Les Nacions Unides escolten les víctimes del franquisme

Vora 130.000 desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme a l’Estat espanyol. Per tant, vora 130.000 famílies que també són víctimes mentre lluiten per trobar-los. A Catalunya, 3.300. Al País valencià, 29.034. I a les Illes Balears, 1.486 persones desaparegudes. Davant la suma d’injustícies, el Govern espanyol ha eliminat les ajudes a les exhumacions. Mentre, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries (GTDFI) de les Nacions Unides visita l’Estat espanyol per comprovar si l’Estat compleix l’obligació d’investigar els crims comesos per la dictadura franquista i repara les víctimes.

Image

Després de passar per Madrid, ahir a la tarda, el grup, format per cinc experts de diferents països (França, Bòsnia, Líban, Sud-àfrica, Argentina) s’ha reunit a Barcelona amb entitats i familiars de víctimes del franquisme de Catalunya. La sala ha quedat petita degut a l’afluència d’assistents, alguns dels quals provenien d’altres llocs de l’Estat. Fins el proper 30 de setembre, el GTDFI no presentarà les primeres conclusions en una conferència de premsa a Madrid.

Mentre, a l’Argentina progressa la querella presentada per diverses associacions de víctimes contra els crims del franquisme. La jutgessa María de Servini va dictar la setmana passada la primera ordre de detenció de la història contra quatre membres de les forces de seguretat franquistes. Tot i la manca de col·laboració dels diferents òrgans de l’estat espanyol sembla que l’ombra de quaranta anys de dictadura feixista es va esvaint gràcies únicament a la persistència de la societat civil. 


Una pel·lícula rescata de l’oblit l’horror de les dones violades a Bòsnia

Image

L’hotel Vilina Vlas es troba en un lloc paradisíac, entre arbres i plantes i a la vora del riu Drina, un dels més emblemàtics i potser el més famós de l’antiga Iugoslàvia, gràcies a la novel·la “Un pont sobre el Drina” del premi Nobel de Literatura Ivo Andric, nascut prop de la localitat bosniana de Travnik, quan aquesta terra formava part de l’Imperi Austro-hongarès. El pont que dóna títol al llibre és el de Mehmed Pasa Sokolovic, construit al segle XVI a la ciutat de Visegrad.

El Vilina Vlas és un hotel-spa i centre de rehabilitació. La seva ubicació el converteix en l’allotjament ideal per als que busquen tranquil·litat i contacte amb la natura. És per això que atreu alguns dels turistes que visiten Visegrad. Un d’ells va ser l’actriu australiana Kym Vercoe, que fa uns estius va decidir passar les vacances a Bòsnia i Hercegovina seguint les indicacions d’una guia turística que va comprar.

L’estada de Kym a Bòsnia va ser molt plàcida fins que va arribar a Visegrad. Les nits que va passar al Vilina Vlas no va poder dormir i la va envair una mena d’angoixa que no va entendre fins que va tornar a ser a Austràlia i va començar a investigar. Vercoe va descobrir amb horror que l’hotel on es va allotjar va ser un camp de concentració de dones violades constantment per les forces serbobosnianes durant la guerra de Bòsnia (1992-1995).

L’actriu va fer un segon viatge a Visegrad en el que va ser interrogada per la policia després que uns agents consideressin que tenia un comportament estrany: filmava diversos indrets de la ciutat i tenia interessos que anaven més enllà de la curiositat turística pel pont. Intentar prendre imatges del Vilina Vlast amb autorització és impossible i fer-ho sense permís és un risc. L’equip de Contrast que va dur a terme el documental “Bòsnia. La pau dividida” ho va poder comprovar. Ningú que vulgui parlar dels crims que es van cometre en aquell hotel és benvingut.

