24 de març, Argentina: Notes d’una visita al Museo de la Memoria de Rosario

germanok

 

Aquí no hi ha picanas ni grillons. No hi ha l’escuma del dolor, ni el retrat de cap repressor. Al Museo de la Memoria de Rosario, a l’Argentina, hi ha:

Desenes de miralls i acrílics que reprodueixen mirades humanes i animals, cridant absència i testimoni.

El testimoni de María Isabel Chorobik (“Chicha” Mariani), una de les fundadores de les Abuelas de la Plaza de Mayo: 38 anys després, encara busca la seva néta. Del seu fill li van dir que no en quedaven ni les ulleres (i estava viu).

Tres mapes amb la ubicació de les desenes de centres de detenció que van operar al país de 1976 a 1983.

La frase “Por su cercanía física, por estar en medio de la sociedad, del otro lado de la pared, el campo de concentración sólo puede existir en medio de una sociedad que elige no ver…”, de Pilar Calveiro.

Un tast del projecte “Ausencias”, del fotògraf Gustavo Germano.

Fragments del Canto General de Pablo Neruda.

El “pero me acuerdo de cuando vas a volver pegado a tu destino como una roca / limpiándole la muerte a cada noche / montado en un caballito de fuego” del poeta Juan Gelman.

Un grapat de fitxes d’usuàries de la Biblioteca Argentina de Rosario, assassinades o desaparegudes per la dictadura. María Susana Brocca vivia al carrer Catamarca 2596, Puerta 1, Depart 1. Dalila Matilde Bessio, al carrer Uriarte 650, era estudiant de primer any de Filologia i Lletres. Miriam Susana Moro (c/ Callao 639). Pedro Pablo Delgado (c/ Santa Fe, 2609). Qui viu ara a les seves cases?

Les veus de fills i filles de desapareguts consignant si estan absents o presents. L’infant Diego Mendizábal diu “presente”.

Un passeig semi-circular amb els cants de les Abuelas, fent ronda cada dijous.

Un rosari elaborat amb la llista de víctimes de la darrera dictadura, presentat per la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) el 20 de setembre de 1984.

Un retrat de Julio López, desaparegut el 18 de setembre de 2006, després de donar testimoni de l’horror.

L’exposició “Transiciones”, amb fotografies que ens recorden que la memòria, per sobre de tot, és l’única victòria.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més sobre Argentina a ‘Després de la Pau’.


Jorge Rafael Videla no és la dictadura

videla2

És la cara visible de la Junta Militar que governa l’Argentina a cop de tortura i fusell, des de fa tres anys, responent a la premsa, agitant l’aire amb els braços, mirant a un cel que no respondrà: “És una incògnita el desaparegut. Mentre no aparegui no pot tenir cap tractament especial: no té entitat, no hi és. Ni mort ni viu. Està desaparegut”.

Trenta mil incògnites planificades va deixar el seu govern.

Davant de la mort de Videla, hom pot aturar-se sobre un pla tancat del seu rostre i començar a desgranar l’obscuritat del motor que movia la seva ànima. Si el que volem és explicar les raons i engranatges d’una dictadura entesa com a mecanisme per a garantir l’aplicació de certes polítiques socials i econòmiques, no en tindrem prou. Jorge Rafael Videla era un dictador, però no la dictadura.

La junta militar que ell va encapçalar anomenava el seu període de govern (1976-1983) “Procés de reorganització nacional”. El seu objectiu era l’eliminació de tot viratge que impedís la instauració d’un model neoliberal que blindés els interessos de les jerarquies polítiques, econòmiques i religioses tradicionals. Repressió, tortures i desaparicions foren eines planificades al servei d’aquest objectiu. Impossible desvincular una cosa de l’altra.

En resposta al periodista argentí Ceferino Reato, el mateix Videla afirmava el 2007:

“El nostre objectiu era disciplinar una societat anarquitzada; retornar-la als seus principis, als seus canals naturals. Respecte el peronisme, sortir d’una visió populista, demagògica, que impregnava amplis sectors; en relació a l’economia, anar cap a una economia de mercat, liberal. Un nou model, un canvi bastant radical; a la societat calia disciplinar-la perquè fos més eficient. Volíem també disciplinar el sindicalisme i el capitalisme prebendari”.

