#Rwanda —> la pau no serà televisada
Publicado: 3 abril, 2014 Archivado en: Comunicació, Memòria, Perdó, Periodisme de Pau, Reconciliació, Ruanda, Sensibilització 3 comentarios(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda: “Murakaza neza mu Rwanda«. Benvinguts a Ruanda. SERGI PICAZO –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda
Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín
Publicado: 30 octubre, 2013 Archivado en: Alemanya, Berlín, Comunicació, Guatemala, Memòria, Pau, Perdó, Reconciliació, Reparació, Ruanda, Sensibilització Deja un comentario
Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.
En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.
La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.
Andreu Jerez
@andreujerez
«I’m from Soweto and I’m proud» (Mandela, Soweto y la reconciliación sudafricana)
Publicado: 2 septiembre, 2013 Archivado en: Memòria, Pau, Reconciliació, Sud-àfrica, Víctimes, Veritat | Tags: Memòria, Pau, reconciliació, Sudàfrica Deja un comentarioSoweto es droga en vena. Dignidad rebelde. Miseria, sí, pero también resistencia. Es un lugar duro. Es un lugar jodido. Es James Brown gritando: «I’m sowetean and I’m proud».
Soweto es el suburbio negro de una de las ciudades más desiguales, injustas, violentas y tensas del sur de África: Johannesburgo. Son cinco millones de personas, la mayoría, gente pobre, humilde, trabajadora, que regatean cada día a la vida para ganarse unos rands, vendiendo no sé qué, de camareros, de jardineros, en la obra o en el mercado, trapicheando algo de droga, robando a algún despistado o, fuera prejuicios, como periodistas, abogados, médicos y empresarios de éxito. Hay millonarios en Soweto -como la misma Winnie Mandela, exmujer del mito- y hay clase media. Aunque la mayoría sufren a diario.
Soweto, en realidad South Western Townships, fue construida durante el Apartheid para encajar ahí a decenas de miles de familias negras que llegaban del campo para trabajar como mineros o en el trabajo doméstico. El régimen racista estaba obsesionado con que no se mezclaran con los blancos y situó el enclave a unos 20 kilómetros del centro de Jo’burg. Hoy las cosas han cambiado y mucho, para mejor, pero los negros siguen viviendo en Soweto muy, muy, muy lejos de los barrios ricos (y blancos) de la capital.
Los blancos, sobre todo de clase media y alta, nos llevaban alertando todo el viaje que no saliéramos a la calle, que no nos paseáramos por los barrios negros (y menos por Soweto), que aquello era un infierno, que nos robarían todo… Está claro que Soweto, como Suráfrica, es jodido. Hubo paz, reconciliación y cambio de gobierno. No hay aun, sin embargo, la igualdad económica soñada. Soweto no es seguramente el lugar más tranquilo del mundo para pasear para un periodista blanco europeo. Sin embargo, si se tiene sentido común y unos cuantos consejos locales, se puede conocer, al menos, superficialmente. Soweto rompe los tópicos. Barrios de miseria, peores que las villas miseria de América Latina o los campos de refugiados de Beirut, se accidentan a 300 metros del centro comercial de lujo recién construido. Zonas afecatadas por aguas contaminadas y desprendimientos tóxicos de las viejas minas tienen las mejores vistas del moderno y espectacular estadio Soccer City. Por cierto, a la gente de ahí les encanta el fútbol, sobre todo, los equipos de la ciudad: los Kaiser Chiefs o los Orlando Pirates.
La cara B del reconocido y elogiado modelo de paz y reconciliación surafricano parecía ante nuestros ojos muy pero que muy durilla. Nuestros amigos periodistas, con el corresponsal en África Xavier Aldekoa al frente, nos allanaron el camino con guías alternativos y miles de consejos, ideas y reflexiones. Suráfrica es uno de los países que querríamos estudiar en el proyecto (inacabado) de documentales Después de la Paz. Todo el mundo reconoce la labor de Nelson Mandela y el Congreso Nacional Africano por conseguir una democracia real, un grado de libertad único en África, unas políticas de perdón admirables y un trabajo por la memoria ingente. El Museo del Apartheid, en Jo’burg, es la joya de la corona. Desde nuestra humildad y reconocimiento, no habría nada más que decir: sólo con mencionar nombres como Mandela, Desmond Tutu, Biko, Sisulu, Tambo, Sobukwe… se nos pone la piel de gallina.
