“El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes”

Quin valor té la darrera sentència judicial contra el dictador Jorge Rafael Videla? En quin moment es troba el moviment pels drets humans a l’Argentina? Entrevistem Gabriela Cauduro, membre de la Càtedra de Cultura per la Pau i els Drets Humans de la Universitat de Buenos Aires (UBA), dirigida pel Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel. Paraules clau: memòria, Madres de Plaza de Mayo, kirchnerisme.

Comparat amb altres conflictes, és fàcil d’entendre el que va passar a l’Argentina als anys 70?

A l’Argentina no es pot entendre el present si, per exemple, no has llegit abans sobre com va canviar el model d’acumulació als anys 70 amb els militars. Aquest canvi és el que dóna lloc al neoliberalisme a l’Argentina i a d’altres països del continent. A vegades això queda silenciat: parlem de dictadura i dels desapareguts, però si no fem una anàlisi de l’economia és com si ens expliquessin una altra història.

Dius que a la darrera marxa del 24 de març [aniversari del cop d’estat cívico-militar de 1976] li va costar localitzar les Madres de Plaza de Mayo. Per què?

Normalment el 24 de març hi ha dues o tres marxes a Buenos Aires; els argentins no ens posem d’acord ni en el repudi al terrorisme d’estat. Jo vaig anar a la primera, on hi havia les organitzacions més llunyanes del govern, encara que també em vaig quedar una estona a l’altra. A la segona, hora i mitja després, hi havia les organitzacions de drets humans més properes al govern i la presència contundent dels moviments juvenils polítics que en són partidaris i que, pel meu gust, tapaven els actors històrics del moviment, les seves consignes, la seva bandera amb les fotos dels desapareguts… gairebé no es veien. Tampoc les Madres.

Com ho interpretes?

Aquesta data possiblement sigui apropiada pel poder polític actual i pel moviment juvenil. El moviment de drets humans s’ha quedat sense les seves consignes històriques: «Aparició amb vida», «Memòria, Veritat i Justícia» i «Judici i càstig». Quina altra consigna tindrà si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint les històriques? D’altra banda, la gent s’està fent gran, aviat hi haurà una altra renovació en aquestes organitzacions. Qui ocuparà els seus llocs? Què s’hi debatrà? Hi haurà una nova consigna?

Quina altra consigna tindran si, encara que no tot el que voldríem, ja s’estan complint?

Com afecta a aquestes organitzacions la seva alineació amb el govern de Cristina Fernández de Kirchner?

Les afecta negativament, desactiva el seu poder. La distància entre el govern i les organitzacions és necessària. Si no prens distància i acabes fent part de la política oficial no pots fer més demandes. La majoria de les organitzacions històriques s’ha alineat amb el govern nacional. Amb la sanció jurídica als responsables de la dictadura hi estem molt conformes, hi ha un abans i un després. Hi ha actors del moviment, però, que critiquen el govern per no aprofundir en altres drets humans, com els econòmics, els socials, els culturals i els ambientals. Crec que s’han fet coses, que no són suficients, que es va en camí de fer-ne més i que hem de seguir reivindicant-ne d’altres.

Per exemple?

A finals del 2011, per exigències internacionals, l’Argentina va tirar endavant la llei antiterrorista, tal com havien fet diversos països llatinoamericans. I això té a veure directament amb el passat. Si als anys 70 hi va haver una construcció del subversiu, ara hi ha la del terrorista. La llei modifica alguns articles del Codi Penal i penalitza la protesta social i algunes accions de la societat civil. A més, ara per ara, no hi ha terrorisme d’Estat, però en les forces de seguretat se segueixen mantenint algunes pràctiques del passat. El passat mes de juliol, cinc policies van ser detinguts a la ciutat de Salta per aplicar el submarí sec a persones privades de llibertat, una pràctica molt recurrent durant la dictadura. D’altra banda, també cal demanar la reforma del codi de mineria. A diferència d’altres gestions, a aquest govern se li poden demanar coses i se’n poden aconseguir d’altres. Estem en una etapa d’ampliació dels drets socials, econòmics i culturals, però els passos donats encara són insuficients.

L’alineació d’algunes organitzacions amb el govern desactiva el seu poder

Com valores la darrera condemna al dictador Jorge Rafael Videla?

Videla és la cara visible de la dictadura, el primer integrant de la junta i el que hi va ser més temps. Els mitjans van fer d’ell una figura contundent. Desitjaria que també fossin condemnades altres persones de noms menys coneguts però responsables igualment. El realment valuós d’aquestes condemnes és que és la primera vegada que el propi sistema judicial d’un país jutja els responsables de les violacions dels drets humans comeses. A d’altres països hi ha hagut comissions de la veritat, justícia internacional o tribunals ad hoc. A l’Argentina jutja la pròpia justícia argentina.

Amb prou eficàcia?

Lamentablement, el poder judicial és conservador, lent i burocràtic. Des del 2005 hi ha hagut 200 condemnats: no són tants, tenint en compte que hi ha causes obertes a tot el país. Els judicis continuen, però si pel camí et posen pedres… en contra juga, a més, l’avançada edat dels repressors.

Quin valor té la consigna “Ni oblit ni perdó” a l’hora de construir un procés de pau?

A tots els processos de pau arreu de l’Amèrica Llatina i m’atreviria a dir que d’altres continents també, el perdó ha estat present. Han tingut justícia transicional amb amnistia i perdó per alguns actors responsables de violacions dels drets humans. Crec que això no fa bé a les societats, tot el contrari. Considero que la pau no es pot construïr en base a la impunitat. Sud-àfrica no és una societat amb convivència pacífica, Guatemala tampoc… en aquests casos, no crec en el relativisme cultural.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Foto: Lluís Tato.

 (Una versió reduïda d’aquesta entrevista va ser publicada al Setmanari Directa,  nº 285)