Aquests horrors, que poc després de la guerra van quedar en l’oblit, han estat rescatats per la directora de cine bosniana Jasmila Zbanic (Sarajevo, 1974), que es va donar a conéixer al món amb la seva pel·lícula “Grvabica”, guanyadora de l’Ós d’Or del Festival de Berlín l’any 2006. Zbanic va presentar la setmana passada al Festival de Cinema de Toronto (TIFF) el seu nou llargmetratge, “Za one koji en mogu da govore” (Per a aquells que no poden parlar), titolada en anglès “For those who can tell no tales”. A partir del que Kym Vercoe va viure a Visegrad -ella mateixa protagonitza el film-, la cinta recorda el que va passar al Vilina Vlast y a Visegrad, que en els acords de pau de Dayton que van posar fi a la guerra de Bòsnia va quedar inclosa en la Republika Srpska, l’entitat sèrbia del país. A Visegrad, un dels llocs on la neteja ètnica perpretada durant el conflicte va ser més brutal, ni tan sols hi ha una placa en record dels milers de persones que van ser assassinades.

Com a “Grvabica”, tot i que d’una forma diferent, a la seva nova pel·lícula, Zbanic torna a recordar les atrocitats que es van cometre contra les dones bosnianes, un horrors que no hauríem de permetre’ns oblidar.

Ana Alba


«I’m from Soweto and I’m proud» (Mandela, Soweto y la reconciliación sudafricana)

Soweto es droga en vena. Dignidad rebelde. Miseria, sí, pero también resistencia. Es un lugar duro. Es un lugar jodido. Es James Brown gritando: «I’m sowetean and I’m proud».

Soweto es el suburbio negro de una de las ciudades más desiguales, injustas, violentas y tensas del sur de África: Johannesburgo. Son cinco millones de personas, la mayoría, gente pobre, humilde, trabajadora, que regatean cada día a la vida para ganarse unos rands, vendiendo no sé qué, de camareros, de jardineros, en la obra o en el mercado, trapicheando algo de droga, robando a algún despistado o, fuera prejuicios, como periodistas, abogados, médicos y empresarios de éxito. Hay millonarios en Soweto -como la misma Winnie Mandela, exmujer del mito- y hay clase media. Aunque la mayoría sufren a diario.

Imagen
Soweto, en realidad South Western Townships, fue construida durante el Apartheid para encajar ahí a decenas de miles de familias negras que llegaban del campo para trabajar como mineros o en el trabajo doméstico. El régimen racista estaba obsesionado con que no se mezclaran con los blancos y situó el enclave a unos 20 kilómetros del centro de Jo’burg. Hoy las cosas han cambiado y mucho, para mejor, pero los negros siguen viviendo en Soweto muy, muy, muy lejos de los barrios ricos (y blancos) de la capital.

Los blancos, sobre todo de clase media y alta, nos llevaban alertando todo el viaje que no saliéramos a la calle, que no nos paseáramos por los barrios negros (y menos por Soweto), que aquello era un infierno, que nos robarían todo… Está claro que Soweto, como Suráfrica, es jodido. Hubo paz, reconciliación y cambio de gobierno. No hay aun, sin embargo, la igualdad económica soñada. Soweto no es seguramente el lugar más tranquilo del mundo para pasear para un periodista blanco europeo. Sin embargo, si se tiene sentido común y unos cuantos consejos locales, se puede conocer, al menos, superficialmente. Soweto rompe los tópicos. Barrios de miseria, peores que las villas miseria de América Latina o los campos de refugiados de Beirut, se accidentan a 300 metros del centro comercial de lujo recién construido. Zonas afecatadas por aguas contaminadas y desprendimientos tóxicos de las viejas minas tienen las mejores vistas del moderno y espectacular estadio Soccer City. Por cierto, a la gente de ahí les encanta el fútbol, sobre todo, los  equipos de la ciudad: los Kaiser Chiefs o los Orlando Pirates.
La cara B del reconocido y elogiado modelo de paz y reconciliación surafricano parecía ante nuestros ojos muy pero que muy durilla. Nuestros amigos periodistas, con el corresponsal en África Xavier Aldekoa al frente, nos allanaron el camino con guías alternativos y miles de consejos, ideas y reflexiones. Suráfrica es uno de los países que querríamos estudiar en el proyecto (inacabado) de documentales Después de la Paz. Todo el mundo reconoce la labor de Nelson Mandela y el Congreso Nacional Africano por conseguir una democracia real, un grado de libertad único en África, unas políticas de perdón admirables y un trabajo por la memoria ingente. El Museo del Apartheid, en Jo’burg, es la joya de la corona. Desde nuestra humildad y reconocimiento, no habría nada más que decir: sólo con mencionar nombres como Mandela, Desmond Tutu, Biko, Sisulu, Tambo, Sobukwe… se nos pone la piel de gallina.