Les conseqüències directes d’aquesta “reorganització nacional” són conegudes: mort, pobresa, deute. Sempre serà pertinent preguntar: Quina part d’aquell model sobreviu encara en la societat argentina?

El passat mes d’abril, per primera vegada, una sentència judicial evidenciava l’acció conjunta entre una empresa i l’aparell repressor de la dictadura. Marcos Jacobo Levin, propietari de l’empresa de transports La Veloz del Norte, era processat per instigar el segrest i les tortures de 15 treballadors. Aquesta setmana, un altre judici, el que processa el propietari del Ingenio Ledesma, Carlos Pedro Blaquier, ha estat destravat. Les portes a més sentències contra empreses col·laboradores queden obertes. Sense elles no serà possible explicar la figura de Videla.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Post relacionat: “El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes“.


La impunitat franquista resisteix les fisures

Avui és 9 de maig. Cap dels 12 testimonis del procés pels crims del franquisme ha declarat. Ho havien de començar a fer el 25 d’abril per videoconferència. Tot estava preparat a l’ambaixada argentina, però es va cancel·lar. Segons el consulat, la notificació de la jutgessa argentina mai va arribar. S’havia de reprendre el 8 de maig. De nou, tot estava llest, però a instàncies del Ministeri d’Assumptes Exteriors s’ha tornat a suspendre. María Servini de Cubría instrueix l’única causa judicial oberta en tot el món contra els crims del franquisme. Més d’una vintena d’associacions impulsen la causa sota un mateix paraigua: la Xarxa Ciutadana de Suport a la Querella Contra els Crims del Franquisme (Red AQUA). La integren entre altres, sindicats, associacions de memòria, ecologistes, actors i membres del 15-M.

red_aqua

Roda de premsa de la Xarxa Ciutadana de Suport a la Querella el 23 d’abril. Foto: Red Aqua

La llei d’Amnistia de 1977 impedeix investigar els crims comesos pel bàndol nacional durant la guerra civil i el franquisme. Hi ha una disputa jurídica. Per una banda, els delictes de lesa humanitat no prescriuen. Per l’altra, quan es van cometre els crims encara no existia el delicte com a tal i és més tard que l’Estat espanyol subscriu convenis i tractats internacionals que obliguen a investigar-los. La Fiscalia de l’Audiència Nacional s’aferra a aquest argument. El resultat: impunitat.

Davant la negativa de la justícia espanyola per investigar els crims, s’ha recorregut a la justícia argentina. La Constitució reconeix el principi de la jurisdicció universal per jutjar els culpables de lesa humanitat. Entre els denunciats hi ha Rodolfo Martín Villa, acusat de ser el responsable de l’assassinat de cinc obrers durant la vaga a Vitoria el 1976; el sogre del ministre de justícia espanyol José Utrera Molina, ex-secretari general del Movimiento, que va firmar la condemna a mort de Puig Antich el 1974; l’ex ministre de Treball Fernando Suárez; o el guàrdia civil colpista Jesús Muñecas Aguilar

martín villa

Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta), el 1975, quan era gobernador civil de Barcelona.

martin villa

Martín Villa, en una fotografia recent.

Han passat 38 anys des de la mort del dictador. Si la justícia espanyola ha optat pel punt i final i la impunitat per eximir responsabilitats no és gens agosarat sospitar que interposaran, via errors administratius, tots els obstacles possibles perquè no s’obri la caixa de pandora. De fet, no es d’estranyar, i res sorprèn, si com fa l’Anuari Mèdiacat 2013 al reportatge Nou ministres de Franco sobreviuren a Fraga, repassem qui ha governat més enllà del franquisme a l’Estat espanyol.

Gemma Garcia


Cant a la memòria

Memòria pot ser un monument enmig d’una cruïlla, un llibre o un vers que relata fets i dóna veu(s). Hi és en el nom d’un carrer o en una pintura que crida. També hi ha música que és memòria. El documental La memòria de la música del cantautor Feliu Ventura ressegueix una part de la memòria històrica de l’Uruguai, l’Argentina i Xile a través de la petjada de Víctor Jara i de la cançó popular. La música té gravat el terror de les dictadures militars, i indestriablement, la història de la lluita i la repressió passa per la música.

