#Rwanda —> la pau no serà televisada
Publicado: 3 abril, 2014 Archivado en: Comunicació, Memòria, Perdó, Periodisme de Pau, Reconciliació, Ruanda, Sensibilització 3 comentarios(INICI) Els grans mitjans de comunicació cobreixen, a vegades fins i tot en profunditat i amb periodistes enviats especials, els conflictes de l’Àfrica negra. Però els grans mitjans poques vegades cobreixen el que passa l’endemà de la signatura dels acords de pau. Obliden el difícil, complex i llarg procés de construcció de la pau. Expliquen les guerres, doncs, però no expliquen les paus. Ja no hi tornen fins el següent aniversari. Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, novel·listes best seller van aterrar a Ruanda durant o just després del genocidi més important al món des de 1945 per entendre què carai havia passat. Els extremistes hutus van assassinar prop de 800.000 tutsis i hutus moderats en només tres mesos a cops de matxet i armes lleugeres. Una maquinària d’aniquilació, proporcionalment, superior a la dels nazis contra els jueus durant els cinc anys de la Segona Guerra Mundial. 8.000 assassinats cada dia. 333 assassinats cada hora. Cinc assassinats cada minut. Durant els propers tres mesos es commemorarà el vintè aniversari de la massacre. A twitter podeu seguir ja l’etiqueta #Rwanda20yrs Càmeres de televisions, reporters estrella dels diaris i, fins i tot, algun novel·lista best seller tornaran l’aeroport de Kigali, s’instal·laran al car Hôtel des Mille Collines i intentaran esbrinar durant uns dies com tanquen o no tanquen les venes obertes de la Ruanda actual. En vint anys, però, pràcticament no hem tingut ni una sola informació del país que va viure el pitjor genocidi dels darrer mig segle. Ep! Amb excepcions: per destacar-ne només algunes, les de periodistes com Gemma Parellada o Xavier Aldekoa. En els últims dotze mesos, però, el diari El País, una de les publicacions de l’Estat que dona més espai a la informació internacional, només ha publicat tres notícies sobre Ruanda. ************** (NUS) La sèrie ‘Després de la Pau’ intenta explicar què ha passat en països com Ruanda –però també el Líban, Guatemala o Bòsnia- quan els mitjans de comunicació se’n van després de la signatura oficial dels acords de pau. Vam fer un documental al 2012 i cap televisió espanyola o catalana a les que els hi hem ofert emetre’l va considerar-ho d’interès suficient per la seva audiència. Ni tan sols a les tres de la matinada d’un dia entre setmana. Res. Ruanda no era notícia. Ruanda no existia. Ruanda no interessava ningú. Aquest és el nostre documental: Ruanda: la reconciliació obligada, produït per Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast. http://www.youtube.com/watch?v=U0qiqr56pJY El genocidi va començar oficialment un 6 d’abril de 1994. Casa per casa, poble a poble. Els interhamwe aniquilaven un per un tots aquells que en el seu carnet d’identitat duien la paraula tutsi. Els check points a les carreteres, amb milers de cadàvers a les cunetes, aturaven tothom que intentava fugir. Els centenars que van aconseguir refugiar-se a les esglésies o en centres inicialment protegits per Nacions Unides van ser assassinats en les interminables setmanes posteriors. Unes 250 mil dones, la immensa majoria tutsis, van ser violades pels extremistes hutus. L’infern va durar 100 dies. El món, Europa en particular tot i el seu cruel i culpable paper durant la colonització, va mirar cap a una altra banda. La guerrilla tutsi va aconseguir controlar el país i posar fi al genocidi per la força militar un 4 de juliol de 1994. La nova Ruanda de Paul Kagame imposa la reconciliació obligada, la memòria en una direcció i el silenci espès per als que es queixin. El Cementiri dels Herois, situat al barri de Remera, té només set tombes. ************** (CONCLUSIÓ) Rodar aquell documental és l’experiència més forta de la meva vida de periodista. Només la idea d’imaginar, vagament i per un instant, el que havia passat en aquells carrers que ara trepitjàvem feia estrènyer el cinturó del vertigen. Cares de seriositat a la furgoneta de