Transiciones: retrats de la memòria victoriosa

Les ulleres esquerdades d’Allende, Pinochet retratat de braços creuats, una ronda qualsevol a la Plaza de Mayo. Se’ns revelen clares les fotografies del dolor a l’Amèrica Llatina de les dictadures militars. Però com representem el seu final? Deu segons per a recordar una imatge que ens parli de les transicions democràtiques a Guatemala, República Dominicana, Argentina, Xile, Uruguai, Paraguai, Mèxic, Perú, Brasil o El Salvador: No és fàcil. Potser l’única que ens ve al cap de manera automàtica és la de l’expresident argentí Néstor Kirchner ordenant la retirada del retrat de Videla dels murs de l’ESMA, el 2004. Cercar els perquès d’aquestes absències (la memòria-dolor, el dolor-flama, l’ambigüitat democràtica de la victòria…) valdria la pena.  

El 2010, els membres llatinoamericans de la Coalició Internacional de Llocs de la Consciència van decidir aplegar i exposar les fotografies que creien “més representatives o emblemàtiques de les transicions de governs autoritaris o de dictadures cap a la democràcia, de transicions de conflictes armats interns a processos democràtics o imatges d’aquells moments considerats fites, fractures o punts d’inflexió en la història social i política de les darreres dècades”.

El resultat, l’exposició itinerant “Transiciones”, que des de 2011 ha recorregut la desena països esmentats. La galeria, que consta de tres fotografies/moments per país, es pot consultar completa a Flickr. Aquí, una brevíssima selecció:

uruguay

Uruguai. Un grup de preses polítiques és alliberat de la Cárcel Central de Montevideo. L’amnistia per als presos polítics i els perseguits, votada al parlament que va sorgir de les eleccions generals de novembre de 1984, i que va assumir l’1 de febrer de 1985, concloent amb més de 11 anys de dictadura, va ser un dels reclams més sentits per les forces democràtiques d’Uruguai. L’empresonament massiu i prolongat i l’aplicació de la tortura de manera sistemàtica van ser les característiques de la dictadura uruguaiana, que va registrar el major percentatge de presoners a Amèrica en relació a la població del país. Tot just anunciada la llei d’amnistia, enormes multituds van envoltar les presons tot esperant l’alliberament de les presoneres. Més

argentina

Argentina. El 26 d’octubre de 1983 va tenir lloc una concentració multitudinària a la Plaça de la República (on es troba l’Obelisc, icona de Buenos Aires), en ocasió del tancament de campanya de la fórmula presidencial de la Unión Cívica Radical (UCR), integrada per Raúl Alfonsín i Víctor Martínez. Al voltant d’un milió d’assistents es van concentrar en l’acte que va tenir com a orador central a qui seria elegit president quatre dies després, acabant amb un període de set anys de dictadura militar. Més

paraguai

Paraguai. El 22 de desembre de 1992, Martín Almada (al centre de la imatge), víctima de la dictadura, després d’anys de laborioses investigacions, descobreix al Departament de Produccions de la Policia Nacional, a la ciutat de Lambaré (a 7 km d’Asunción), els arxius policials i militars que van provar els crims de la dictadura d’Alfredo Stroessner i de l’Operació Còndor. L’operatiu es va originar en la petició d’habeas data i va ser encapçalat pel jutge José Agustín Fernández, que va exigir l’obertura del recinte “en nom de la llei i de les garanties de la nova Constitució Nacional de l’Estat Paraguaià, ara en democràcia”. Més

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Anuncios

Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


Beatificar la memòria

El passat diumenge es van beatificar 552 religiosos a Tarragona, descrits com a “màrtirs de la persecució religiosa del segle XX a Espanya”. A l’acte hi va assistir Alberto Ruiz-Gallardón, Jorge Fernández Díaz i Jesús Posada. Però també Artur Mas, Joana Ortega, i els consellers Santi Vila i Josep Maria Pelegrí. Alguns ho descriuen com un acte de “reconciliació”. Altres, com les associacions de víctimes del franquisme i alguns grups de cristians de base, critiquen que només es reconegui les víctimes d’un dels bàndols de la guerra. Alguns aspectes a tenir en compte:

8578983126_99dac70e06_c-1

1. El mite de la neutralitat

El context és rellevant i permet analitzar els esdeveniments, que no justificar-los. Els assassinats dels 552 religiosos es produeixen durant la Guerra Civil, que esclata amb un cop d’estat contra un govern escollit democràticament. La institució eclesiàstica va donar suport a l’alçament feixista de 1936 i va col·laborar-hi. La neutralitat no existeix. No dur armes no significa ser neutral. No és massa sensat reduir-ho a: “Els van matar perquè eren catòlics, capellans, seminaristes, religiosos que creien en Déu”.