De la força de la música i la seva capacitat de propagació n’eren conscients les cúpules de les dictadures militars a Llatinoamèrica. Com s’explica al documental, a Xile amb el cop d’estat contra el govern d’Allende el 1973, els militars van dissenyar l’Operació Silenci per inhabilitar emissores de ràdio i canals de televisió, i van publicar el llistat de músics prohibits. Fins i tot, exigien a la població xilena que retornés els discos dels ‘proscrits’. Van planificar l’anomenat ‘apagón cultural’, prohibint, perseguint, exiliant i assassinant artistes considerats subversius i perillosos. Un d’ells, Víctor Jara, detingut l’11 de setembre, torturat i assassinat al cap de cinc dies.

SONY DSC

L’ESMA, antic centre clandestí de detenció (Argentina)

Altres països, com l’Argentina, també van patir llistes negres. Per primera vegada l’any 2004, el govern argentí va difondre la llista de cançons que havien estat prohibides durant la darrera dictadura militar (1976-1983). La cultura sempre va ser botí de guerra. El 1976 a La Calera, Argentina, unes tropes van cremar milers de llibres, entre els que figuraven Marx, Freud, Gramsci, García Márquez, Cortázar, Paulo Freire o Pablo Neruda.

Però si una virtut té la memòria és que no es pot assassinar. És inevitable. La memòria de la música és una prova que la prohibició va fracassar: no va aconseguir l’extinció. A volum baix, la música i els poemes van continuar sonant, entre quatre parets. Ho confirma el llegat que van deixar músics com Jara, Violeta Parra o tantes altres veus de la Cançó Protesta. Van voler emmudir-los, però va guanyar la memòria. Com expressa amb contundència Mariela Ferreira, del conjunt Cuncumén: “Un país sense memòria no pot existir i una persona sense memòria tampoc”.

Uns dels reptes més grans que enfronten les societats post-conflicte és com afrontar els crims del passat i com recordar. La memòria és disputa política. Per això, la impunitat no només resideix en l’absència de justícia penal, sinó també en el no reconeixement dels fets i l’ocultació de la veritat. Per tal d’exercir el dret irrenunciable a conèixer la veritat, s’han organitzat comissions que han construït relat i recopilat testimonis, però també s’han construït espais de memòria o llocs de consciència. Es conceben com museus i doten d’un nou significat edificis o espais vinculats a la repressió i als crims. Amb La memòria de la música en visitem d’emblemàtics: La Escuela de Suboficiales de Mecánica de la Armada (ESMA) a l’Argentina, que des de l’inici de la dictadura va funcionar com un centre clandestí de detenció i ara és un espai de memòria i de promoció i defensa dels drets humans. O Villa Grimaldi, centre de detenció i tortura a Xile durant la dictadura, ara parc per la pau amb un museu que recull la història del centre i els testimonis.

La memorialització té un efecte reparador sobre les víctimes, recupera i visibilitza la història de repressió i alhora de resistència, i la transmet a les noves generacions. Ja sigui a través de la recuperació d’espais, la transmissió d’una cançó o la difusió d’un documental. La memòria de la música és un cant a la memòria.

“Als músics els persegueixen perquè les cançons queden a la memòria” [Mercedes de Meroño, Vicepresidenta de l’Associació Madres de la Plaza Mayo]

Gemma Garcia


“El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes”

Quin valor té la darrera sentència judicial contra el dictador Jorge Rafael Videla? En quin moment es troba el moviment pels drets humans a l’Argentina? Entrevistem Gabriela Cauduro, membre de la Càtedra de Cultura per la Pau i els Drets Humans de la Universitat de Buenos Aires (UBA), dirigida pel Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel. Paraules clau: memòria, Madres de Plaza de Mayo, kirchnerisme.

Gabriela Cauduro (Foto: Lluís Tato)

Comparat amb altres conflictes, és fàcil d’entendre el que va passar a l’Argentina als anys 70?