En Kliptown, hoy un barrio de chabolas y callejuelas de barro con vistas a un río apestoso, el Congreso Nacional Africano firmó en los años 50 el Freedom Charter. Aquel manifiesto reclamaba el fin del Apartheid, pero también la igualdad económica, la redistribución de las tierras, la nacionalización de las minas y la vivienda digna. Hoy el Freedom Charter es un monumento en forma de mole de cemento gris, a pocos metros de una de las zonas más pobres y peligrosas que vimos en todo el país. Mandela, el arzobispo Desmond Tutu y miles de activistas negros lucharon en las calles de Soweto para cambiar África. Dieron sus vidas. Sin duda. Lo pagaron con la cárcel y la represión. Lucharon no una vez, ni cien veces, sino toda la vida. Imprescindibles de Bertold Brecht. En 1976 una revuelta estudiantil en las entrañas de Soweto incendió las calles contra la imposición del afrikaans en la escuela y, en general, contra el racismo de estado. Murieron centenares de jóvenes por disparos de la policía blanca. El icono de aquella lucha (y hoy icono político y turístico de Soweto) es la foto de aquela chaval asustado cargando en brazos a un niño de 13 años llamado Hector Pieterson.
Hoy de aquellas luchas hablan los guías turísticos frente a la antigua casa de Mandela en la famosa calle Vilikazi de Soweto. Las viejas luchas son hoy memoria viva. Y eso está bien, yo creo, muy bien, diría. La única duda, que nos martilleó durante todo el viaje, era: «¿Es eso suficiente? ¿Valió la pena tanta lucha y tanta represión para esto? Queremos más, ¿no?»
‘Després de la pau’, en xifres
Publicado: 29 May, 2013 Archivado en: Memòria, Pau, Perdó, Periodisme de Pau, Reconciliació, Sensibilització 2 comentarios‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.
Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.
En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.
En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.
En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.
Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.
La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.
1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).
2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).
3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).
En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.
“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”
Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.
Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.
Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.
*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es
Estrena dels trailers dels capítols de Guatemala i Rwanda
Publicado: 10 diciembre, 2012 Archivado en: Guatemala, Memòria, Pau, Reconciliació, Ruanda Deja un comentarioEl proper 18 de desembre a les 20 hores, s’estrenen a la Filmoteca de Barcelona dos nous capítols de la sèrie documental Després de la Pau: Guatemala. Rescatant la memòria i Rwanda. La reconciliació obligada. Per anar fent boca, a només una setmana de la projecció, us presentem els trailers d’ambdós capítols!
Guatemala. Rescatant la memòria TRAILER (CATALÀ) from Fora de Quadre on Vimeo.
Guatemala va comptar amb dues comissions de la veritat, una impulsada per l’ONU i l’altra per l’Església. Els informes coincideixen a responsabilitzar l’Estat de la majoria de crims comesos durant la guerra. A més, destaquen que es van cometre actes de genocidi contra la població indígena maia. Més de 600 massacres com la de la comunitat de Plan de Sánchez, que cada any commemora la matança. Guatemala lliura encara avui, després de setze anys, una batalla permanent contra l’oblit i per la justícia. A contracorrent i sense suport de l’Estat, institucions com l’Arxiu Històric de la Policia Nacional o la Fundació d’Antropologia Forense treballen per reparar les víctimes i evitar que allò viscut s’oblidi.
Rwanda. La reconciliació obligada TRAILER (CATALÀ) from Fora de Quadre on Vimeo.
A Rwanda, la població conviu pacíficament. Però és el mateix conviure pacíficament que viure en pau? Divuit anys després del genocidi, hutus i tutsis són tots part d’un país oficialment i aparentment en pau. La reconciliació ha estat l’únic camí possible per sobreviure a Rwanda i una prioritat en les polítiques del govern que va sorgir del postgenocidi i que encara segueix al poder. La justícia de les ‘gacaca’, la memòria, el periodisme…tot s’hi ha posat al servei. Però també ha estat imposada i unidireccional, amb les esquerdes que això comporta. El sofriment i les ferides de tantes atrocitats encara són latents. “El primer dia que supervivents i expresoners ens vam asseure cara a cara, pensàvem que els supervivents es venjarien. Però ells també estaven preocupats. Pensaven que havíem tornat per cometre un altre genocidi”.