2. La memòria dels vencedors

Si els beatifiquen perquè són víctimes, cal aplicar la mateixa lògica a tots els catòlics, capellans, seminaristes, religiosos. També n’hi ha que varen ser assassinats pel feixisme. Vilaweb en publica una llista: http://www.vilaweb.cat/noticia/4149542/20131013/capellans-franquistes-lesglesia-volgut-beatificar.html

3. El coneixement dels esdeveniments passats ajuda a comprendre el present [o el present deixa intuir els esdeveniments passats]

Guardar silenci o ignorar part de la història també construeix relat. L’Església no ha demanat perdó pel paper que va jugar durant la Guerra Civil i el règim franquista. En l’acte de beatificació tampoc va esmentar les víctimes de la repressió franquista. No actuar també és posicionar-se.

4. Les paraules no fan el fet

El ministre espanyol de Justícia Alberto Ruiz Gallardón ha declarat que la missa de beatificació era un “acte de reconciliació”. Està clar que Gallardón té una concepció de la reconciliació ben particular. La reconcliació té a veure amb el tancament i la curació, amb la reconstrucció del teixit social i el reconeixement de totes les víctimes. Però tancament de les hostilitats, no de la memòria i la veritat. I la curació fa referència a la rehabilitació. En tot cas, és una combinació de molts elements, tots ells atravessats pel diàleg. Avui ja fa 36 anys que la possibilitat de reconeixement, memòria i veritat es varen tancar amb clau. Es va aprovar la Llei d’Amnistia que sentenciava la impunitat de la repressió franquista. En el seu moment, diaris com El País la van anunciar així: “Les Corts han consagrat la reconciliació nacional”.

5. Les víctimes de segona

I el context torna a ser important. Mentre figures polítiques com Gallardón, Joana Ortega i Artur Mas assisteixen a la beatificació -esgrimint que és un acte de “reconciliació” i perquè molts són “catalans”-, a les cunetes encara hi ha milers de persones assassinades. Per tant, milers de famílies que esperen trobar el familiar desaparegut.

Finalment, l’arquebisbe de Tarragona vinculat a l’Opus Dei, Jaume Pujol, dies abans de l’acte va dir: “La beatificació dels nostres màrtirs no desitja ferir cap susceptibilitat, no vol obrir cap ferida”. No és que obri cap ferida, és que les ferides mai es van tancar. I la beatificació les fa més fondes.

Gemma Garcia

@gemma_g_fabrega


Les Nacions Unides escolten les víctimes del franquisme

Vora 130.000 desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme a l’Estat espanyol. Per tant, vora 130.000 famílies que també són víctimes mentre lluiten per trobar-los. A Catalunya, 3.300. Al País valencià, 29.034. I a les Illes Balears, 1.486 persones desaparegudes. Davant la suma d’injustícies, el Govern espanyol ha eliminat les ajudes a les exhumacions. Mentre, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries (GTDFI) de les Nacions Unides visita l’Estat espanyol per comprovar si l’Estat compleix l’obligació d’investigar els crims comesos per la dictadura franquista i repara les víctimes.

Image

Després de passar per Madrid, ahir a la tarda, el grup, format per cinc experts de diferents països (França, Bòsnia, Líban, Sud-àfrica, Argentina) s’ha reunit a Barcelona amb entitats i familiars de víctimes del franquisme de Catalunya. La sala ha quedat petita degut a l’afluència d’assistents, alguns dels quals provenien d’altres llocs de l’Estat. Fins el proper 30 de setembre, el GTDFI no presentarà les primeres conclusions en una conferència de premsa a Madrid.

Mentre, a l’Argentina progressa la querella presentada per diverses associacions de víctimes contra els crims del franquisme. La jutgessa María de Servini va dictar la setmana passada la primera ordre de detenció de la història contra quatre membres de les forces de seguretat franquistes. Tot i la manca de col·laboració dels diferents òrgans de l’estat espanyol sembla que l’ombra de quaranta anys de dictadura feixista es va esvaint gràcies únicament a la persistència de la societat civil. 


