Rwanda i Guatemala a la xarxa
Publicado: 13 junio, 2013 Archivado en: Guatemala, Ruanda | Tags: AHPN, Ètnies, ECAP, FAFG, Freddy Peccerelli, gacaca, Guatemala, Justícia, Memòria, Pau, reconciliació, Reparació, rwanda, veritat Deja un comentario »Ja podeu veure a la xarxa els dos capítols de la sèrie Després de la pau: Guatemala. Rescatant la memòria i Rwanda. La reconciliació obligada. Què ha succeït després de la signatura dels acords de pau a Guatemala? Es pot refer un país com Rwanda que va viure un genocidi? Quin és l’estat de salut de la memòria, la justícia, la reparació i la reconciliació?
Guatemala. Rescatant la memòria from Fora de Quadre on Vimeo.
Rwanda. La reconciliació obligada from Fora de Quadre on Vimeo.
‘La Haine’, divuit anys i cada cop més vigent
Publicado: 10 junio, 2013 Archivado en: Justícia, Pau, Sensibilització | Tags: Aniversari, Banlieue, França, Haine, Violència Deja un comentario »
Ara més que mai, convé recordar la frase amb què inicia la pel·lícula La Haine: “És la història d’un home que cau d’un edifici de cinquanta pisos. Per tranquil·litzar-se mentre cau al buit, no para de dir-se: fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé, fins aquí tot va bé. Però l’important no és la caiguda: és l’aterratge”.
Tal com ens explica l’Ignasi Franch en una fantàstica ressenya de la pel·lícula al web de la Directa, La Haine compleix el 2013 el seu divuitè aniversari. I el seu missatge es mostra en l’actualitat dramàticament vigent. Enlloc de construir una societat cada cop més justa, s’està normalitzant i normativitzant la desigualtat, l’exclusió, els privilegis d’una minoria a costa de l’esforç, la frustració i el patiment d’una majoria.
Johan Galtung diferencia entre la violència física, la violència estructural i la violència cultural. Malgrat que la física és la més visible, són l’estructural i la cultural les més difícils de combatre i revertir, sobretot si no hi ha voluntat política. La desigualtat, la injustícia, la marginació. O bé els prejudicis, les pors, els odis que passen de generació en generació. Els seus efectes són més perdurables en el temps i més perversos.
La pel·lícula La Haine ens posa precisament davant d’un escenari on clarament es fan perceptibles les tres formes de violència a través de 24 hores de la vida de tres joves d’una banlieue francesa, just després d’una nit de violentes protestes per l’hospitalització d’un jove apallissat a mans de la policia.
Fa gairebé dues dècades de La Haine, un film que hagués hagut de servir precisament com un avís preventiu i dissuasiu. I tanmateix, en l’actual context de retrocessos socials i depressió col·lectiva, la pel·lícula es rebel·la com a mirall; com un escenari de futur cada cop més probable i comú en la societat que no estem aconseguint evitar que construeixin per nosaltres. Sense pensar que l’important és l’aterratge.
Val la pena reveure-la.
‘Després de la pau’, en xifres
Publicado: 29 mayo, 2013 Archivado en: Memòria, Pau, Perdó, Periodisme de Pau, Reconciliació, Sensibilització Deja un comentario »‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.
Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.
En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.
En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.
En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.
Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.
La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.
1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).
2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).
3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).
En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.
“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”
Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.
Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.
Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.
*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es
Jorge Rafael Videla no és la dictadura
Publicado: 20 mayo, 2013 Archivado en: Argentina, Justícia, Memòria Deja un comentario »
És la cara visible de la Junta Militar que governa l’Argentina a cop de tortura i fusell, des de fa tres anys, responent a la premsa, agitant l’aire amb els braços, mirant a un cel que no respondrà: “És una incògnita el desaparegut. Mentre no aparegui no pot tenir cap tractament especial: no té entitat, no hi és. Ni mort ni viu. Està desaparegut”.
Trenta mil incògnites planificades va deixar el seu govern.
Davant de la mort de Videla, hom pot aturar-se sobre un pla tancat del seu rostre i començar a desgranar l’obscuritat del motor que movia la seva ànima. Si el que volem és explicar les raons i engranatges d’una dictadura entesa com a mecanisme per a garantir l’aplicació de certes polítiques socials i econòmiques, no en tindrem prou. Jorge Rafael Videla era un dictador, però no la dictadura.
