Rwanda

Rwanda. La reconciliació obligada

Sinopsi

A Rwanda, la població conviu pacíficament. Però és el mateix conviure pacíficament que viure en pau? Divuit anys després del genocidi, hutus i tutsis són tots part d’un país oficialment i aparentment en pau. La reconciliació ha estat l’únic camí possible per sobreviure a Rwanda i una prioritat en les polítiques del govern que va sorgir del postgenocidi i que encara segueix al poder. La justícia de les ‘gacaca’, la memòria, el periodisme… tot s’hi ha posat al servei. Però també ha estat imposada i unidireccional, amb les esquerdes que això comporta. El sofriment i les ferides de tantes atrocitats encara són latents. “El primer dia que supervivents i expresoners ens vam asseure cara a cara, pensàvem que els supervivents es venjarien. Però ells també estaven preocupats. Pensaven que havíem tornat per cometre un altre genocidi”.

Fitxa tècnica

Direcció: Oriol Andrés, Carlos Castro, Gemma Garcia, Iolanda Parra
Guió: Oriol Andrés, Carlos Castro
Any: 2012
Durada: 28 minuts
Idioma original: Kinyaruanda, francès i anglès
Subtítols: Català / Castellà / Anglès
Format original: HDV
Format de distribució: DVD / HDCAM

Ver Ruanda. La reconciliación obligada (versión castellana)

Watch Rwanda. Reconciliation, a must (English version)

El documental es va estrenar el 18 de desembre de 2012 a la Filmoteca de Catalunya (Barcelona).

El cas rwandès

Les polítiques de colonització belga van institucionalitzar les diferències socials entre tutsis i hutus a Ruanda, dues comunitats que fins llavors havien conviscut en harmonia. L’administració del país europeu va posar en pràctica un perillós joc d’equilibri per tal d’estabilitzar el seu domini i va afavorir la minoria tutsi, els representants de la qual van començar a ocupar les principals posicions de poder. Amb la independència del país (1962) van començar a sorgir els primers enfrontaments entre ambdues comunitats i bona part dels tutsis van abandonar Ruanda. L’ascens al poder del general hutu Juvenal Habyarimana el 1973, després d’un cop d’estat, va marcar un punt de no retorn amb una política segregacionista sustentada en la revenja. L’oposició tutsi al règim militar, recolzat entre d’altres per França, es va reorganitzar a Uganda al voltant del Front Patriòtic Ruandès (FPR), organització que va envair Ruanda el 1990. Tot i la signatura dels acords de de pau d’Arusha de 1993, el conflicte va restar latent. L’Hutu Power, moviment extremista, va servir-se llavors dels mitjans de l’estat, com la  Ràdio Televisió Lliure Mil Turons, per fomentar poc a poc però sense subtilesa la violència envers la comunitat tutsi.

L’assassinat de Habyarimana, encara no esclarit, va marcar l’inici del genocidi. En tan sols un 100 dies, aproximadament 800.000 tutsis i hutus moderats van morir a mans de les milícies interhamwe. La comunitat internacional va obviar les senyals que indicaven que s’estava preparant una matança a gran escala i no va fer res per impedir-la.

La societat civil ruandesa viu des de llavors traumatitzada. Les seqüeles i la cruesa de la violència d’aquells dies es troben avui per tot Ruanda: memorials, persones amputades, víctimes que pateixen les seqüeles del genocidi… Ens els darrers deu anys, els tribunals populars ruandesos o ‘gacaca’ han jutjat més d’un milió de persones. Els jutges d’aquest tipus de processos són escollits per la comunitat local. I arreu del país hi ha uns 160.000 jutges que participen als ‘gacaca’. Aquests processos, que van finalitzar el juliol de 2012, han facilitat l’encontre entre hutus i tutsis, i per a la població serveixen com a procés de veritat i reconciliació.