, La Moneda. L’11 de setembre de 1973, les lectures polítiques d’aquella eliminatòria canvien. La selecció que quinze dies després s’ha d’enfrontar a l’URSS en el partit d’anada per un lloc al Mundial d’Alemanya no serà ben rebuda. Hi ha tensió a Moscou. La Unió Soviètica ha trencat relacions diplomàtiques amb Xile i els jugadors del combinat andí viatgen amenaçats, amb l’ordre de no obrir boca. Jugar i callar. A cinc graus sota zero sobre la gespa de l’Estadi Lenin, el match acabarà amb empat sense gols, en part gràcies a la intervenció de l’àrbitre brasiler Armando Marques, de qui anys més tard se sabrà que és un declarat anticomunista.

Quan s’apropa el partit de tornada, ja és sabut que l’Estadi Nacional de Santiago de Xile funciona com a macabre centre de detenció i tortura de la dictadura. Centenars de militants i simpatitzants d’esquerres hi han passat. La Federació soviètica de futbol reclama a la FIFA que inspeccioni el lloc i investigui les acusacions. Fins i tot alts dirigents del futbol xilè proposen jugar a un altre estadi, però el seu govern no cedeix: vol el Nacional, sí o sí, per transmetre al món una imatge, distorsionada, de normalitat. “Tranquil·litat total”, diran en roda de premsa els representants de la FIFA.

La delegació internacional que finalment visitarà les instal·lacions a finals d’octubre no trobarà, o voldrà trobar, evidències de la tortura sistemàtica que s’hi comet: el govern de Pinochet ha tingut temps per endreçar la casa abans de rebre la comitiva. El partit s’haurà de jugar. Encapçalats per la jove estrella Oleg Blokhin (Pilota d’or el 1975, Blokhin va ser escollit diputat al parlament ucraïnès en dues ocasions, a finals dels 90), els jugadors soviètics, però, s’hi neguen, reiterant que a l’Estadi Nacional s’hi tortura i assassina. El partit finalment es disputa en forma de farsa i Xile certifica sense rival la seva classificació per al Mundial d’Alemanya, d’on retornarà sense haver guanyat un sol partit. Per a Leonardo Véliz, “allò va ser esgarrifós. Crec que encara hi havia rastres del que havia succeït als vestuaris, va ser quelcom molt difícil d’assumir”. Ell és, junt Carlos Caszely, un dels jugadors a qui el govern xilè “recomana” no parlar.

Carlos Caszely, un ‘9’ contra Pinochet

“Tot allò, per als qui estàvem compromesos amb la llibertat, era d’una tristesa terrible. Els familiars de les persones desaparegudes se m’apropaven i em demanaven. ‘Chino, tu que estaràs a l’estadi, si us plau, assabenta’t si el meu fill, o el meu company de la universitat, hi són”. Qui parla és Carlos ‘Chino’ Caszely, davanter centre d’aquella selecció que, de manera pública i notòria, sempre s’havia mostrat simpatitzant de la Unitat Popular que encapçalava Allende. Considerat un dels millors jugadors de la història del futbol xilè, Caszely va viure com just abans d’aquell mundial de 1974, la seva mare va ser segrestada i torturada per la policia. En una recepció oficial prèvia al viatge de la selecció a terres alemanyes, Caszely va ser l’únic jugador que, escapolint-se, no va donar la mà a Pinochet.

En el primer partit d’aquell campionat, contra Àustria, Caszely fou castigat amb vermella directa (el primer expulsat d’aquesta forma en un mundial). L’endemà tota la premsa local alineada amb el govern va carregar contra ell, assegurant fins i tot que s’havia autoexpulsat per no haver d’enfrontar-se, en el següent partit, als seus “companys” de l’Alemanya Oriental. Des d’aleshores, Caszely, que des del 1973 jugava a la Lliga espanyola amb el Llevant (després ho faria amb l’Espanyol), va ser apartat en diverses ocasions de les convocatòries de la selecció andina per raons extraesportives. Malgrat això, va participar en la Copa Amèrica de 1979 i el Mundial d’Espanya de 1982. Una vegada retirat, la seva participació política va anar en augment i el 1988 va participar en la campanya per al NO al costat de la seva mare, donant testimoni contra la tortura exercida pel govern de Pinochet.