Si voleu assistir a la presentació dels documentals, us recomanem que envieu un mail amb les vostres dades a l’Institut Català Internacional per la Pau, qui organitza la presentació, a l’adreça activitats.icip@gencat.cat o trucant al telèfon 93 554 42 82. Altrament, caldrà abonar entrada ja que és una sessió oberta de la Filmoteca. Us hi esperem!
Guatemala i Rwanda a la gran pantalla
Publicado: 29 noviembre, 2012 Archivado en: Guatemala, Justícia, Memòria, Pau, Reconciliació, Reparació, Ruanda, Víctimes, Veritat Deja un comentarioSabíeu que a Guatemala governa un ex militar que va participar en la guerra? Sabíeu que a Rwanda, després del genocidi, han jutjat gairebé 2 milions de persones amb el sistema tradicional de la gacaca?
Ho expliquem als documentals Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria que s’estrenen demà divendres 30 de novembre al CineBaix de Sant Feliu de Llobregat . La projecció del tercer i quart capítol de la sèrie ‘Després de la pau’ anirà acompanyada d’un debat posterior amb els autors dels documentals.
Amb els episodis de Rwanda i Guatemala ja són quatre els capítols produïts en el marc del projecte ‘Després de la pau’. La sèrie de reportatges pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han dut a terme països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.
A Rwanda, després del genocidi de 1994, les noves autoritats tenien el repte de reconstruir un país i reconciliar un poble que havien quedat traumatitzats després d’un dels episodis més foscos de la història moderna. S’ha fet justícia? Com s’ha tractat la memòria? Quines són les demandes de la societat civil? Aquestes són algunes de les qüestions que tracta de respondre Rwanda. La reconciliació obligada. El documental ha comptat amb la col·laboració d’Urungano Youth and Media, una ONG rwandesa formada per periodistes que té per objectiu formar els futurs professionals dels mitjans de comunicació en una cultura de pau.
Thacien Nkundiye i Laurance Mukaremera s’han reconciliaciat
Pel que fa Guatemala, va patir un dels conflictes més llargs de la darreria del segle XX. En el marc de la guerra freda, un grup de guerrilles es va enfrontar als règims militars que se succeïen en el poder. La repressió de l’estat va dur al que la Comisión para el Esclarecimiento Histórico cataloga com “actes de genocidi” contra la població indígena maia. Han estat jutjats els responsables? Ha reparat l’estat les víctimes i els supervivents? Com ho viuen? Guatemala. Rescatant la memòria ha comptat amb la col·laboració de Rex We, una associació que treballa pels drets dels indígenes maies del país centreamericà.
Commemoració de la massacre de Plan de Sánchez
Ambdós capítols han comptat amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i de Barcelona Solidària. A més, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha coproduït l’episodi de Guatemala.
Aquesta primera projecció serà un tastet de cara a l’estrena oficial que tindrà lloc el proper 18 de desembre a la Filmoteca de Catalunya, quan comptarem amb la presència de destacades persones del món associatiu i de la construcció de pau.
Text i fotografies: Carlos Castro
«Tenim més por a viure que a morir»
Publicado: 28 agosto, 2012 Archivado en: Dona, Entrevistes, Guatemala, Memòria, Reconciliació Deja un comentarioLa història de Yolanda Aguilar està marcada per la violència i la lluita contra la desigualtat i l’opressió a Guatemala. Encasellada en el rol de víctima va comprendre que «no podem transformar la societat de manera profunda si no hi ha canvis personals». La seva catarsi es va produir quan coordinava el capítol sobre violència sexual contra les dones de l’Informe de Recuperació de la Memòria Històrica (REMHI). L’informe relata com la violació va ser usada com arma de guerra especialment per part de l’Exèrcit i de cossos paramilitars. Avui Yolanda dirigeix Q’anil, un centre de formació i investigació transpersonal.
D’on neix la seva vinculació amb els moviments socials?