rodatge. Ens feiem els durs. Ningú de l’equip –que jo sàpiga- va deixar anar una llàgrima. Una nit, cap al final d’un dels rodatges més complicats de la sèrie Després de la Pau, vam anar a un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo. La banda no era gaire bona, però la cervesa hi ajudava. Un col·lega periodista ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens va fotre una mena d’esbroncada: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només vint anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. Durant les setmanes que vindran aterraran a l’aeroport de Kigali uns quants centenars de periodistes. Es trobaran, després de creuar a peu la pista d’aterratge, un cartell en kinyaruanda: “Murakaza neza mu Rwanda«. Benvinguts a Ruanda. SERGI PICAZO –> Clicant aquí teniu més informació sobre les causes i sobre el procés de construcció de la pau, la reconciliació i la justícia a Ruanda
‘Després de la pau’, en xifres
Publicado: 29 May, 2013 Archivado en: Memòria, Pau, Perdó, Periodisme de Pau, Reconciliació, Sensibilització 2 comentarios‘Després de la pau’ és una sèrie documental, però sobretot és un projecte de sensibilització i d’educació per la pau. L’objectiu principal és fer reflexionar sobre qüestions com la memòria, la justícia i la reconciliació. Per aquesta raó, a les nostres projeccions donem molta importància al debat posterior i a conèixer les reflexions dels espectadors.
Cada sessió, ja sigui per a públic general o a les escoles, finalitza amb la distribució d’una enquesta, que demanem als assistents que omplin. Coincidint amb el tancament del present projecte que engloba els dos darrers episodis (Rwanda. La reconciliació obligada i Guatemala. Rescatant la memòria) us presentem els resultats més destacats dels diferents aspectes que es tractaven al qüestionari anònim.
En total, ja són més de 1.500 persones les que han pogut veure els documentals en alguna, de les gairebé, trenta projeccions que s’han realitzat des de l’estrena dels capítols el passat mes de desembre. Gairebé la meitat (uns 600) han estat alumnes de diferents escoles que han treballat el material audiovisual del projecte a l’aula. Molts d’ells amb la guia didàctica que EduAlter ha creat pel projecte.
En general, el nivell de satisfacció de la gent ha estat alt. Així el 88% dels espectadors afirma que els documentals li han permès millorar ‘bastant’ o ‘molt’ el seu coneixement en matèria de construcció de pau. Per altra banda, amb l’enquesta també volíem valorar l’opinió de la població assistent a les projeccions respecte a d’altres temes relacionats amb els processos de pau.
En aquest sentit, vam demanar a tots els espectadors que valoressin de lʼ1 (menys importància) al 5 (més importància) cinc conceptes (Veritat, Memòria, Perdó, Reconciliació, Justícia ) en funció del seu pes per construir una pau positiva i permanent després de la guerra. La següent taula mostra la nota mitjana obtinguda per cada concepte.
Potser el resultat més sorprenent és que la memòria sigui el concepte pitjor valorat (tot i que per sobre del 3,8). Sobretot, si tenim en compte, els obstacles que ha tingut el treball per la memòria a l’estat espanyol. Tot i l’impuls que des de la societat civil han rebut diverses iniciatives per rescatar i jutjar els crim del franquisme, els diferents governs sorgits des de la transició no s’han caracteritzat pels seus esforços per reparar les víctimes de la llarga dictadura.
La següent pregunta recollia l’opinió de l’espectador vers diferents posicionaments dins els processos de pau. Per això, se li presentaven tres dicotomies en què l’espectador havia d’escollir la seva opció prioritària.
1. Perdó col·lectiu a qui ha comès crims (perdó) o Càstig mitjançant justícia (càstig).
2. Reconeixement social i permanent de la memòria dels crims comesos (memòria) o Progressiu distanciament dels crims per poder oblidar (distància).
3. Convivència i barreja dels actors que van protagonitzar el conflicte (convivència) o Establiment de mecanismes de divisió i separació per evitar conflictes (divisió).
