#Rwanda —> la pau no serà televisada

(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda:Murakaza neza mu Rwanda. Benvinguts a Ruanda.   SERGI PICAZO   –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda


Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau’: ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


‘Després de la pau’, en xifres

‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.

Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament  del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.

En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.

En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.

En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.

Estat_01

Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.

La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.

1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).

2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).

3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).

 

Estat_02

En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.

“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”

Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.

Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.

Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.

*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es


“El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes”

Quin valor té la darrera sentència judicial contra el dictador Jorge Rafael Videla? En quin moment es troba el moviment pels drets humans a l’Argentina? Entrevistem Gabriela Cauduro, membre de la Càtedra de Cultura per la Pau i els Drets Humans de la Universitat de Buenos Aires (UBA), dirigida pel Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel. Paraules clau: memòria, Madres de Plaza de Mayo, kirchnerisme.

Gabriela Cauduro (Foto: Lluís Tato)

Comparat amb altres conflictes, és fàcil d’entendre el que va passar a l’Argentina als anys 70?

A l’Argentina no es pot entendre el present si, per exemple, no has llegit abans sobre com va canviar el model d’acumulació als anys 70 amb els militars. Aquest canvi és el que dóna lloc al neoliberalisme a l’Argentina i a d’altres països del continent. A vegades això queda silenciat: parlem de dictadura i dels desapareguts, però si no fem una anàlisi de l’economia és com si ens expliquessin una altra història.

Dius que a la darrera marxa del 24 de març [aniversari del cop d’estat cívico-militar de 1976] li va costar localitzar les Madres de Plaza de Mayo. Per què?

Normalment el 24 de març hi ha dues o tres marxes a Buenos Aires; els argentins no ens posem d’acord ni en el repudi al terrorisme d’estat. Jo vaig anar a la primera, on hi havia les organitzacions més llunyanes del govern, encara que també em vaig quedar una estona a l’altra. A la segona, hora i mitja després, hi havia les organitzacions de drets humans més properes al govern i la presència contundent dels moviments juvenils polítics que en són partidaris i que, pel meu gust, tapaven els actors històrics del moviment, les seves consignes, la seva bandera amb les fotos dels desapareguts… gairebé no es veien. Tampoc les Madres.

Com ho interpretes?

Aquesta data possiblement sigui apropiada pel poder polític actual i pel moviment juvenil. El moviment de drets humans s’ha quedat sense les seves consignes històriques: “Aparició amb vida”, “Memòria, Veritat i Justícia” i “Judici i càstig”. Quina altra consigna tindrà si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint les històriques? D’altra banda, la gent s’està fent gran, aviat hi haurà una altra renovació en aquestes organitzacions. Qui ocuparà els seus llocs? Què s’hi debatrà? Hi haurà una nova consigna?

Quina altra consigna tindran si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint?

Com afecta a aquestes organitzacions la seva alineació amb el govern de Cristina Fernández de Kirchner?

Les afecta negativament, desactiva el seu poder. La distància entre el govern i les organitzacions és necessària. Si no prens distància i acabes fent part de la política oficial no pots fer més demandes. La majoria de les organitzacions històriques s’ha alineat amb el govern nacional. Amb la sanció jurídica als responsables de la dictadura hi estem molt conformes, hi ha un abans i un després. Hi ha actors del moviment, però, que critiquen el govern per no aprofundir en altres drets humans, com els econòmics, els socials, els culturals i els ambientals. Crec que s’han fet coses, que no són suficients, que es va en camí de fer-ne més i que hem de seguir reivindicant-ne d’altres.

Per exemple?

A finals del 2011, per exigències internacionals, l’Argentina va tirar endavant la llei antiterrorista, tal com havien fet diversos països llatinoamericans. I això té a veure directament amb el passat. Si als anys 70 hi va haver una construcció del subversiu, ara hi ha la del terrorista. La llei modifica alguns articles del Codi Penal i penalitza la protesta social i algunes accions de la societat civil. A més, ara per ara, no hi ha terrorisme d’Estat, però en les forces de seguretat se segueixen mantenint algunes pràctiques del passat. El passat mes de juliol, cinc policies van ser detinguts a la ciutat de Salta per aplicar el submarí sec a persones privades de llibertat, una pràctica molt recurrent durant la dictadura. D’altra banda, també cal demanar la reforma del codi de mineria. A diferència d’altres gestions, a aquest govern se li poden demanar coses i se’n poden aconseguir d’altres. Estem en una etapa d’ampliació dels drets socials, econòmics i culturals, però els passos donats encara són insuficients.

L’alineació d’algunes organitzacions amb el govern desactiva el seu poder

Com valores la darrera condemna al dictador Jorge Rafael Videla?