Imagen
En Kliptown, hoy un barrio de chabolas y callejuelas de barro con vistas a un río apestoso, el Congreso Nacional Africano firmó en los años 50 el Freedom Charter. Aquel manifiesto reclamaba el fin del Apartheid, pero también la igualdad económica, la redistribución de las tierras, la nacionalización de las minas y la vivienda digna. Hoy el Freedom Charter es un monumento en forma de mole de cemento gris, a pocos metros de una de las zonas más pobres y peligrosas que vimos en todo el país. Mandela, el arzobispo Desmond Tutu y miles de activistas negros lucharon en las calles de Soweto para cambiar África. Dieron sus vidas. Sin duda. Lo pagaron con la cárcel y la represión. Lucharon no una vez, ni cien veces, sino toda la vida. Imprescindibles de Bertold Brecht. En 1976 una revuelta estudiantil en las entrañas de Soweto incendió las calles contra la imposición del afrikaans en la escuela y, en general, contra el racismo de estado. Murieron centenares de jóvenes por disparos de la policía blanca. El icono de aquella lucha (y hoy icono político y turístico de Soweto) es la foto de aquela chaval asustado cargando en brazos a un niño de 13 años llamado Hector Pieterson.

Imagen

Hoy de aquellas luchas hablan los guías turísticos frente a la antigua casa de Mandela en la famosa calle Vilikazi de Soweto. Las viejas luchas son hoy memoria viva. Y eso está bien, yo creo, muy bien, diría. La única duda, que nos martilleó durante todo el viaje, era: «¿Es eso suficiente? ¿Valió la pena tanta lucha y tanta represión para esto? Queremos más, ¿no?»

SERGI PICAZO


Día de los desaparecidos

 

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.

Y también:

los bosques nativos,

las estrellas en la noche de las ciudades,

el aroma de las flores,

el sabor de las frutas,

las cartas escritas a mano,

los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,

el fútbol de la calle,

el derecho a caminar,

el derecho a respirar,

los empleos seguros,

las jubilaciones seguras,

las casas sin rejas,

las puertas sin cerradura,

el sentido comunitario

y el sentido común.

Eduardo Galeano


Mèxic i la ‘doctrina del xoc’

Fa anys que Mèxic pateix una greu crisi de Drets Humans provocada per l’anomenada ‘guerra contra el narco’. Considerada per analistes i politògegs de la regió com la pitjor crisi en matèria de Drets Humans a Amèrica Llatina des de les dictadures militars del con Sud (Argentina o Xile, per exemple), eixa ‘guerra contra el narco’ ja ha deixat al menys 70.000 morts i més de 26.000 persones desaparegudes entre 2006 i 2012, segons dades oficials del Govern mexicà.

Tot i que moltes veus coincideixen en destacar el caràcter profundament postmodern d’aquesta ‘guerra contra el narco’ (enemic fosc, heterogeni, desconegut; violència sense objectius polítics i de vegades de marcat caràcter mediàtic; faccions gens definides: qui dispara contra qui? Qui mata qui?), les tesis sobre les arrels del fenomen de la violència a Mèxic són moltes i diverses, i evolucionen mentre la suposada guerra entre el crim organitzat i les forces de seguretat continua. La teoria de la ‘doctrina del xoc’, desenvolupada per la periodista canadenca Naomi Klein amb el seu llibre The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism («La doctrina del xoc: l’ascens del capitalisme del desastre»), serveix per traçar un lligam entre neoliberalisme i violència.