En aquesta ocasió, la memòria, enfrontada a l’oblit adquireix especial rellevància per a l’espectador. La combinació més repetida pels espectadors dels documentals és aquella que assenyala com a elements clau de la superació del conflicte, el càstig mitjançant justícia, la memòria dels crims i la creació de polítiques per la convivència dels diferents actors (reconciliació). Aquesta seria la fórmula ideal segons les dades recollides a les enquestes. El perdó, concepte lligat en moltes ocasions al cristianisme, queda en un segon terme.
“Quina és la principal reivindicació que faries als governants en matèria de construcció de pau?”
Les respostes, evidentment, van ser centenars i diverses. Algunes molt generals i d’altres més concretes. Tot i així, moltes de les idees i propostes dels espectadors coincideixen en el fons i els conceptes esmentats. En aquest sentit, són molts els espectadors que demanen a la classe política que no vetllin només “per interessos propis”. En aquesta línia, es reclama als polítics més compromís amb la societat, més justícia i menys impunitat pels ideòlegs i per aquells que van cometre crims durant els conflictes.
Són moltes les respostes que tornen a incidir en els conceptes tractats en preguntes anteriors. Així, molts dels assistents insisteixen en la necessitat d’emprendre accions polítiques en favor de conèixer la veritat, la justícia i la reconciliació. Entre d’altres aspectes a destacar, els espectadors aposten per polítiques de reparació per a les víctimes i en favor de la justícia social. També pel compliment dels tractats internacionals en matèria de resolució de conflictes i per la reducció de la despesa militar.
Per últim, per conèixer el grau de compromís de la població destinatària amb accions de transformació social i política vam demanar al públic si estava disposat a implicar-se en aquest tipus d’accions. El 55% va respondre afirmativament, mentre que un 18% va dir que no. La resta (27%) o bé no va respondre o bé es va mostrar indecís. Esperem convèncer-lo amb els propers capítols o en properes projeccions.
*Si no vau poder omplir l’enquesta o si passades les hores i els dies teniu més propostes per fer-nos, aquí teniu el qüestionari. Podeu enviar-nos el document complimentat a l’adreça de correu a foradequadre@gmail.com o a info@contrast.es
Després de la Pau en format càpsul·la, a Periodismo Humano
Publicado: 1 abril, 2013 Archivado en: Comunicació, Guatemala, Periodisme de Pau, Periodisme Social, Ruanda, Sensibilització Deja un comentarioEl projecte de documentals Després de la Pau es presenta ara en format càpsul·les -d’uns 10 minuts de durada- i al web Periodismo Humano amb l’objectiu d’analitzar en profunditat i amb més temps els aspectes més colpidors i interessants dels procesos de pau a Guatemala i Ruanda. Càpsul·la a càpsul·la, podeu submergir-vos en qüestions cabdals com l’educació després de la guerra, el procés de desarmament, la importància de la memòria, la relació entre cultura i pau, el rol de la dona, els tribunals tradicionals o la reconciliació entre comunitats.
Podeu llegir i veure les deu càpsul·les de l’Especial Después de la Paz, en la seva versió en castellà, clicant en aquest enllaç: http://despuesdelapaz.periodismohumano.com/
Paral·lelament a la presentació arreu de Catalunya dels reportatges Ruanda. Reconciliació Obligada i Guatemala. Rescatant la memòria, els col·lectius Fora de Quadre i Contrast ja hem elaborat aquests nous vídeos temàtics pel portal Periodismo Humano. Els companys d’aquest mitjà de comunicació digital dirigit pel fotoperiodista Javier Bauluz porten des de fa tres anys fent informació en defensa dels drets humans d’altíssima qualitat. Acaben de rebre el Premi Solidaritat en la categoria de comunicació de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.
Periodismo Humano també ha penjat els vídeos d’aquesta versió extra de ‘Després de la Pau’ al seu canal de Youtube. El vídeo més vist, de moment amb 1.235 visites, se centra en el rol de la dona, els vincles amb la música tradicional i la qüestió de la reconciliació a Ruanda. El podeu veure aquí sota el títol Ingoma Nshya, tambores que curan mujeres en Ruanda. L’última càpsul·la penjada, sota el títol El precio de la verdad, relata l’estat de la memòria sobre el conflicte armat a Guatemala amb reflexions de Yolanda Aguilar -testimoni i redactora de la comissió de la veritat- o Edelberto Torres Riva -membre de la Comisión para el Esclarecimiento Histórico-, entre d’altres.