La junta militar que ell va encapçalar anomenava el seu període de govern (1976-1983) “Procés de reorganització nacional”. El seu objectiu era l’eliminació de tot viratge que impedís la instauració d’un model neoliberal que blindés els interessos de les jerarquies polítiques, econòmiques i religioses tradicionals. Repressió, tortures i desaparicions foren eines planificades al servei d’aquest objectiu. Impossible desvincular una cosa de l’altra.
En resposta al periodista argentí Ceferino Reato, el mateix Videla afirmava el 2007:
“El nostre objectiu era disciplinar una societat anarquitzada; retornar-la als seus principis, als seus canals naturals. Respecte el peronisme, sortir d’una visió populista, demagògica, que impregnava amplis sectors; en relació a l’economia, anar cap a una economia de mercat, liberal. Un nou model, un canvi bastant radical; a la societat calia disciplinar-la perquè fos més eficient. Volíem també disciplinar el sindicalisme i el capitalisme prebendari”.
Les conseqüències directes d’aquesta “reorganització nacional” són conegudes: mort, pobresa, deute. Sempre serà pertinent preguntar: Quina part d’aquell model sobreviu encara en la societat argentina?
El passat mes d’abril, per primera vegada, una sentència judicial evidenciava l’acció conjunta entre una empresa i l’aparell repressor de la dictadura. Marcos Jacobo Levin, propietari de l’empresa de transports La Veloz del Norte, era processat per instigar el segrest i les tortures de 15 treballadors. Aquesta setmana, un altre judici, el que processa el propietari del Ingenio Ledesma, Carlos Pedro Blaquier, ha estat destravat. Les portes a més sentències contra empreses col·laboradores queden obertes. Sense elles no serà possible explicar la figura de Videla.
Text: Jordi de Miguel (@jordidemiguel)
Post relacionat: “El moviment pels drets humans a l’Argentina s’ha quedat sense consignes“.
Els peixos petits es mengen el gran
Publicado: 14 mayo, 2013 Archivado en: Guatemala, Justícia, Pau, Víctimes | Tags: CALDH, Otto Pérez Molina, Ríos Montt Deja un comentario »Quan érem a Guatemala ens van passar unes imatges d’arxiu de vídeo que vam visionar un vespre, quan ja havíem visitat la comunitat de Plan de Sánchez (Baja Verapaz), arrasada el juliol de 1982. Les càmeres mostraven el precís moment de l’assalt d’Efraín Ríos Montt i una grup d’oficials de l’exèrcit al Palau Presidencial. Era el 23 de març de l’any 1982 quan va derrocar el president Fernando Romeo Lucas García a través d’un cop d’estat. Des de l’any 1960, Guatemala estava immersa en una guerra. Al vídeo, des de dins el Palau Presidencial amb to amenaçant, Ríos Montt cridava: “El que tingui armes contra la institució d’armes, ha de ser afusellat. Afusellat i no assassinat”.
[Fragment del reportatge Guatemala, rescatant la memòria. Juan Francisco Soto de CALDH. Imatges d'arxiu cedides per Comunicarte]
Pocs dies després, en un altre visionat vam poder veure imatges de la fase preliminar del judici. A la sala hi havia un Ríos Montt més encongit que el militar desafiant amb els ulls fora d’òrbita. Però era igualment Ríos Montt qui etzibava a un públic assedegat de respostes: “desitjo guardar silenci”. Ara, contra tot pronòstic i en un procés sens precedents, ha hagut de parlar o almenys ha hagut d’escoltar desenes de testimonis que han desgranat la política genocida del dictador. Violència sexual, assassinats, tortures, crema de cases, cultius i animals, són denominador comú del curt però monstruós període de Ríos Montt. Entre març de 1982 i agost de 1983 els crims es van disparar.
