20 anys d’Srebrenica

IMG_0344

11 de juliol de 1995.

Una columna de milicians de l’autoproclamada República Srpska comandats pel general Mladic va ocupar Srebrenica, declarada enclavament segur per les Nacions Unides. Va demanar als cascos blaus holandesos que abandonessin el lloc i quarter general de Potocari on s’havien establert. Les dones i nens van ser obligats a agafar a peu la ruta de Tuzla, mentre que els homes, grans i joves, van romandre a la població. Posteriorment, un llistat de 8.373 homes es van donar per desapareguts.

Així descriu la sentència del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPIY) el que va passar a Srebrenica fa 20 anys. En la sentència condemnatòria del general serbobosnià Radislav Krstic, el TPIY va qualificar els esdeveniments com un acte de genocidi. En paraules del jutge que va presidir la cambra, Theodor Meron “les forces serbobosnianes van cometre genocidi. Van seleccionar, per extingir-los, 40.000 bosnians musulmans que vivien a Srebrenica […] Deliberadament i metòdicament els van eliminar, amb la seva identitat per única raó”. Posteriorment, el Tribunal Internacional de Justícia va ratificar la sentència i també va qualificar els fets de genocidi.

Bastant més esfereïdor és el relat en primera persona de la Kada Hotic, una de les cares visibles de l’associació Mares d’Srebrenica i Zepa, a qui vam entrevistar l’abril de 2011. Descriu amb detall l’arribada de les tropes de Mladic i el caos que va regnar quan ja s’havien emportat els homes, el rapte de noies, la matança de nens, també la d’un bebè recent nascut. Va sentir que aquella nit era la fi del món, “que allà la vida s’aturava, que no hi havia res després d’allò. Els crits i els gemecs eren tants que jo creia que les dones havien embogit”. La seva vida va acabar en part aquella nit, quan es van emportar el seu marit i els fills, però fins avui ha arrencat a la vida força per lluitar, per trobar-los. “Potser els serbis i els txètniks pensaven que embogiria del dolor i la tristor. Jo he triat una altra vida, lluitaré per la justícia”. Podeu escoltar-la al capítol que vam dedicar a Bòsnia de la sèrie Després de la pau, “La pau dividida”.

Bòsnia, la pau dividida from Fora de Quadre on Vimeo.

Els mitjans de comunicació de masses ofereixen una prolífica producció sobre Srebrenica aquests dies. Ja ho tenen, els aniversaris amb números rodons, això. És gairebé impossible detectar tot el que s’ha publicat, però ens agradaria destacar alguns dels articles que han passat per les nostres mans, sobretot d’aquells que van ser-hi a principis dels anys 90. Diumenge passat, per exemple, Gervasio Sánchez signava al MgMagazine el text i les fotos d’un reportatge amb un títol senzill: “Srebrenica, 20 años”: “La aldea de Srebrenica corona un gran valle de lágrimas donde cada mes de julio decenas de miles de personas se concentran durante tres días para despedir a sus seres queridos, asesinados en una gran orgía de violencia hace 20 años por las fuerzas serbobosnias al mando de Radovan Karadzic y del general Ratko Mladic. […] En abril del 2003 se abrió el Memorial Centre Potocari, un cementerio situado a escasos metros de donde se produjo la separación traumática de los varones en julio de 1995 y enfrente del antiguo cuartel general del batallón holandés. Las primeras 603 víctimas, entre las que destacaban dos adolescentes de 15 años y un anciano de 76 años, fueron enterradas en dos funerales masivos”.

A Jotdown, Paula Carroto entrevista el polonès W. L. Tochman, que després d’acompanyar la doctora forense Ewa Klonowski i diferents famílies de desapareguts, va escriure el llarg reportatge Como si masticaras piedras. Sobreviviendo al pasado en Bosnia, traduït recentment a l’espanyol.

Alfonso Armada, que va presentar a Barcelona fa unes setmanes el seu darrer llibre, Sarajevo, es pregunta en un article a El Periódico, què va aprendre de la guerra de Bòsnia. Relata també com, quan va arribar a Sarajevo, no sabia com carai explicar una guerra, ja que “era l’inimaginable, allò inconcebible, el que no existia en cap lloc dels meus somnis, les meves pors, les meves ambicions”. Armada també indica com la Comissió Internacional de les Persones Desaparegudes (ICMP) va crear un banc de sang per acumular mostres d’ADN dels familiars dels milers de desapareguts, a la vegada que cerca fosses clandestines per trobar les restes de les víctimes. El company Carlos Castro descriu en aquest post les seves sensacions quan l’equip de Després de la pau vam visitar la seu a Tuzla per conèixer la seva feina. Quan parlem de la Kada Hotic, de l’ICMP, de tos els familiars de desapareguts i de fosses comunes…

Quan parlem d’Srebrenica, parlem de casos com el de la Sifa Suljic, resident a Sant Celoni i que demà serà a Srebrenica per enterrar les restes del seu pare. Entrevistada a El Periódico, la Sifa justifica els quatre anys que han passat des de la identificació de les restes perquè esperaven trobar més que els dos ossos dels braços i la meitat de la mandíbula que inhumaran demà: “Sí, l’enterraré, però dius: Què enterraré? I si l’any vinent apareix una altra part? Una altra vegada caldrà desenterrar i posar-lo allà, i això és un drama per a les famílies. Però no pots fer-hi res més. Si m’haguessin dit fa 20 anys que viuria així, hauria dit: ‘Sou bojos, jo no penso viure això’”.

Demà fa 20 anys d’Srebrenica, uns fets que sortiran per sempre als llibres d’història com la pitjor matança en sòl europeu després de la segona guerra mundial. Jo hi vaig ser l’agost de 2005 i l’abril de 2011. Mai en un 11 de juliol, quan es commemora la massacre i es dóna sepultura a les darreres restes identificades. Enguany seran 176, que s’afegiran a les 7.261 ja enterrades en altres onzes de juliol. Hi havia de ser aquest any. Potser hi seré el proper. Sigui com sigui, demà, i també avui, sempre, “Jo sóc d’Srebrenica”, com escriu avui en Manel Vila en un article a Crític. La Fundació Districte 11 – City to city, que presideix Vila, ha organitzat per aquest 20è aniversari un homenatge on es recordaran els noms de les víctimes. Des del Born de Barcelona, recordarem el que diu una placa al cementiri de Potocari: “Que Srebrenica no torni a passar mai més, ni en cap altre lloc del món”.

Text: Iolanda Parra (@iolandaparra). Foto: Carles Castro.



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s