Tot i que el llibre de Naomi Klein i el documental basat en la seua tesi ja tenen uns anys, les raons exposades al seu treball periodístic pareixen ajudar a entendre el cas mexicà: una vegada desapareguda «l’amenaça comunista» de les guerrilles centreamericanes, l’aplicació de polítiques econòmiques neoliberals necessitava un nou enemic intern a Mèxic. L’aparició del crim organitzat, definit per periodistes com Ioan Grillo com a «narcoinsurgència» i presentat pels poders polítics i econòmics del país com el nou dimoni que s’ha de combatre per avançar cap el progrés, permet aplicar polítiques de seguretat incompatibles amb un Estat de Dret democràtic i que suposen la violació sistemàtica dels Drets Humans i civils més bàsics.

No en va, activistes mexicans com els germans Cerezo no dubten en presentar la narcoviolència i el neoliberalisme com dues cares de la mateixa moneda. Tot i que la ‘guerra contra el narco’ està teòricament protagonitzada pels diferents grups del crim organitzat que operen a Mèxic i les forces de seguretat (exèrcit i cossos policials), el cert és que les víctimes són moltes vegades actors de la societat civil com periodistes, activistes polítics o ecologistes oposats a megaprojectes urbanístics o megainfraestructures.

El recent informe de l’organització nord-americana Human Rights Watch «Los desaparecidos de México. El persistente costo de una crisis ignorada» apunta precisament cap a eixa direcció: les persones desaparegudes en el marc de la ‘guerra contra el narco’ per les forces de seguretat, de vegades amb la connivència del crim organitzat, van ser en moltes ocasions civils amb cap mena de relació amb el narcotràfic, però amb lligams amb moviments socials, sindicals o de resistència al model econòmic capitalista. Mèxic s’ha convertit de fet en un dels països més perillosos del món per exercir la professió periodística, per posar un clar exemple.

Com ben explica el documental ‘La doctrina del xoc’, la privatització de ‘la guerra d’Iraq’ i de la violència en general és una de les característiques del model fet servit pel neoliberalisme per tal d’imposar el progrés capitalista. Aquest model serveix per alimentar la indústria armamentística i per estendre la por social. Si amb el pas del temps, i tal com explica Naomi Klein amb el seu llibre, països com Xile o Argentina (i les seus respectives dictadures) s’han descobert com els laboratoris socials del capitalisme del segle XX, per què no hauria de ser Mèxic i la seua guerra ‘contra el narco’ el camp de proves del neoliberalisme del segle XXI?

Andreu Jerez


La política entela el cinema al Líban

The Attack-2

Ana Alba / Jerusalem

El 4 de juliol, el Festival de Cinema de Jerusalem obrirà les portes de la seva 30a edició i presentarà desenes de pel·lícules i curts. Una de les més esperades és «L’Atemptat» (The Attack), del director libanès Ziad Doueiri i basada en la novel·la del mateix nom de Yasmina Khadra (pseudònim de l’escriptor algerià Mohammed Moulessehoul). Aquesta història d’un cirurgià palestí amb ciutadania israeliana, el doctor Amin Jaafari -interpretat de forma brillant per l’actor palestí Ali Suliman-, la dona del qual comet un atemptat suïcida a Tel-Aviv, ha rebut nombrosos elogis de la crítica internacional -que l’ha qualificat de «fascinant», «magnífica», «única»- i diversos premis, entre ells l’Estrella d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Marràqueix i una menció especial del Jurat del passat Festival de Sant Sebastià, on després de la projecció de la pel·lícula, el director i alguns dels actors presents al cinema van rebre una ovació de 15 minuts.

