Xile-URSS: el partit fantasma de Pinochet

Chile-URSS

 

Jordi de Miguel (@jordidemiguel). Publicat al setmanari Directa.

 

21 de novembre de 1973. Després d’escoltar l’himne local, l’àrbitre Rafel Hormazábal xiula l’inici del partit a l’Estadi Nacional de Santiago. En menys de trenta segons, sense oposició, els jugadors xilens es planten a l’àrea rival. “Chamaco” Valdés tindrà l’honor de marcar a porteria buida i classificar la seva selecció per al Mundial que es disputarà a Alemanya un any després. La Unió Soviètica, el seu contrincant aquell dia, ni és sobre el terreny de joc ni se l’espera: fa dos mesos que ha començat a perdre l’eliminatòria amb l’estrèpit dels canons.

Farsa sobre la gespa, tortura als vestidors

El cop. Pinochet, Allende, La Moneda. L’11 de setembre de 1973, les lectures polítiques d’aquella eliminatòria canvien. La selecció que quinze dies després s’ha d’enfrontar a l’URSS en el partit d’anada per un lloc al Mundial d’Alemanya no serà ben rebuda. Hi ha tensió a Moscou. La Unió Soviètica ha trencat relacions diplomàtiques amb Xile i els jugadors del combinat andí viatgen amenaçats, amb l’ordre de no obrir boca. Jugar i callar. A cinc graus sota zero sobre la gespa de l’Estadi Lenin, el match acabarà amb empat sense gols, en part gràcies a la intervenció de l’àrbitre brasiler Armando Marques, de qui anys més tard se sabrà que és un declarat anticomunista.

Quan s’apropa el partit de tornada, ja és sabut que l’Estadi Nacional de Santiago de Xile funciona com a macabre centre de detenció i tortura de la dictadura. Centenars de militants i simpatitzants d’esquerres hi han passat. La Federació soviètica de futbol reclama a la FIFA que inspeccioni el lloc i investigui les acusacions. Fins i tot alts dirigents del futbol xilè proposen jugar a un altre estadi, però el seu govern no cedeix: vol el Nacional, sí o sí, per transmetre al món una imatge, distorsionada, de normalitat. “Tranquil·litat total”, diran en roda de premsa els representants de la FIFA.

La delegació internacional que finalment visitarà les instal·lacions a finals d’octubre no trobarà, o voldrà trobar, evidències de la tortura sistemàtica que s’hi comet: el govern de Pinochet ha tingut temps per endreçar la casa abans de rebre la comitiva. El partit s’haurà de jugar. Encapçalats per la jove estrella Oleg Blokhin (Pilota d’or el 1975, Blokhin va ser escollit diputat al parlament ucraïnès en dues ocasions, a finals dels 90), els jugadors soviètics, però, s’hi neguen, reiterant que a l’Estadi Nacional s’hi tortura i assassina. El partit finalment es disputa en forma de farsa i Xile certifica sense rival la seva classificació per al Mundial d’Alemanya, d’on retornarà sense haver guanyat un sol partit. Per a Leonardo Véliz, “allò va ser esgarrifós. Crec que encara hi havia rastres del que havia succeït als vestuaris, va ser quelcom molt difícil d’assumir”. Ell és, junt Carlos Caszely, un dels jugadors a qui el govern xilè “recomana” no parlar.

Carlos Caszely, un ‘9’ contra Pinochet

“Tot allò, per als qui estàvem compromesos amb la llibertat, era d’una tristesa terrible. Els familiars de les persones desaparegudes se m’apropaven i em demanaven. ‘Chino, tu que estaràs a l’estadi, si us plau, assabenta’t si el meu fill, o el meu company de la universitat, hi són”. Qui parla és Carlos ‘Chino’ Caszely, davanter centre d’aquella selecció que, de manera pública i notòria, sempre s’havia mostrat simpatitzant de la Unitat Popular que encapçalava Allende. Considerat un dels millors jugadors de la història del futbol xilè, Caszely va viure com just abans d’aquell mundial de 1974, la seva mare va ser segrestada i torturada per la policia. En una recepció oficial prèvia al viatge de la selecció a terres alemanyes, Caszely va ser l’únic jugador que, escapolint-se, no va donar la mà a Pinochet.