Poc abans de penjar les botes, el 1985, s’havia trobat de nou amb el dictador en una altra recepció oficial. Caszely duia una vistosa corbata roja. Segons s’explica, d’aquell encontre va sorgir aquesta conversa:

Pinochet: ¿Se’n va?
Caszely: Així és, és que ja és hora.
Pinochet: Vostè sempre amb la seva corbata roja. No se’n separa mai.
Caszely: Així és, president. La duc al costat del cor.
Pinochet (imitant amb els dits una tisora): Així li tallaria aquesta corbata roja.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel). Publicat al setmanari Directa.


Cant a la memòria

Memòria pot ser un monument enmig d’una cruïlla, un llibre o un vers que relata fets i dóna veu(s). Hi és en el nom d’un carrer o en una pintura que crida. També hi ha música que és memòria. El documental La memòria de la música del cantautor Feliu Ventura ressegueix una part de la memòria històrica de l’Uruguai, l’Argentina i Xile a través de la petjada de Víctor Jara i de la cançó popular. La música té gravat el terror de les dictadures militars, i indestriablement, la història de la lluita i la repressió passa per la música.

De la força de la música i la seva capacitat de propagació n’eren conscients les cúpules de les dictadures militars a Llatinoamèrica. Com s’explica al documental, a Xile amb el cop d’estat contra el govern d’Allende el 1973, els militars van dissenyar l’Operació Silenci per inhabilitar emissores de ràdio i canals de televisió, i van publicar el llistat de músics prohibits. Fins i tot, exigien a la població xilena que retornés els discos dels ‘proscrits’. Van planificar l’anomenat ‘apagón cultural’, prohibint, perseguint, exiliant i assassinant artistes considerats subversius i perillosos. Un d’ells, Víctor Jara, detingut l’11 de setembre, torturat i assassinat al cap de cinc dies.

SONY DSC

L’ESMA, antic centre clandestí de detenció (Argentina)

Altres països, com l’Argentina, també van patir llistes negres. Per primera vegada l’any 2004, el govern argentí va difondre la llista de cançons que havien estat prohibides durant la darrera dictadura militar (1976-1983). La cultura sempre va ser botí de guerra. El 1976 a La Calera, Argentina, unes tropes van cremar milers de llibres, entre els que figuraven Marx, Freud, Gramsci, García Márquez, Cortázar, Paulo Freire o Pablo Neruda.

Però si una virtut té la memòria és que no es pot assassinar. És inevitable. La memòria de la música és una prova que la prohibició va fracassar: no va aconseguir l’extinció. A volum baix, la música i els poemes van continuar sonant, entre quatre parets. Ho confirma el llegat que van deixar músics com Jara, Violeta Parra o tantes altres veus de la Cançó Protesta. Van voler emmudir-los, però va guanyar la memòria. Com expressa amb contundència Mariela Ferreira, del conjunt Cuncumén: “Un país sense memòria no pot existir i una persona sense memòria tampoc”.

Uns dels reptes més grans que enfronten les societats post-conflicte és com afrontar els crims del passat i com recordar. La memòria és disputa política. Per això, la impunitat no només resideix en l’absència de justícia penal, sinó també en el no reconeixement dels fets i l’ocultació de la veritat. Per tal d’exercir el dret irrenunciable a conèixer la veritat, s’han organitzat comissions que han construït relat i recopilat testimonis, però també s’han construït espais de memòria o llocs de consciència. Es conceben com museus i doten d’un nou significat edificis o espais vinculats a la repressió i als crims. Amb La memòria de la música en visitem d’emblemàtics: La Escuela de Suboficiales de Mecánica de la Armada (ESMA) a l’Argentina, que des de l’inici de la dictadura va funcionar com un centre clandestí de detenció i ara és un espai de memòria i de promoció i defensa dels drets humans. O Villa Grimaldi, centre de detenció i tortura a Xile durant la dictadura, ara parc per la pau amb un museu que recull la història del centre i els testimonis.

La memorialització té un efecte reparador sobre les víctimes, recupera i visibilitza la història de repressió i alhora de resistència, i la transmet a les noves generacions. Ja sigui a través de la recuperació d’espais, la transmissió d’una cançó o la difusió d’un documental. La memòria de la música és un cant a la memòria.

“Als músics els persegueixen perquè les cançons queden a la memòria” [Mercedes de Meroño, Vicepresidenta de l’Associació Madres de la Plaza Mayo]

Gemma Garcia