El film es pot veure ja a les sales de diversos països, entre ells els EUA i França. Hauria d’haver-se estrenat al Líban el mes d’abril passat i esdevenir la primera cinta que es projectava en aquest país amb una bona part del diàleg en hebreu i una àmplia presència d’israelians a l’equip. Però les autoritats libaneses van acabar vetant-la i van prohibir-ne l’exhibició «per haver-se rodat (en part) a Israel» i perquè diversos personatges del film «són interpretats per actors israelians», segons ha explicat Doueiri a la seva pàgina de Facebook. Aquests van ser els arguments del ministre de l’Interior libanès, Marwan Charbel, per prohibir la cinta, encara que abans, el Ministeri de Cultura del Líban havia decidit no presentar «L’Atemptat» com a candidata a ser nominada per obtenir l’Oscar a la millor pel · lícula estrangera pels mateixos motius i perquè no era «prou libanesa».

Equip The Attack-San Sebastián

«Esperava aquesta reacció de les autoritats libaneses, encara que de fet em vaig sentir molt feliç i sorprès quan al principi van accedir a llançar el film al Líban. Ens van donar autorització. (El veto va arribar) després que el Comitè de Boicot a Israel (del Líban) pressionés la Lliga Àrab, llavors el Govern libanès va decidir fer cas de la decisió de la Lliga (d’aconsellar la prohibició del film en els països àrabs). Em vaig sentir molt trist i enfadat perquè el Comitè de Boicot a Israel va actuar amb ignorància i arrogància «, explica. «En certa manera, aquesta és una tàctica d’intimidació contra els artistes que volen explicar les seves històries de la manera més autèntica. Crec que l’art hauria de separar-se de la política «, lamenta el director, que va obtenir fama mundial per l’èxit de les seves anteriors pel·lícules » West Beirut «(1998) i «Lila dice «(2004) i que és conegut per ser el prestigiós ajudant de càmera de Quentin Tarantino en alguns dels seus millors films.

Després de conèixer el veto de les autoritats libaneses a «L’Atemptat» es va llançar una campanya de recollida de signatures a través de les xarxes socials que està recollint suports de tots els racons del planeta, però Doueiri es mostra pessimista respecte a l’efecte que pugui tenir per revertir la situació. «Dubto que (el Govern libanès) canviï d’opinió. Però la ironia és que la pel·lícula es veurà al Líban i al món àrab igualment, es piratejarà, si és que no s’ha fet ja «, vaticina Doueiri.


Rwanda i Guatemala a la xarxa

Ja podeu veure a la xarxa els dos capítols de la sèrie Després de la pau: Guatemala. Rescatant la memòria i Rwanda. La reconciliació obligada. Què ha succeït després de la signatura dels acords de pau a Guatemala? Es pot refer un país com Rwanda que va viure un genocidi? Quin és l’estat de salut de la memòria, la justícia, la reparació i la reconciliació?

 

Guatemala. Rescatant la memòria from Fora de Quadre on Vimeo.

 

Rwanda. La reconciliació obligada from Fora de Quadre on Vimeo.


‘La Haine’, divuit anys i cada cop més vigent

La haine

Ara més que mai, convé recordar la frase amb què inicia la pel·lícula La Haine: “És la història d’un home que cau d’un edifici de cinquanta pisos. Per tranquil·litzar-se mentre cau al buit, no para de dir-se: fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé. Però l’important no és la caiguda: és l’aterratge”.

Tal com ens explica l’Ignasi Franch en una fantàstica ressenya de la pel·lícula al web de la Directa, La Haine compleix el 2013 el seu divuitè aniversari. I el seu missatge es mostra en l’actualitat dramàticament vigent. Enlloc de construir una societat cada cop més justa, s’està normalitzant i normativitzant la desigualtat, l’exclusió, els privilegis d’una minoria a costa de l’esforç, la frustració i el patiment d’una majoria.