En el primer partit d’aquell campionat, contra Àustria, Caszely fou castigat amb vermella directa (el primer expulsat d’aquesta forma en un mundial). L’endemà tota la premsa local alineada amb el govern va carregar contra ell, assegurant fins i tot que s’havia autoexpulsat per no haver d’enfrontar-se, en el següent partit, als seus “companys” de l’Alemanya Oriental. Des d’aleshores, Caszely, que des del 1973 jugava a la Lliga espanyola amb el Llevant (després ho faria amb l’Espanyol), va ser apartat en diverses ocasions de les convocatòries de la selecció andina per raons extraesportives. Malgrat això, va participar en la Copa Amèrica de 1979 i el Mundial d’Espanya de 1982. Una vegada retirat, la seva participació política va anar en augment i el 1988 va participar en la campanya per al NO al costat de la seva mare, donant testimoni contra la tortura exercida pel govern de Pinochet.

Poc abans de penjar les botes, el 1985, s’havia trobat de nou amb el dictador en una altra recepció oficial. Caszely duia una vistosa corbata roja. Segons s’explica, d’aquell encontre va sorgir aquesta conversa:

Pinochet: ¿Se’n va?
Caszely: Així és, és que ja és hora.
Pinochet: Vostè sempre amb la seva corbata roja. No se’n separa mai.
Caszely: Així és, president. La duc al costat del cor.
Pinochet (imitant amb els dits una tisora): Així li tallaria aquesta corbata roja.

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel). Publicat al setmanari Directa.


#Rwanda —> la pau no serà televisada

(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda:Murakaza neza mu Rwanda. Benvinguts a Ruanda.   SERGI PICAZO   –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda


República Dominicana: 7 apunts sobre la memòria històrica

P1000716

I

Imagineu que una parada del metro de Barcelona es digués Salvador Puig Antich. I que la següent s’anomenés Francisco Franco. Difícil de creure, oi? A Santo Domingo passa. Amín Abel: activista polític del Movimiento Popular Dominicano (MPD), assassinat el 24 de setembre de 1970 pel servei secret de la Policia Nacional Dominicana. Propera estació, Joaquín Balaguer: expresident del país, acusat d’instaurar un règim de terror entre la militància d’esquerres durant els seus primers dotze anys de mandat (1966-1978).

II

Per a Luisa de Peña, directora del Museo Memorial de la Resistencia Dominicana, aquest és un clar exemple de la “dualitat malaltissa” que viu el país en termes de memòria històrica. L’entrevisto al seu petit despatx per parlar-ne. Per arribar-hi, cal deixar enrere dos guàrdies amb uniforme militar. “El govern ens ho va recomanar. De tant en tant rebem amenaces”. Està prou justificat aquest tipus de seguretat? “Clar que sí. Però no veus el que posem aquí? A mi m’han amenaçat de mort per ofendre al ‘pare de la democràcia’ Joaquín Balaguer”.

Gairebé parlem més de les presidències d’aquest darrer (1960-1962, 1966-1978, 1986-1996) que de la dictadura de Trujillo. Els crims comesos durant els seus mandats, emparats per una pàtina institucional democràtica, també són consignats al Museu. Entre ells, el del pare de la seva directora, Luis de Peña Pichardo, assassinat el 1967.

Abunden els “però això no ho posis a l’entrevista”.

III

Pensament. On són els marges de la memòria històrica? Dictadures, pràctiques, carcasses. Qui, d’acord a què, n’estableix els límits?

IV

El passat 30 de gener, sis mesos després de l’entrevista, les organitzacions per la memòria històrica fan pública la seva proposta per a la creació d’una Comissió de la Veritat que esclareixi els crims de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1962), una de les més llargues i sanguinàries del continent. Segons les seves estimacions, el règim de Trujillo va deixar un saldo de 50.000 víctimes, entre assassinades, desaparegudes, violades i torturades. Veurem si el govern dominicà mou fitxa. Segons De Peña, fins ara la seva actitud respecte la memòria històrica “no es pot dir que sigui negativa. El museu va ser creat amb fons governamentals, i aquest govern en particular ha realitzat gestos, com declarar el Día de la Resistencia Heroica. Tot i això, la seva posició de fons és la de ‘banyar-se i guardar la roba’. Tenen aliats necessaris que pressionen i no volen una comissió de la veritat”.

V

Prop del Museo de la Resistencia, en ple centre de Santo Domingo, s’erigeix des de l’any 2009 una estàtua en honor de Francisco Caamaño Deñó, revolucionari que ocupà la presidència del país durant la invasió dels EUA l’abril de 1965. Caamaño encapçalava la lluita pel retorn del president legítim Juan Bosch, qui patí un cop d’estat conservador el 1963 després d’un intent de reforma democràtica de la constitució dominicana.