Una pel·lícula rescata de l’oblit l’horror de les dones violades a Bòsnia

Image

L’hotel Vilina Vlas es troba en un lloc paradisíac, entre arbres i plantes i a la vora del riu Drina, un dels més emblemàtics i potser el més famós de l’antiga Iugoslàvia, gràcies a la novel·la “Un pont sobre el Drina” del premi Nobel de Literatura Ivo Andric, nascut prop de la localitat bosniana de Travnik, quan aquesta terra formava part de l’Imperi Austro-hongarès. El pont que dóna títol al llibre és el de Mehmed Pasa Sokolovic, construit al segle XVI a la ciutat de Visegrad.

El Vilina Vlas és un hotel-spa i centre de rehabilitació. La seva ubicació el converteix en l’allotjament ideal per als que busquen tranquil·litat i contacte amb la natura. És per això que atreu alguns dels turistes que visiten Visegrad. Un d’ells va ser l’actriu australiana Kym Vercoe, que fa uns estius va decidir passar les vacances a Bòsnia i Hercegovina seguint les indicacions d’una guia turística que va comprar.

L’estada de Kym a Bòsnia va ser molt plàcida fins que va arribar a Visegrad. Les nits que va passar al Vilina Vlas no va poder dormir i la va envair una mena d’angoixa que no va entendre fins que va tornar a ser a Austràlia i va començar a investigar. Vercoe va descobrir amb horror que l’hotel on es va allotjar va ser un camp de concentració de dones violades constantment per les forces serbobosnianes durant la guerra de Bòsnia (1992-1995).

L’actriu va fer un segon viatge a Visegrad en el que va ser interrogada per la policia després que uns agents consideressin que tenia un comportament estrany: filmava diversos indrets de la ciutat i tenia interessos que anaven més enllà de la curiositat turística pel pont. Intentar prendre imatges del Vilina Vlast amb autorització és impossible i fer-ho sense permís és un risc. L’equip de Contrast que va dur a terme el documental “Bòsnia. La pau dividida” ho va poder comprovar. Ningú que vulgui parlar dels crims que es van cometre en aquell hotel és benvingut.

Aquests horrors, que poc després de la guerra van quedar en l’oblit, han estat rescatats per la directora de cine bosniana Jasmila Zbanic (Sarajevo, 1974), que es va donar a conéixer al món amb la seva pel·lícula “Grvabica”, guanyadora de l’Ós d’Or del Festival de Berlín l’any 2006. Zbanic va presentar la setmana passada al Festival de Cinema de Toronto (TIFF) el seu nou llargmetratge, “Za one koji en mogu da govore” (Per a aquells que no poden parlar), titolada en anglès “For those who can tell no tales”. A partir del que Kym Vercoe va viure a Visegrad -ella mateixa protagonitza el film-, la cinta recorda el que va passar al Vilina Vlast y a Visegrad, que en els acords de pau de Dayton que van posar fi a la guerra de Bòsnia va quedar inclosa en la Republika Srpska, l’entitat sèrbia del país. A Visegrad, un dels llocs on la neteja ètnica perpretada durant el conflicte va ser més brutal, ni tan sols hi ha una placa en record dels milers de persones que van ser assassinades.

Com a “Grvabica”, tot i que d’una forma diferent, a la seva nova pel·lícula, Zbanic torna a recordar les atrocitats que es van cometre contra les dones bosnianes, un horrors que no hauríem de permetre’ns oblidar.

Ana Alba


“I’m from Soweto and I’m proud” (Mandela, Soweto y la reconciliación sudafricana)

Soweto es droga en vena. Dignidad rebelde. Miseria, sí, pero también resistencia. Es un lugar duro. Es un lugar jodido. Es James Brown gritando: “I’m sowetean and I’m proud”.

Soweto es el suburbio negro de una de las ciudades más desiguales, injustas, violentas y tensas del sur de África: Johannesburgo. Son cinco millones de personas, la mayoría, gente pobre, humilde, trabajadora, que regatean cada día a la vida para ganarse unos rands, vendiendo no sé qué, de camareros, de jardineros, en la obra o en el mercado, trapicheando algo de droga, robando a algún despistado o, fuera prejuicios, como periodistas, abogados, médicos y empresarios de éxito. Hay millonarios en Soweto -como la misma Winnie Mandela, exmujer del mito- y hay clase media. Aunque la mayoría sufren a diario.