…
Sergi Picazo
#Irak10: una boda contra la guerra
Publicado: 5 marzo, 2013 Archivado en: Memòria, Pau, Periodisme de Pau, Víctimes Deja un comentario
«Si comença la matança… cal manifestar-se immediatament«. Esgarrifa llegir l’octaveta i pensar que aviat farà 10 anys que va començar la matança. I que no s’ha aturat encara. El 19 de març farà 10 anys de la invasió de l’Iraq: no hi ha consol possible davant de tant assassinat impune.
Ens queda l’orgull d’haver-nos mobilitzat com mai contra una guerra aliena, d’haver-ne intuït l’horror amb totes les seves lletres. Aquells dies teníem superàvit de solidaritat. Ens queda la reactivació de l’entramat organitzatiu, una fita inesborrable per a la cultura de pau del país i un periodisme escrit en majúscules que viuria el naixement d’iniciatives com el Diari de la Pau, promogut per l’associació Fora de Quadre: sens dubte, un abans i un després en el periodisme per la pau de casa nostra.
«Tots els ciutadans honrats i amb un mínim de dignitat hauríem d’intentar resistir junts i canviar aquest sistema, perquè quan s’està trepitjant la dignitat d’una persona a milers de quilòmetres de casa teva, s’està trepitjant també la teva». Fa 10 anys molta gent ja coneixia en Pius Alibek. Nascut a Bagdad, barceloní des de 1981, va ser ell qui va llegir el manifest d’aquella milionària marxa contra la guerra. La seva família és una de tantes víctimes de la guerra: l’exili ha fet que els dotze germans i germanes Alibek es reparteixin entre Bagdad, Barcelona i Londres.
«He perdut la mare, el pare i un germà, i per les circumstàncies no he pogut assistir als seus funerals. Tampoc a cap casament dels meus germans i germanes. Per fi puc compartir una alegria amb la família», diu al final d’aquesta entrevista que li vam fer a Contrast la setmana passada. Es refereix al casament de la seva neboda, la Rita. Què significa una celebració d’aquest tipus per a una família colpejada per la guerra i l’exili? Quines lectures se’n poden fer entre l’alegria de l’avui i la cicatriu latent? El documental «La boda de Rita«, produït per l’Agència Zoom, hi reflexiona a través dels seus protagonistes, de Bagdad a Londres, de Londres a Barcelona.
El film és una bona mostra de que, sovint, els millors al·legats contra la guerra es fan sense necessitat de mencionar-la a cada línia, parlant des de l’alegria de ser vius, resistint, tirant endavant. «Hi ha molta alegria aquí dins, però aquesta alegria desapareixeria si tots els que hi són es dediquessin a pensar en el que han perdut. Simplement pensen en el que han guanyat. Perquè ho han perdut tot, però han guanyat el que els resta per viure», diu en Pius en un moment del documental.
El proper 19 de març, 10 anys després de la invasió de l’Iraq, «La boda de la Rita» se celebrarà a 10 espais de la ciutat de Barcelona. Ens hi acompanyes?
Més info:
http://www.facebook.com/labodaderita
http://www.twitter.com/ReportajesZoom #BodaDeRita #Irak10
Ahmed Jabari, líder militar o garant de la pau?
Publicado: 23 noviembre, 2012 Archivado en: Pau, Periodisme de Pau | Tags: Gaza, Israel, Jabari, Palestina, Periodisme de Pau, treva Deja un comentarioAls periodistes, sovint, la necessitat d’immediatesa ens juga males passades. Interpretar correctament els fets és clau en la nostra feina. Per això, es fa necessari un bon coneixement d’aquella realitat que ens toca cobrir. És necessari també mantenir sempre el sentit crític alerta i intentar deixar de banda la motxilla de prejudicis, tòpics i estereotips amb la qual tots ens hem anat carregant al llarg dels anys. Tots ells, elements fonamentals també de l’anomenat periodisme de pau.