Johan Galtung diferencia entre la violència física, la violència estructural i la violència cultural. Malgrat que la física és la més visible, són l’estructural i la cultural les més difícils de combatre i revertir, sobretot si no hi ha voluntat política. La desigualtat, la injustícia, la marginació. O bé els prejudicis, les pors, els odis que passen de generació en generació. Els seus efectes són més perdurables en el temps i més perversos.

La pel·lícula La Haine ens posa precisament davant d’un escenari on clarament es fan perceptibles les tres formes de violència a través de 24 hores de la vida de tres joves d’una banlieue francesa, just després d’una nit de violentes protestes per l’hospitalització d’un jove apallissat a mans de la policia.

Fa gairebé dues dècades de La Haine, un film que hagués hagut de servir precisament com un avís preventiu i dissuasiu. I tanmateix, en l’actual context de retrocessos socials i depressió col·lectiva, la pel·lícula es rebel·la com a mirall; com un escenari de futur cada cop més probable i comú en la societat que no estem aconseguint evitar que construeixin per nosaltres. Sense pensar que l’important és l’aterratge.

Val la pena reveure-la.

Oriol Andrés


‘Després de la pau’, en xifres

‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.

Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament  del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.

En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.

En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.

En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.

Estat_01

Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.

La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.

1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).

2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).

3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).

 

Estat_02

En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.

“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”

Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.

Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.

Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.

*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es


Jorge Rafael Videla no és la dictadura

videla2

És la cara visible de la Junta Militar que governa l’Argentina a cop de tortura i fusell, des de fa tres anys, responent a la premsa, agitant l’aire amb els braços, mirant a un cel que no respondrà: “És una incògnita el desaparegut. Mentre no aparegui no pot tenir cap tractament especial: no té entitat, no hi és. Ni mort ni viu. Està desaparegut”.

Trenta mil incògnites planificades va deixar el seu govern.

Davant de la mort de Videla, hom pot aturar-se sobre un pla tancat del seu rostre i començar a desgranar l’obscuritat del motor que movia la seva ànima. Si el que volem és explicar les raons i engranatges d’una dictadura entesa com a mecanisme per a garantir l’aplicació de certes polítiques socials i econòmiques, no en tindrem prou. Jorge Rafael Videla era un dictador, però no la dictadura.

La junta militar que ell va encapçalar anomenava el seu període de govern (1976-1983) “Procés de reorganització nacional”. El seu objectiu era l’eliminació de tot viratge que impedís la instauració d’un model neoliberal que blindés els interessos de les jerarquies polítiques, econòmiques i religioses tradicionals. Repressió, tortures i desaparicions foren eines planificades al servei d’aquest objectiu. Impossible desvincular una cosa de l’altra.

En resposta al periodista argentí Ceferino Reato, el mateix Videla afirmava el 2007:

“El nostre objectiu era disciplinar una societat anarquitzada; retornar-la als seus principis, als seus canals naturals. Respecte el peronisme, sortir d’una visió populista, demagògica, que impregnava amplis sectors; en relació a l’economia, anar cap a una economia de mercat, liberal. Un nou model, un canvi bastant radical; a la societat calia disciplinar-la perquè fos més eficient. Volíem també disciplinar el sindicalisme i el capitalisme prebendari”.

Les conseqüències directes d’aquesta “reorganització nacional” són conegudes: mort, pobresa, deute. Sempre serà pertinent preguntar: Quina part d’aquell model sobreviu encara en la societat argentina?

El passat mes d’abril, per primera vegada, una sentència judicial evidenciava l’acció conjunta entre una empresa i l’aparell repressor de la dictadura. Marcos Jacobo Levin, propietari de l’empresa de transports La Veloz del Norte, era processat per instigar el segrest i les tortures de 15 treballadors. Aquesta setmana, un altre judici, el que processa el propietari del Ingenio Ledesma, Carlos Pedro Blaquier, ha estat destravat. Les portes a més sentències contra empreses col·laboradores queden obertes. Sense elles no serà possible explicar la figura de Videla.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Post relacionat: «El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes«.