Vaig néixer a una família progressista d’esquerres. El meu pare i el meu germà van ser assassinats, la meva mare va desaparèixer fa 29 anys. Em va tocar viure de manera intensa el conflicte armat de Guatemala i quan feia secundària, amb 13 anys, va ser molt fàcil pertànyer al moviment estudiantil i al moviment revolucionari. Com a resultat d’aquest activisme em van detenir i vaig estar desapareguda durant un parell de setmanes. Llavors vaig ser víctima de la violència sexual i la tortura. Va ser una etapa molt dolorosa.
Com es va sobreposar?
El sentit que tenia per mi continuar vivint era denunciar i parlar del que m’havia passat. Això em va salvar la vida. Moltes persones em van escoltar amb respecte. I quan les persones t’escolten et torna alguna cosa, bàsicament la convicció de que el que et va passar no és responsabilitat teva. Aquesta convicció em va portar a treballar amb l’informe REMHI. Quan vaig donar el meu testimoni i vaig treballar amb el testimoni d’altres dones, el dolor va ser desbordant. En aquell moment, vaig comprendre que no podia continuar parlant només de dolor, havia de parlar de les resistències i de tot el que havia fet per sobreviure.
[…]
És Guatemala un país reconciliat?
La reconciliació no s’ha donat perquè, entre d’altres coses, hi ha profunds nivells d’injustícia. Mentre no siguin abordats no hi haurà reconciliació. Hem d’optar per formes alternatives de fer justícia. I aquestes sempre comencen per allò après amb la pròpia experiència. Si jo no surto del dolor i de la condició de víctima només podré reproduir ressentiment i ràbia. Un exemple clar és Israel. El que pateixen avui els homes i dones de Palestina és conseqüència d’un procés que el poble jueu no va realitzar. El dolor que havien patit ells, el van expressar cap a un altre poble fent exactament el mateix que ells havien patit. Necessitem començar a reconciliar-nos amb les nostres històries personals, familiars i socials perquè sinó només reproduirem el dolor.
[…]
A l’actualitat sento que no hi ha pau perquè el sistema patriarcal en el que vivim s’ha encarregat de formar éssers plens de por, de prejudicis, d’estereotips,…Tenim més por a viure que a morir. A Guatemala vivim en una societat amb molta por perquè sabem que ens poden robar, matar o violar en qualsevol moment. Però en realitat el que ens fa més por és viure de manera diferent.
Como s’explica la victòria d’Otto Pérez Molina, un ex-militar, a les passades eleccions?
Guatemala és una societat malalta perquè vàrem passar del conflicte armat a una condició de pau que no sabíem com gestionar. No sabíem i encara no sabem viure en un estat de dret. No hi va haver un procés. L’evidència que no hem superat la guerra és que ara tenim un govern militar amb un president acusat de genocidi. L’estat està recuperant formes violentes i repressives de resoldre els conflictes. És un govern electe per aquells que no es van adonar que va existir un conflicte o que es van beneficiar de la violència. És una classe mitjana despolititzada o sense memòria històrica. És per això que nosaltres hem de seguir transformant aquest país, no podem esperar quatre anys.
Una història basada en la diferència ètnica
Publicado: 22 agosto, 2012 Archivado en: Reconciliació, Ruanda | Tags: Ètnies, Història, Hutu, reconciliació, Ruanda, Tutsi, Twa Deja un comentarioAixí fa el relat d’un acusat de genocidi en un tribunal gacaca de Ruanda: “Vaig comentar-li al meu company si creia que X (un veí) devia ser hutu o tutsi. Vam anar a casa seva, li vam demanar que sortís amb el carnet d’identitat. Hi deia tutsi. El vam matar”.
Absurd. I cert. El DNI va ser molt usat durant el genocidi contra els tutsis de Ruanda. Depenent de que hi digués, un vivia o moria. A simple vista, ni els ruandesos saben distingir hutus de tutsis. En un post anterior ja us introduíem com la colonització belga va tenir un paper clau en la divisió ètnica del país, basada en suposats preceptes científics. Però, amb una història, una llengua i una cultura comuna (i barrejada), quina relació van mantenir ambdues comunitats durant els anys previs al genocidi que pogués permetre’l?