A l’Argentina no es pot entendre el present si, per exemple, no has llegit abans sobre com va canviar el model d’acumulació als anys 70 amb els militars. Aquest canvi és el que dóna lloc al neoliberalisme a l’Argentina i a d’altres països del continent. A vegades això queda silenciat: parlem de dictadura i dels desapareguts, però si no fem una anàlisi de l’economia és com si ens expliquessin una altra història.

Dius que a la darrera marxa del 24 de març [aniversari del cop d’estat cívico-militar de 1976] li va costar localitzar les Madres de Plaza de Mayo. Per què?

Normalment el 24 de març hi ha dues o tres marxes a Buenos Aires; els argentins no ens posem d’acord ni en el repudi al terrorisme d’estat. Jo vaig anar a la primera, on hi havia les organitzacions més llunyanes del govern, encara que també em vaig quedar una estona a l’altra. A la segona, hora i mitja després, hi havia les organitzacions de drets humans més properes al govern i la presència contundent dels moviments juvenils polítics que en són partidaris i que, pel meu gust, tapaven els actors històrics del moviment, les seves consignes, la seva bandera amb les fotos dels desapareguts… gairebé no es veien. Tampoc les Madres.

Com ho interpretes?

Aquesta data possiblement sigui apropiada pel poder polític actual i pel moviment juvenil. El moviment de drets humans s’ha quedat sense les seves consignes històriques: “Aparició amb vida”, “Memòria, Veritat i Justícia” i “Judici i càstig”. Quina altra consigna tindrà si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint les històriques? D’altra banda, la gent s’està fent gran, aviat hi haurà una altra renovació en aquestes organitzacions. Qui ocuparà els seus llocs? Què s’hi debatrà? Hi haurà una nova consigna?

Quina altra consigna tindran si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint?

Com afecta a aquestes organitzacions la seva alineació amb el govern de Cristina Fernández de Kirchner?

Les afecta negativament, desactiva el seu poder. La distància entre el govern i les organitzacions és necessària. Si no prens distància i acabes fent part de la política oficial no pots fer més demandes. La majoria de les organitzacions històriques s’ha alineat amb el govern nacional. Amb la sanció jurídica als responsables de la dictadura hi estem molt conformes, hi ha un abans i un després. Hi ha actors del moviment, però, que critiquen el govern per no aprofundir en altres drets humans, com els econòmics, els socials, els culturals i els ambientals. Crec que s’han fet coses, que no són suficients, que es va en camí de fer-ne més i que hem de seguir reivindicant-ne d’altres.

Per exemple?

A finals del 2011, per exigències internacionals, l’Argentina va tirar endavant la llei antiterrorista, tal com havien fet diversos països llatinoamericans. I això té a veure directament amb el passat. Si als anys 70 hi va haver una construcció del subversiu, ara hi ha la del terrorista. La llei modifica alguns articles del Codi Penal i penalitza la protesta social i algunes accions de la societat civil. A més, ara per ara, no hi ha terrorisme d’Estat, però en les forces de seguretat se segueixen mantenint algunes pràctiques del passat. El passat mes de juliol, cinc policies van ser detinguts a la ciutat de Salta per aplicar el submarí sec a persones privades de llibertat, una pràctica molt recurrent durant la dictadura. D’altra banda, també cal demanar la reforma del codi de mineria. A diferència d’altres gestions, a aquest govern se li poden demanar coses i se’n poden aconseguir d’altres. Estem en una etapa d’ampliació dels drets socials, econòmics i culturals, però els passos donats encara són insuficients.

L’alineació d’algunes organitzacions amb el govern desactiva el seu poder

Com valores la darrera condemna al dictador Jorge Rafael Videla?

Videla és la cara visible de la dictadura, el primer integrant de la junta i el que hi va ser més temps. Els mitjans van fer d’ell una figura contundent. Desitjaria que també fossin condemnades altres persones de noms menys coneguts però responsables igualment. El realment valuós d’aquestes condemnes és que és la primera vegada que el propi sistema judicial d’un país jutja els responsables de les violacions dels drets humans comeses. A d’altres països hi ha hagut comissions de la veritat, justícia internacional o tribunals ad hoc. A l’Argentina jutja la pròpia justícia argentina.

Amb prou eficàcia?

