En el temps de la violència

És un diumenge qualsevol de juliol, dia de mercat a Rabinal. Bona part de la població maia-atxí de les comunitats properes al poble ha baixat a comprar queviures. Cap al migdia, la gent inicia el retorn cap a casa enmig d’un paratge idíl·lic. El sinuós camí de sorra que puja cap al Plan de Sánchez, la primera comunitat en la travessa, és ple de gent. Al verd prat just a l’entrada del llogaret, un petit grup de soldats i patrullers civils els dóna l’alto.

Les nenes i les dones joves són portades a una casa particular. Les violen i les assassinen. A la resta els tanquen a casa de l’àvia d’en Juan a la part alta de l’aldea. Els uniformats, una seixantena, obren foc i llancen dues granades a l’interior. Acte seguit, prenen foc a la barraca. L’olor a carn cremada es deixa sentir als turons propers, on s’amaga en Juan. Més de 260 persones han estat massacrades per l’exèrcit de l’estat de Guatemala.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Trenta anys després, al lloc de la matança, l’olor a cera i encens embafa l’ambient. Avui és una petita capella dedicada a la memòria de les víctimes. La llum tènue de les espelmes il·lumina la cara d’en Juan mentre aquest, assegut enfront de l’altar, pronuncia unes paraules en atxí per als esperits dels qui van deixar la vida terrenal aquell dia de 1982. En la vetlla dels assassinats, en una espècie de barreja de ritual maia i cerimònia religiosa, acompanyen a l’avui líder espiritual de la comunitat altres supervivents i habitants del Plan de Sánchez.

En Juan, un home curtit per la terra guatemalenca, ha lluitat durant anys per aconseguir justícia per als seus. En certa manera ho ha conseguit gràcies a una condemna de la Cort Interamericana de Drets Humans, però en un país on els militars encara ostenten bona part del poder, la reparació per al poble maia queda lluny. “L’estat encara ens nega la dignitat que va trepitjar durant el temps de la violència”.

Més de 600 aldees van ser arrasades durant el “conflicte armat intern”, com l’anomenen els guatemalencs. La Comisión para el Esclarecimiento Histórico (CEH) va catalogar aquestes accions perpetrades per l’exèrcit del país com “actes de genocidi”. La pregunta, doncs, és: quants actes de genocidi calen per conformar un genocidi?

Text i fotos: Carlos Castro

Anuncios

21 ovelles per a 21 dones

L’octubre de 1998, el Tribunal Penal Internacional Ruandès va pronunciar per primera vegada a tot el món una condemna per violència sexual en el context d’una guerra civil i va reconèixer la violació com un acte de genocidi i tortura. Que les dones ruandeses trenquessin el silenci va ser clau. Enxarxades a l’organització Sevota (Soldiarité pour l’Epanouissement des Veuves et des Orphelins Visant le Travail et l’Autopromotion), varen reunir testimonis de dones supervivents i documentació per a crear un precedent legal històric.

Fa dos dies, en un petit poble a la vora de Gitarama, Sevota va lliurar 21 ovelles per a 21 dones. Nosaltres hi vam ser per registrar-ho i per poder-vos-ho mostrar. Les ovelles es convertiran en un mitjà de subsistència per un grup de ruandeses que van patir violacions durant el genocidi del 1994. I alhora, representen una responsabilitat i reafirmen la capacitat de tirar endavant. Sevota treballa des de mitjans dels noranta amb dones víctimes de crims sexuals i els seus fills. L’organització lluita perquè les dones recuperin la confiança en si mateixes, aconsegueixin ingressos, i amb tot, puguin transformar les seves vides. La fundadora de l’organització Godelieve Mukasarasi –a qui vam entrevistar- ens explica que l’empoderament de les dones és un eix fonamental. També ho és la recerca de la justícia i la reparació. Al cap i a la fi, és difícil que sobrevisqui l’empoderament sense reparació o la reparació sense justícia. Sevota es nodreix de 2.000 dones, però a Ruanda un total de 250.000 dones van ser violades i segons Sevota, 60.000 van ser infectades per la sida.

L’ús deliberat i sovint impune de la violència sexual com a arma de guerra és habitual a països en conflicte. Aconsegueix intimidar, crear terror polític, humiliar i aïllar, uns efectes que es carreguen duren anys i deriven en inesborrables seqüeles psicosocials. Segons Godelieve Mukasarasi, ferm defensora dels drets de les ruandeses, el 80% de les dones violades durant el genocidi a Ruanda del 94 pateix un trauma perpetu. Des de Sevota ofereixen teràpia psicològica a les dones i alhora intenten que superin l’estadi de víctimes i tornin a ser dones que es valguin per elles mateixes. Potser les 21 ovelles per a 21 dones seran una anècdota enmig de tant sofriment, però el que és segur és que apunta directament cap a la dignitat, els drets i la independència de les dones.

Gemma Garcia