Imagen
Soweto, en realidad South Western Townships, fue construida durante el Apartheid para encajar ahí a decenas de miles de familias negras que llegaban del campo para trabajar como mineros o en el trabajo doméstico. El régimen racista estaba obsesionado con que no se mezclaran con los blancos y situó el enclave a unos 20 kilómetros del centro de Jo’burg. Hoy las cosas han cambiado y mucho, para mejor, pero los negros siguen viviendo en Soweto muy, muy, muy lejos de los barrios ricos (y blancos) de la capital.

Los blancos, sobre todo de clase media y alta, nos llevaban alertando todo el viaje que no saliéramos a la calle, que no nos paseáramos por los barrios negros (y menos por Soweto), que aquello era un infierno, que nos robarían todo… Está claro que Soweto, como Suráfrica, es jodido. Hubo paz, reconciliación y cambio de gobierno. No hay aun, sin embargo, la igualdad económica soñada. Soweto no es seguramente el lugar más tranquilo del mundo para pasear para un periodista blanco europeo. Sin embargo, si se tiene sentido común y unos cuantos consejos locales, se puede conocer, al menos, superficialmente. Soweto rompe los tópicos. Barrios de miseria, peores que las villas miseria de América Latina o los campos de refugiados de Beirut, se accidentan a 300 metros del centro comercial de lujo recién construido. Zonas afecatadas por aguas contaminadas y desprendimientos tóxicos de las viejas minas tienen las mejores vistas del moderno y espectacular estadio Soccer City. Por cierto, a la gente de ahí les encanta el fútbol, sobre todo, los  equipos de la ciudad: los Kaiser Chiefs o los Orlando Pirates.
La cara B del reconocido y elogiado modelo de paz y reconciliación surafricano parecía ante nuestros ojos muy pero que muy durilla. Nuestros amigos periodistas, con el corresponsal en África Xavier Aldekoa al frente, nos allanaron el camino con guías alternativos y miles de consejos, ideas y reflexiones. Suráfrica es uno de los países que querríamos estudiar en el proyecto (inacabado) de documentales Después de la Paz. Todo el mundo reconoce la labor de Nelson Mandela y el Congreso Nacional Africano por conseguir una democracia real, un grado de libertad único en África, unas políticas de perdón admirables y un trabajo por la memoria ingente. El Museo del Apartheid, en Jo’burg, es la joya de la corona. Desde nuestra humildad y reconocimiento, no habría nada más que decir: sólo con mencionar nombres como Mandela, Desmond Tutu, Biko, Sisulu, Tambo, Sobukwe… se nos pone la piel de gallina.

Imagen
En Kliptown, hoy un barrio de chabolas y callejuelas de barro con vistas a un río apestoso, el Congreso Nacional Africano firmó en los años 50 el Freedom Charter. Aquel manifiesto reclamaba el fin del Apartheid, pero también la igualdad económica, la redistribución de las tierras, la nacionalización de las minas y la vivienda digna. Hoy el Freedom Charter es un monumento en forma de mole de cemento gris, a pocos metros de una de las zonas más pobres y peligrosas que vimos en todo el país. Mandela, el arzobispo Desmond Tutu y miles de activistas negros lucharon en las calles de Soweto para cambiar África. Dieron sus vidas. Sin duda. Lo pagaron con la cárcel y la represión. Lucharon no una vez, ni cien veces, sino toda la vida. Imprescindibles de Bertold Brecht. En 1976 una revuelta estudiantil en las entrañas de Soweto incendió las calles contra la imposición del afrikaans en la escuela y, en general, contra el racismo de estado. Murieron centenares de jóvenes por disparos de la policía blanca. El icono de aquella lucha (y hoy icono político y turístico de Soweto) es la foto de aquela chaval asustado cargando en brazos a un niño de 13 años llamado Hector Pieterson.

Imagen

Hoy de aquellas luchas hablan los guías turísticos frente a la antigua casa de Mandela en la famosa calle Vilikazi de Soweto. Las viejas luchas son hoy memoria viva. Y eso está bien, yo creo, muy bien, diría. La única duda, que nos martilleó durante todo el viaje, era: “¿Es eso suficiente? ¿Valió la pena tanta lucha y tanta represión para esto? Queremos más, ¿no?”

SERGI PICAZO


Día de los desaparecidos

 

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.

Y también:

los bosques nativos,

las estrellas en la noche de las ciudades,

el aroma de las flores,

el sabor de las frutas,

las cartas escritas a mano,

los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,

el fútbol de la calle,

el derecho a caminar,

el derecho a respirar,

los empleos seguros,

las jubilaciones seguras,

las casas sin rejas,

las puertas sin cerradura,

el sentido comunitario

y el sentido común.

Eduardo Galeano