Lliçons i analogies: Juan Bosch havia guanyat les eleccions de 1962 amb la promesa de no passar comptes al “trujillismo”. Per a De Peña, encara se’n paguen les conseqüències: “Va ser un error de Bosch proposar l’amnistia i un error del poble dominicà acceptar-la. La societat dominicana va decidir construir la democràcia sobre la base de la impunitat”. Al 1966, retirades les tropes estatunidenques, Joaquín Balaguer, polític de confiança de Trujillo durant la dictadura, guanyarà les noves eleccions, inaugurant el famós període de “los doce años”. Caamaño persistirà. Serà assassinat el 1973 durant la presidència de Balaguer, després de desembarcar a l’illa amb vuit homes per a intentar derrocar-lo.

VI

23 d’abril. Fira del llibre a Santo Domingo. No s’hi trobaran les memòries de la filla de Trujillo, Ángela. Encara regeix a la República Dominicana la llei 5880, promulgada el 1962, poc després de l’assassinat del dictador, per la qual queda prohibida l’enaltiment de la seva figura i del seu règim. El 2010, en resposta a un recurs d’empara presentat per les organitzacions dominicanes per la memòria històrica, els tribunals locals van prohibir la circulació i venda del llibre i l’obertura a la capital d’una delegació de la Fundación Rafael Leónidas Trujillo, amb seu a Miami.

Acabada la fira, un altre familiar del dictador agitarà la memòria. Ramfis Domínguez, el nét petit, afirma des dels Estats Units que estudia postular-se a les properes eleccions presidencials, “a petició de sectors civils i militars de dins i fora del país”.

VII

14 de juny. Monumento Mausoleo Héroes de Constanza, Maimón y Esteo Hondo. Mayobanex Vargas és l’únic supervivent de l’expedició guerrillera que aquell dia, com Caamaño una dècada i mitja després, va desembarcar a l’illa el 1959 per mirar de d’enderrocar la dictadura imperant. S’arremolinen els micròfons al seu voltant. Preguntes sobre les aspiracions del nét de Trujillo: “Que no ho intenti, perquè es trobarà un poble que no li ho permetrà…”. Records d’aquell intent frustrat. Vargas creua els braços i abaixa el front. Impossible saber si tanca els ulls per espantar el record, o per a sobreviure de nou els companys caiguts.

Text i fotografia: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Més: “La sociedad dominicana decidió construir la democracia sobre la base de la impunidad” (Entrevista a Luisa de Peña, publicada al Periódico Diagonal)


Justícia, sí. Però selectiva

Després de retards considerables, polèmiques i filtracions, finalment a mitjans de gener està previst que comenci a L’Haia el judici per l’assassinat de Rafiq Hariri, en el marc del Tribunal Especial per al Líban.

El Tribunal va ser creat el 2007, a petició inicial del govern libanès, mitjançant una resolució de les Nacions Unides. El seu principal objectiu era esclarir i jutjar els responsables de l’atemptat-bomba que va acabar amb la vida del milionari i ex-primer ministre libanès, el 14 de febrer del 2005. Quatre militants del grup musulmà xiïta Hezbollah seran jutjats pel crim en absència, ja que mai s’han entregat ni han estat detinguts.

stl

A nivell global, la creació del tribunal va causar sorpresa i estupefacció ja que mai abans s’havia establert un tribunal internacional ad hoc per l’assassinat d’una sola persona. Tanmateix, va ser en l’esfera libanesa, òbviament, on la creació del tribunal va provocar més reaccions. De tot tipus.

Entre la societat civil que treballa per assolir una pau justa, que és de qui ens ocupem en aquest projecte periodístic, la creació del tribunal va crear indignació i dolor. La guerra civil que va patir el Líban entre 1975 i 1990 va deixar més de 100.000 morts i 17.000 desapareguts. Tanmateix, després de la signatura dels acords de pau, els líders polítics, que a la vegada eren els antics senyor de la guerra, van aprovar una llei d’amnistia per tal de garantir-se la impunitat. Sota la consigna “ni vencedors, ni vençuts”, van imposar el silenci i la desmemòria entre la població.

No obstant, organitzacions de familiars de desapareguts i altres grups civils van seguir clamant i reclamant que s’investigués el destí els seus parents i es trenqués el cercle de la impunitat. Però les nombrosos peticions de veritat i justícia van ser ignorades. Almenys fins la mort de Rafiq Hariri.