Un exemple recent de com, si no anem alerta, deixar-nos portar per la inèrcia ens pot jugar males passades és la cobertura de l’assassinat per part d’Israel de Ahmed Jabari, líder de Hamàs mort després que un coet teledirigit impactés contra vehicle en què viatjava el passat dimecres 14 de novembre, a Gaza.
Jabari era l’actual cap del braç armat de Hamás. En seguida, des de la propaganda israelí es va provar de justificar l’assassinat explicant que “havia estat implicat en la negociació del segrest del soldat Guilad Shalit i que tenia molta sang a les seves mans”. Aquest era el missatge que difonia el cap de premsa de l’exèrcit israelí poc després de l’assassinat, que va donar inici als bombardejos israelians sobre Gaza.
El cotxe calcinat, en el qual viatjava el cap de Hamàs.
Donat el càrrec que ocupava Jabari, la majoria dels del gremi -així com la resta de la societat- d’entrada no vam qüestionar-nos les motivacions que havien dut a Israel a cometre un nou assassinat selectiu, acostumats ja com ens tenen a aquestes actuacions que poden ser qualificades de terrorisme d’estat.
Tanmateix, l’endemà el The Times of Israel va publicar una entrevista amb un activista pacifista isarelí, Gershon Baskin, que havia participat en diversos processos de negociació entre Israel i Hamàs.
En ella, Baskin afirmava que “Jabari era partidari d’una treva indefinida, no volia entrar en un nou espiral d’atacs amb Israel”. I assegurava que el líder de Hamàs “estava a poques hores de donar la seva autorització” a la treva quan va ser assassinat. “Israel pot haver destruït la seva única oportunitat de tenir pau”, afegia.
El mateix diari, afirmava que així mateix ho havien confirmat oficials de seguretat palestins de Cisjordània, que asseguraven que Jabari era més moderat que altres líders de Hamàs i creia en la necessitat de la treva.
Així doncs, quina era la motivació de l’assassinat? Una major seguretat, en la interpretació que d’aquesta dóna el govern israelí, o evitar una treva que podia haver posat fi a una escalada militar que reparteix bons rèdits entre els polítics al govern sionista poc abans d’unes eleccions?
Gershon Baskin.
Finalment, després de molts balls diplomàtics, hi ha hagut treva. Però com a periodistes, entre les nostres obligacions hi ha la de buscar aquestes altres cares de les històries. Més, com a periodistes que volem treballar per la pau.
oriol
Després de la pau, per la tele!
Publicado: 3 noviembre, 2012 Archivado en: Comunicació, Pau, Periodisme de Pau, Periodisme Social, Sensibilització, Veritat Deja un comentarioDesprés de la Pau és un projecte de periodisme per la pau, petit, amb recursos limitats, independent, autogestionat, però que es fa cada dia amb l’empenta de tot un equip de periodistes militants d’aquesta i de mil causes més. Costa molt d’esforç, batalles, debats, estrès i diners, tirar-ho endavant. Hem rebut ajuts públics, sí, i li hem posat hores, moltes, però el projecte tindrà enguany dificultats extremes per continuar. Aquesta és la història de moltíssima gent que intenta tirar endavant un projecte en això del periodisme no-comercial, de caràcter social o de reivindicació política.
Crec que vivim segurament una de les pitjors èpoques dels darrers trenta anys pels mitjans de comunicació, però en canvi estic convençut que vivim en un moment d’esclat per al periodisme. Joves, i no tan joves, que agafen la motxilla i se’n van a cobrir conflictes arreu del món. Periodistes especialitzats com Jordi Pérez Colomé i el seu bloc sobre Estats Units titulat Obamaworld. Mitjans alternatius com la Directa, en paper, web o twitter, llegits ja des de la kasa okupa a l’Iphone 5. Periodistes que, amb un bloc a internet, arriben a milers de lectors per si mateixos com el Roger Palà. Comunicadors com els companys d’aventures de Quepo, que es tiren al cinema i decideixen fer una peli -sí, sí, una peli de cine- sobre el deute extern i les empreses transnacionals com Interferències. Culturetes que es tornen bojos i decideixen fer una revista digital com Jot Down en blanc i negre, amb articles i entrevistes més llargs que un diari sencer. Col·lectius que posen veu als sense-veu i periodisme sobre els silencis, i financen el llibre i la web de l’Anuari Media.cat amb 6.000 euros donats per micromecenatge.
