Hutus i tutsis. I tu què ets?

Ara que ens queden quatre dies per aterrar a l’aeroport de Kigali, capital de Ruanda, i que sabem que la diferenciació entre hutus i tutsis és un dels grans temes que planejarà totes les converses i entrevistes, desconeixem amb quina tranquil·litat o incomoditat se’n podrà parlar. Ens han informat de dures prohibicions de parlar de les divisions entre hutus i tutsis o d’expressar la identitat ètnica, però no sabem com això es reproduirà en la realitat del dia a dia.

Al principi del documental Une république devenue folle (enllaç al vídeo en francès), la veu en off d’una ruandesa ens alerta que no informarà sobre la seva procedència ètnica perquè “tot això ja ha fet massa mal”.

D’altra banda, a l’aclamada pel·lícula Hotel Rwanda, hi ha una conversa entre un periodista estranger (Daglish ) i un de local (Benedict):

– Daglish: Quina és la diferència real entre un hutu i un tutsi?

– Benedict: Segons els belgues, els tutsis són més alts i més elegants. Els belgues van crear la divisió.

– D: Com?

– B: Elegint gent. Els que tenien el nas més estret i la pell més blanca. Mesuraven l’amplada del nas. Els belgues van utilitzar els tutsis per dominar el país, i en marxar van deixar el poder als hutus i, és clar, els hutus es van venjar pels anys de repressió de l’ètnia tutsi.

En una conversa posterior del periodista estranger amb unes dones:

– Daglish: Hola bonica, puc fer-te una pregunta personal? Ets hutu o tutsi?

– Jove 1: Sóc tutsi.

– D: I la teva amiga? Tutsi?

– Jove 2: No, sóc hutu.

– Daglish (cap a Benedict): Podrien ser bessones.

Els hutus, els tutsis i els twas són les ètnies que conviuen des de fa segles a Ruanda. Els tutsis, que segons la majoria d’historiadors van arribar els últims a la regió al voltant del segle XIII, eren suposadament més alts i clars del pell. Els hutus haurien arribat un o dos segles abans. Els twas hi viurien des del segle IV abans de Crist.

Una vegada tots establerts a la regió, però, la convivència entre les tres ètnies va ser habitual, adoptant el mateix idioma i vinculant-se de diferents maneres, tant que fins i tot en algunes ocasions la unió entre uns i altres va acabar fent difícil la seva distinció. Així doncs, tot i que històricament sí que s’havia parlat de diferències racials, en l’etapa contemporània la divisió estava basada més en la classe social que en l’etnicitat, ja que no hi ha diferències lingüístiques o culturals entre ells.

Els twas, que suposaven l’1% de la població segons un cens del règim colonial belga, eren principalment caçadors-recolectors, mentre que els hutus (al voltant del 84%) eren sobretot agricultors i els tutsis (15%) ramaders. Seria, doncs, aquest el gran tret que els diferenciava, comptant els tutsis amb l’escalafó superior de la jerarquia social, i un hutu podia arribar a ser tutsi si tenia un nombre de vaques suficient.

Tret de casos excepcionals, abans de la colonització hutus i tutsis coexistien i es respectaven, però els colonitzadors belgues van fer desaparèixer molts costums i relacions socials que permetien aquesta convivència, fomentant el racisme i les desigualtats ètniques. Van postular una suposada superioritat natural de la minoria tutsi respecte la majoria hutu, i van intentar dividir la població en funció del diferent origen:

– Els tutsis de procedència etíope-camita (més propera als blancs colonitzadors).

– Els hutus procedents de tribus ‘bantús’, negres assimilables a una, definida per ells, «categoria infrahumana».

Durant les quatre dècades de domini belga, es van assentar les bases de l’enfrontament entre hutus i tutsis. Els van mesurar el nas, l’alçada, la llargària dels ossos: aquells que tenien menys trets «negroides» es van transformar en els tutsis, col·laboradors dels belgues, que van crear un sistema de targetes d’identitat ètnica que els diferenciava. Bèlgica va optar des del principi del seu domini per privilegiar la minoria tutsi, encara que dècades més tard va oferir el seu suport als hutus perquè la relació els interessava més.

Un text belga de 1948, elaborat per un metge, on s’explica que “amb ocasió de la visita de sa altesa reial el príncep Charles a Ruanda-Urundi, aquest es va sorprendre de la talla dels notables, veritables gegants que regnen sobre un poble de negres respecte als quals són totalment diferents, tant per les característiques ètniques com per la vida que porten. Se’ls anomena batutsis, i en realitat són d’origen hamita. […] tenen una estatura de 1,90 metres. Són esvelts. Tenen el nas recte, el front alt, els llavis prims. Semblen distants, reservats, educats i fins. […] La resta de la població és d’origen bantú. Són els bahutus, els negres que posseeixen totes les característiques de la raça: nas aplanat, llavis molsuts, crani branquicèfal. Conserven un caràcter infantil, a la vegada tímid i mandrós, i freqüentment estan coberts de brutícia. És la classe dels servents. La raça dels caps els exigeix molts serveis. Algunes restes de batwas, que no són considerades pels altres com a homes, viuen separades de tots en la selva…”.

No hem avançat massa. Encara a hores d’ara, al segle XXI, hi ha estudis que volen «demostrar» que els negres són menys intel·ligents després de mesurar al mil·límetre la seva massa encefàlica.

Sigui com sigui, sabem que la gran pregunta aquestes setmanes de rodatge a Ruanda podria ser: I tu, què ets, hutu o tutsi? Possiblement no la farem, per respecte i per que ens ha d’acompanyar un principi: i què importa?

Tan poc com li va importar als milers d’hutus que no van apuntar-se a la cacera de tutsis, els van protegir i defendre i van deixar-s’hi la vida. Perquè les diferències ètniques i les identitats existeixen, però és la seva instrumentalització per interessos polítics el que les converteix en les causes de les guerres.

Iolanda