“Llavors, les autoritats van començar a exigir veritat. Exigien saber qui havia planificat i executat el crim. Van adoptar el lema del ‘dret a decidir’, que els familiars dels desapareguts usàvem des del 1982 i van iniciar a reclamar justícia.”, ens va explicar Waddad Halwani, presidenta del Comité de Familiars de Persones Desaparegudes, durant la nostra entrevista pel documental Líban. Pacte de Silenci. “Nosaltres estàvem molt contents perquè l’Estat ens començava a reconèixer, iniciaven a entendre el significat de la paraula veritat i a reclamar justícia. (…) Quan vam saber que la justícia internacional venia a Líban, ens vam sentir satisfets, pensàvem que inclouria també els nostres casos. Però ben aviat vam descobrir que la seva justícia anava només destinada a una poques i importants figures”.

Per tal de mostrar al món la seva disconformitat, van iniciar una acampada davant l’edifici de Nacions Unides a Beirut, acampada que vuit anys després segueix, simbòlica. “A la vegada hem estat apel·lant i fent pressió al Tribunal Especial per a què parés atenció als nostres casos”. Sense èxit fins ara. “Quan la justícia esdevé selectiva i parcial, deixa de ser justícia”, assegurava amb amargura Halwani.

Captura de pantalla 2014-01-13 a les 4.53.45

La posada en marxa del Tribunal Internacional, doncs, lluny de servir per reparar, alliberar o reconciliar les víctimes de la guerra civil, els revivarà el dolor, l’amargura i el patiment. A més, el tribunal, acusat de politització i posat sota sospita per un cas de falsos testimonis, ha estat causa -i malauradament és probable que segueixi essent-ho- de divisions i violències en la societat libanesa.

La justícia ha estat, en aquest cas, la primera víctima del Tribunal. La Waddad Halwani ho té clar: “jo ja no crec en la justícia internacional”.

Oriol Andrés


Sud-àfrica: crònica d’un desencís

“La reconciliació vol dir que els que han estat a la part perdedora
de la història han de poder apreciar la diferència qualitativa
que existeix entre repressió i llibertat.
Per a ells, això significa [...] poder viure en una llar digna 
i treballar en una bona feina,
en poder enviar els seus fills a l'escola i en gaudir d'una sanitat accessible.
El que vull dir és que
de què serveix haver fet aquesta transició si no augmenta
i millora la qualitat de vida d'aquestes persones?
Si no s'aconsegueix això, el dret al vot és inútil”
Desmond Tutu, any 2001

La Carta de la Llibertat -Freedom Charter en anglès- va ser la declaració de principis bàsics elaborada per l’Aliança de Congressos Sud-africans el juny de 1955 a Kliptown, un dels barris del cèlebre township de Soweto (Johannesburg).

El dia que vaig visitar el monument que la commemora al mateix Kliptown, un guia espontani provava de guanyar-se unes monedes llegint els principis gravats en el monument mentre reia i ens oferia onomatopeies fruit alhora del cinisme i de les altes dosis d’alcohol consumides. Què el feia riure i gesticular? Sentències com “el poble compartirà la riquesa del país”, “la terra la compartiran aquells que la treballen” o “cal que hi hagi cases, seguretat i confort”.

SONY DSC

Monument en memòria a la Carta de la Llibertat. Kliptown (Soweto)

No massa lluny del monument, en el mateix barri de Kliptown, les barraques de llauna s’apilaven al costat d’una riera bruta de deixalles i contaminada pels residus de l’explotació de les mines. La pobresa extrema insultava a cada pas pels estrets camins de terra entre les cases, mentre la mirada d’una blanca de visita evitava posar-se en les cares que l’observaven des de dins dels habitacles.

SONY DSC

Barri de barraques de Kliptwon

Sensacions viscudes també a Cape Flats, el township bessó de Soweto a la cosmopolita, moderna i rica Ciutat del Cap.

Ràbia i tristesa contingudes davant tanta violència estructural.

SONY DSC

Un dels sectors més pobres de Cape Flats, el township de Ciutat del Cap

Tenia previst escriure aquest post sobre Sud-àfrica, i la seva publicació se m’ha fet urgent quan el món viu el dol per la mort de Nelson Mandela, quan el país està en boca de tots i el seu símbol més conegut és idolatrat.