Estan passant coses. Ja no es pot negar. Però cal seguir, persistir.
Després de la Pau, com us deia, és un projecte petit, ideat tot fent un tallat en un bar del barri del Raval. Com tants d’altres. Però, d’un temps ençà, està aconseguint fites no imaginades mai en aquell bar de menús. Algú s’ha fixat en la nostra feina. Estem molt i molt agraïdes. Anem a pams.
1.- Primer gràcies. Aquest dijous el projecte rep el premi Memorial Joan Gomis de periodisme solidari.
El jurat del Memorial Joan Gomis està format per membres de Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, la Fundació per la Pau, la Fundació Cultura de Pau i de les revistes Foc Nou i El Ciervo.
El guardó es lliura dijous 8 de novembre a l’Auditori de la Biblioteca de Ciències de la Comunicació Blanquerna.
2.- Segon gràcies. Fa poc l’Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (IECAH), amb seu a Madrid, ens va convidar a les jornades «Crisis, conflictos y desastres… ¿Y después qué?«, celebrades a La Casa Encendida. Fruit d’aquella visita, el programa de «La Casa Encendida» a La 2, televisió publica estatal, ens va entrevistar i va fer un reportatge sobre la feina feta pel projecte ‘Després de la Pau’ en els darrers anys a Ruanda, Bòsnia, Líban i Guatemala.
3.- Tercer gràcies. Necessitem que TV3, la televisió pública catalana, continuï amb la seva tasca de difusió i animació de la producció audiovisual -i de documentals- a Catalunya. Sense això, en un mercat com el català, no arribarem. Per això cal agrair que periodistes com Joan Carles Peris, Agnès Marquès o Ibana Piñero, des del Telenotícies de TV3, que és quasi cada dia el programa més vist a la tele pels catalans, és fixi en projectes petits que malden per sobreviure en el periodisme social com el col·lectiu de periodistes Contrast i un dels nostres principals treballs en els quals participa, ‘Després de la Pau’.
Aquí us deixem el vídeo fet pels companys del TN.
…
SERGI PICAZO
TWITTER: @sergipicazo
Cinc postals de Kigali
Publicado: 26 junio, 2012 Archivado en: Comunicació, Justícia, Periodisme de Pau, Periodisme Social, Reparació, Ruanda, Sensibilització, Víctimes, Veritat Deja un comentario
1.- Als meus somnis calia creuar mig Àfrica, sortint del Caire, remuntant el Nil blau en un vaixell de càrrega, dormint nits sota les estrelles en una hamaca, travessant les grans sabanes, les jungles del Congo, fins arribar seguint Stanley i Livingstone fins al Llac Victòria i el país dels Mil Turons. Al final, però, l’equip de Fora de Quadre-Contrast vam arribar al cor d’Àfrica en un vol de Qatar Airways des d’un lloc trist i ple de gratacels anomenat Doha. «Murakaza neza mu Rwanda«. Benvinguts a Ruanda. Deien els cartells en kinyaruanda de l’aeroport.
2.- Som al centre d’Àfrica. Kigali no surt a cap guia de turisme africà, però sí va aparèixer als informatius de televisions de tot el món durant la primavera del 1994. Cor de les tenebres. Renéixer des de l’horror. La capital de Ruanda, fundada al 1907 pels colonitzadors europeus amb vint cases al voltant del que avui és el mercat de Gakinjiro, intenta respirar de nou enmig dels turons. 1.300 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Ei, i sí, s’hi respira millor… Però, la veritat és que no es respira del tot bé. Per la contaminació dels camions i per algunes coses més. La ferida està oberta encara. Ja us anirem explicant els perquès. Procés de pau en construcció. Truquen a la porta: Veritat, Justícia, Reparació i Reconciliació. Per a totes les víctimes. S’estan ja fent coses de les quals hauríem d’aprendre, i molt, a Catalunya. Necessitem temps encara per a l’anàlisi.