[Fragment del reportatge Guatemala, rescatant la memòria. Imatges d'arxiu cedides per Comunicarte]
Quan vam visitar l’oficina del Centre per a l’Acció Legal en Drets Humans(CALDH) a Ciutat de Guatemala, el director, Juan Francisco Soto, ens va relatar la dura i llarga batalla contra la impunitat. El procés contra Ríos Montt era un gran desafiament. Havia començat el 2001, quan l’Associació per a la Justícia i la Reconciliació (AJR) va interposar una denúncia davant el Ministeri Públic contra l’alt comandament militar per genocidi, crims de guerra i delictes de lesa humanitat. Va patir una etapa de dilacions fins el 2009, quan es va reactivar. Ara, el maig de 2013 arriba la sentència somniada: 80 anys de presó per delictes de genocidi i crims de lesa humanitat comesos contra el poble maia Ixil. El mateix tribunal ha absolt dels mateixos càrrec a José Mauricio Rodríguez Sánchez, excap d’Intel·ligència Militar aleshores.
El dia que vam entrevistar Soto, la seva mirada dipositava certa esperança. Al seu despatx, entre dossiers i paperassa, hi havia un valuós document. Un Pla d’Operacions que aportava importants indicis de delicte, em va dir. A dia d’avui, amb la sentència ferma, la mateixa CALDH explica que a més de tots els efectes i testimonis de la violència que s’han recollit, les proves documentals dels Plan Victoria (1982), Pla Firmesa (1983) i Pla d’Operacions Sofía han estat proves determinants. Els plans establien que calia massacrar comunitats senceres metòdicament. Terra arrasada. Carnisseria humana. Per controlar la població, van combinar els crims amb programes com aliments per feina, pols de desenvolupament o aldees model, i a més, va consolidar les conegudes Patrulles d’Autodefensa Civil (PAC). L’Exèrcit obligava als camperols a controlar, i eliminar si calia, els opositors a les seves comunitats. A la dècada dels 80, les PAC van sumar-se a la xarxa d’intel·ligència militar per contribuir al control directe de la població. 900.000 persones van ser forçades a formar part de la política contra-insurgent. El període de Ríos Montt concentra gran part de les massacres registrades per l’informe REMHI, elaborat per l’Església, i la majoria també corresponen al Departament de Quiché. El segueixen Alta Verapaz, Huhuetenango i Baja Verapaz.
Malgrat les denúncies d’organitzacions guatemalenques i internacionals i les dues comissions de la veritat, l’actual president Otto Pérez Molina, qui va ser militar a la zona de l’Ixil (Despartament de Quiché) durant els anys més foscos del conflicte armat, s’ha entestat en negar que hi hagués genocidi a Guatemala. Malgrat, inclús, que l’informe ‘Guatemala: Memoria del Silencio’ de la Comisión d’Esclarecimiento Histórico (CEH), ordenada pels Acords de Pau, sentenciava ja el 1999 que l’Estat guatemalenc havia comès “actes de genocidi” contra la població civil, majoritàriament d’origen maia. Edelberto Torres Rivas, sociòleg que va participar en la redacció de l’informe, alerta que en aquell període es va eliminar el 23% de la població Ixil.
El Tribunal ha estat clar: Va haver-hi intencionalitat d’eliminar el grup ètnic maia Ixil. Sent el racisme la base pel genocidi. Finalment, la dignitat i la valentia dels sobrevivents, ha capgirat l’estratègia de “quitar el agua al pez”, que pretenia destruir les comunitats que poguessin donar suport a la guerrilla, i molts peixos petits, units, han tret l’aigua al peix gran. Ell ha volgut guardar silenci, però la resta ha parlat.
La impunitat franquista resisteix les fisures
Publicado: 6 mayo, 2013 Archivado en: Argentina, Justícia, Memòria, Pau | Tags: Anuari Media.cat, Argentina, Estat espanyol, franquisme, impunitat, Justícia, martín villa, Puig Antich, Red AQUA Deja un comentario »Avui és 9 de maig. Cap dels 12 testimonis del procés pels crims del franquisme ha declarat. Ho havien de començar a fer el 25 d’abril per videoconferència. Tot estava preparat a l’ambaixada argentina, però es va cancel·lar. Segons el consulat, la notificació de la jutgessa argentina mai va arribar. S’havia de reprendre el 8 de maig. De nou, tot estava llest, però a instàncies del Ministeri d’Assumptes Exteriors s’ha tornat a suspendre. María Servini de Cubría instrueix l’única causa judicial oberta en tot el món contra els crims del franquisme. Més d’una vintena d’associacions impulsen la causa sota un mateix paraigua: la Xarxa Ciutadana de Suport a la Querella Contra els Crims del Franquisme (Red AQUA). La integren entre altres, sindicats, associacions de memòria, ecologistes, actors i membres del 15-M.