Vaig trepitjar Sud-àfrica per primera vegada expectant per conèixer la realitat d’un país que ha de protagonitzar un dels capítols del projecte Després de la Pau. En la recerca que porto fent des de fa una dècada, Sud-àfrica era un dels imprescindibles. Era aquell país a imitar que havia celebrat una Comissió de la Veritat i la Reconciliació modèlica, que havia sabut inventar noves vies per caminar cap a la reconciliació, que havia escapat d’un dels sistemes més aberrants de la història, l’apartheid, i de la imminent guerra civil en la qual podia desembocar el país.

I Mandela era –i en alguns sentits ho continua sent- un ídol. Lluitador incansable que va donar la seva vida per reivindicar els drets humans, tenaç, valent i prou intel·ligent per fer-se amic dels seus enemics i ser una figura respectada per tots, fet que mostra que personalitats i polítics absolutament oposats celebrin avui la seva lluita.

Vaig tornar de Sud-àfrica satisfeta alhora que decebuda, amb aquella barreja de fascinació i rebuig que ens toca afrontar quan no som capaces de comprendre-ho tot, quan topes cada dia amb els teus prejudicis i les seguretats s’estripen a cada cantonada. Admiro Mandela, i comprenc la idolatria per la seva figura i el seu poder de consens. Però la meva estada a Sud-àfrica em va provocar desencís.

Sud-àfrica es troba sempre al capdamunt del rànquing de països més desiguals del món, i aquestes desigualtats estan marcades pel color de pell: la mitjana d’ingressos d’un blanc és encara sis cops més alta que la d’un negre. Patrick Bond, director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal i autor d’Elite Transition: De l’Apartheid al neoliberalisme a Sud-àfrica, reconeix als governs del Congrés Nacional Africà (CNA): “Haver donat dignitat a la població negra. Abans la majoria vivien en barris de barraques i ara almenys una bona part viuen en cases. Abans patien un racisme absolut per part de l’Estat i la policia, i ara tenen drets cívics i polítics”. No obstant això, Bond explica que “hi ha més desigualtat econòmica entre blancs rics i negres pobres”. Tot i que comença a existir una tímida classe mitjana negra, encara són una minoria.

Precisament Bond va treballar pel govern de Mandela i va ser autor de nombrosos informes per al Programa de Reconstrucció I Desenvolupament del primer govern postapartheid. Escoltar la seva decepció pel rumb emprès pel país cap al neoliberalisme es va sumar a la meva en les visites als townships o durant les converses amb blancs que s’expulsaven el racisme sense convèncer-me mentre converteixen les seves cases en presons electrificades per por a més robatoris.

Sobretot recordo el cas d’un militant revolucionari que ens vam trobar a Johannesburg. Després d’anys de lluita i clandestinitat, es va exiliar a Zimbabwe durant l’apartheid i al 1994 va ser escollit per un alt càrrec al primer govern lliure sudafricà. Quasi vint anys després de la seva arribada al poder, feia aquesta reflexió: “Veient com vivia jo de bé i com vivia la majoria de la població negra, va arribar un moment en què em mirava al mirall i m’odiava”. Des d’aquell moment va deixar el seu càrrec i avui mig milita i investiga les conseqüències de les explotacions mineres sobre la població més pobra. Amb ell vaig conèixer l’anomenat Txernòbil sud-africà, amb nivells de radioactivitat 15 vegades superior al normal, terres transformades com si fóssim en altres planetes, homes de mirada enterbolida per malalties oculars provocades per l’etern polsim, pobres que ocupen zones abandonades perquè no tenen millor lloc on anar.

SONY DSC

Tanca en àrea d’alta radioactivitat al costat de Johannesburg

Tot i que la Freedom Charter establia que les mines serien recuperades per l’Estat quan el CNA arribés al poder, avui les companyies mineres continuen acumulant beneficis milionaris foradant un dels països amb més reserves d’or, platí i diamants del món. Mentrestant, l’Estat diu que no té diners suficients per donar una vida digna a la majoria de sudafricans negres quasi vint anys després de la fi de l’apartheid.

Iolanda Parra

@iolandaparra


Transiciones: retrats de la memòria victoriosa

Les ulleres esquerdades d’Allende, Pinochet retratat de braços creuats, una ronda qualsevol a la Plaza de Mayo. Se’ns revelen clares les fotografies del dolor a l’Amèrica Llatina de les dictadures militars. Però com representem el seu final? Deu segons per a recordar una imatge que ens parli de les transicions democràtiques a Guatemala, República Dominicana, Argentina, Xile, Uruguai, Paraguai, Mèxic, Perú, Brasil o El Salvador: No és fàcil. Potser l’única que ens ve al cap de manera automàtica és la de l’expresident argentí Néstor Kirchner ordenant la retirada del retrat de Videla dels murs de l’ESMA, el 2004. Cercar els perquès d’aquestes absències (la memòria-dolor, el dolor-flama, l’ambigüitat democràtica de la victòria…) valdria la pena.  