3.- Tercera fotografia del clima boirós de la ciutat. Un amic ruandès, no importa si hutu o tutsi, ens diu sortint d’un concert de música reggae al barri popular de Nyarimambo: “Necessitem alegria, viure en pau, ser normals. Fa només 18 anys vèiem morts cada dia en aquests carrers”. El barri popular de Nyamirambo, diuen les guies, és el més antic de la ciutat, batega vida. Entre mesquita i església, la gent s’expandeix pels carrers, comerços de tot tipus, vestits tradicionals i occidentals al mateix temps, música sortint d’algun jardí. Festa, sí, també festa. “No” al tòpic de l’africà pobre i feliç; però “sí” a la gent -que hem conegut- que vol ser feliç.
4.- Àfrica compleix les expectatives. Però ser aquí desmenteix molts tòpics. Frunzir de moto taxis amunt i avall de l’avinguda comercial de Nyabugogo. L’ordenat caos del trànsit sorprèn en una ciutat gairebé sense semàfors. Comerciants ugandesos, burundesos i ruandesos que fan bons negocis a la regió dels Grans Llacs. Senyores negres que pinten les voreres en blanc i negre. Silenci de concentració en bars plens d’homes veient els partits de quarts de final de l’Eurocopa. L’estadi d’Amahoro, que se’n diu “olímpic” tot i que no hi recordo Jocs Olímpics, està rodejat de militars que fan la migdiada sobre la gespa. El Cementiri dels Herois, situat a Remera, té només set tombes. Fotografies de Paul Kagame, el president del país, a la recepció de l’hotel, a l’entrada d’una botiga de roba i, com no, a les seus dels organismes oficials. Un país d’ordre. Ens diuen que els ruandesos eren ja gent seriosa i poc riallera abans del genocidi. Després d’allò, ens segueixen explicant, més que riure, com a màxim somriuen.
5.- Cinc dies a Kigali, d’intens rodatge, recerca d’entrevistes i contactes amb ONG, han donat ja per molt. Gravant amb la càmera la Gemma, l’Oriol i jo rodejats de nens i dones enganxats a dos centímetres per veure què es veia pel visor i, de pas, tocar-nos els cabells llisos i la pell blanca. El Carles i la Iolanda aprofitant el màxim per patejar-se organismes oficials i no tan oficials buscant entendre el què. En definitiva, l’última foto és per a cinc periodistes catalans viatjant a Ruanda –al lloc dels fets- per saber què carai ha passat al país 18 anys després del genocidi. Lamentablement, això és notícia per al periodisme català. Però pràcticament cap mitjà de comunicació català s’interessarà pel nostre treball. I, molt menys encara, està disposat a enviar els seus periodistes fins aquí. Nosaltres hi seguirem anant: a Kigali, i a Sarajevo; a Beirut, i a Ciutat de Guatemala. Els mitjans expliquen, i sovint amb tot detall, les guerres; però s’obliden de cobrir les paus. El periodisme català viu sovint d’esquenes al món. No és culpa només dels mitjans. Diria que als catalans ens interessa poc el que passa al món. Però això ja és una altra història. Es fa negra nit a Kigali, a les set de la tarda. Des d’un dels mil turons de la ciutat, ens quedem mirant les llums grogues i blanques dels barris pobres.
Murakoze. Gràcies.
TEXT i FOTOS: Sergi Picazo
Estrena de ‘Després de la Pau’ a internet
Publicado: 28 May, 2012 Archivado en: Bòsnia, Guatemala, Líban, Periodisme de Pau, Ruanda, Sensibilització Deja un comentarioAquest dijous 31 de maig estrenem ‘Després de la Pau’ a internet. Sense intermediaris. I, a més, us proposem que el mateix dijous a la tarda-vespre fem un xat-tertúlia a les xarxes socials sobre Pau, Memòria i Reconciliació. Comunicació en dues direccions. Nosaltres i vosaltres. Els primers dos capítols de la sèrie –‘Líban. Pacte de Silenci’ i ‘Bòsnia. La pau dividida’– es podran veure a Vimeo a partir del matí de dijous. Si no vau poder veure els documentals durant la gira de presentacions, ara arriba l’ocasió. No hi ha excuses. De Sarajevo al món. De Beirut al món.
