Sud-àfrica: crònica d’un desencís

“La reconciliació vol dir que els que han estat a la part perdedora
de la història han de poder apreciar la diferència qualitativa
que existeix entre repressió i llibertat.
Per a ells, això significa [...] poder viure en una llar digna 
i treballar en una bona feina,
en poder enviar els seus fills a l'escola i en gaudir d'una sanitat accessible.
El que vull dir és que
de què serveix haver fet aquesta transició si no augmenta
i millora la qualitat de vida d'aquestes persones?
Si no s'aconsegueix això, el dret al vot és inútil”

Desmond Tutu, any 2001

La Carta de la Llibertat -Freedom Charter en anglès- va ser la declaració de principis bàsics elaborada per l’Aliança de Congressos Sud-africans el juny de 1955 a Kliptown, un dels barris del cèlebre township de Soweto (Johannesburg).

El dia que vaig visitar el monument que la commemora al mateix Kliptown, un guia espontani provava de guanyar-se unes monedes llegint els principis gravats en el monument mentre reia i ens oferia onomatopeies fruit alhora del cinisme i de les altes dosis d’alcohol consumides. Què el feia riure i gesticular? Sentències com “el poble compartirà la riquesa del país”, “la terra la compartiran aquells que la treballen” o “cal que hi hagi cases, seguretat i confort”.

Monument en memòria a la Carta de la Llibertat. Kliptown (Soweto)

No massa lluny del monument, en el mateix barri de Kliptown, les barraques de llauna s’apilaven al costat d’una riera bruta de deixalles i contaminada pels residus de l’explotació de les mines. La pobresa extrema insultava a cada pas pels estrets camins de terra entre les cases, mentre la mirada d’una blanca de visita evitava posar-se en les cares que l’observaven des de dins dels habitacles.

Barri de barraques de Kliptwon

Sensacions viscudes també a Cape Flats, el township bessó de Soweto a la cosmopolita, moderna i rica Ciutat del Cap.

Ràbia i tristesa contingudes davant tanta violència estructural.

Un dels sectors més pobres de Cape Flats, el township de Ciutat del Cap

Tenia previst escriure aquest post sobre Sud-àfrica, i la seva publicació se m’ha fet urgent quan el món viu el dol per la mort de Nelson Mandela, quan el país està en boca de tots i el seu símbol més conegut és idolatrat.

Vaig trepitjar Sud-àfrica per primera vegada expectant per conèixer la realitat d’un país que ha de protagonitzar un dels capítols del projecte Després de la Pau. En la recerca que porto fent des de fa una dècada, Sud-àfrica era un dels imprescindibles. Era aquell país a imitar que havia celebrat una Comissió de la Veritat i la Reconciliació modèlica, que havia sabut inventar noves vies per caminar cap a la reconciliació, que havia escapat d’un dels sistemes més aberrants de la història, l’apartheid, i de la imminent guerra civil en la qual podia desembocar el país.

I Mandela era –i en alguns sentits ho continua sent- un ídol. Lluitador incansable que va donar la seva vida per reivindicar els drets humans, tenaç, valent i prou intel·ligent per fer-se amic dels seus enemics i ser una figura respectada per tots, fet que mostra que personalitats i polítics absolutament oposats celebrin avui la seva lluita.

Vaig tornar de Sud-àfrica satisfeta alhora que decebuda, amb aquella barreja de fascinació i rebuig que ens toca afrontar quan no som capaces de comprendre-ho tot, quan topes cada dia amb els teus prejudicis i les seguretats s’estripen a cada cantonada. Admiro Mandela, i comprenc la idolatria per la seva figura i el seu poder de consens. Però la meva estada a Sud-àfrica em va provocar desencís.

Sud-àfrica es troba sempre al capdamunt del rànquing de països més desiguals del món, i aquestes desigualtats estan marcades pel color de pell: la mitjana d’ingressos d’un blanc és encara sis cops més alta que la d’un negre. Patrick Bond, director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal i autor d’Elite Transition: De l’Apartheid al neoliberalisme a Sud-àfrica, reconeix als governs del Congrés Nacional Africà (CNA): “Haver donat dignitat a la població negra. Abans la majoria vivien en barris de barraques i ara almenys una bona part viuen en cases. Abans patien un racisme absolut per part de l’Estat i la policia, i ara tenen drets cívics i polítics”. No obstant això, Bond explica que “hi ha més desigualtat econòmica entre blancs rics i negres pobres”. Tot i que comença a existir una tímida classe mitjana negra, encara són una minoria.

Precisament Bond va treballar pel govern de Mandela i va ser autor de nombrosos informes per al Programa de Reconstrucció I Desenvolupament del primer govern postapartheid. Escoltar la seva decepció pel rumb emprès pel país cap al neoliberalisme es va sumar a la meva en les visites als townships o durant les converses amb blancs que s’expulsaven el racisme sense convèncer-me mentre converteixen les seves cases en presons electrificades per por a més robatoris.

Sobretot recordo el cas d’un militant revolucionari que ens vam trobar a Johannesburg. Després d’anys de lluita i clandestinitat, es va exiliar a Zimbabwe durant l’apartheid i al 1994 va ser escollit per un alt càrrec al primer govern lliure sudafricà. Quasi vint anys després de la seva arribada al poder, feia aquesta reflexió: “Veient com vivia jo de bé i com vivia la majoria de la població negra, va arribar un moment en què em mirava al mirall i m’odiava”. Des d’aquell moment va deixar el seu càrrec i avui mig milita i investiga les conseqüències de les explotacions mineres sobre la població més pobra. Amb ell vaig conèixer l’anomenat Txernòbil sud-africà, amb nivells de radioactivitat 15 vegades superior al normal, terres transformades com si fóssim en altres planetes, homes de mirada enterbolida per malalties oculars provocades per l’etern polsim, pobres que ocupen zones abandonades perquè no tenen millor lloc on anar.

Tanca en àrea d’alta radioactivitat al costat de Johannesburg

Tot i que la Freedom Charter establia que les mines serien recuperades per l’Estat quan el CNA arribés al poder, avui les companyies mineres continuen acumulant beneficis milionaris foradant un dels països amb més reserves d’or, platí i diamants del món. Mentrestant, l’Estat diu que no té diners suficients per donar una vida digna a la majoria de sudafricans negres quasi vint anys després de la fi de l’apartheid.

Iolanda Parra

@iolandaparra