Videla és la cara visible de la dictadura, el primer integrant de la junta i el que hi va ser més temps. Els mitjans van fer d’ell una figura contundent. Desitjaria que també fossin condemnades altres persones de noms menys coneguts però responsables igualment. El realment valuós d’aquestes condemnes és que és la primera vegada que el propi sistema judicial d’un país jutja els responsables de les violacions dels drets humans comeses. A d’altres països hi ha hagut comissions de la veritat, justícia internacional o tribunals ad hoc. A l’Argentina jutja la pròpia justícia argentina.

Amb prou eficàcia?

Lamentablement, el poder judicial és conservador, lent i burocràtic. Des del 2005 hi ha hagut 200 condemnats: no són tants, tenint en compte que hi ha causes obertes a tot el país. Els judicis continuen, però si pel camí et posen pedres… en contra juga, a més, l’avançada edat dels repressors.

Quin valor té la consigna “Ni oblit ni perdó” a l’hora de construir un procés de pau?

A tots els processos de pau arreu de l’Amèrica Llatina i m’atreviria a dir que d’altres continents també, el perdó ha estat present. Han tingut justícia transicional amb amnistia i perdó per alguns actors responsables de violacions dels drets humans. Crec que això no fa bé a les societats, tot el contrari. Considero que la pau no es pot construïr en base a la impunitat. Sud-àfrica no és una societat amb convivència pacífica, Guatemala tampoc… en aquests casos, no crec en el relativisme cultural.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Foto: Lluís Tato.

 (Una versió reduïda d’aquesta entrevista va ser publicada al Setmanari Directa,  nº 285) 


Justes concepcions

Quinze minuts més tard de l’hora prevista, la secretaria obre la porta i ens convida a passar. La sala de reunions està presidida pel retrat del president, Paul Kagame. Una banderola espanyola, estratègicament col·locada, i una altra de ruandesa coronen la llarga taula. Les relacions diplomàtiques entre ambdós països no passen pel seu millor moment i el detall, poc improvisat, vol ser un signe de benvinguda.

Al fons, el ministre de Justícia, Tharcisse Karugarama, un home de cos imponent i mirada honesta, saluda amb gest afable. Ha estat fins el moment l’entrevista concedida amb més facilitat, en un país on no hi ha cabuda per al ‘no’ però on les cites es venen cares. No era la persona que voliem fer aparèixer a ‘Després de la pau’. La persona responsable de les Gacaca ens informa que ja no té potestat per parlar. El govern va tancar oficialment el mandat d’aquest sistema tradicional de resolució de conflictes el passat 18 de juny.

La justícia ha estat un eix principal en el tractament del postconflicte a Ruanda. Tres nivells de justicia s’han aplicat als participants en el genocidi depenent de la seva implicació: el Tribunal Internacional per Ruanda (amb seu a Tanzània), els tribunals comuns del país i les Gacaca. Aquest últim és el que ha portat més crítiques al país africà.

Quan se li esmenten a Karugarama carrega contra la concepció occidental (etnocentrista) de la justícia. “No es necessita cap formació per creure el que un ha vist amb els seus propis ulls”, comenta. És cert, com també ho és que la població presa del país superava la seva capacitat i la justícia tradicional no ajudava a reduir-la. El ministre explica que 20 anys després del genocidi de 1994 menys de 100 persones han estat jutjades a Arusha, mentre per les Gacaca han passat més de 1.9 milions de casos. Qüestió de números?

Text: Carl0s Castro


21 ovelles per a 21 dones

L’octubre de 1998, el Tribunal Penal Internacional Ruandès va pronunciar per primera vegada a tot el món una condemna per violència sexual en el context d’una guerra civil i va reconèixer la violació com un acte de genocidi i tortura. Que les dones ruandeses trenquessin el silenci va ser clau. Enxarxades a l’organització Sevota (Soldiarité pour l’Epanouissement des Veuves et des Orphelins Visant le Travail et l’Autopromotion), varen reunir testimonis de dones supervivents i documentació per a crear un precedent legal històric.