Lamentablement, el poder judicial és conservador, lent i burocràtic. Des del 2005 hi ha hagut 200 condemnats: no són tants, tenint en compte que hi ha causes obertes a tot el país. Els judicis continuen, però si pel camí et posen pedres… en contra juga, a més, l’avançada edat dels repressors.

Quin valor té la consigna “Ni oblit ni perdó” a l’hora de construir un procés de pau?

A tots els processos de pau arreu de l’Amèrica Llatina i m’atreviria a dir que d’altres continents també, el perdó ha estat present. Han tingut justícia transicional amb amnistia i perdó per alguns actors responsables de violacions dels drets humans. Crec que això no fa bé a les societats, tot el contrari. Considero que la pau no es pot construïr en base a la impunitat. Sud-àfrica no és una societat amb convivència pacífica, Guatemala tampoc… en aquests casos, no crec en el relativisme cultural.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Foto: Lluís Tato.

 (Una versió reduïda d’aquesta entrevista va ser publicada al Setmanari Directa,  nº 285) 


21 de setembre, Dia Internacional de la Pau

Des de 1981, el 21 de setembre se celebra el dia internacional de la Pau, establert per l’Assemblea de Nacions Unides en la resolució 33/67 per tal que coincidís amb la inauguració del període de sessions de cada setembre. Vint anys més tard, el 2001, l’Assemblea General va aprovar per unanimitat la resolució 55/282, per la que declara que el 21 de setembre seria el dia anual de cessació del foc i de no violència.

Les Nacions Unides conviden totes les nacions i tots els pobles a què aquest dia es respectin la cessació d’hostilitats i a organitzar activitats d’educació i conscienciació del públic.

Enguany, quan el dia celebra el seu trentè aniversari, el tema del dia és “Pau i democràcia: fes sentir la teva veu”. Com sempre, tant les oficines de Nacions Unides com organismes governamentals i no governamentals i la societat civil celebren a tot el món nombroses activitats educatives, de sensibilització i d’observació per promoure els ideals de la pau i la no violència.

A Barcelona, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) commemora el Dia Internacional de la Pau amb un acte institucional, en què comptarà amb les intervencions de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert; la vice-presidenta del govern, Joana Ortega; i el president de l’ICIP, Rafael Grasa. També hi seran presents els artistes Josep Asunción i Gemma Guasch (A+G), responsables del projecte d’art públic ESCOLTA, produït per l’ICIP i desenvolupat al llarg del 2011.

En l’acte, els artistes presentaran el catàleg del projecte, que aplega les fotografies que durant mesos han fet a centenars de participants durant un procés d’escoltar-se el cor i que inclou cartes intercanviades entre diferents parelles, dins la iniciativa anomenada Correspondències. D’altra banda, també es projectarà el vídeo Esborrar-se de mots, dels mateixos artistes A+G. 

Potser coneixeu més iniciatives per commemorar la data arreu de Catalunya. Informeu-nos amb comentaris al bloc o per twitter (@contrastgrup).


Abuelas de Plaza de Mayo troba una nova filla de desapareguts

L’organització de drets humans argentina Abuelas de Plaza de Mayo ha aconseguit restituir la identitat d’una filla de desapareguts apropiada durant la dictadura militar que va patir l’Argentina a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta.

Al Twitter de l’entitat s’anuncia que aquest dilluns vuit d’agost es farà una roda de premsa per informar sobre la identitat de la néta i els detalls de la restitució, a la vegada que expressen “felicitat perquè una nova néta ha recuperat la seva identitat”, que és la número 105 en la llista de fills de desapareguts recuperats. 

Abuelas de Plaza de Mayo és una ong que té per objectiu localitzar i restituir a les seves famílies legítimes tots els nens segrestats desapareguts per la repressió política, a la vegada que volen crear les condicions perquè mai més no es repeteixi una violació tan terrible dels drets dels nens, exigint càstig per tots els responsables. 

L’Argentina és un dels països escollits pel col·lectiu de periodistes Contrast i l’Associació de Periodisme Fora de Quadre en el projecte ‘Després de la pau’, junt amb Líban i Bòsnia -ja en fase de muntatge-, i Cambodja, Argentina i Sud-àfrica.