El 2010, els membres llatinoamericans de la Coalició Internacional de Llocs de la Consciència van decidir aplegar i exposar les fotografies que creien “més representatives o emblemàtiques de les transicions de governs autoritaris o de dictadures cap a la democràcia, de transicions de conflictes armats interns a processos democràtics o imatges d’aquells moments considerats fites, fractures o punts d’inflexió en la història social i política de les darreres dècades”.

El resultat, l’exposició itinerant “Transiciones”, que des de 2011 ha recorregut la desena països esmentats. La galeria, que consta de tres fotografies/moments per país, es pot consultar completa a Flickr. Aquí, una brevíssima selecció:

uruguay

Uruguai. Un grup de preses polítiques és alliberat de la Cárcel Central de Montevideo. L’amnistia per als presos polítics i els perseguits, votada al parlament que va sorgir de les eleccions generals de novembre de 1984, i que va assumir l’1 de febrer de 1985, concloent amb més de 11 anys de dictadura, va ser un dels reclams més sentits per les forces democràtiques d’Uruguai. L’empresonament massiu i prolongat i l’aplicació de la tortura de manera sistemàtica van ser les característiques de la dictadura uruguaiana, que va registrar el major percentatge de presoners a Amèrica en relació a la població del país. Tot just anunciada la llei d’amnistia, enormes multituds van envoltar les presons tot esperant l’alliberament de les presoneres. Més

argentina

Argentina. El 26 d’octubre de 1983 va tenir lloc una concentració multitudinària a la Plaça de la República (on es troba l’Obelisc, icona de Buenos Aires), en ocasió del tancament de campanya de la fórmula presidencial de la Unión Cívica Radical (UCR), integrada per Raúl Alfonsín i Víctor Martínez. Al voltant d’un milió d’assistents es van concentrar en l’acte que va tenir com a orador central a qui seria elegit president quatre dies després, acabant amb un període de set anys de dictadura militar. Més

paraguai

Paraguai. El 22 de desembre de 1992, Martín Almada (al centre de la imatge), víctima de la dictadura, després d’anys de laborioses investigacions, descobreix al Departament de Produccions de la Policia Nacional, a la ciutat de Lambaré (a 7 km d’Asunción), els arxius policials i militars que van provar els crims de la dictadura d’Alfredo Stroessner i de l’Operació Còndor. L’operatiu es va originar en la petició d’habeas data i va ser encapçalat pel jutge José Agustín Fernández, que va exigir l’obertura del recinte “en nom de la llei i de les garanties de la nova Constitució Nacional de l’Estat Paraguaià, ara en democràcia”. Més

Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)


Contrast i ‘Després de la pau’, a l’Institut Cervantes de Berlín

El passat dimarts 22 d’octubre, el projecte documental i periodístic ‘Després de la pau’ va tindre l’oportunitat de presentar-se a l’Instituto Cervantes de Berlín amb el suport institucional de la delegació de la Generalitat catalana a Alemanya. Els tres membres de Contrast Gemma Garcia, Carlos Castro i Andreu Jerez (els dos primers, realitzadors directes del treballs projectats) van representar el col.lectiu periodístic a la projecció dels dos últims capítols de ‘Després de la pau': ‘Rwanda. La reconciliació obligada’ i ‘Guatemala, rescatant la memòria’.
Presentació de 'Després de la pau' a l'Instituto Cervantes de Berlín.

Presentació de ‘Després de la pau’ a l’Institut Cervantes de Berlín.

En un ric i intens debat posterior a la projecció dels reportatges es van abordar conceptes com perdó, reconciliació, memòria, contrucció de la pau, justícia i, fins i tot, democràcia. En la xerrada també van participar el sociòleg i periodista guatemaltenc Gabriel Caballeros, i el documentalista alemany Uli Stelzner, realitzador amb molta experiència a Guatemala i director de reconomanables documentals sobre la recuperació de la memòria històrica al país centreamericà com ‘La isla’.

La presentació del ‘Després de la pau’ a Berlín forma part d’un procés d’internacionalització del projecte i de cerca de noves cooperacions de Contrast amb institucions i professionals a nivell internacional.

Andreu Jerez

@andreujerez


Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 2.738 seguidores