Fa dos dies, en un petit poble a la vora de Gitarama, Sevota va lliurar 21 ovelles per a 21 dones. Nosaltres hi vam ser per registrar-ho i per poder-vos-ho mostrar. Les ovelles es convertiran en un mitjà de subsistència per un grup de ruandeses que van patir violacions durant el genocidi del 1994. I alhora, representen una responsabilitat i reafirmen la capacitat de tirar endavant. Sevota treballa des de mitjans dels noranta amb dones víctimes de crims sexuals i els seus fills. L’organització lluita perquè les dones recuperin la confiança en si mateixes, aconsegueixin ingressos, i amb tot, puguin transformar les seves vides. La fundadora de l’organització Godelieve Mukasarasi –a qui vam entrevistar- ens explica que l’empoderament de les dones és un eix fonamental. També ho és la recerca de la justícia i la reparació. Al cap i a la fi, és difícil que sobrevisqui l’empoderament sense reparació o la reparació sense justícia. Sevota es nodreix de 2.000 dones, però a Ruanda un total de 250.000 dones van ser violades i segons Sevota, 60.000 van ser infectades per la sida.

L’ús deliberat i sovint impune de la violència sexual com a arma de guerra és habitual a països en conflicte. Aconsegueix intimidar, crear terror polític, humiliar i aïllar, uns efectes que es carreguen duren anys i deriven en inesborrables seqüeles psicosocials. Segons Godelieve Mukasarasi, ferm defensora dels drets de les ruandeses, el 80% de les dones violades durant el genocidi a Ruanda del 94 pateix un trauma perpetu. Des de Sevota ofereixen teràpia psicològica a les dones i alhora intenten que superin l’estadi de víctimes i tornin a ser dones que es valguin per elles mateixes. Potser les 21 ovelles per a 21 dones seran una anècdota enmig de tant sofriment, però el que és segur és que apunta directament cap a la dignitat, els drets i la independència de les dones.

Gemma Garcia


Les gacaca, justícia per a la reconciliació

Gacaca significa “justícia sobre l’herba”. I aquesta traducció és prou exacta si tenim en compte les imatges i els vídeos que, a l’espera de volar a Rwanda, hem pogut veure des de Barcelona. Enmig dels verds i frondosos paisatges que conformen les zones rurals del país dels turons, petites comunitats senceres participen en el judici d’un veí, o un conegut, presumptament acusat d’haver pres part en el genocidi rwandès de 1994. Tot i així, l’equip que viatgem allà el proper juny, ja no podrem assistir a cap sessió d’aquests tribunals populars tradicionals. Com a molt a la celebració, el proper 18 de juny, de l’acte a Kigali que commemora la fi a l’activitat de les gacaca. Almenys en la seva versió més oficial.

Gacaca a Ruhango, l’any 2007. Foto: PRI.org

I és que les gacaca no són un mètode nou. Històricament, a Rwanda, les gacaca eren una via per resoldre disputes de terres, familiars o entre famílies a les àrees rurals. Davant dels savis (sovint els més ancians) dels turons, i en presència de tota la comunitat, els implicats i els testimonis exposaven els seus arguments i al final, també conjuntament, es cercaven solucions per a l’acostament i la reconciliació.

Després del genocidi, a les presons rwandeses s’hi aglomeraven uns 120.000 acusats. Cinc anys després, només s’havien jutjat 6.000 casos. Segons els càlculs del govern, si s’hagués usat només la via del destruït sistema judicial del país, s’haguessin necessitat 100 anys per a processar tots els acusats. Per això, es va optar per recuperar aquesta forma de justícia tradicional, que a l’inici només jutjava els acusats d’assassinat o aquells que havien atemptat contra bens materials, però des del 2008 va assumir també alguns casos d’ideòlegs o planificadors de matances, el pitjor dels crims categoritzats.

Els membres dels tribunals no eren jutges professionals, ni tan sols havien estudiat Dret en la majoria de casos. Van ser escollits per les comunitats en base a la seva integritat moral amb la missió de treballar per la reconciliació i la veritat. Sense cobrar, com a voluntaris. A les gacaca, tothom qui hi era present podia parlar per intentar esclarir els fets ocorreguts i les responsabilitats. La paraula era el que valia, sense proves, debats i preguntes capcioses. Un acte de catarsi comunitària en què l’objectiu és la confesió de la veritat, la qual, s’hi s’obtenia, reduia substancialment les condemnes.

Segons les dades del govern rwandès, s’han celebrat més de 12.000 sessions d’aquest tribunals populars en els quals han participat més d’un milió i mig de persones. No han estat exemptes de crítiques. Casos de corrupció, de falses acusacions per resoldre disputes personals o venjances, o de pressions contra tutsis per no testificar en favor de persones hutus. També d’intimidacions a les zones rurals contra les víctimes o els seus familiars, ja que sovint, després del genocidi, havien quedat pràcticament soles en la comunitat enmig d’una majoria de familiars dels perpetradors.

Sigui com sigui, amb pros i contres, el que és clar és que es tracta un sistema força incomprensible per a la nostra concepció de justícia occidental, acostumats com estem a perseguir el càstig per davant la reconciliació.

Oriol Andrés