Provarem de respondre a aquesta pregunta de la mà d’alguns dels analistes i activistes que vam entrevistar a Ruanda. Van enrere en el temps per trobar, sinó les causes, el context que va permetre que s’arribés a l’odi interètnic que va desembocar en el genocidi de l’any 1994.
Abans i durant colonització
Cristoph Kayumba, analista polític i director del diari The Chronicles: “Històricament, s’han explicat els diferents grups dins la societat ruandesa en termes socials i econòmics. Hi havia per una banda els agricultors, els hutus, i els ramaders, els tutsis. I aquells que es dedicaven a l’artesania i a la recol·lecció, els twa. La minoria tutsi governava la majoria hutu, i el poder era del rei –tutsi- i la societat estava organitzada de tal manera que sota el rei hi havia tres grans caps, el de cultura -tutsi-; l’encarregat de l’afer de les terres -hutu- i un altre a càrrec de l’exèrcit.”
Pierre Rwanyindo, director de l’Institute of Research and Dialogue for Peace: “L’any 1926, un governador belga de Ruanda-Urundi va decretar la destitució de tots els caps hutus que havien estat col·locats pel rei. Tot i que la majoria de governants llavors eren tutsis, n’hi havia també d’hutus, i els van substituir per tutsis, ja que els missioners i els colons creien que els primer no tenien les aptituds per governar.”
Kayumba: “Fins el 1933, les classes socials i econòmiques eren variables, es podia passar d’una ètnia a l’altra en funció de si un s’enriquia o s’empobria. Però la colonització belga va interferir en l’organització política, social i econòmica i l’any 1933 els colons van introduir l’obligació de distingir en el carnet d’identitat el grup ètnic, que seria invariable a partir d’aquell moment. L’’ètnia’ passava de pares a fills per via patriarcal. Aquest canvi no només afectava a la identitat individual, sinó que es tractava d’un criteri per accedir a recursos, aconseguir una feina, salut pública o accés a l’escola”.
Rwanyindo: “Hi havia discriminació, i els membres de la comunitat hutu estaven exclosos de l’exercici del poder. A més, tant abans com durant la colònia, els recursos essencials, com és la terra, no havien estat repartits de manera igualitària. El sorgiment dels diners, a més, va afavorir aquells que tenien grans extensions de terra i que tenien moltes vaques. Són els que van accedir als ingressos monetaris”.
Kayumba: “El 1959, els belgues impulsen una revolució social i el poder passa a mans de les elits hutus. Comencen llavors els primers esclats de violència ètnica, amb matances de tutsis, que s’exilien i que mai no seran autoritzats a tornar”. Si el grup ètnic determina si es pot accedir o perdre privilegis, el grup exclòs s’omple de rancor. Així doncs, l’odi que va esclatar el 1959 no anava en funció dels trets físics, sinó de l’accés a un règim de drets. El conflicte té a veure amb com els recursos eren compartits i el conflicte de 1994 és la conseqüència de la no resolució del problema anterior.”
El 1962, Ruanda accedeix a la independència i se succeeixen al govern diferents líders hutus. El més destacat és el general Juvenal Habyarimana, qui va mantenir-se al poder des de 1973 fins dies abans del genocidi. L’any 1990, el Front Patriòtic Ruandès (FPR)- format per opositors al règim, en la seva majoria tutsis exiliats- va iniciar l’activitat armada.
El poder hutu
Rwanyindo: “Oficialment, el genocidi se situa entre 1990 i 1994. Però, en realitat, la guerra i la discriminació contra els tutsis va començar l’any 1959. Hi va haver aleshores massacres, pillatges… Va culminar l’any 1963 amb una gran massacre de tutsis. Més tard, l’any 1973, va començar una persecució de tutsis a les escoles i a l’administració… Els membres de la comunitat tutsi no només van ser exclosos de l’administració i del govern, sinó de moltes funcions de l’Estat, com l’exèrcit i la policia. A més, a les eleccions podien votar, però no podien ser escollits com a membres dels consells comunals.”
Kayumba: “El poder va passar d’un grup ètnic a l’altre. I així va seguir fins als 90. Durant 50 anys, molts ruandesos van néixer com a refugiats pel fet de ser tutsis.”