Els grans mitjans de comunicació han cobert -no sempre, però sí en força ocasions- les guerres enviant centenars de periodistes al lloc dels fets i oferint la millor informació possible. Però els grans mitjans s’han oblidat de cobrir les paus. Un cop s’acaba la guerra i es firmen els acords de pau, els periodistes desapareixen. Això va passar al Líban, i va passar a Bòsnia. Això, pel que estem veient ara, també ha passat a Ruanda i a Guatemala. Territoris marginats de la memòria col·lectiva. Oblidats. No sabem res de com els hi va anar després que els grans mitjans decidissin que ja no eren notícia. Ara, amb la sèrie de documentals ‘Després de la Pau’ volem posar el nostre gra de sorra per retrobar-nos amb bosnians, libanesos, ruandesos o guatemalencs vint o trenta anys després.
L’associació de periodistes Fora de Quadre i el col·lectiu Contrast han tornat ara a aquests països i hem explicat què havia passat tots aquests anys de «pau». Vam anar a parlar amb organitzacions i persones que treballen allà sobre el terreny per la pau i la reconciliació. Fent periodisme de pau. A finals de 2011 ja vam presentar els reportatges sobre Bòsnia i sobre el Líban, cadascun de 30 minuts de durada; i aquest estiu rodarem a Guatemala i Ruanda amb la idea de presentar-los a finals de 2012.
El nostre objectiu de fons és, sens dubte, sensibilitzar la societat en favor de la cultura de pau i llançar un debat a Catalunya -i la resta de l’Estat- sobre els conceptes de memòria, reconciliació, justícia i perdó. Volem arribar a tu, allà on siguis. Després de les projeccions i debats fetes a Catalunya, País Valencià i Alemanya els darrers sis mesos, ara ha arribat el moment de penjar el nostre treball a internet.
Pensem que les noves tecnologies són les nostres millor aliades per portar a tots els racons la nostra manera de fer periodisme. Internet ens permet arribar directament al ciutadà sense intermediaris, sense grans despeses econòmiques i de forma lliure i gratuïta per a vosaltres. Fem documentals per explicar allò que ningú explica, donar veu a aquell que està silenciat i aprofundir en les superficialitats habituals. Però sense vosaltres, els silencis continuen. Trenquem, doncs, el silenci sobre la «pau» oblidada pels grans mitjans de comunicació.
Comuniquem-nos, veiem-nos i parlem-ne. El llançament dels documentals de Bòsnia i Líban a internet coincidirà amb una xerrada-xat-debat en obert a Twitter i Facebook entre vosaltres i els sis autors de ‘Després de la Pau’. Us proposem fer aquesta trobada virtual aquest dijous 31 de maig entre les 16 hores i les 22 hores.
A Twitter, per entrar al debat, heu de fer servir el hashtag o etiqueta #DespresdelaPau i escriure tants tuits com vulgueu. A Facebook, heu d’entrar a la nostra pàgina i escriure tants comentaris com desitgeu. Podeu fer preguntes, crítiques, demandes, precs i reflexions. Nosaltres us respondrem a tot. Ens encantarà xerrar amb totes vosaltres.
—————————————————————–
RECORDEU:
+ Estrena el dijous 31 de maig dels documentals ‘Després de la Pau’ de Bòsnia i Líban al nostre canal de Vimeo:
http://vimeo.com/foradequadre
+ Debat-tertúlia-xat dijous 31 de maig entre 16h i 22h a Twitter i Facebook amb els autors dels documentals @oriolandres, Carlos Castro, @analba, @gemma_g_fabrega, @iolandaparra i @sergipicazo
A TWITTER: Amb el hashtag #Despresdelapau
A FACEBOOK: www.facebook.com/contrastgrup
Després de la pau 