Roda de premsa de la Xarxa Ciutadana de Suport a la Querella el 23 d’abril. Foto: Red Aqua
La llei d’Amnistia de 1977 impedeix investigar els crims comesos pel bàndol nacional durant la guerra civil i el franquisme. Hi ha una disputa jurídica. Per una banda, els delictes de lesa humanitat no prescriuen. Per l’altra, quan es van cometre els crims encara no existia el delicte com a tal i és més tard que l’Estat espanyol subscriu convenis i tractats internacionals que obliguen a investigar-los. La Fiscalia de l’Audiència Nacional s’aferra a aquest argument. El resultat: impunitat.
Davant la negativa de la justícia espanyola per investigar els crims, s’ha recorregut a la justícia argentina. La Constitució reconeix el principi de la jurisdicció universal per jutjar els culpables de lesa humanitat. Entre els denunciats hi ha Rodolfo Martín Villa, acusat de ser el responsable de l’assassinat de cinc obrers durant la vaga a Vitoria el 1976; el sogre del ministre de justícia espanyol José Utrera Molina, ex-secretari general del Movimiento, que va firmar la condemna a mort de Puig Antich el 1974; l’ex ministre de Treball Fernando Suárez; o el guàrdia civil colpista Jesús Muñecas Aguilar
Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta), el 1975, quan era gobernador civil de Barcelona.
Martín Villa, en una fotografia recent.
Han passat 38 anys des de la mort del dictador. Si la justícia espanyola ha optat pel punt i final i la impunitat per eximir responsabilitats no és gens agosarat sospitar que interposaran, via errors administratius, tots els obstacles possibles perquè no s’obri la caixa de pandora. De fet, no es d’estranyar, i res sorprèn, si com fa l’Anuari Mèdiacat 2013 al reportatge Nou ministres de Franco sobreviuren a Fraga, repassem qui ha governat més enllà del franquisme a l’Estat espanyol.
Memòria, memòries
Publicado: 15 abril, 2013 Archivado en: Memòria, Veritat Deja un comentario »I que en la mort
us persegueixin les nostres memòries
Lluís Llach, Campanades a morts
El projecte ‘Després de la pau’ ens porta, a més de viatjar per països d’arreu del món, a sales de cinema, centres cívics, aules de secundària i seminaris de màsters i postgraus. D’aquesta manera compartim amb vosaltres les experiències i aprenentatges d’aquests darrers anys, alhora que aprenem de nou gràcies a les vostres reflexions.
No fa massa, preparant una d’aquestes sessions i provant d’explicar els eixos que vertebren els capítols del projecte, vaig aprofitar un documental que havia vist feia només uns dies per il·lustrar en què consistia la memòria.
Llach, la revolta permanent és un documental de Lluís Danés, realitzat l’any 2006, que repassa la trajectòria del cantautor de Verges agafant com a leitmotiv la massacre de Vitòria del 3 de març de 1976, que ja havia inspirat la cançó Campanades a morts.
En una jornada de vaga, la policia armada va llançar gasos lacrimògens per desallotjar els treballadors que estaven reunits en assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria, al barri obrer de Zaramaga. Quan sortien, els trets de la policia van matar cinc treballadors, a més de deixar 150 ferits de bala.
No desconeixia els fets, però el documental va explicar-me’n els detalls, i em va demostrar per què serveix la memòria, la veritat, i l’explicació minuciosa d’uns fets ocorreguts abans del meu naixement. Gràcies a Llach, la revolta permanent, vaig conèixer i recordar, i vaig homenatjar unes morts injustes que han quedat en la impunitat.
Perquè la memòria col·lectiva, com instrument de rehabilitació, és massa sovint l’únic que tenim, quan manquen la justícia i la reparació. La memòria trenca el silenci, homenatja, aclareix i explica i, amb una mica de sort, ens ajuda a extreure lliçons per al present.
Iolanda