El 1993 ss signen els acords de pau d’Arusha entre el govern i l’FPR, però no s’arriben mai a implementar. El 1994, l’avió on viatja el president Habyarimana és abatut per un coet. Si bé encara es debat l’autoria de l’atemptat, des dels sectors radicals hutus s’acusa l’FPR. Poques hores després s’inicia el genocidi, ideat, dissenyat i preparat durant els mesos anteriors.
El genocidi
Kayumba: “El genocidi s’explica de diverses maneres. Hi ha qui defensa que el genocidi té motivacions ideològiques. Aquests defensen que pels extremistes hutus, l’única manera d’implementar un poder hutu segur era l’eliminació total dels tutsis. Hi ha una altra escola de pensament que parteix de motivacions estructurals: qüestions com la pobresa, la guerra i l’existència d’un govern que havia perdut el control de l’economia per la caiguda dels preus del cafè. També la idea d’impunitat, ja que aquells que havien participat en la violència contra els tutsis del 1959 no havien estat castigats, sinó premiats. Jo crec que l’explicació més lògica és la motivació ideològica, la idea que els tutsis eren una amenaça existencial, una qüestió educacional. Només això explicaria, per exemple, la participació de gent amb doctorats en les matances”.
Actualitat
Rwanyindo: “El govern actual ha desenvolupat grans esforços per respectar els principis fonamentals de la Constitució, per tal que tots els ciutadans siguin iguals. L’admissió a les escoles es basa en les capacitats i no en la pertinença a una ètnia o una comunitat. Cal privilegiar en l’ensenyament la identitat nacional, i no insistir sobre l’ètnica, encara que sense discutir que les ètnies existeixen”.
Laurent Munyandilikirwa, representant legal de la Lliga per la Promoció i la Protecció dels Drets Humans: “Les dues comunitats viuen juntes. No hi ha cap separació, no hi ha un espai per una comunitat i un espai per a l’altra. Conviuen juntes en les mateixes viles. […] Des de 1994, la comunitat hutu s’ha sentit culpabilitzada perquè, a tot arreu, als mitjans internacionals o a l’interior, es diu que tots els hutus havien participat en el genocidi. Avui dia es reconeix que molts hutus no van participar al genocidi, sobretot aquells que van ajudar a amagar tutsis. Es reconeix fins i tot per part de la política nacional. La criminalització de tota una comunitat seria injustificada, sobretot perquè la responsabilitat penal és individual i no crec que sigui just prendre tota una comunitat com a criminal”.
oriol andrés
Justes concepcions
Publicado: 4 julio, 2012 Archivado en: Justícia, Pau, Perdó, Reconciliació, Ruanda Deja un comentarioQuinze minuts més tard de l’hora prevista, la secretaria obre la porta i ens convida a passar. La sala de reunions està presidida pel retrat del president, Paul Kagame. Una banderola espanyola, estratègicament col·locada, i una altra de ruandesa coronen la llarga taula. Les relacions diplomàtiques entre ambdós països no passen pel seu millor moment i el detall, poc improvisat, vol ser un signe de benvinguda.
Al fons, el ministre de Justícia, Tharcisse Karugarama, un home de cos imponent i mirada honesta, saluda amb gest afable. Ha estat fins el moment l’entrevista concedida amb més facilitat, en un país on no hi ha cabuda per al ‘no’ però on les cites es venen cares. No era la persona que voliem fer aparèixer a ‘Després de la pau’. La persona responsable de les Gacaca ens informa que ja no té potestat per parlar. El govern va tancar oficialment el mandat d’aquest sistema tradicional de resolució de conflictes el passat 18 de juny.
La justícia ha estat un eix principal en el tractament del postconflicte a Ruanda. Tres nivells de justicia s’han aplicat als participants en el genocidi depenent de la seva implicació: el Tribunal Internacional per Ruanda (amb seu a Tanzània), els tribunals comuns del país i les Gacaca. Aquest últim és el que ha portat més crítiques al país africà.
Quan se li esmenten a Karugarama carrega contra la concepció occidental (etnocentrista) de la justícia. “No es necessita cap formació per creure el que un ha vist amb els seus propis ulls”, comenta. És cert, com també ho és que la població presa del país superava la seva capacitat i la justícia tradicional no ajudava a reduir-la. El ministre explica que 20 anys després del genocidi de 1994 menys de 100 persones han estat jutjades a Arusha, mentre per les Gacaca han passat més de 1.9 milions de casos. Qüestió de números?
Text: Carl0s Castro
Rwanda: 50 anys d’una independència tràgica
Publicado: 2 julio, 2012 Archivado en: Pau, Reconciliació, Ruanda, Veritat Deja un comentarioRessonen amb força noms mítics –per bo i per dolent, o per tots dos alhora- de les independències africanes. Llegiu amb mi, en veu alta: Nkrumah, Lumumba, Senghor, Nyerere, Kennyatta, Sékou Touré, Modibo Keita, Obote… Uff! Història pura de l’Àfrica negra. Diumenge passat, però, en la celebració del 50 aniversari de la independència de Rwanda, no em va ressonar cap nom. No conec mites fundacionals ni màrtirs nacionals. Els orígens de Rwanda són complicats.
Anatomia d’un instant d’independència. La multitud resistia una terrible solana a l’estadi Amahoro –que vol dir pau, en kinyaruanda- per commemorar els 50 anys de sobirania ruandesa. Kigali, la capital, es despertava en silenci, amb cartells de record al genocidi, moto-taxis amb presses i un policia a cada cantonada. La nova bandera del país dels mil turons –nova, després de la tragèdia de 1994- onejava al vent sense les pors d’abans. Pocs mandataris internacionals acompanyaven el president Paul Kagame a la llotja d’honor: l’únic president estranger, el de Tanzània. La cerimònia? Uff, com us ho podria dir: barreja d’elements kitsch, clàssics dansaires i timbalers africans, culte al líder i… molt, molt, molt militarisme. #DesprésdelaPau, sí, però pobra, trista i dissortada pau. Innegable, però, que l’acte recollia un suport massiu i popular. Unes 20.000 persones omplien l’estadi i desenes de milers més ho veien en directe per Rwanda TV. La gent aplaudia, xisclava, vibrava. Aquesta és la fotografia –personal i intransferible- del que jo vaig veure.
El més important, però, és que va ser el primer cop en els darrers divuit anys que el govern de Rwanda commemora amb tots els ets i uts l’aniversari de la independència. Pot semblar estrany. Però una mica d’història ens ajuda a comprendre-ho. No a justificar-ho, però sí a entendre-ho. L’1 de juliol de 1962 un país anomenat Rwanda esgarrapava la independència de la Bèlgica colonialista. Els ruandesos que més van empènyer aleshores i que van governar el nou país van ser els del Partit per l’Emancipació dels Hutus i, entre d’altres coses, van desplaçar del poder la minoria tutsi que havia estat privilegiada pels colonitzadors. Amb la independència, però, ja es van produir les primeres persecucions i assassinats de tutsis. Molts van fugir a l’exili. Alguns d’ells, a Uganda i amb el suport dels Estats Units, van formar el Front Patriòtic Ruandès amb l’objectiu del retorn dels refugiats. Van iniciar una guerra de desgast l’any 1990. Els governs dictatorials hutus van concloure de la pitjor manera: amb el genocidi tutsi del 1994, just després de signar-se els acords de pau entre l’FPR i el govern del president Habariyama. L’esclat de violència més brutal que s’hagi vist mai a l’Àfrica va acabar en només tres mesos amb la vida de, segons dades oficials, 800.000 tutsis i hutus moderats. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi un 4 de juliol de 1994. Tot i que les venjances i la violència van continuar durant anys. L’FPR, que es defineix només com a ruandès però que té un clar origen tutsi, ha governat el país durant 18 anys seguits i, fins ahir, havia preferit commemorar el Dia de l’Alliberament –el 4 de juliol, fi del genocidi- que el Dia de la Independència -1 de juliol, primer govern hutu de Ruanda-. Semblaria, doncs, dit ras i curt, a risc de generalitzar, que l’1 de juliol era més pels hutus i el 4 de juliol era més pels tutsis. Fins ahir.
Ahir, doncs, potser, la història de Rwanda va fer un pas més per canviar.
Text i fotos: Sergi Picazo
Després de la pau 